Terminologia associada a les addiccions

El consum de gairebé tots els tipus de substàncies no ha deixat d’incrementar any rere any. Es calcula que aproximadament el 5% de la població mundial adulta ha consumit drogues alguna vegada a la vida, i d’aquests, el 0,6% pateixen algun tipus de trastorn associat a l’ús d’aquestes, la qual cosa significa que el consum pot ser perjudicial fins al punt de poder patir una drogodependència o un trastorn mental associat a aquesta, i per tant requerir tractament. Com veiem, la situació té una clara rellevància, tant per les seves repercussions a nivell personal, com social i cultural. Per això, convé tenir clars alguns dels conceptes associats a aquest tema.

Per addicció, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) s’entén la malaltia física i emocional que es caracteritza per una dependència o necessitat cap a una substància, activitat o relació degut a la satisfacció que provoca en la persona. Acotant una mica més la definició, podem afegir que es tracta d’una activitat la qual l’individu és incapaç de controlar, que el porta a conductes compulsives i que perjudica la seva qualitat de vida; com ho poden ser l’addicció al sexe, al joc (ludopatia), a la pornografia, a les noves tecnologies (tecnofília) i al menjar ràpid. En aquest mateix pla es troba l’alcoholisme, l’addicció al menjar (menjadors compulsius), el tabaquisme i la drogodependència. Tots ells condueixen a un estat psicofisiològic caracteritzat per la modificació del comportament, a causa d’un impuls irreprimible per realitzar una acció o consumir una determinada substància.

Dins d’aquest primer ampli concepte trobem fenòmens específics, els quals anirem desgranant per facilitar la seva comprensió. D’una banda, tot i que en la literatura acostumen a aparèixer barrejats, per ús s’entén el consum d’una substància que no comporta conseqüències negatives en la persona, i per abús quan existeix consum sense tenir en compte aquestes conseqüències tot i estar presents. Habitualment es tendeix a indicar que entre ús i abús hi ha un continu de gravetat, en lloc d’aparèixer com dues categories totalment separades. Juntament amb aquests, la dependència es definiria com aquell fenomen que es produeix quan hi ha un ús excessiu el qual provoca conseqüències negatives significatives al llarg d’un ampli període de temps. En aquest punt ens trobem amb dos subtipus, la dependència física (equivalent al síndrome d’abstinència) i la dependència psíquica o psicològica. El primer d’ells es refereix a l’estat d’adaptació en el qual apareixen importants trastorns físics quan s’interromp l’administració de la droga o s’influeix en el seu mecanisme d’acció administrant una substància específica antagonista. I el segon, la dependència psicològica, es refereix al sentiment de satisfacció i l’impuls psíquic que requereix o exigeix l’administració regular o contínua de la substància per produir plaer o evitar el malestar.

A més de les característiques exposades, convé tenir en compte que per a existir dependència, s’ha vingut afirmant la necessitat de que hi hagi tolerància junt amb els símptomes d’abstinència exposats. Així, la tolerància es defineix com el procés segons el qual, davant l’administració repetida de la droga o substància, aquesta produeix menys efecte, és a dir, que en ocasions futures es necessitarà més dosi per produir el mateix efecte.

El contingut exposat doncs, conforma una part significativa de la conceptualització del món de les addiccions. Tot i que el llegir-lo resulta pràcticament inevitable associar els conceptes amb substàncies específiques com l’alcohol, el cànnabis, o la cocaïna, convé tenir presents les primeres línies exposades, on s’introdueix que aquests particulars fenòmens també poden aparèixer en les denominades addiccions comportamentals, sent el joc patològic el màxim exponent. A més, aquests poden i de fet acostumen a aparèixer interrelacionats molt freqüentment a altres patologies, com els trastorns de personalitat, problemes d’autoestima, o certs problemes de l’estat d’ànim (depressió, ansietat, trastorn bipolar …), entre d’altres. I manifestant-se com causa, conseqüència o de manera concurrent.

Hi ha altres aspectes i mecanismes associats a les conductes addictives i a moltes altres situacions. Si vols conèixer més sobre ells, el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró et proporcionarà tota la informació i ajuda que necessitis. Truca’ns, t’ajudarem.

