Com afecten les estacions de l’any al nostre estat d’ànim?

Actualment, i des de fa cert temps, ens trobem patint de forma constant canvis bruscs en el nostre clima, traduït en una disminució i / o augment de la intensitat i freqüència de les diferents condicions meteorològiques i especialment de la temperatura. Això repercuteix directament en el nostre estat d’ànim.

Les condicions climàtiques i especialment la llum exerceixen una gran influència en el nostre estat psicològic i emocional. Tant és així, que certs trastorns psicològics semblen millorar o empitjorar segons l’època de l’any en què se situïn. Així, els principals símptomes són augment del cansament, dificultats de concentració i per conciliar el son i disminució de l’estat d’ànim. Per exemple, en el Trastorn Bipolar, s’ha comprovat que existeix un patró estacional, és a dir, hi ha una major presència d’episodis depressius a l’hivern, i cap a l’estiu, en canvi, predomina la simptomatologia relacionada amb la mania i l’eufòria.

Tot i això, no cal patir una malaltia mental per adonar-nos de la influència que el clima té en nosaltres. Les estacions que posseeixen més hores de llum, com són la primavera i l’estiu, afavoreixen l’exaltació de l’estat d’ànim, i aquelles amb menor presència de llum (tardor i hivern), semblen associar-se a una disminució de l’estat anímic afavorint l’aparició de símptomes depressius com l’apatia, tristesa, pèrdua d’energia o cansament, etc. Encara que existeixen moltes teories sobre per què es produeixen aquestes variacions en el nostre estat emocional en funció de l’estació, la majoria coincideixen en que estan desencadenats per una resposta del cervell a la disminució de la quantitat de llum, i relacionen això amb certes hormones encarregades de la regulació dels cicles son-vigília, com són la seratonina i la melatonina.

Les dues hormones són segregades de manera automàtica. La primera d’elles augmenta la seva presència i segregació quan ens trobem exposats a la llum solar, i s’associa principalment a benestar psicològic en termes d’augment de la sensació de benestar i desig sexual. D’altra banda, la secreció de melatonina apareix sobretot a la tarda i durant la nit, és a dir, quan disminueix la llum solar, regulant principalment el cicle de son. D’aquesta manera, quan les hores de foscor són més predominants (hivern i tardor), pot existir un augment considerable dels nivells de melatonina i una disminució de serotonina, produint unes condicions biològiques que afavoreixen un baix estat d’ànim amb símptomes com tristesa, fatiga o apatia.

Tot i així, és important tenir en compte que l’afectació de les diferents estacions al nostre estat psicològic actua de manera diferent en cadascun de nosaltres, veient-se mediat per variables familiars (història familiar), ambientals (entorn) i personals (p.ex: experiències).

En aquest sentit, encara que ens trobem en un període de major quantitat de llum, l’augment de la temperatura unit a factors d’estrès com problemes laborals, socials o familiars afavoreixen que apareguin certs símptomes com ansietat, irritabilitat, o agressivitat, podent traduir-se en trastorns específics com Trastorns d’Ansietat o Trastorns de conducta, els quals poden requerir una intervenció a nivell psiquiàtric a més de psicològic. Per això, hem de tenir en compte que en els diferents problemes quotidians apareixen immiscuïdes múltiples variables a considerar per afrontar de manera adequada les diferents situacions.

El nostre equip de psicòlegs, situat a Mataró, et facilitarà els recursos i les eines necessàries per fer front a aquestes o altres dificultats que consideris importants. En cas de voler més informació, no dubtis en contactar amb nosaltres.

La Teoria de la Ment

La Teoria de la Ment o Cognició Social s’entén com la capacitat o habilitat per comprendre, atribuir i predir conductes, pensaments, emocions i intencions en els altres. El concepte, actualment crucial per explicar certs problemes psicològics, té el seu origen a finals dels anys vuitanta, obra de Premack i Woodruf qui van introduir el terme a partir de diversos estudis experimentals on intentaven demostrar que els ximpanzés podien posseir certa comprensió de la ment humana .

