Psicoteràpia com a creixement personal

Tendim a concebre la teràpia psicològica com un procés mitjançant el qual gairebé exclusivament “s’arreglen” o “canvien” una sèrie de problemes o situacions negatives, partint d’aspectes tant interns com externs que jutgem com a problemàtics pel malestar que ens produeixen. Això pot provocar que ens plantegem anar al psicòleg quan ja no podem més, quan estem patint molt i sobretot quan notem que hi ha una repercussió física (ansietat, insomni, pèrdua de gana…). Més enllà d’això, la psicoteràpia engloba molt més i pot suposar un camí cap a un benefici molt més significatiu.

Com podem concebre el tractament psicològic?

  • Som més que les nostres preocupacions: Per millorar una situació, o per aconseguir sentir-nos millor, no només és útil focalitzar-nos en “el que va malament” (formes de pensar, sentir o actuar), sinó que hem de tenir molt presents totes aquelles potencialitats i factors protectors de la persona i del seu entorn. Estirar d’aquests i potenciar-los en moltes ocasions pot tenir un efecte molt més potent que centrar-nos només en el que considerem millorable. Som molt més que allò que ens pertorba o que no ens agrada.
  • Creixement/auto-millora: No necessàriament el motiu de consulta ha de focalitzar-se en un problema. Podem acudir al psicòleg partint d’una situació ja positiva. Així, podem acudir per simplement potenciar aspectes de nosaltres que ens agraden, que ens donen sentit i que no volem perdre. A més, pot ser una oportunitat per conèixer altres parts de nosaltres i adquirir recursos que ens facin sentir auto-realitzats i amb major control.
  • Espai personal: El fet d’acudir suposa una immersió cap a nosaltres mateixos com no havíem fet abans, ens obrim a una experiència en la qual som els protagonistes. Així, tenim un espai on compartir tot el que vulguem, el que desitgem, sense sentir-nos jutjats. És quelcom que pot ser difícil trobar en el nostre dia a dia i que pot servir per dedicar-nos exclusivament a nosaltres.
  • Aprenentatge: El procés suposa un aprenentatge continu tant a nivell personal com a través dels coneixements que anem adquirint de les emocions i del comportament humà en general. Això es desvincula de la visió “negativa” que puguem tenir d’entrada. Així, suposa una oportunitat per adquirir nous conceptes i eines que poden resultar-nos útils per a moltíssimes situacions.

Existeixen moltes altres característiques, a més de les esmentades, que permeten veure com la psicologia va molt més enllà de la resolució de problemes. Si vols tenir més informació al respecte, els nostres professionals (entre ells psiquiatres, psicòlegs i neuropsicòlegs) estaran encantats de resoldre tots els dubtes que tinguis. Posa’t en contacte amb el nostre equip, a Mataró, t’ajudarem.

0 Comments

Insomni: definició i subtipus

En moltes ocasions som conscients de que alguna cosa no va bé o de que no ho estem gestionant de la millor manera quan les nostres funcions fisiològiques bàsiques es veuen afectades. Menjar, beure, dormir… són processos clau per al nostre equilibri i homeòstasi físic i mental. Ja Abraham Maslow, en la seva famosa piràmide sobre les principals necessitats humanes, va plasmar que les primeres que han de ser cobertes són precisament aquestes i que, un cop ho estiguessin, a sobre es construirien les de seguretat, la social, l’autoestima i finalment l’autorealització.