La importància de l’afecte

Els humans som éssers socials, i possiblement l’espècie més social. Per això, la interacció amb els altres constitueix un dels components clau no només per a la nostra evolució i desenvolupament, sinó també com a mecanisme que ens defineix i identifica. Concretament, l’afecte (o afectivitat) representa una de les principals necessitats i eines que ens permet l’acostament i vinculació amb els altres. Aquest, en el món de la psicologia s’entén com la susceptibilitat que les persones experimentem davant certs elements del nostre entorn. D’una forma menys formal, també s’ha definit com la inclinació o l’expressió de sentiments subjectius cap a algú o alguna cosa, on es desprèn doncs, que poden trobar-se involucrades emocions com l’alegria, la tristesa, l’enuig, etc. A més, aquest acostuma a manifestar-se d’una manera bidireccional o interactiva, i especialment quan estan involucrades dues o més persones.
Aquest és un tema especialment significatiu per a aquestes dates. En aquesta època de l’any, on encadenem esdeveniments i reunions constants amb familiars i amics, és potser el moment on més aflora aquesta important “habilitat”. Així, a part de caracteritzar-se per abundants menjars i obsequis, resulta particularment útil per enfortir, crear, recuperar i/o mantenir vincles. En aquest sentit, al costat dels familiars (els quals acostumen a ser la majoria dels presents), poden aparèixer noves cares que permetran engrandir el nostre cercle proper i posar a prova les nostres habilitats socials. Habitualment, aquest tema passa desapercebut o se sobreentén que forma part d’aquests dies, sent poc comú parar-se a observar al nostre voltant, i a les reaccions que aquestes dates tenen sobre la nostra persona; per la qual cosa resulta especialment útil conscienciar-nos i atendre a tot el que esdevé, focalitzant-nos especialment en les relacions amb els altres.
No és només doncs, el fet d’abandonar la rutina i el treball el que ens permet “carregar piles”, sinó que hi ha certs elements que propicien especialment que el nostre estat d’ànim millori. Entre ells es troben la il·lusió per tot el que envolta aquests dies, l’anticipació de certs esdeveniments (sopars, reis …), o el plantejament de futurs projectes. D’altra banda però, també acostuma a ser motiu d’estrès i ansietat, ja que és temps de preparatius, compres i plans constants, que en ocasions dificulten el poder gaudir plenament. Davant d’això, i justificant les primeres línies d’aquest article, el saber donar, rebre i valorar les diferents mostres d’afecte pot ajudar-nos a minimitzar l’impacte “negatiu” i a potenciar tots els components positius. Hem d’agafar-lo i considerar-lo, valorar-lo en la seva essència, processar-lo i gaudir-lo, procurant fer una anàlisi retrospectiu del que estem sentint.
A banda, mereix especial atenció la psicopatologia de l’afecte. En aquest sentit, per excés o per defecte, hi ha diferents alteracions de l’afectivitat que poden trobar-se o jugar un paper clau en diferents problemes psicològics. Es parla d’afecte aplanat quan hi ha absència o gairebé absència en l’expressió d’afecte. En alguns quadres psicòtics i en demències pot aparèixer aquesta alteració afectiva. D’altra banda, en l’afecte inapropiat apareix una discordança entre el contingut de la parla o la ideació i l’expressió d’afecte. Així, en el trastorn bipolar (especialment en fase maníaca), és típic que aparegui aquest subtipus. Parlem d’afecte làbil quan apareix una variabilitat anormal, on poden mostrar-canvis bruscos i sobtats. En aquest cas, en certs trastorns de personalitat com el límit o l’histriònic sol poder ser observat.
De tot el que s’ha explicat es desprèn doncs, que l’afecte és un component clau de l’ésser humà. Representa un concepte aparentment obviat i imperceptible, que a la vegada és el nucli principal de tota relació. A més, és una cosa que es troba des que naixem fins que morim, podent crear-se no solament cap a altres persones, sinó també amb animals o objectes. El valor que li proporcionem resultarà decisiu per a la forma en què interaccionem en el futur.
Finalment és important indicar que es tracta d’un concepte ampli, que inclou molts elements i subprocessos. En cas de tenir dubtes o voler ampliar informació al respecte, posa’t en contacte amb el nostre equip, t’ajudarem.