Quan parlem d’aquest particular mecanisme, hem de tenir present que es tracta d’un conjunt complex d’habilitats metacognitives. La metacognició fa referència a la capacitat per comprendre i reflexionar sobre els propis processos mentals, és a dir, tenir l’habilitat de “pensar que pensem”. Així, a partir de la psicologia i especialment de les aportacions de la neuropsicologia, s’han trobat àrees cerebrals i mecanismes específics que poden ajudar a detectar dèficits més o menys greus relacionats amb la Cognició Social. Entre ells es troben els següents:

–    El reconeixement facial d’emocions: la detecció de tristesa, ràbia i especialment de la por, a través de gestos facials específics suposa una habilitat molt característica de les persones que tenen desenvolupada de manera adequada aquesta habilitat. L’amígdala és la principal responsable d’aquest complex procés.
–    Detecció de creences falses: La comprensió de creences falses és un altre aspecte important. Per avaluar-hi l’exercici de “Sally i Anna”, on la persona, o en aquest cas el nen veu a Sally (una nina) amagant una bala a la cistella i se’n va; seguidament Ana canvia la bala a la seva pròpia cistella. Posteriorment se li pregunta on buscarà Sally la bala. S’ha trobat evidència a favor que les persones afectades d’autisme posseeixen un clar dèficit en aquest mecanisme. En el cas de la Síndrome d’Asperger la repercussió és menor.
–    La ironia i la mentida: la interpretació no literal o la capacitat de detectar el discurs metafòric és clau per relacionar-nos a nivell social. El desenvolupament d’aquests dos components és un important indicador del funcionament d’aquesta teoria.
–    L’empatia: El saber comprendre els estats emocionals dels altres i transmetre-ho de manera adequada mitjançant escolta i atenció suposa un elevat nivell de cognició social.

A més d’aquests hi ha altres subprocessos que ens poden ajudar a identificar les alteracions que impedeixen una bona execució d’aquest recurs. Al costat del autisme, una altra de les patologies en les quals s’ha trobat una clara deficiència d’aquesta habilitat, és l’esquizofrènia. A més de l’afectació de l’amígdala, les funcions executives i especialment l’àrea frontal del cervell es troben especialment deteriorades en aquesta malaltia. Justament aquestes àrees faciliten molt el desenvolupament de les nostres habilitats de comprensió i judici social.

El nostre cervell sembla encaminat a combatre la incertesa que generen certes situacions de l’entorn. La Teoria de la Ment suposa una habilitat clau per pal·liar amb aquest factor. La seva afectació pot aparèixer en edats molt diverses i per causes igualment variables. Si vols ampliar la informació sobre aquest o un altre aspecte, posa’t en contacte amb nosaltres. El nostre equip de psicòlegs situat a Mataró resoldrà els dubtes i interessos que tinguis.

Què són i com podem detectar alumnes amb altes capacitats?

Els nens i adolescents amb altes capacitats obtenen respostes notablement per sobre la mitjana d’altres individus de la mateixa edat, experiència o entorn. No només és en l’àrea cognitiva on obtenen resultats molt satisfactoris sinó que poden destacar en altres àmbits com en l’artístic/creatiu, l’esportiu…
Les altes capacitats es poden trobar en nens i adolescents de tots els grups culturals, en tots els nivells socials i en tots els àmbits de l’activitat humana.
Dins la família de les altes capacitats, a nivell psicològic, podem fer tres tipus de diagnòstics diferents:
–    La precocitat intel·lectual: ens referirem a aquells alumnes que, per una qüestió evolutiva únicament, aprenen més ràpid que els altres alumnes de la mateixa edat. Per tant, no estaria indicant nivells superiors d’intel·ligència. Amb el temps, a mesura que l’infant va madurant, aquests nivells s’equilibren i/o estabilitzen obtenint resultats dins la normalitat.

–    La superdotació: només a partir dels 12 anys podríem parlar d’un possible cas de superdotació. En edats més primerenques, ens podríem confondre amb un cas de precocitat. L’alumnat amb superdotació presenta nivells per sobre la mitjana d’alumnes de la seva edat en totes les àrees. Per tant, no només ens fixarem en el nivell d’intel·ligència sinó també en altres àrees com la creativitat, la gestió d’emocions o la resolució de problemes.

–    El talent: l’alumnat que presenta un talent fa referència a infants que tenen una aptitud molt notòria en algunes àrees concretes. Parlaríem de talent simple quan només presenta aptitud en una àrea específica i, pel que fa a les altres àrees, obtenen resultats dins la normalitat. I en canvi, parlaríem de talent complex quan fossin dues o més àrees específiques les que presentessin valors per sobre de la mitjana. Hem de tenir en compte que es pot tenir un talent tant a nivell artístic, com espaial, com social..

Aquest alumnat, juntament amb la seva família, ha de rebre unes orientacions específiques a l’aula i també a nivell psicològic. És per aquest motiu que és tan necessari d’acudir a un/a professional especialitzat/da (psicòleg/a) si es detecta qualsevol símptoma que pugui relacionar-se amb les altes capacitats per tal de poder fer-ne un diagnòstic acurat. Així mateix, també és essencial de fer les coordinacions pertinents amb el centre educatiu al qual assisteixi l’alumne per tal d’ajustar al màxim una adaptació curricular que inclogui les adaptacions flexibles necessàries per optimitzar al màxim el rendiment d’aquests alumnes acceptant el seu ritme d’aprenentatge, tenint en compte els seus interessos, vetllant per la seva motivació i inclusió a l’aula en tot moment.
El nostre equip de professionals situat a Mataró, t’ajudarà i facilitarà informació en cas de voler aprofundir sobre aquesta temàtica. No dubtis en contactar amb nosaltres.