Així doncs, els problemes relacionats amb el son poden arribar a ser altament incapacitants i poden ser tant causa com conseqüència d’altres problemes psicològics (ansietat, depressió, trastorn per estrès post-traumàtic…). L’insomni es conceptualitza com la insatisfacció en relació a la quantitat o la qualitat del son i provoca un malestar clínicament significatiu o genera un deteriorament en les diferents àrees vitals (familiar, social, laboral…). A més, s’ha de produir tot i les condicions favorables per dormir, i presentar-se un mínim de tres nits a la setmana durant tres mesos. Pel que fa als subtipus, tenim els següents:

  • Insomni d’inici o de conciliació: La persona té problemes per quedar-se dormida i generalment ho aconsegueix tard, amb la qual cosa hi ha una latència de son augmentada i un decrement en les hores totals que es dorm.
  • Insomni de manteniment o mitjà: En aquest cas apareixen els despertars nocturns. Tot i aconseguir adormir-se ràpidament, el somni apareix de manera discontínua i superficial.
  • Insomni terminal, final o tardà: Fa referència al despertar d’hora al matí. Hi pot haver un somni ràpid sense despertar a mitjanit, però la persona es desperta significativament abans del previst, sense aconseguir tornar a dormir.

La combinació dels tres subtipus anteriors és la presentació típica, amb la qual cosa difícilment veurem una clara predominança d’un o altre. També és interessant destacar que sol començar en l’adultesa primerenca i té una prevalença major en dones. L’insomni pot millorar intervenint sobre les causes que el provoquen o directament sobre ell. En aquest sentit, tècniques com la relaxació, la intenció paradoxal o el control d’estímuls s’han demostrat eficaces.

Si vols conèixer més sobre aquestes tècniques o tens qualsevol pregunta, a Mataró comptem amb un equip especialitzat que et proporcionarà tota la informació que necessitis. No ho dubtis i truca’ns.

Els fenòmens de Dejà vu i Jamais vu: Conceptualització i diferències

Al llarg de les nostres vides, i en el nostre dia a dia, som víctimes de fenòmens i processos psicològics que poden actuar de forma conscient o inconscient però que no resulten, de per si, patològics en absolut. Per a emmarcar-los s’utilitzen classificacions referides a la funció cognitiva implicada, com pot ser l’atenció, la concentració, la memòria, la percepció… entre d’altres.

Els processos aquí presentats s’engloben dins les anomalies de memòria. Els lapsus, els oblits o simplement la dificultat per recordar coses són freqüents. De vegades fins i tot oblidem el que hem menjat avui mateix o on és alguna cosa que acabem de deixar. Tots ells, però, no reflecteixen ni de bon tros una alteració. Entre ells hi ha els dos següents:

  • Dejà vu: A aquest fenomen també se li denomina com “això ja ho he vist”, i reflectiria aquell procés mitjançant el qual afirmem haver viscut una experiència o haver estat en un lloc, tot i saber que és la primera vegada que ho veiem. Es tracta d’una sensació molt comuna. Aquí influeixen experiències prèvies semblants al que estem presenciant i altres variables com el nostre estat d’ànim. Es considera un fals reconeixement positiu, ja que afirmem reconèixer alguna cosa, essent aquesta afirmació totalment falsa.
  • Jamais vu: Aquest seria el procés contrari a l’anterior i considerat un fals reconeixement negatiu. En aquest cas, tot i que coneixem i recordem una situació o entorn, no experimentem familiaritat, podent afirmar que mai ho hem vist o viscut. Aquest fenomen és una mica menys freqüent tot i que també es dóna. Acostuma a aparèixer més en persones grans.

És important conèixer i diferenciar els processos normals dels que es consideren patològics. Les demències, o el deteriorament cognitiu lleu, poden portar associats aquests i altres fenòmens. A més, en problemes com l’ansietat o la depressió, també poden aparèixer problemes atencionals i de memòria. Hem de fixar-nos en la intensitat, en la freqüència i en el grau de malestar que genera en la persona per poder realitzar un diagnòstic adequat.

Tenir presents aquells processos normals, pels quals tots passem, també ens ajuda a desestigmatitzar les malalties mentals i a ser conscients de que, moltes vegades, la diferència entre normal i patològic és qüestió de grau, intensitat o dimensionalitat.

Si vols conèixer més, o tens qualsevol pregunta, no dubtis en contactar amb el nostre equip de psicologia a Mataró.

Què és i en què consisteix la Psicologia Forense?