La presa de decisions i la resolució de problemes

Cada dia de les nostres vides, des que ens llevem fins que ens tornem a ficar al llit, de forma més i/o menys conscient, estem contínuament fent prediccions i triant entre diferents opcions, és a dir, prenent decisions. Aquestes poden ser simples i fins i tot “automàtiques”, com lligar-nos les sabates d’una determinada manera i en un moment concret, o triar un camí més curt per arribar a una cita. D’altres, en canvi, comporten un procés de reflexió molt més profund. Habitualment, aquestes últimes estan relacionades amb aspectes significatius de les nostres vides, com quedar o no amb una persona que ens agrada, fer un tipus de feina o un altre, etc.
De vegades, per experiències viscudes i per trets concrets de la nostra personalitat, podem atribuir una importància majúscula a gairebé totes les decisions que prenem, alentint el procés i limitant la realització de les activitats diàries. Sovint, aquells que exhibeixen aquesta inseguretat constant tenen certes dificultats relacionades amb l’autoestima, la qual cosa es tradueix en un sentiment d’inferioritat i inseguretat personal, i per tant en por a l’hora de triar entre diferents opcions. A més, és típic també manifestar comportaments dependents cap als altres, delegant el camí de la presa de decisió als més pròxims o a aquells que es conceben com més segurs o preparats per realitzar-ho. Així, les dificultats per prendre decisions, i per tant, per resoldre problemes, poden venir de la pròpia situació en si, o de certes limitacions personals. A continuació doncs, s’exposarà un mecanisme específic que pot facilitar-nos aquest camí:
1. Orienta i delimita el problema: En un primer moment és imprescindible acotar bé el problema en si. Hem d’afegir aquí totes les variables que estan en joc, tant a nivell personal com extern. La definició realista i exhaustiva dels components que ens estan fent dubtar és una de les parts més importants del procés.
2. Elabora un pla: És important generar conductes o opcions alternatives. Cal plantejar alternatives plausibles per solucionar-ho, procurant tenir un bon nombre d’opcions a poder triar. Aquí, resulta d’ajuda també especificar formes de fer-ho, ja que quan ens trobem en la situació, tindrem més armes per fer-hi front. Es tracta de flexibilitzar la nostra ment, de tal manera que puguem estar preparats per al que pugui succeir.
3. Anticipa possibles resultats i les seves conseqüències: Relacionat amb el punt anterior, l’anticipació dels resultats que es podran obtenir i de les seves conseqüències contribueix també a la construcció de l’escut que ens permetrà afrontar de manera més eficient possibles circumstàncies adverses. Realitzar aquesta anàlisi no vol dir tenir-ho tot controlat, sinó plantejar-nos que pot haver finals alternatius. Si ens quedem ancorats en aquest punt, podem entrar en una espiral de preocupació constant que no ens permetrà avançar, i el que és pitjor, ens impedirà prendre i executar una decisió concreta
4. Controla el procés: Aquest aspecte se situa dins de la mateixa resolució del problema. Mentre ho estiguem executant, convé anar processant i atendre a tot el que va succeint, analitzant si es relaciona amb el que havíem anticipat. En cas que ens estiguem desviant molt del nostre esquema, podrem prendre alguna de les alternatives que ens havíem aconseguit plantejar.
Podríem definir el mecanisme de presa de decisions i de resolució de problemes com el procés en el qual hem de trobar una conducta o conductes adequades per a una situació en què hi ha una sèrie de successos incerts. L’elecció d’una situació és ja un aspecte que pot entrar en el procés. Hem de seleccionar els elements que resulten rellevants i ignorar aquells que no ho són, juntament amb analitzar la relació entre ells. Un cop determinada i delimitada la situació, per facilitar la presa de decisions és necessari plantejar-nos accions alternatives, generalitzar per imaginar l’escena final, i avaluar els resultats procurant tenir en compte la incertesa de cada opció.
Cadascun de nosaltres afrontem les situacions de la nostra vida quotidiana d’una forma específica i totalment diferent als altres, basant-nos en la nostra experiència i sobretot en el reforç rebut després de resoldre situacions similars. Les dificultats poden relacionar-se amb diferents aspectes, i és important treballar no només el procés, sinó aquelles característiques que propicien que aquest es vegi entorpit.
En el nostre centre de psicologia, situat a Mataró, rebràs tota la informació que necessitis i que consideris important. En cas de tenir dubtes, posa’t en contacte amb nosaltres. T’ajudarem.

Obsessió i Compulsió: Conceptualització i relacions

Etimològicament, la paraula obsessió deriva del terme llatí obsessio-onis, que significa setge. Els diccionaris i manuals actuals ho defineixen com la idea, imatge o paraula que irromp en la ment d’una persona de manera repetitiva i amb independència de la seva voluntat, de manera que resulta molt difícil de reprimir o evitar. Arrel d’això, seguidament s’acostuma a generar un intens malestar relacionat amb la impossibilitat d’eliminar o “treure-s’ho del cap”.

