Eines per millorar el son

El son suposa no només un element inevitablement freqüent en les nostres vides, sinó summament important. Com a tal, és una de les claus per regular el nostre organisme, mantenir la nostra homeòstasi i facilitar el nostre benestar físic i emocional. I és que quan no dormim bé, ho notem gairebé a l’instant (fatiga, mal de cap, irritabilitat, pèrdua de gana, falta de concentració…). Junt amb aquests, i si els problemes perduren en el temps, pot provocar problemes emocionals limitants com símptomes depressius o fins i tot patologies físiques.

 

Tot i que tots tenim una idea del que és l’insomni, es calcula que hi ha més de cent trastorns relacionats amb el son, els quals es poden classificar en les següents categories:

 

  • Disòmnies: les quals engloben problemes de la quantitat, qualitat i horari de la son. Aquí entrarien l’insomni, la hipersòmnia (somnolència excessiva), la narcolèpsia, els trastorns de la son relacionats amb la respiració (apnea, hipopnea i hipoventilació), i els trastorns del ritme circadià son-vigília.

 

  • Parasòmnies: engloben una sèrie d’esdeveniments o conductes anormals que succeeixen durant el son. Es situarien aquí els malsons, els terrors nocturns, el somnambulisme o el trastorn de conducta de la son REM.

 

Aquests serien els principals, o sobre els quals hi ha un gran consens. Al costat d’aquests, o fins i tot dins d’alguns d’ells, pot haver especificacions (p.ex., insomni de conciliació o inicial, de manteniment o mitjà, i final o tardà). Així doncs, com veiem, el son és un fenomen complex que engloba una gran quantitat de problemàtiques relacionades. Per això, s’han desenvolupat diferents alternatives que permeten abordar-lo de una forma global:

 

  • Tècniques de relaxació: actuen sobre l’estat d’activació de l’organisme, procurant que aquest entri en estat de repòs amb més facilitat. La Relaxació Muscular Progressiva, l’Entrenament Autogen, la Respiració Diafragmàtica o la Meditació i la Hipnosi es consideren alternatives útils.

 

  • Higiene de la son: Es tracta d’un procediment educatiu que intenta millorar dos aspectes; d’una banda condicionar i modificar els factors ambientals relacionats (llum, so, temperatura …), i per l’altre els hàbits inadequats, amb recomanacions com disminuir el consum de cafeïna, nicotina, alcohol, controlar la dieta o fer exercici físic.

 

  • Control d’estímuls: Busca regular l’horari de son de la persona i restringir la realització d’activitats incompatibles en la conducta de dormir. Algunes de les seves recomanacions serien anar a dormir només quan es tingui son, no romandre despert al llit més de 15-20 minuts, mantenir regulars els horaris d’anar a dormir i aixecar-se, evitar dormir durant el dia, o fer servir el llit i dormitori exclusivament per dormir.

Existeixen moltes altres alternatives i tècniques específiques que s’han creat per problemàtiques concretes, i les quals han demostrat altament la seva eficàcia. La Teràpia Cognitiu-Conductual s’erigeix ​​com una de les principals propostes per als problemes de son. En el nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, estem especialitzats en aquesta i en altres orientacions com la Teràpia Sistèmica o l’EMDR. No ho dubtis i contacta amb nosaltres, t’ajudarem.

Les distorsions cognitives: conceptualització i exemples

Passem la major part del nostre temps pensant. Les imatges i idees se succeeixen amb molta rapidesa, i amb una freqüència gairebé sorprenent. Alguns d’aquests pensaments poden ser gairebé imperceptibles, o dit d’una altra manera, automàtics i inconscients. D’altres, en canvi, són especialment excel·lents i significatius, poden tenir una major durada, i generen un impacte emocional molt més gran. En aquest últim cas ens acostem al concepte de distorsió cognitiva.