La psicologia, en el seu sentit més ampli, és la ciència que estudia el comportament humà i els seus processos mentals i com afecten aquests al desenvolupament i funcionament adaptatiu. Dins d’aquesta, hi ha diferents especialitats o disciplines les quals podem classificar en funció del seu àmbit d’aplicació (psicologia clínica, social, de les organitzacions, jurídica…). Totes elles busquen aprofundir en la comprensió i millora de la nostra adaptació individual i col·lectiva, i per a això aporten coneixements i mecanismes des de diferents punts de vista per a fomentar-ho.

El terme forense prové del llatí forum. És a dir, la plaça, l’espai públic on en l’època romana tenien lloc els judicis públics. La psicologia forense seria doncs la branca de la psicologia jurídica que posseeix com a objectiu aplicar els seus coneixements als procediments judicials. Així, la psicologia aplicada als tribunals busca col·laborar en la resolució de processos judicials, procurant comprendre i estudiar els diferents factors psicològics que puguin ser útils i aplicables als judicis. És a dir, busca aportar dades per a contribuir a la resolució dels diferents casos. Per a això, fa ús de l’informe pericial psicològic, el qual pot sol·licitar un jutge com ajuda a l’hora de comprendre millor la naturalesa d’uns fets o del comportament d’un individu. D’aquesta manera, els principals components que es poden determinar mitjançant l’informe són:

  • L’estat en què es troba la salut mental d’una persona.
  • Avaluar si té seqüeles psicològiques d’algun succés traumàtic.
  • Dictaminar si és apta per a la guàrdia i custòdia de discapacitats o menors.
  • Valorar si és responsable penalment en funció d’un possible trastorn mental (depressió, ansietat, esquizofrènia, etc.).

El psicòleg forense, a més d’haver de ser graduat en psicologia, ha de comptar amb coneixements i eines pròpies del dret processal, judicial i penal. Aquest bagatge li permet comprendre i intervenir amb precisió en els processos judicials i aplicar de manera adequada diferents estratègies psicològiques en aquest camp, aportant diferents evidències relacionades amb les facultats mentals i condicions psicològiques i emocionals de les diferents parts implicades.

En el nostre centre de psicologia, a Mataró, comptem amb diferents especialitats, entre elles la psicologia forense, mitjançant les quals et pots beneficiar per resoldre els dubtes que tinguis o rebre tota l’atenció i ajuda que necessitis. No ho dubtis i contacta amb nosaltres, et proporcionarem informació actual i individualitzada.

0 Comments

Autoconfiança i presa de decisions

Des que ens llevem i fins que tornem al llit passem la major part del temps prenent decisions: decidim què esmorzar, com vestir-nos, el mitjà de transport per anar a treballar i ja no parlem de la infinitat de camins que hem de triar a la feina o a l’escola. Algunes, com podem intuir, són més conscients i impliquen un procés de decisió més elaborat. D’altres, en canvi, operen més a nivell inconscient, automàtic (p.ex., posar-nos les sabatilles al llevar-nos). Totes elles dibuixen i marquen el nostre dia a dia i, a més, repercuteixen directament en el nostre estat d’ànim.

Tendim a infravalorar el poder que pot arribar a tenir aquest procés i de vegades fins i tot deleguem en altres l’elecció d’una o altra opció. Això pot passar per diferents opcions: por al fracàs, no voler assumir la responsabilitat de les conseqüències, desconfiança o inseguretat cap a nosaltres mateixos, més confiança en el que pugui fer l’altra persona, etc. Del que no ens adonem és que això a poc a poc ens va rebaixant l’autoestima i a la vegada augmentem la dependència, de manera que progressivament ens fem petits i podem precipitar símptomes depressius o d’ansietat. A més, al no atrevir-nos a triar o decidir, fomentem dubtar i sentir-nos insegurs en situacions futures, esperant que siguin els altres els que ho facin i adoptant actituds de passivitat.