En moltes ocasions, i per tal de reduir la tensió que generen aquestes idees intrusives, apareix un altre important element; la compulsió. Aquesta es defineix com l’acció o conjunt d’accions repetitives, finalistes i intencionals que s’efectuen normalment com a resposta a una obsessió de manera estereotipada. Un aspecte important és que la conducta no resulta en sí mateixa plaent, ni comporta cap activitat útil, sinó que generalment s’utilitza per prevenir un desastre o mal. En certs casos, la persona comença a realitzar-lo per prevenir o protegir-se de l’ansietat, de manera que en ocasions s’indica que pot existir una baixa tolerància al malestar. L’acció s’acompanya per una sensació d’urgència compulsiva i, com en les obsessions, apareix el desig de resistir-se a ella i la persona reconeix la seva irracionalitat o manca de sentit.

Així, d’una banda tindríem el pensament o idea que penetra en la ment i es mostra resistent a la seva supressió (obsessió), i d’altra banda, l’acte que es produeix per prevenir, disminuir o eliminar el malestar que produeix aquesta idea. Hem d’afegir però, que aquest acte compulsiu no solament pot tenir un caràcter conductual (p.ex., rentar-se les mans 5 vegades, o comprovar repetidament el pany de la porta), sinó que també pot manifestar-se en forma d’accions mentals com resar, comptar o repetir paraules en silenci. Per això, una altra important similitud amb l’obsessió, és que pot ser un element cognitiu. En tots dos casos a més, la persona identifica el seu caràcter il·lògic, produeixen malestar i s’experimenten com incontrolables i involuntàries.

Quan pensem en aquests elements a nivell psicopatològic, és fàcil que ens vingui a la ment una etiqueta, és a dir, el Trastorn Obsessiu-Compulsiu (TOC). Certament, aquest representa el màxim exponent dels conceptes aquí comentats, i és potser el trastorn on veiem de manera més clara la seva representació. Tot i això, hi ha altres problemes on poden aparèixer aquestes característiques, els quals acostumen reflectir una elevada comorbiditat amb el TOC. Així, per exemple, en l’Autisme és freqüent que apareguin rituals i compulsions. També en certes parafílies com l’exhibicionisme o el froteurisme el pacient exposa en ocasions que encara que inicialment va existir un impuls sexual que va desencadenar la conducta, ara predomina un caràcter compulsiu, ja que no hi ha gratificació sexual en realitzar l’acte. Al costat d’aquests, en les Addiccions (p.ex., el joc patològic) també podem apreciar els dos conceptes, apareixent idees intrusives en relació a l’estímul i actes compulsius irrefrenables per reduir la tensió o ansietat que produeix el seu pensament o desig. Finalment, un clar exemple també el trobem en els Trastorns Alimentaris, grup que comparteix moltes característiques amb el TOC.

D’aquesta manera, tot i que és relativament senzill caure en la temptació de patologitzar aquests elements, és crucial tenir en compte el grau de malestar i interferència que produeixen en la persona per poder realitzar un diagnòstic precís. Així, la mera presència d’obsessions o compulsions no conformen un criteri únic i exclusiu per a patir un subtipus de trastorn o un altre. En aquesta línia, els dos conceptes podem trobar-los en un ventall molt ampli de situacions en la nostra vida quotidiana. Quan ens trobem molt preocupats per algun esdeveniment passat o futur de les nostres vides, és probable que ens esdevinguin idees i imatges que siguin difícils d’ignorar, i fins i tot podem acudir a realitzar certs actes per reduir el malestar que suposen. Per aquest motiu, és important conèixer els termes i delimitar adequadament els criteris que permeten realitzar un diagnòstic fiable, de manera que es potenciï l’elaboració de recursos i tractaments adequats al respecte.

Un altre aspecte important recau en tenir en compte que es tracta d’un tema que afecta tant a població adulta com infanto juvenil, i pot manifestar-se de maneres molt diverses. D’aquesta manera, en cas de causar malestar o voler treballar-se, tant l’àrea de la psicologia, la neuropsicologia i la psiquiatria d’adults com infantil resulten claus i útils per al seu maneig.