 

Les distorsions cognitives, tal com van ser definides per Beck (1963) en la seva teoria sobre la depressió, consisteixen en errors a l’hora de processar la informació, al interpretar les diferents situacions. Això provoca que apareguin sentiments negatius en relació a aquestes situacions i a nosaltres mateixos, i facilita que es mantinguin les creences negatives sobre nosaltres, el món i el futur. Tots hem pogut experimentar alguna vegada alguna distorsió, tot i que són principalment comunes en problemàtiques com l’ansietat, la depressió o els problemes relacionats amb l’autoestima. A continuació, s’exposen algunes de les definicions i exemples de les principals distorsions:

 

  • Catastrofització: Consisteix en pensar constantment en el pitjor escenari possible sobre una situació, sense importar la improbabilitat de la seva ocurrència. Això provoca que veiem la situació com terrible, inevitable, intolerable o sense solució. Per exemple, “si ho faig em sortirà malament i serà horrible”; “segur que fracassaré”, “em quedaré sempre sol/a…”

 

  • Lectura del pensament: també anomenat “lector de ments” o “error de l’endeví”. Es refereix al fet d’inferir el que els altres estan pensant de nosaltres, i donar-lo per veritable. Per exemple, “si li parlo pensarà que sóc tonto/a”, “el meu cap/a creu que no valc”, “la gent pensa que sóc dèbil…”

 

  • Els hauria/haig de: Consisteixen en la transformació de preferències, desitjos o eleccions en absoluts universals. Per exemple, “he caure bé”, “hauria de començar a córrer”, “haig de ser perfecte…”

 

  • Pensament dicotòmic: O “blanc o negre” o “tot o res”. Aquí la persona va d’extrem a extrem a l’hora d’interpretar la realitat, i a més, mostra la seva postura amb molta rigidesa. Exemples d’això serien: “no serveixo per cuinar ja que aquest menjar m’ha quedat salat”; “Si no puc portar la meva mascota, prefereixo perdrem la funció”; o valorar les coses com a bones o dolentes, amics o enemics, a favor o en contra.

 

Junt amb aquestes, hi ha altres distorsions les quals van ser definides pel mateix autor i posteriorment ampliades per altres autors. Algunes d’elles són la magnificació, la sobregeneralització o la personalització, totes elles comunes tant en població general com clínica. En aquest sentit, a nivell terapèutic el que es pretén és facilitar a la persona descobrir els seus pensaments disfuncionals i irracionals, juntament amb l’efecte que tenen sobre el seu comportament i estat d’ànim, i dotar-lo d’eines d’afrontament adequades perquè dugui a terme la seva vida de forma més satisfactòria.

L’autoconcepte

Quan parlem d’autoestima, tots tenim una definició més o menys subjectiva del que significa; el com ens sentim amb nosaltres mateixos. Més enllà d’això, el terme engloba diferents aspectes que són especialment importants a tenir en compte, de tal manera que ens encarem a cuidar i alimentar cadascun d’ells. Un seria l’autoimatge, és a dir, la percepció física que tenim de nosaltres mateixos i la que creiem que tenen els altres. I l’altre, el qual aquí presentem, és l’autoconcepte.

Aquest es refereix al què pensem de nosaltres mateixos, al conjunt d’idees i conceptes que utilitzem per definir-nos, i el qual resulta un dels pilars fonamentals de la nostra autoestima. És important tenir en compte que no posseeix un caràcter genètic, és a dir no s’hereda, sinó que s’aprèn a través de les experiències familiars, socials i/o relacionals que anem tenint al llarg de tota la nostra vida. Per això, resulta clau tenir present que la interacció amb els altres és una de les principals eines per a desenvolupar-lo. Al costat d’això, en funció de l’autoconcepte que tinguem, predirem, anticiparem i ens prepararem per fer front a les situacions o problemes de la nostra vida d’una manera o altra. A continuació s’exposen algunes diferències entre un autonconcepte positiu i un de negatiu:

  • Autoconcepte positiu: Sóc capaç, m’ho mereixo, sóc interessant, sóc bo/na, sóc intel·ligent…
  • Autoconcepte negatiu: sóc inútil, no puc, no ho mereixo, incapaç, no ho aconseguiré, sóc avorrit/da, sóc un desastre …

Com podem apreciar, en funció de si ens situem en un pol més positiu, o en un altre més negatiu, el nostre estat d’ànim es veurà influenciat clarament, i això afectarà la manera en què interpretem i afrontem les diferents situacions. En cas de situar-nos més sovint en el primer, hem d’intentar preguntar-nos on hem après això de nosaltres, i qui o què ens va transmetre aquests missatges.