L’autoconfiança es guanya prenent decisions. Dirigir la nostra vida pot donar-nos un gran poder, a més de fer-nos sentir amb major control. Ens coneixem millor que ningú i ja únicament per això val la pena definir el nostre propi destí. Actuar en congruència amb el que som, amb el que sentim, és la millor manera d’alimentar la nostra autoestima. Per això, et recomanem el següent:

  • Que siguin pròpies, personals: Les decisions han de ser un procés totalment individual i personal. Com més, millor. És a dir, com més reflecteixin allò que nosaltres creiem, pensem o sentim, possiblement menys dubtes i remordiment experimentarem.
  • Reduir la por a equivocar-nos: Podem fer-ho i podem errar. Les decisions impliquen pros i contres, i en ocasions pot ser que el resultat no sigui l’esperat. Però tot suposa un aprenentatge. A més, hem de tenir en compte que no podem acontentar tothom, amb la qual cosa resulta clau flexibilitzar les conseqüències, reduint per tant la probabilitat que posteriorment ens castiguem.
  • Focalitzar-nos en l’emoció: Enfocar en el que sentim, a les nostres sensacions més profundes, per complicades o subjectives que ens semblin, és la millor manera d’actuar. Prioritzar de quina manera ens fa vibrar una o altra opció és clau. Això xoca amb la nostra tendència a intentar visualitzar els possibles escenaris en els quals ens podem trobar si fem una o altra cosa.
  • Auto-respecte: Pensem el que pensem, creiem el que creiem i sentim el que sentim. I només nosaltres ho sabem. Fem-nos amos de nosaltres mateixos, sense prioritzar opinions externes i posant per davant les nostres intencions i drets. És important recordar aquest aspecte, tot i tenir present que la influència dels altres pot seguir estant allà.

La presa de decisions és un aspecte clau i inevitable en les nostres vides. Com més conscient i evident ho fem, més control adquirirem sobre nosaltres i el nostre estat d’ànim. Resulta un aliment indispensable per a la nostra autoestima, i el qual val la pena que seguim cuidant.

Aconsegueix més informació posant-te en contacte amb els professionals del nostre centre de psicologia, a Mataró. Estarem encantats d’atendre’t.

Gràcies, perdona, t’estimo: El poder de les paraules

Naixem envoltats de persones significatives que li van donant sentit al nostre món i ens aporten benestar i estabilitat. Certament, no sempre ho percebem d’aquesta manera i, en moltes ocasions, tot i fer-ho, no deixa de ser curiós com de vegades ens pot costar tant exterioritzar i posar sobre la taula el que estem sentint, especialment quan aquest pot ser un missatge emocionalment potent.

Què ens impedeix fer-ho? És important que en un primer moment ens auto-observem i esbrinem què ens porta a deixar passar l’oportunitat de donar aquests missatges. A continuació t’oferim algunes opcions:

  • Restar-li importància: Seria potser un dels primers factors i més importants. Traiem la importància a dir o demostrar certes coses, infravalorant l’efecte que poden tenir.
  • Oblit: Es relaciona directament amb l’anterior. Com menys importància li donem, molt possiblement més ho deixarem passar.
  • Orgull: Som molt orgullosos, i això fa que especialment en situacions conflictives o discussions no cedim, fomentant que sigui encara més complicat que exterioritzem una emoció o un pensament positiu.
  • Esperar que sigui l’altre: Relacionat amb l’anterior, no volem ser els primers. Donem majoritàriament quan rebem, no adonant-nos de que si canviem l’ordre, i som nosaltres els que comencem a fer-ho, és possible que provoquem reaccions positives en els altres, la qual cosa conclogui en què poden animar-se amb més facilitat a fer el mateix.
  • Aprensió a la sensibilitat: De vegades hi ha certa por a mostrar-nos sensibles pel fet de parlar sobre emocions o per dir certes coses. Com si al fer-ho ens mostréssim massa sentimentals, tous o delicats.