El nostre equip, situat a Mataró, compta amb professionals de les diferents àrees exposades per poder proporcionar-te l’ajuda que necessitis de forma multidisciplinar. Si tens alguna pregunta en relació al tema exposat o qualsevol altre, no dubtis en contactar amb nosaltres.

¿Què són les neurones mirall?

Els avenços i descobriments promulgats per la ciència per conèixer el funcionament de la ment humana són cada vegada més notoris i significatius. Un d’ells són les neurones mirall o neurones especulars. Des de com aprenem a parlar o escriure, fins al desenvolupament de les habilitats necessàries per relacionar-nos amb els altres, semblen jugar un paper principal aquestes peculiars cèl·lules cerebrals. Van ser descobertes “accidentalment” pel neurocientífic Giacomo Rizzolatti als anys 90. Junt amb el seu grup, i mitjançant una sèrie d’experiments amb micos, van observar que certs grups de neurones s’activaven no només quan l’animal realitzava una acció, sinó també quan aquest observava a un altre realitzar-la. D’aquesta manera, en veure l’acció, l’activació neuronal es produïa com si l’estigués fent ell mateix.
Actualment es defineixen com el grup o subtipus de neurones que s’activen quan estem realitzant una acció i quan veiem a un altre fent-la, relacionant-se amb els comportaments socials, empàtics i imitatius, i constituint una eina crucial per a l’aprenentatge. En un sentit més informal, es consideren com “la xarxa invisible que uneix a tots els éssers humans, permetent la connexió entre les ments i la transmissió de cultura i coneixement mitjançant l’aprenentatge”. La seva utilitat doncs, resideix especialment en la imitació i l’aprenentatge. Des de la neuropsicologia, estudis realitzats amb tècniques de neuroimatge han permès aclarir algunes de les principals àrees on actuen aquests elements. En aquesta línia, mitjançant Estimulació Magnètica Transcranial (EMT), es va descobrir que l’àrea de Brocca era un dels departaments clau; el que es va fer va ser desactivar temporalment aquesta àrea, descobrint que els participants perdien la facultat per imitar accions. Així mateix, poc a poc s’ha anat descobrint el seu paper en diferents facetes de la nostra vida quotidiana. Entre aquestes, es va evidenciar que posseeixen una importància crucial en el desenvolupament del llenguatge, i especialment en la comunicació no verbal. La còpia i moldejament de gestos, expressions i processos d’interacció són claus per a establir i mantenir els llaços afectius. D’altra banda, són les encarregades de que ens identifiquem i emocionem en diferents situacions quotidianes, per exemple en veure una pel·lícula, o en presenciar o escoltar alguna cosa amb una gran càrrega emotiva. Per això, aquest tipus de neurones són les principals encarregades de permetre que aquests mecanismes d’aprenentatge es produeixin, ja que en observar la manera com els altres es relacionen i reaccionen, recollim i assimilem diferents patrons de conducta.
Un punt important a tenir en compte, és que aquest procés d’adquisició d’habilitats dependrà molt del context social i cultural en què estiguem immersos. Per exemple, en la nostra cultura solem saludar-nos mitjançant una encaixada de mans o petons, però al Japó, se sol utilitzar la inclinació cap endavant. D’aquesta manera, els nostres comportaments han de adaptar-se a la realitat contextual que ens envolti.
Ara bé, ¿tots nosaltres posseïm aquesta capacitat? Tenim la mateixa quantitat i nivell de desenvolupament neuronal? Segur que coneixem a persones que són més hàbils per detectar o interpretar certs estats “mentals” o emocionals, considerant-les més intuïtives o fins i tot més empàtiques. És probable que la seva xarxa de neurones mirall sigui més àmplia i eficient. D’altra banda, des del món de la psicologia s’ha descobert que hi ha algunes patologies en les que aquest grup de neurones semblen estar particularment disminuïdes o alterades. Els nens amb Trastorn de l’Espectre de l’Autisme i el Trastorn d’Asperger mostren clares dificultats a l’hora de comprendre i desenvolupar comportaments socials tant verbals com no verbals, de manera que la seva xarxa de neurones mirall sol estar menys desenvolupada. Un altre cas el constitueix la psicopatia i algun trastorn de personalitat com ara el narcisista. En ambdues problemàtiques, vulgarment s’indica que no tenen empatia ni remordiments. Des de la explicació que procurem exposar, podem entendre-ho com una deficiència a l’hora d’entendre el sofriment i dolor aliens, i sobretot, com un dèficit a l’hora d’experimentar algun tipus de reacció emocional per aquest fet.
Així doncs, no tots tenim la mateixa facilitat per intuir, atribuir i / o interpretar els estats mentals i emocionals dels altres. La sociabilització i la interacció contínua afavoreixen el desenvolupament d’aquests mecanismes, pel que és important tenir present la seva rellevància, no només en persones amb clars dèficits per relacionar-se, sinó també de cara a ampliar i enfortir les relacions personals.
Les neurones mirall doncs, et situen en el lloc de l’altre. El sistema de “mirall” ens permet comprendre i fer pròpies les sensacions, accions i emocions dels altres. I encara que certament queda molt per saber, aquest descobriment ha suposat un abans i un després en la psicologia.