En el nostre centre de psicologia, a Mataró, podem ajudar-te a treballar o comprendre millor conceptes com l’aquí presentat. Els nostres professionals de psicologia i psiquiatria et proporcionaran tota l’ajuda que necessitis.

¿Intolerància al benestar?

Passem gran part del nostre temps amb la ment ocupada, situada majoritàriament en aspectes relacionats amb el futur llunyà o immediat, o bé en escenaris del passat, incloent a vegades aquí judicis o valoracions de com hauríem d’haver actuat, i com no ho hem fet. Podríem dir que ens costa “estar en el present”, i quan ho estem, ràpidament busquem un motiu per allunyar-nos.

 

D’aquesta manera, ens acostumem a viure amb preocupacions. El ritme frenètic del nostre dia a dia, les responsabilitats, i la pressió social actuen com a factors clarament implicats. Això s’acaba transformant en rutina, i el que és pitjor, en normalitat. Al costat d’això, tampoc ajuda el fet d’haver viscut certes experiències negatives, la qual cosa pot fer que, davant de situacions similars, aparegui una anticipació pessimista constant. Tot això conflueix en una necessitat imperiosa d’estar pre-ocupats, preparant-nos per al que pugui venir, procurant tenir una falsa sensació de seguretat.

 

Llavors, existeix la intolerància al benestar? Arran de tot això, alguns autors han proposat aquest fenomen en contraposició al d’intolerància al malestar. Això s’explica perquè sembla comú la sensació de no poder connectar amb el gaudir, amb la desconnexió, i menys durant un llarg període de temps. En aquest sentit, tot i poder comptar amb moments en què sembla existir despreocupació, o en què ho podem passar aparentment bé, aviat experimentem aquesta sensació d’incapacitat per desvincular-nos de la preocupació i del malestar. De vegades, fins i tot podem interpretar que estar bé és indicatiu de que alguna cosa dolenta ha de venir. Aquest efecte és curiós però és comú en aquelles persones que han encadenat un seguit d’experiències negatives, la qual cosa fa que aparegui el mecanisme de l’anticipació.

 

Tot això contrasta amb la nostra intenció i necessitat real, la qual no és altra que estar bé, gaudir, i passar la major quantitat de temps possible, relaxats. Però són típiques les frases com “sóc incapaç d’estar tranquil/a”, “m’és impossible deixar la ment en blanc”, “surto d’una i ja estic immers/a en una altra”. Res més lluny de la realitat. Si bé és cert que el nostre dia a dia ens posa obstacles per aconseguir-ho, podem entrenar la nostra capacitat per connectar amb sensacions agradables; estratègies com donar-nos permís, equilibrar la balança de les nostres prioritats, buscar moments per a nosaltres mateixos i per als més propers, rebaixar l’autoexigència i el perfeccionisme, o aprendre estratègies de gestió emocional, resulten claus per potenciar aquesta important habilitat.

La psicologia infantil i d’adults busca potenciar i comprendre aspectes com els aquí esmentats, els quals si es veuen molt accentuats, poden reflectir estats depressius o ansiosos que poden arribar a limitar les nostres vides. No ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres per rebre més informació. T’atendrem encantats.

La importància de saber dir “No”

Entre totes les habilitats socials que posseïm, és potser l’assertivitat una de les més potents, importants i estudiades. Aquesta, es pot definir com la capacitat per exposar i defensar els nostres drets i pensaments, fent-ho d’una manera empàtica i educada, i sense vulnerar els dels altres. Entre elles, expressar la nostra opinió, dir el que sentim, triar entre diferents opcions, o el prendre decisions, s’alcen com algunes de les conductes assertives més entrenades. Al costat d’aquestes, el saber dir “no” cobra especial rellevància.