Com encarar el retorn a la rutina

Després d’un període més o menys prolongat de relaxació, tranquil·litat i en definitiva, de desconnexió, el retorn als hàbits rutinaris pot resultar complicat i fins i tot provocar certes alteracions físiques i emocionals. En aquest sentit, tot i haver molta variabilitat en funció de la persona, existeixen alguns símptomes o problemes que poden aparèixer fàcilment en aquesta època de l’any. Per això, és important prendre consciència del nostre estat i dels factors que alteren el nostre equilibri vital per poder combatre’ls d’una forma més eficient.

La irritabilitat, la fatiga, l’apatia, l’estrès, l’ansietat o els problemes de son són alguns dels exemples que poden configurar el que alguns coneixen com a “síndrome post-vacacional”. Aquests poden estar associats a diferents àrees; encara que tendeixen a estar vinculades a l’àrea laboral, també poden aparèixer associades a l’àrea familiar, social o acadèmica. És important tenir en compte que el fet de patir un cert malestar o desajust en aquest període de transició és totalment normal, i fins i tot en part quelcom útil i necessari. En aquest sentit, si no genera una alteració significativa pot servir per adquirir una major consciència sobre la necessitat de canviar de rutina i focalitzar-nos en un altre tipus d’activitats, tot i que a priori aquestes es presentin com a més desagradables per a alguns. D’altra banda, en alguns casos poden existir dificultats importants que impedeixin que s’estableixi una introducció adequada i saludable al nou ritme de vida, podent aparèixer problemes psicològics específics com trastorns de l’estat d’ànim o dificultats relacionades amb l’autoestima.

A partir del que s’ha comentat, a continuació et facilitem algunes estratègies per ajudar-te a encarar el retorn a la rutina:

–    Període d’adaptació: Tal com hem comentat, és important conscienciar-nos de la necessitat de respectar un període de reintroducció als hàbits “oblidats”. Així, encara que sigui una cosa poc habitual i difícil de dur a terme, s’aconsella planificar la volta uns dies abans d’aquesta per reduir l’impacte sobtat de la incorporació i anar preparant-nos per al canvi.

–    Regular la son: És important descansar i respectar les nostres hores de son. Inicialment pot ser complicat tornar a anar a dormir i llevar-se aviat, de manera que hem de ser pacients, i tenir present que és important conservar el nostre ritme de son perquè sigui totalment reparador i ens proporcioni l’energia necessària per començar el dia.

–    Evitar el pensament dicotòmic: És habitual caure en la temptació d’idealitzar el període de vacances i denigrar la feina o les activitats més rutinàries. Tot té un punt intermedi i és important adoptar una mirada objectiva i realista, procurant qüestionar i positivitzar els aspectes negatius que anticipem.

–    Reforçament positiu: Relacionat amb el punt anterior, hem de buscar i analitzar les coses positives tant de nosaltres mateixos com de l’entorn. Això afavorirà que experimentem un millor estat d’ànim, i, per tant, permetrà que tinguem un bon rendiment.

–    De menys a més: És recomanable que el nivell d’activitat i d’autoexigència augmenti de manera progressiva. En alguns casos pot ser complicat a causa de les exigències de l’entorn, però tot i així cal tenir present la importància d’anar a poc a poc i marcar-nos objectius cada vegada més complexos.

A més d’aquestes, hi ha altres recomanacions que poden resultar útils per ajudar-te a que et reincorporis als teus hàbits rutinaris. Encara que en ocasions és difícil de superar i suportar, hi ha mesures encarades a aconseguir que sigui més suportable i a afavorir un major grau de motivació en aquesta important època de l’any.

Si vols rebre més informació al respecte, no dubtis en contactar amb nosaltres. Et proporcionarem una atenció personal i professional.

Sexualitat i parella

La sexualitat és una part essencial de les nostres vides, i especialment de les relacions de parella. En si, el terme fa referència tant a aquelles variables fisiològiques, anatòmiques i psicològiques que caracteritzen a cada sexe, com a l’apetit o desig sexual i als factors conductuals i emocionals associats a aquest. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la sexualitat inclou tant les relacions sexuals com la intimitat, el plaer o l’erotisme. D’aquesta manera, hem de comprendre que la conducta pròpiament sexual pot suposar una expressió directa del grau de comunicació, passió, confiança, desig, amor … entre d’altres.