En cas de voler obtenir més dades en relació a aquest tema, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró. Et respondrem de forma professional i individualitzada.

La procrastinació: què és i com combatre-la

La procrastinació es pot definir com el mecanisme segons el qual posposem o retardem la realització de certes tasques, situacions o activitats, i les substituïm per altres “aparentment” més rellevants i  sobretot agradables. Tot i que es tracta d’un fenomen que en major o menor mesura tots haurem experimentat o utilitzat en algun moment de la nostra vida, en ocasions pot arribar a constituir una estratègia habitual, creant-se un patró de comportament que pot tenir una repercussió molt significativa a tots els nivells; personal, laboral/acadèmic, social i familiar.

D’entre les possibles causes o motius que poden facilitar la seva aparició, i tot i que en moltes ocasions apareixen interrelacionats, podem diferenciar aquells que pertanyen a la mateixa persona, és a dir interns o personals, i altres externs a aquesta o contextuals. Així, pel que fa als primers, destaquen sobretot la impulsivitat, l’orientació al benestar immediat o el dèficit d’autocontrol. Aquestes característiques es troben relacionades amb certs mecanismes cerebrals; la major activació del sistema límbic (encarregat sobretot de la regulació emocional) i la menor aparició del sistema executiu o prefrontal (regulació de la conducta), fet que promou que apareguin en major grau els components esmentats. En relació als estímuls o situacions exteriors que poden influir en la procrastinació, podem citar el fet que el benefici per realitzar la tasca s’obtingui a llarg termini, el nivell de dificultat o esforç que implica la pròpia tasca, o el significat personal que li donem a realitzar-la. D’aquesta manera, davant aquelles activitats que ens exigeixin més, que la gratificació estigui més lluny, o que no suposi alguna cosa significativa per a nosaltres, utilitzarem arguments que justifiquin el seu retràs, com ara “ja ho faré”, “tinc temps”, “tinc el temps molt ocupat “, etc.

Totes aquestes justificacions únicament ens serviran per desviar l’atenció d’allò realment important, provocant que quan s’acostin els diferents terminis puguem sentir-nos aclaparats i fins i tot fatigats, ja que tot i que ens haguem dedicat a altres “assumptes” que en un primer moment hem considerat més importants, en moltes ocasions haurem seguit connectats mentalment a les diferents tasques realment significatives. Per això, a continuació s’expliquen algunes de les estratègies que poden ser útils per reduir aquesta tendència:

–    Interpretacions realistes: Un primer pas important requereix que identifiquem aquells pensaments erronis i les justificacions utilitzades i les canviem per altres plausibles i que ens acostin a la consecució de la nostra meta o metes importants. Els missatges citats més amunt s’han de flexibilitzar i substituir-se per altres. En aquest sentit, focalitzar-se en els aspectes positius d’aconseguir l’objectiu, i en els negatius de no fer-ho pot facilitar que ens posem a treballar en allò important.

–    Planificació: L’estructuració i organització de les tasques i del temps resulten crucials. En aquest sentit, el crear un calendari a curt termini amb objectius específics pot ajudar-nos a apropar-nos pas a pas a allò que volem aconseguir. D’aquesta manera impedim sentir-nos aclaparats pensant en “tot” el que cal fer, desglossant-ho en petites parts o passos petits.

–    Eliminar distraccions: Quan estiguem realitzant-ho, és important procurar ser rígids i suprimir tots aquells elements que poden afavorir que ens desviem de la tasca important. Per exemple, guardar i amagar lluny el mòbil, apagar l’ordinador si no ho necessitem, agafar la quantitat de menjar justa, no encendre la televisió, etc. Això afavorirà el següent punt.