 

Les dificultats per expressar aquesta paraula o per simplement oposar-nos a alguna cosa, poden estar relacionades d’una banda amb pors; por a que es generi un conflicte, a fer sentir malament a l’altre, al fet que es vegi perjudicada la nostra imatge… Tot i que també pot vincular-se amb una incapacitat per detectar el que realment desitgem, opinem o sentim. Aquest últim aspecte pot guardar estreta relació amb el fet d’haver pecat, en moltes ocasions, d’anul·lar el nostre punt de vista, la qual cosa ha pogut fer que finalment perdéssim la capacitat per autobservarnos i detectar allò que realment volem. Tot això, com podem imaginar, precipita un deteriorament significatiu en l’autoestima, podent aparèixer sentiments de solitud, tristesa, o fins i tot ràbia cap a nosaltres mateixos per no ser capaços de posar-nos per davant. Problemes com la depressió i alguns trastorns de personalitat (p.ex., evitatiu o dependent), acostumen a reflectir aquesta limitació.

 

D’aquesta manera, dir “no” implica una demostració de valentia, seguretat, i autoestima. És el resultat d’una personalitat sana i estable, i el més important, tal com l’hem pogut desaprendre, podem recuperar-la cuidant-nos a nosaltres mateixos, i posant-la en pràctica en diferents situacions. Com a exemples, podem trobar els següents: No m’agrada, gràcies; gràcies però no és el que desitjo en aquest moment; preferiria prendre una altra opció; respecto la teva opinió però no la comparteixo; m’agradaria pensar-m’ho; no vull ser partícep d’això; no, gràcies; o simplement, no.

 

Si vols aprendre més sobre això, o creus que et podem ajudar, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres, a Mataró. T’atendrem d’una forma individualitzada i professional.

Soledat: conceptualització i causes

Com a éssers humans, som éssers sociables. Des que naixem, apareixem en un món en constant interacció amb els altres. Comencem pels nostres pares, i continuem complementant la nostra vida amb vincles d’amistat, de parella, de companys… Tot i això, i fins i tot en situacions on hem estat envoltats de diferents persones, és possible que ens haguem sentit sols.

 

La soledat és una emoció que apareix quan percebem que ens falta alguna cosa, o millor dit, algú. Es tracta d’una sensació que podem experimentar estant tant físicament sols, com quan estem acompanyats, i tendeix a anar acompanyada d’emocions com la incomprensió, la tristesa o la inseguretat. En el primer cas, el motiu de la seva aparició queda clar, però en el segon, podem trobar.ne diferents, dels quals alguns dels més importants són els següents:

 

  • Vincle: No tenim el mateix vincle amb totes les persones que coneixem, i tampoc podem pretendre-ho. D’aquesta manera, en segons quins àmbits socials, podem experimentar la sensació de soledat simplement per no posseir una afinitat significativa amb els que ens envolten.

 

  • Pèrdues i/o experiències negatives: El fet d’haver perdut a algú important pot precipitar sentiments de buidor i de solitud, i especialment quan es tracta d’una persona amb la qual compartim molt. Al costat d’això, haver patit experiències negatives relacionades amb el rebuig, o la infravaloració, poden comportar que, tot i que aquestes ara no estiguin succeint, hi hagi un sentiment persistent de soledat.

 

  • Autoestima i habilitats socials: Si tenim una imatge negativa de nosaltres mateixos, és fàcil sentir-nos distants, diferents o inferiors als altres, la qual cosa ens acosta al sentiment exposat. Tot això, si a més ho ajuntem amb dificultats per interactuar i comunicar-nos socialment, suposa una espiral que pot retroalimentar i perpetuar la situació.