En aquest sentit, tot i que habitualment posem el focus d’atenció en la persona que manifesta un problema o símptoma específic, l’afectació va molt més enllà del terreny individual, repercutint clarament a nivell interpersonal, i més concretament, en les nostres relacions de parella. Així, és summament important atendre a totes les variables, siguin aquestes biològiques, socials o psicològiques per determinar quines d’elles estan repercutint de manera més significativa, tenint clar que hi haurà, gairebé sempre, una repercussió a nivell conjugal.

Al costat d’això, i tot i que hi ha un cert estigma cap a alguns temes relacionats amb aquest àmbit, hem de conscienciar-nos de la importància de fer front i compartir les dificultats presents en les nostres vides sexuals. Certament, encara que en ocasions existeixi consciència de problemàtica per part dels dos membres de la parella, la incomoditat i la timidesa poden ser obstacles a l’hora d’exterioritzar el malestar, la qual cosa pot actuar com a factor de manteniment de la situació. En aquest sentit és important establir un hàbit de comunicació (sexual) saludable i adequat, el qual vagi acompanyat d’una anàlisi personal sobre allò que considerem que pugui estar repercutint en el problema.

El tipus d’educació sexual rebuda, les necessitats personals, l’estrès sofert per dos o per algun membre de la parella, la presència d’altres problemàtiques com trastorns d’ansietat, depressió o abús de substàncies, o l’ús de medicaments, són algunes de les variables que poden repercutir en la situació, generant en ocasions disfuncions sexuals específiques. Davant d’això, serà crucial indagar sobre la interrelació entre tots els aspectes per esbrinar si el tractament d’algun d’ells pot incidir de manera positiva en les dificultats relacionades amb l’àmbit sexual. Així, en moltes ocasions la millora passarà per realitzar un tractament psicològic específic encarat a millorar certes actituds, conductes, creences i emocions relacionades amb el sexe. En altres, al costat del seguiment terapèutic pot ser recomanable col·laborar amb un professional de psiquiatria per potenciar la millora de la persona.

El més important però, i tot i que que cadascun de nosaltres triem viure la nostra sexualitat d’una manera determinada, és adoptar un punt de vista global i assumir que la millora de símptomes o dificultats específiques passa, gairebé sempre, per escoltar i col·laborar amb la parella, la qual a més d’estar patint i vivint la situació en primera persona, pot suposar una pedra angular per potenciar la millora de la persona que exterioritza el problema amb una dificultat específica.

En conclusió, la sexualitat suposa un concepte ampli, complex i dinàmic, viscut, entès i experimentat de maneres molt diverses i en el qual trobem interrelacionats un conjunt divers de components entre els quals es troba l’intercanvi afectiu i la comunicació. Únicament adoptant una mirada global serem capaços de comprendre certa part d’aquest extens terreny, i serà més probable que aconseguim brindar una ajuda òptima a les persones que pateixen dificultats determinades relacionades amb aquest àmbit.

Senyals d’alerta en el Trastorn de l’Espectre Autista (TEA)

El Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) és un trastorn del desenvolupament; és a dir, una alteració o retard en el desenvolupament de funcions vinculades a la maduració del sistema nerviós central que s’inicia en la infància i segueix un curs evolutiu estable.
Fins a fa relativament poc temps, és el Trastorn de l’Espectre Autista prenia diferents noms en funció de la seva simptomatologia:
•    Autisme, amb tres àrees principals afectades: la comunicació i el llenguatge, l’àrea social i l’àrea conductual.
•    Síndrome de Asperger: un tipus de TEA amb menor afectació a l’àrea del llenguatge i que no sol cursar amb retard mental.
•    Trastorn Generalitzat del Desenvolupament.
No obstant això, a la darrera edició del DSM (DSM-5), el sistema classificatori de referència per als trastorns mentals, es considera un traston del neurodesenvolupament en el qual es veuen afectats principalment dos dominis: alteració en la comunicació  social i patrons repetitius de conducta i interessos restringits; i es classifiquen en funció de la seva gravetat:

Quines senyals poden estar indicant-nos que el nostre fill/a pot presentar un Trastorn de l’Espectre Autista ?
Des de la Psicologia Infantojuvenil i la Psiquiatria el Trastorn de l’Espectre Autista es considera un trastorn espectral; és a dir, que malgrat manifestar-se de forma diferent d’una persona a una altra, posseeix unes característiques comunes i una afectació en determinades àrees del funcionament diari del nen. No obstant això, sí que existeixen certs senyals d’alarma que ens poden alertar que el desenvolupament del nostre fill no segueix els estàndards esperables per a la seva edat i que, per tant, hem de buscar ajuda professional per, així, iniciar una intervenció el més primerenca possible.
A l’àrea social o interpersonal, considerarem com a senyals d’alerta que:
•    no contacti visualment o ho faci molt esporàdicament
•    prefereixi jugar sol
•    no respongui somrient al nostre somriure (o a altres expressions facials) i/o sons als 9 mesos
•    no pari atenció a les persones, donant la aparença de que està a un altre món
•    no assenyali objectes als 14 mesos
•    no mostri interès pels altres nens
•    no mostri anticipació quan serà agafat

Quant a la comunicació, considerem senyals de alterta que:
•    s’iniciï en el balboteig o en algunes paraules però deixi el balboteig i aquestes primeres paraules que ja sabia dir
•    no balbotegi als 12 mesos
•    no digui les seves primeres paraules entre els 12 i els 24 mesos.
•    no compongui frases de dues paraules (aquestes no han de ser imitacions) als 24 mesos
•    de vegades sembli que ens escolta però altres vegades no
•    no assenyali ni digui adéu amb la mà als 12 mesos
•    no segueixi indicacions
•    no respongui al seu nom  als 12 mesos
•    no sàpiga explicar el que desitja (no assenyala per demanar alguna cosa)
•    tinguin un repertori limitat o molt baix d’expressions facials que demostrin emoció
•    no miri cap a on els altres assenyalen després dels 12 mesos
•    no assenyali amb el dit per compartir un interès entre els 18 i els 24 mesos

Pel que es refereix a l’àmbit conductual, haurem de parar atenció a conductes com les quals es detallen a continuació:
•    que es quedi realitzant la mateixa conducta de forma repetitiva
•    que no deixi anar un objecte encara que porti molt temps amb ell
•    que no demostri entusiasme davant objectes o llocs nous ni els explori
•    que juguin amb joguines de forma estranya: per exemple, posar de forma sistemàtica les joguines en fila
•    que no ensenyi les seves joguines
•    que no demostri interès per jocs interactius simples
•    que no demostri temor davant els estranys sobre els 9 mesos
•    que no imiti després dels 12 mesos
•    que no realitzi joc simbòlic (simular o “fer com”) entre els 18 i 24 mesos
•    que el seu joc sigui repetitiu i poc funcional
•    que camini de puntetes
•    que demostri patrons de moviment estranys, per exemple “aleteig” (moure les mans com si fossin ales) quan se sent excitat o content
•    que demostri alta sensibilitat davant els sorolls
•    que s’interessi només per certs temes, joguines i/o objectes preferentment i de forma acusada en detriment d’uns altres
Les conductes que aquí s’assenyalen són de tipus genèric i no solen presentar-se aïlladament així que no hem d’apressar-nos a “diagnosticar” al nostre/a fill/a. Davant la presència de diverses d’aquests senyals d’alarma, el més indicat és dirigir-nos al nostre Pediatre i serà ell o ella qui ens orienti quant a la necessitat de visitar a un especialista perquè valori si el nostre fill/a pot rebre o no algun diagnòstic.

Mindfulness en el sistema educatiu

El mindfulness o “consciència plena”, és un terme que, tot i que posseeix les seves arrels en la meditació, i concretament en el budisme, actualment al·ludeix a un procediment o tècnica psicològica encarada a que la persona adquireixi l’habilitat o capacitat de centrar la totalitat de la seva atenció en el moment present, adoptant una postura no interpretativa ni jutjadora, on cada pensament, sentiment o sensació que sorgeixin sigui reconegut i acceptat com a tal. En aquest sentit, tot i haver estat conreada durant anys principalment a l’orient, des de fa un temps relativament breu ha estat incorporada a diferents àmbits, entre ells programes de promoció de la salut, com a estratègia específica dins d’intervencions psicoterapèutiques, i més recentment en el àmbit educatiu.
Aquest mecanisme ha demostrat efectes beneficiosos en una diversitat àmplia de símptomes i espectres, reflectint-se de manera més significativa en problemes d’ansietat, depressió i dolor crònic, on acostuma a formar part de programes d’orientació cognitiu-conductual, els quals ja han demostrat la seva eficàcia en aquests i altres àmbits. El mecanisme bàsic subjacent a aquesta tècnica se centra en l’entrenament de l’habilitat metacognitiva; és a dir, l’habilitat d’atendre a la qualitat de l’atenció amb la finalitat de fer-nos conscients de les reaccions automàtiques i dels processos psicològics que hem sobre-après i que, amb molta freqüència, contribueixen al desenvolupament i/o manteniment del desequilibri emocional i conductual. A més però, cal esmentar que la seva aplicació en grup també ha resultat beneficiosa, lo qual ha permès que la seva demanda des de diferents serveis assistencials sigui cada vegada més pronunciada.
Al costat d’això, i tenint en compte el que s’ha exposat fins ara, la utilització ha anat més enllà del terreny “clínic”, començant a utilitzar-se en el sistema educatiu. La seva fàcil aplicació, la rapidesa amb la que s’aprèn, els seus efectes positius no solament pel que fa a salut i benestar sinó també en termes de cost-benefici, i la seva ràpida eficàcia demostrada també a nivell grupal, han contribuït a que resulti una tècnica atractiva i susceptible a ser aplicada a una multiplicitat molt diversa d’àmbits. Així, ha començat a adquirir un paper significatiu a les escoles i als instituts, presentant-se en format de taller entre els diferents cursos de primària i secundària. Entre els seus beneficis es comencen a trobar els següents:
–    Reducció de l’estrès i el malestar: A més del seu potencial per reduir simptomatologia ansiosa i depressiva en diferents trastorns, el mindfulness sembla estar demostrant eficàcia per combatre l’estrès i el malestar associat a certs aspectes de l’àmbit escolar, com poden ser l’arribada dels exàmens o la sobrecàrrega de feina.