Hem d’intentar deixar enrere els nostres prejudicis en relació a dir o mostrar certes emocions, i atrevir-nos a experimentar. Els beneficis apareixen tant a nivell personal com en relació als altres. Al fer-ho, generem un clima de major confiança, de benestar i fins i tot de gratitud. Provoquem que l’altre se senti escoltat, estimat, i que per això pugui permetre obrir-se a fer el mateix amb nosaltres. Seria alguna cosa així com “donar per rebre”, encara que no en el sentit literal, ja que és important no esperar sempre alguna cosa a canvi, sinó trobar el benefici en simplement ser nosaltres els que vam realitzar el canvi i ens atrevim a utilitzar aquestes magnífiques paraules.

Al nostre centre trobaràs professionals formats en diferents orientacions com la Teràpia Cognitiu-Conductual o l’orientació Sistèmica, treballant amb població tant adulta com infantil i juvenil. Si t’interessa algun tema en concret o tens qualsevol dubte posa’t en contacte amb nosaltres, estarem encantats d’atendre’t.

La Profecia Autocomplerta

Cada dia vivim i rebem estimulació de tota mena. Conforme anem creixent, anem definint la nostra realitat en base a les nostres experiències. Adquirim progressivament un coneixement del món cada vegada més ampli i en el qual relacionem objectes, persones i fins i tot esdeveniments. A més, som com “petits científics”, dedicant part del nostre temps a fer prediccions en base al que coneixem sobre alguna cosa, i això ens ajuda a tenir cert control sobre el nostre dia a dia i a ser una mica més eficients. Tot i això, de vegades aquestes anticipacions/prediccions poden no ser del tot encertades, com és el cas del fenomen aquí exposat.

Podem definir la profecia autocomplerta com un biaix en la nostra percepció que provoca l’anticipació d’esdeveniments sense una base ferma i lògica per a això. Això genera que les nostres actituds i comportaments es modifiquin sota la creença que succeirà el que prediem, la qual cosa provoca que la probabilitat que succeeixi augmenti. Vegem-ho millor amb un exemple: imaginem a un estudiant que creu que no val la pena estudiar per a un examen, ja que considera que suspendrà de totes maneres. És probable que per desmotivació, per por i per apatia, aquest acabi mirant poc el temari i creient poc en les seves possibilitats. Per això, pot apropar-se més a suspendre. Un altre exemple el podríem trobar en l’àmbit laboral, quan anem a demanar un augment de sou per al qual si no tenim bones expectatives i creiem que no ens el donaran, potser no serem capaços de demostrar la nostra vàlua ni defensar-ho amb suficient convicció. En canvi, si la nostra creença és ferma en què ens ho mereixem, farem tot el possible independentment de el resultat final.

On és el principal problema? En el compliment de les nostres creences i profecies. Si encertem i passa allò que anticipem, guanyarem la sensació que podem predir el resultat dels esdeveniments, la qual cosa ens atorga una sensació de control completament il·lusòria. Això fa que ens tornem calculadors, obsessius i amb molta necessitat de control, la qual cosa provoca estats d’estrès i ansietat que poden arribar a ser molt significatius.

Com ho podem controlar o minimitzar? Qüestionant les nostres creences inicials. Hem de posar en dubte allò que ens diem a nosaltres mateixos, encara que tinguem una gran convicció al respecte. Només així ens permetrem concebre altres possibles escenaris i no actuarem buscant confirmar-ho, sinó amb més flexibilitat, ja que tindrem presents diferents possibilitats.

Posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró, per rebre tota la informació que desitgis o necessitis. Estarem encantats d’atendre’t.

0 Comments

Empoderament

Entre les àrees i conceptes que abasta el món de la psicologia, no tots, i menys han d’englobar únicament problemàtiques o situacions conflictives. En moltes ocasions concebem acudir al psicòleg amb resoldre o curar un problema. Més enllà d’això, la intervenció psicoterapèutica es pot entendre com un treball o procés de creixement, de millora, de potenciació dels nostres recursos i habilitats, allunyant-nos significativament de la concepció de patologia específica.