 

  • Incomprensió: Es tracta d’una situació, o sensació en si mateixa, que va molt de la mà amb la soledat. El passar o estar passant per situacions difícils i tenir dificultats per comprendre les nostres pròpies emocions, també provoca que percebem que els altres no ens comprenen. Això de vegades es tradueix en que exigim als altres la comprensió que ens falta a nosaltres mateixos, precipitant la sensació de solitud.

Hi ha altres situacions i problemàtiques on aquest sentiment pot aparèixer. Especialment quan patim un problema en concret com la depressió, o dificultats relacionades amb l’autoestima, això pot fer-se patent d’una manera significativa. Per això, abordar-ho desde la psicologia i la psiquiatria resulta especialment útil. Si tens qualsevol pregunta al respecte et convidem a que ens contactis, estarem encantats d’ajudar-te.

Claus per mantenir la motivació

La motivació es defineix com aquell estat intern que energitza o activa, dirigeix ​​i manté la nostra conducta cap a objectius determinats. Es tracta de l’impuls que ens mou a realitzar diferents accions i a persistir en elles. La podríem considerar com l’energia o la causa de molts dels nostres comportaments. Per a això, es tendeix a considerar que sense aquesta, és realment difícil que hi hagi iniciativa, i molt menys persistència en els nostres actes o objectius.

 

D’aquesta manera, i encara que en ocasions pot costar trobar activitats o objectius que ens agradin i ens motivin, és sovint fins i tot més habitual que sigui el persistir o mantenir el nostre compromís el que realment es vegi dificultat. De vegades perquè allò que resultava tant atractiu inicialment, s’ha transformat en rutina. En altres, perquè trobem altres metes més estimulants. De vegades, també pot aparèixer fatiga, o frustració al no aconseguir-ho. Tot això ens allunya de la nostra meta. Doncs bé, quan alguna d’aquestes variables apareix, pot ser útil dur a terme diferents estratègies per mantenir un estat òptim de compromís i activació:

 

  • Objectius realistes: El primer pas implica plantejar-nos objectius assequibles i realistes. D’aquesta manera, si ens veiem capaços d’aconseguir-los, la nostra motivació creixerà, i estarem disminuint la probabilitat de frustració si no ho aconseguim.

 

  • Visualització: És especialment important visualitzar-nos a la fi de la meta, i concretament aconseguint allò que ens hem proposat. Això ho podem utilitzar al llarg de tot el camí, ja que el premi pot resultar-nos especialment atractiu.

 

  • Record: Repassar els motius pels quals vam iniciar aquest procés també és una estratègia molt útil. De vegades, i quan ja portem un cert temps, és habitual oblidar què ens va moure a escollir aquest camí.

 

  • Registre: Consistiria en plasmar en un paper, a manera de gràfic o llistat, els progressos que anem aconseguint durant tot el camí. Això, d’una banda permet observar la nostra evolució, i de l’altra, ens recorda i visualitza el que ens falta per aconseguir-ho.

 

  • Acceptació: Aquest apartat es refereix principalment als obstacles. Acceptar que tot camí comporta cert sofriment és una eina clau. Les limitacions i frustracions formen part d’aquest, i de l’aprenentatge. De fet, si ho pensem, si fos fàcil i no suposés un repte, per petit que sigui, segurament no existiria motivació.

 

  • Recompenses: Finalment, i gairebé com a mètode més important, és fonamental no esperar aconseguir l’objectiu final per recompensar-nos, sinó fer-ho per tot allò que anem aconseguint i ens apropi a ell. Per a això, podem fer ús del gràfic de progressos, i pautar-nos subobjectius o submetes que ens permetin percebre que anem aconseguint petites passes fins al final.

 

A tot això l’acompanya un important recordatori, i és que hem d’excloure la crítica cap a nosaltres mateixos, tant per si ens cansem, com per si no aconseguim realitzar algun dels passos. Aquesta l’únic que provoca és frustració i malestar. En lloc d’això, transformar-la en missatges constructius i positius facilita la persistència.