–    Millora de processos cognitius: Al costat d’això, no només es centra en atenuar o disminuir el malestar, sinó que també pot ser beneficiós de cara a potenciar certes habilitats, i entre elles l’atenció i la concentració. Alguns alumnes manifesten estar millorant la seva capacitat per focalitzar-se tant a classe com en l’estudi independent. Això a més, es veu reforçat pel fet que en alguns instituts es reporta una millora significativa en el seu rendiment acadèmic.

–    Cohesió grupal: Els beneficis semblen anar més enllà de l’objectiu buscat inicialment. El fet de ser presentat en format taller i de forma lúdica repercuteix en la vinculació entre professor i alumnes, i entre aquests mateixos. En aquest sentit, després de la seva realització s’acostuma a deixar un espai per compartir l’experiència i analitzar els efectes i les dificultats trobades, la qual cosa permet enfortir els mecanismes de l’exercici.
Hi ha altres conseqüències positives vinculades a l’aplicació del mindfulness a l’escola, i algunes d’aquestes encara estan per descobrir. Com s’ha remarcat, està en vies d’expansió, però sembla repercutir de manera significativament positiva en un rang molt ampli de població. És cert però, que la seva utilització s’ha d’adaptar a les característiques del col·lectiu que tinguem davant, tenint en compte per exemple la presència o no de problemes psicològics, l’edat del subjecte, o l’idioma. Tot i així, al ser una estratègia on l’aprenentatge i l’ensenyament resulten a priori, relativament senzills, possibilita reproduir-lo en gairebé qualsevol context.
Pots ampliar la informació d’aquest o altres temes que t’interessin assessorant-e pel nostre equip de psicòlegs situats a Mataró. Et proporcionarem tota l’ajuda que necessitis.

La Reestructuració Cognitiva (RC)

La forma en què interpretem i emmagatzemem els diferents esdeveniments posseeix una influència directa en la manera en què ens sentim i actuem. L’ésser humà es troba contínuament emetent judicis sobre les diferents experiències que es van succeint al llarg de la seva vida, i aquestes, amb el temps s’arrelen en forma de supòsits i creences més o menys generals sobre si mateixos i el món.

D’aquesta manera, el component cognitiu juga un paper crucial en l’explicació de moltes alteracions emocionals com ara els trastorns d’ansietat, la baixa autoestima o la depressió. En aquesta línia, tot i que existeixen esdeveniments potencialment negatius (ex; mort d’un ésser estimat) els quals poden facilitar l’aparició de certs desordres emocionals, la tècnica s’emmarca dins de la teoria segons la qual no són els esdeveniments en si mateixos els responsables de generar una resposta emocional i conductual específica, sinó les interpretacions i anticipacions que fem d’aquests successos juntament amb les creences associades a aquests. Per això, aquest procediment emergeix com una alternativa altament eficaç per reduir el malestar associat a molts problemes psicològics.

La RC consisteix en aprendre a detectar, analitzar i qüestionar els pensaments desadaptatius, de tal manera que es substitueixin per altres més adequats i generalment objectius, reduint i/o eliminant així la pertorbació conductual i/o emocional produïda pels primers. Per a això, es parteix de la premissa segons la qual les nostres interpretacions inicials són hipòtesis, i el client, amb l’ajuda del terapeuta, buscarà recollir dades per determinar si aquestes són útils o correctes. Així, formulant certes preguntes i dissenyant exercicis específics, buscarem avaluar i sotmetre a prova els diferents pensaments negatius per arribar a una conclusió el més objectiva possible sobre la seva validesa i utilitat.