La paraula empoderament ve de el terme anglès empowerment, el significat del qual és “concedir poder”. Tot i que el seu origen va ser destinat a la gestió empresarial, poc a poc s’ha anat introduint en moltes altres àrees, sent la salut una de les principals. En aquest sentit, tradicionalment les relacions verticals i jeràrquiques han dominat les estructures d’empreses i fins i tot les relacions entre el professional i el pacient o client. És per això que emergeixen paradigmes que reflecteixen el descontentament amb aquesta tendència, proposant relacions i organitzacions horitzontals, on el paper i la responsabilitat sigui compartida, i on cadascú tingui la capacitat de decidir, canviar o proposar. Així, la paraula “empowerment” traduïda a l’espanyol, es pot entendre com facultar, habilitar, permetre, concedir, capacitar o atorgar poder a un individu o grup. Tots els sinònims ens porten a una mateixa fi, el de permetre que els individus desenvolupin el seu propi camí.

Traslladat a la relació terapèutica, resulta cada vegada més important i interessant abordar el tractament des dels propis recursos i habilitats de la persona. Tenim molt més del que som conscients, més enllà del que ens preocupa o ens turmenta. Gran part del canvi i la millora que podem realitzar es basa en la potenciació d’allò de nosaltres que ja funciona bé, que ens dóna sentit, i que fa que ens sentim forts, segurs i confiats. D’aquesta manera, s’entén que el subjecte és responsable del seu propi camí, pren les seves pròpies decisions, i el fomentar la seva autonomia i independència passa a ser un fi en si mateix, un objectiu principal de teràpia. Per a això, el treball s’ha de basar en una col·laboració i descobriment mutu, la qual cosa inevitablement precipita una clara millora en l’autoconfiança i l’autoestima.

Orientacions com la humanista, on es troba la Teràpia Gestalt, o fins i tot el model sistèmic incorporen recursos que permeten desenvolupar tot el comentat. Fins i tot a la Teràpia Cognitiu-Conductual ho podem apreciar a través de certes tècniques. En el nostre gabinet de psicologia trobaràs professionals formats en aquestes i moltes altres més orientacions. Si vols obtenir més informació posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

Què és un Trastorn de la Personalitat? Com el podem detectar?

Les preocupacions, el malestar emocional i els problemes relacionats poden assolir diferents graus i afectar a una o diverses àrees de la nostra vida. Acostumem a fixar-nos en allò que els nostres ulls poden veure a simple vista, com l’ansietat, la tristesa, l’enuig…, és a dir, sentiments o situacions que, i sobretot si són agudes, realcen i es detecten amb relativa facilitat. Entre totes les problemàtiques i patologies però, hi ha algunes que poden ser una mica més difícils de reconèixer, sent algunes de les més rellevants els Trastorns de la Personalitat.

Podem definir aquesta àmplia categoria com un patró permanent d’experiència interna i de comportament que s’aparta acusadament de les expectatives de la cultura del subjecte. A més, aquest patró es manifesta en dues (o més) de les següents àrees:

  • Cognició: és la forma de percebre i interpretar-se a un mateix, a altres persones i els esdeveniments.
  • Afectivitat: la conformen el rang, la intensitat, la labilitat i l’adequació de la resposta emocional.
  • Funcionament interpersonal: comprèn la qualitat i el com, dins de les relacions amb els altres.
  • Control dels impulsos: Aquest apartat es refereix a la capacitat per controlar la nostra conducta i, principalment, quan aquesta s’aparta del que es considera adequat o, principalment, no perjudicial per a un mateix i/o per als altres.