En el nostre centre de psicologia i psiquiatria infanto-juvenil i d’adults trobaràs professionals formats en orientacions com la Teràpia Sistèmica, la Cognitiu-Conductual, o l’EMDR, les quals poden ajudar-te a resoldre les preguntes o dificultats que posseeixis. No ho dubtis i truca’ns, serà un plaer atendre’t.

El Trastorn de Desregulació Disruptiva de l’estat d’ànim

Quan explorem i analitzem les diferents problemàtiques en població infantil i juvenil, ens trobem amb una diversitat i plasticitat especialment significatives. Una mateixa dificultat es pot veure modificada en un període molt curt de temps, i, a més, es pot expressar de maneres molt diverses. Per això, convé comprendre adequadament les característiques, símptomes i evolució de cadascuna d’elles, per tal de poder oferir un tractament adequat.

 

El Trastorn de Desregulació Disruptiva de l’estat d’ànim es tracta d’un diagnòstic incorporat recentment en els manuals de classificació de les malalties mentals, concretament dins dels trastorns depressius, ja que s’ha observat que les seves característiques apareixen amb una incidència significativament elevada. Aquest, consisteix en accessos o rampells de còlera greus i recurrents que es manifesten verbalment i/o amb el comportament (p.ex., rebequeries verbals o agressions físiques a persones o propietats) la intensitat o durada dels quals són desproporcionades a la situació o provocació. Al costat d’això, apareix un estat d’ànim entre aquests accessos de còlera persistentment irritable. És a dir, que aquests moments en què el nen/a sembla no poder controlar la seva ira, s’acompanyen sempre o gairebé sempre d’un estat alterat durant la major part dels dies. També hem de tenir en compte que el primer diagnòstic s’ha de fer entre els 6 i els 18 anys, i han d’haver aparegut símptomes abans dels 10 anys. Això és així, pel fet que s’ha proposat aquesta categoria per disminuir el solapament i la confusió amb el Trastorn Bipolar, el qual era diagnosticat d’una manera massa freqüent en els petits.

 

Recordem que, especialment en psicologia i psiquiatria infantojuvenil, resulta especialment important la col·laboració dels cuidadors, juntament amb una intervenció contínua a través de l’escola. Per això, s’acostuma a remarcar que es necessita un abordatge multidisciplinar. A més, i com hem remarcat a l’inici, això és clau a causa del caràcter canviant de les problemàtiques que ens trobem en la infància. Així, hem de llegir entre línies, ja que el fet que el comportament o estat d’ànim sigui irritable, no té perquè significar que hi hagi un problema de conducta, sino que pot estar emmascarant un problema depressiu, com l’aquí exposat.

 

Si t’interessa aquest o qualsevol altre article, o simplement vols parlar amb nosaltres per rebre més informació, pots posar-te en contacte amb el nostre centre de psicologia, a Mataró. Et facilitarem tota l’ajuda que necessitis.

El poder dels nostres pensaments

Com a éssers humans, som racionals. Passem els dies amb la ment en diferents escenaris, idees o preocupacions. De fet, es fa difícil recordar un moment en què no haguem estat pensant en res. En aquest sentit, s’estima que tenim una mitjana de 60.000 pensaments a el dia! I que d’aquests, el 90% giren entorn dels mateixos assumptes que el dia anterior.

 

Els pensaments són processos cognitius els quals contenen una increïble capacitat per influir en les nostres vides, ja que és d’ells principalment dels que depenem per explicar com ens sentim i actuem. Ja els estoics, en el seu moment, feien referència a això remarcant que “no són les coses en si mateixes les que ens pertorben, sinó la interpretació que en fem d’elles”. Així, actualment hi ha evidència a favor de que aquests poden ser responsables tant del nostre benestar com fins i tot de diferents malalties. Fins i tot des de la neurociència s’ha demostrat que els pensaments modifiquen l’estructura i funcionament de circuits neuronals, els quals es conformen de neurotransmissors que alliberen substàncies amb diferents efectes en el nostre organisme i estat d’ànim. A més, quan activem sovint el mateix circuit, aquest es reforça i consolida, fins al punt de poder arribar a automatitzar-se, de manera que la repetició de certs pensaments pot arribar a convertir-se en un hàbit. Per això, si gran part del temps la dediquem a pensar sobre uns mateixos temes, s’enforteixen una sèrie de circuits i xarxes que repercutiran en com ens sentim, i com a conseqüència, en com actuem.