Els principals objectius recauen en: Identificar els pensaments desadaptatius que provoquen una resposta conductual i emocional específica. Aprofundir en la comprensió de l’impacte que aquestes cognicions poden tenir sobre aquestes respostes. Aprendre a considerar-les com a hipòtesi que han de ser sotmeses a prova i discutides. Qüestionar-les de manera conductual i verbal mantenint una actitud oberta i neutra. I modificar-les o substituir-les per d’altres més objectius, realistes i útils pel nostre estat emocional.

Finalment és important tenir en compte que encara que el sistema cognitiu és crucial per comprendre molts problemes, en ocasions aquest component pot no ser sempre el principal encarregat del malestar. En aquest sentit, tot i que la RC ha demostrat eficàcia per a diverses problemàtiques, aquesta s’ha d’adequar a les característiques de la persona i combinar-se amb les tècniques necessàries encarades a treballar aquells aspectes que es considerin importants, la qual cosa facilitarà i assegurarà una millora major i més prolongada.

En cas de voler rebre més informació al respecte, els nostres professionals, situats a Mataró, procuraran ajudar-te i resoldre tots els teus dubtes.

¿Perquè es produeix el fenòmen de Déjà Vu?

Aquest terme, traduït com “ja vist”, va ser introduït per Emile Boirac durant el segle XIX, i s’utilitza per designar el fenomen segons el qual tenim la sensació que la situació que estem experimentant, ja l’hem viscut o presenciat en alguna ocasió. Així, quan això passa, és típic que ens vingui a la ment una frase similar a “això jo ja ho he vist”, tot i sabent que és la primera vegada que ho experimentem. Encara que siguem parcialment conscients que es tracta d’una situació nova, no podem evitar la sensació de familiaritat, i fins i tot de vegades podem tenir un cert convenciment que ens podem anticipar al que passarà o al que ens van a comunicar.
S’han proporcionat diferents teories per explicar aquesta curiosa experiència, des de les més subjectives com les clarividències, fins explicacions neurològiques específiques. Així, en un primer moment, el propi autor va atribuir la seva causa a l’existència de vides anteriors, que la persona recordava sobtadament. D’altres, com Pierre Janet (1905) la teoria del qual va ser inicialment molt acceptada, ho atribuïen a una possible anomalia de la percepció. Segons aquest, és possible que en experimentar aquesta sensació de familiaritat, el que reconeguem no sigui l’estímul en si mateix, sinó el procés perceptiu que en una altra ocasió ja vam elaborar. Per això, el problema no consistiria tant en com és possible que recordem una situació que sabem que no hem vist, sinó en com percebem la present, analitzant els mecanismes utilitzats per estructurar-la. Des d’aquesta postura, el déjà vu s’explicaria com una negació de la presència actual del succés, sent la manera de percebre la situació més que la situació mateixa la que pot explicar aquesta experiència.
Les explicacions més recents, i les que han rebut més suport empíric, s’han centrat en analitzar una possible alteració d’alguna funció específica de la memòria. En aquest sentit, hi ha un cert consens a favor de que el concepte s’ha d’incloure dins de les paramnèsies, és a dir, distorsions de la memòria on s’inclouen detalls falsos o on apareix una referència temporal incorrecta. Dins d’aquestes, s’han distingit dos tipus, les anomalies en el record, i les de reconeixement. La aquí descrita entraria en el segon subtipus. En aquesta línia, els neurocientífics i neuropsicòlegs ho atribueixen a un cert solapament entre els processos de memòria a curt termini (aspectes que són percebuts com del moment present) i els pertanyents a la memòria a llarg termini (aspectes percebuts com a referents al passat). Per això, una de les hipòtesis que ha rebut certa acceptació és la d’una possible desconnexió entre els senyals que percep una part del cervell encarregada del processament d’imatges i records, on aquestes arriben amb cert retard i produeixen així aquesta estranya sensació. En aquest sentit, el que succeiria és un lleuger lapsus o retard quan percebem l’estímul extern, donant lloc a la sensació que estem davant de quelcom ja viscut. D’altra banda, i més específicament, s’ha proposat l’alteració en una part concreta del cervell anomenada lòbul temporal, àrea principalment encarregada del reconeixement. Així, s’ha demostrat que les persones que pateixen epilèpsia, freqüentment experimenten aquest mecanisme abans que pateixin un atac.
El déjà vu pot aparèixer en persones que pateixen algun problema psicològic o alguna alteració neuroanatòmica. En aquest sentit, a part d’en l’epilèpsia i en lesions del lòbul temporal, com ja hem comentat, també sol aparèixer en alguns quadres d’ansietat, sent més o menys freqüent en el fenomen de despersonalització (sentiment d’estranyesa o d’irrealitat cap a un mateix i l’entorn). Tanmateix, com ja s’haurà pogut intuir, no és exclusiu d’aquest col·lectiu, ja que aproximadament el 90% de la persones l’han experimentat en alguna ocasió durant les seves vides.
Com podem observar, hi ha diferents arguments que procuren explicar i definir aquesta experiència de la forma més objectiva possible. En alguns casos contribueixen a generar certa confusió, però altres aporten llum a aquest i altres mecanismes que experimentem en moltes ocasions els éssers humans. Tot i que és necessària més investigació, les dades reflectides ens acosten al que potser siguin dades més o menys concloents sobre aquests interessants processos.
En el nostre centre de psicologia situat a Mataró podem ajudar-te a resoldre les preguntes que tinguis sobre aquest o altres temes que siguin del teu interès. No dubtis a contactar amb nosaltres.