–    Estar en el present: La concentració i atenció en el “ara” és un dels mètodes més útils per augmentar l’eficiència. Quan estiguem realitzant una tasca concreta, hem de posar tots els sentits en aquesta, i en l’aquí i ara. Com hem dit, els objectius són a curt termini, i si aconseguim realment atendre en tota la seva plenitud al que estem executant, el nostre rendiment millorarà. Això també s’ha d’aplicar als descansos, és a dir, hem de respectar tant el temps de treball com les pauses.

–    Utilitzar el reforç: Parlar amb nosaltres mateixos i felicitar-nos pels èxits que anem aconseguint pot ser una ajuda molt important. En base al que fem, no hem d’oblidar valorar-ho i reforçar la nostra autoestima, ja que això pot suposar un gran suplement d’energia i motivació. A més de les autoverbalitzacions, també podem utilitzar certs elements com menjar o realitzar activitats que ens agradin.

Existeixen molts altres mecanismes per impedir que la procrastinació s’apoderi de nosaltres. Cal esmentar a més, que tot i que aquesta acostuma a aparèixer inicialment de manera esporàdica, poc a poc es va tornant més crònica, i més si tot i utilitzar-la i del sofriment i la abrumació que ens fa passar, aconseguim arribar més o menys a l’objectiu. Al costat d’això, val la pena indicar també que pot ser un símptoma de diferents problemes psicològics, conformant en moltes ocasions un dels més significatius. Per exemple, en problemes d’autoestima, TDAH, por al fracàs o depressió, sol aparèixer aquesta estratègia per seguir ancorats en les seves diferents zones de confort.

Si volem alguna cosa, hem d’anar i lluitar per aconseguir-ho. Només així ens aconseguirem sentir bé amb nosaltres mateixos i assolirem els nostres objectius d’una manera molt més favorable. En cas de tenir alguna pregunta sobre el que s’ha comentat, o sobre qualsevol altra qüestió que consideris rellevant, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs, situat a Mataró, t’ajudarem.

Característiques i utilitat de la teràpia de grup

En què consisteix la teràpia de grup o tractament grupal? Quins beneficis pot aportar? ¿Es pot fer juntament amb la intervenció individual?

La teràpia de grup és un tipus d’intervenció psicològica on, mitjançant la creació d’un espai d’interacció i col·laboració, es busca dotar, potenciar o modificar els recursos personals i les estratègies d’afrontament amb el principal objectiu de millorar la qualitat de vida de cadascun dels seus membres. Un aspecte clau a tenir en compte és que, encara que sigui guiat per un professional el qual aplica diferents tècniques i estratègies, el grup en si és considerat un instrument de canvi, ja que posseeix en essència, un important potencial terapèutic.

En aquesta mateixa línia, la interacció i la retroalimentació són aspectes clau que ajuden a comprendre els beneficis d’aquest tractament. Immiscuïts en aquests, alguns dels aspectes a favor són: descobrir que hi ha altres persones experimentant dificultats similars, i que per tant, els problemes no són únics i exclusius d’un mateix; posar a prova certes creences sobre les percepcions dels altres, la qual cosa afavoreix trencar amb alguns prejudicis i reduir les pors associades a aquests; afavorir la motivació i l’adherència al tractament mitjançant l’aprovació, el reforç i l’observació dels progressos aconseguits; facilitar la generalització a causa de la varietat de membres que participen i a les situacions que es poden treballar amb aquests, permetent descobrir a més, diferents solucions alternatives. En definitiva, el crear un espai on compartir experiències, emocions i conflictes interns fomenta una elevada cohesió grupal, la qual condueix a canvis en l’estat emocional i psicològic més estables a llarg termini.

D’altra banda, cal remarcar que la terapia de grup pot utilitzar-se tant de manera única com de forma complementaria a la intervenció individual. Com hem vist, hi ha certs aspectes els quals la seva aparició pot ser limitada en les sessions individuals. Així, alguns estudis han remarcat que el tractament grupal pot potenciar els efectes terapèutics aconseguits mitjançant la teràpia individual, ja que permet exposar i treballar les diferents dificultats presentades des d’una perspectiva interactiva i dinàmica on l’escolta activa, l’empatia i el reforçament configuren mecanismes clau per facilitar la millora de la persona. A més, en aquells casos en què es determini, també pot resultar beneficiosa en combinació amb altres tipus d’intervenció com pot ser la psiquiàtrica.