Aquest patró, juntament amb les característiques anteriors, per a conformar un problema de personalitat ha de mostrar-se com inflexible, i a més estendre’s a una àmplia gamma de situacions personals i socials. En aquest sentit, els trastorns de la personalitat acostumen a dominar tota la vida de l’individu, mostrant-se de maneres similars en els diferents àmbits. L’inici es remunta almenys a l’adolescència o edat adulta primerenca, de manera que la durada, per tant, és perllongada. Finalment, per poder-ho diagnosticar ha de generar malestar, per a un mateix o per als altres.

En resum, els trastorns de personalitat constitueixen problemes emocionals i comportamentals més arrelats o profunds, dominen les nostres vides i generen un desajust generalitzat. A més, i en uns tipus més que altres, apareixen dificultats emocionals com ansietat, depressió, baixa autoestima que s’han de valorar adequadament per no confondre o barrejar diagnòstics. Hem de furgar la superfície per potser trobar característiques personals de base que ens ajudin a entendre el que els nostres ulls veuen.

En el nostre centre de psicologia, a Mataró, estem especialitzats en l’avaluació i tractament d’aquests i altres problemes. Si ho desitges, posa’t en contacte amb nosaltres i et facilitarem tota l’ajuda i informació que necessitis.

La Teoria Clínica de la Comunicació Humana

En el món de la psicologia hi ha diferents vessants o orientacions les quals s’han anat desenvolupant per comprendre amb més profunditat el comportament i estat emocional de les persones. Entre elles, el model sistèmic emergeix de la idea que els sistemes poden posseir, i de fet posseeixen, propietats diferents de la simple suma dels seus components. D’aquesta manera, aquest enfocament passa de l’estudi de l’individu aïllat, a l’estudi del sistema i de les relacions entre els elements que el conformen. Així, un sistema constitueix un tot organitzat, el qual està compost d’elements que interaccionen d’una manera determinada.

Dins d’aquesta gran vessant, trobem una de les teories que ha tingut major auge i repercussió en els últims temps. Es tracta de la Teoria Clínica de la Comunicació Humana, de Watzlawick, Beavin i Jackson (1967). Els seus principals postulats són els següents:

  • És impossible no comunicar. Tal com ho plantegen, fins i tot el simple silenci és comunicació. En certes ocasions, evitem comunicar-nos per por, per enuig, per incomoditat o per vergonya, però tot i així, ja estem representant una intenció, una actitud, i per tant un comportament comunicatiu.
  • En tota comunicació podem distingir entre aspectes de contingut (nivell digital) i aspectes relacionals (nivell analògic). Els de contingut, són en general, per mitjà de codi lingüístic, i els relacionals es refereixen a comunicació no verbal. Afegeixen aquí que la capacitat de metacomunicació (parlar i comprendre sobre la nostra comunicació) és una condició per considerar una comunicació com a eficaç.
  • La incongruència entre dos nivells de comunicació dóna lloc a missatges paradoxals. Amb això es refereixen al fet que qualsevol contingut digital incongruent amb el missatge que es transmet a nivell analògic/no verbal pot precipitar malentesos i incongruències entre els membres.
  • La definició d’una interacció està condicionada per les puntuacions que introdueix el participant. Les puntuacions són les formes d’organitzar els fets d’un problema per tal de formar una seqüència ordenada. És a dir, cada un dels membres plantejarà i organitzarà els esdeveniments a la seva manera.

Si atenem a les nostres interaccions diàries amb els nostres familiars, amics, companys de treball, etc., és molt probable que aconseguim veure tots els elements exposats en aquesta teoria. Com a éssers socials, vivim en gran part de la comunicació, i això ens defineix com a persones i ens ajuda a comprendre als altres. És important escoltar-nos i observar com ens comportem i actuem davant els altres. La comunicació pot ser una gran font de benestar.En el nostre centre de Psicologia, a Mataró, estem formats en Teràpia Sistèmica, Teràpia Cognitiu-Conductual, EMDR, i entre moltes altres vessants. Si vols conèixer més o t’interessa qualsevol altre tema, no dubtis en posar-te en contacte amb nosaltres, et facilitarem tota la informació que necessitis.