La importància de l’entorn

En la gran majoria de problemàtiques en què ens trobem al llarg de tota la nostra vida, a més d’existir una evident repercussió personal, podem identificar una clara transcendència a diferents nivells dins del nostre entorn. D’aquesta manera, per comprendre adequadament les dificultats que presenta la persona, hem d’analitzar tots aquells àmbits que considerem que puguin estar vinculats amb el desenvolupament i/o manteniment del problema, ja sigui a nivell familiar, social, laboral o acadèmic.

En ocasions, podem cometre l’error de centrar la nostra mirada de manera única i exclusiva en la persona que manifesta el malestar, ignorant el fet que aquest pugui anar molt més enllà de les limitacions o símptomes purament personals. En aquest sentit, a més, si limitem tant el nostre camp de visió és probable que provoquem sentiments d’incomprensió i desesperança cap a aquesta persona, ja que estarem minimitzant factors interpersonals que poden resultar claus per a la seva millora. Així, hem de comprendre que gran part dels problemes psicològics es mantenen, agreugen i fins i tot es desenvolupen a partir de la interrelació de factors personals (biològics i psicològics) i socials.

Un conflicte familiar, una discussió amb el nostre cap, la mort d’un ésser estimat, l’aïllament social, entre d’altres, són alguns exemples de situacions que poden generar i mantenir un problema específic. Si atenem per exemple als Trastorns d’Ansietat, en molts d’ells hi ha un clar component social traduït en, per exemple; una por a ser criticat, rebutjat o a veure’s exposat en situacions enutjoses o on es sobreestima la probabilitat que els altres reaccionin d’una manera negativa per a un mateix, o que fins i tot els passi alguna cosa dolenta a persones properes. En problemàtiques relacionades amb l’autoestima també podem trobar aspectes semblants, al costat d’altres com una constant comparació. Aquest últim concepte a més, el podem identificar en múltiples trastorns psicològics com els Trastorns de la Conducta Alimentària, la Depressió o les Disfuncions Sexuals. Tot i això, no cal posseir una problemàtica específica per a ser capaços d’identificar la importància de l’entorn en els nostres conflictes.

Així, la influència que té el context en nosaltres és evident. Per això, la cooperació i col·laboració amb el medi més proper de la persona poden resultar claus per potenciar un major benestar. A més, això és especialment rellevant de cara a assegurar-nos una continuïtat més enllà del treball realitzat a sessió, emfatitzant la importància de generalitzar els conceptes i estratègies apreses a les situacions de la vida quotidiana.

D’aquesta manera, algunes de les recomanacions que poden resultar útils per a les persones properes són: adoptar una actitud comprensiva i empàtica amb la seva problemàtica, procurant reforçar els èxits aconseguits per aquesta i els petits esforços que vagi realitzant. Fomentar l’autonomia i disminuir la dependència ja que de vegades les persones pròximes són utilitzades per afrontar situacions problemàtiques. Informar-se sobre les característiques del problema, per un professional, per així adoptar un punt de vista objectiu i poder oferir una ajuda més adequada. Tot i que és normal que hi hagi conflictes, hem de procurar minimitzar la repercussió emocional que aquests puguin tenir en la persona intentant gestionar-los d’una manera més adaptativa.

Al costat d’aquestes, hi ha moltes altres pautes que poden resultar útils per a un gran nombre de situacions. El nostre equip de psicòlegs situat a Mataró, et proporcionaran la informació que necessitis i procuraran satisfer les teves necessitats d’una forma professional, ràpida i eficaç.