 

D’aquesta manera, si aquesta espiral es conforma de pensaments negatius, el circuit serà inevitablement negatiu, podent aparèixer problemes com ansietat o depressió. En canvi, si acostumem a pensar en situacions positives i agradables, s’activaran aquells circuits relacionats amb sensacions de benestar, seguretat i plaer. És cert però, que de vegades és inevitable estar preocupats, sigui perquè acabem de viure una situació desagradable, o perquè anticipem un escenari que percebem com perillós. L’important és procurar identificar aquestes situacions, i no passar molt de temps retroalimentant la negativitat.

 

Estratègies com la reestructuració cognitiva o el treball mitjançant autoinstruccions són alternatives útils i eficaces per gestionar els nostres pensaments. Això a més, fomenta que apareguin emocions positives, i que els nostres actes i eleccions es portin a terme amb més seguretat i autoestima.

 

Si vols conèixer més, et convidem a que contactis amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró. Rebràs tota la informació que necessitis.

Síndromes somàtics funcionals

Ment i cos són pràcticament inseparables, i hem de tenir aquesta visió global i unitària per comprendre com s’influeixen mútuament. D’aquesta manera, entre les problemàtiques que engloben el malestar físic i emocional, hi ha algunes que engloben tots dos components. De vegades busquem una única causa que expliqui la malaltia que estem patint, i acostumem a acudir inicialment al metge, però moltes vegades l’explicació i per tant el tractament d’aquesta situació, és gairebé totalment emocional.

 

Els síndromes somàtics funcionals s’entenen com a condicions mèdiques que cursen amb diferents símptomes clínics que generen un gran malestar, i moltes vegades, una important discapacitat i patiment a les persones que els pateixen. Entre ells, els més coneguts són la fatiga crònica, la fibromiàlgia o la síndrome d’intestí irritable. En tots ells, s’observa una simptomatologia clara, el dolor. Al costat d’aquest, poden aparèixer altres com el malestar estomacal, el cansament, i, sobretot, el malestar emocional traduït en ansietat, tristesa… A tot això, li segueixen les limitacions provocades en tots els àmbits, tant a nivell personal, com familiar , social i professional/acadèmic.

 

Quina és la causa de la seva aparició? Es considera que l’etiologia és multifactorial, estant implicats principalment factors genètics, immunològics, nutricionals i estrès en el seu origen. Tots ells en interacció, provoquen que el sistema es desreguli, podent aparèixer les patologies esmentades. Els hàbits alimentaris i de son, així com el treball en la nostra gestió i cura emocional, són claus per mantenir en equilibri a tot el nostre organisme.

 

¿I quin és per tant el millor tractament? Tenint en compte que les seves causes, com hem vist, són multifactorials, el tractament més idoni és aquell el qual el seu abordatge tingui un caràcter multidisciplinar. És a dir, que la intervenció que portem a terme, ha d’incloure un component físic-corporal, un psicològic i un emocional. Per a això, haurem de comptar amb professionals de la salut tant física, com mental. Desde metges, neuròlegs, fins psicòlegs i psiquiatres.

 

Convé recordar que aquestes, són entitats que afecten tant a adults com a població infantil i juvenil, i amb una prevalença similar entre homes i dones. A més, aquestes han anat a l’alça en els últims temps, a causa de que la freqüència del malestar emocional també ha augmentat.

 

Si pateixes algun problema similar, o simplement t’interessa conèixer més sobre això, t’animem a que ens escriguis o ens truquis. El nostre equip de psicòlegs i psiquiatres, a Mataró, et facilitarà tota la informació i ajuda que necessitis.