Al costat de tot això, és important tenir en compte que la teràpia de grup està indicada per a una gran varietat de problemàtiques. En aquest sentit, hi ha grups dissenyats per aprendre a manejar dificultats molt diverses com poden ser estratègies de maneig de l’ansietat, depressió, addiccions, gestió de conflictes, tallers per a pares, autoestima, habilitats socials, entre molts altres. A més, pot utilitzar-se amb diferents tipus de població, podent intervenir des de la psicologia d’adults o infanto-juvenil.

Finalment destacar que és comprensible que inicialment alguns siguin reticents a ficar-se en aquest procés. Els dubtes i les pors respecte a involucrar emocionalment amb els altres i a descobrir certs aspectes de la nostra identitat són totalment legítims. Tot i això, hem de tenir en compte que aquest aspecte forma part del procés, i que encara que al principi podem trobar dificultats, a poc a poc aconseguirem augmentar la confiança en nosaltres mateixos i podrem beneficiar-nos i ajudar els altres mitjançant les nostres pròpies vivències. A més, hem de tenir en compte que les persones som éssers sociables, i els nostres problemes en la majoria d’ocasions no es poden entendre sense tenir en compte la seva repercussió a nivell interpersonal.

El nostre centre de psicologia situat a Mataró ofereix diferents tallers grupals. Si vols rebre més informació o creus que pots beneficiar-te d’algun d’ells no dubtis en contactar amb nosaltres. T’ajudarem.

Ser pares d’un nen amb TDAH: pautes educatives

A causa de l’alteració a les àrees cerebrals que regulen el control de la conducta i de l’atenció, és freqüent que el TDAH vagi associat amb problemes de conducta que varien en intensitat i freqüència en funció d’altres factors, un d’ells els nostres estils educatius. Per això, és interessant “entrenar-nos” com a pares per aplicar conseqüències de forma efectiva, així com per adaptar l’entorn i les rutines per poder ajudar al nostre/a fill/a a funcionar de forma més efectiva i, conseqüentment, a sentir-se millor amb ell mateix i amb el seu entorn.
Pautes educatives generals:
    Proporcionarem al nostre/a  fill/a una vida endreçada organitzant els seus horaris i establint moments de pauses, descansos i activitat física.    Actuarem (i ens referim a aplicar conseqüències) quan es doni una conducta no desitjable, més que queixar-se o criticar-la.    Anticiparem i planificarem com actuarem davant possibles situacions problemàtiques (quines conseqüències aplicarem), això ens ajudarà a mantenir-nos serens, no perdre el control i aplicar conseqüències de forma més efectiva i raonable.    Reforçarem/castigarem la conducta desitjada o a eliminar de forma immediata; no cal demorar-se en el temps per felicitar ni per aplicar conseqüències.    Serem coherents i conseqüents en els pactes sobre els reforçadors i en les conductes que es premien i les que no són acceptables o s’han de corregir. En aquest punt és important assenyalar que tots dos pares han de posar-se d’acord en quines conductes són permeses o no, i com premiar-les o castigar-les.    Li proporcionarem un feedback freqüent; això vol dir que li farem comentaris continus i de forma positiva sobre el que està fent bé o el que encara ha de millorar i com fer-ho (sempre en to positiu i sense caure en la crítica, hem de tenir en compte que són nens amb tendència a presentar una baixa autoestima); d’aquesta manera, li servirem de guia externa sobre com actuar o resoldre les diferents situacions i tasques que se li plantegen.    Dedicarem un temps estipulat i que servirà com reforçador per compartir amb ell/ella alguna activitat que li agradi amb nosaltres. Si són nens més grans, podem dedicar un temps del dia a parlar amb ell/ella sobre com es sent, què li preocupa…Ha de ser una estona exclusiva per a ell/ella, en la que puguem centrar la nostra atenció sense interrupcions.    Reforçarem el contacte ocular durant la comunicació i esperarem a que estigui receptiu per escoltar-nos amb atenció (que no estigui distret amb alguna cosa que li agradi ni enfadat/da).    Les nostres normes han de ser poques i clares. Els nens de vegades no les compleixen perquè no les recorden o no les comprenen.•    Les ordres o instruccions han de ser senzilles, directes i concises. Evitarem que vagin carregades d’emocions negatives i fomentarem el to emocional neutre.    No pararem atenció quan interrompi i farem evident el moment en el qual pot intervenir; tot seguit, li felicitarem per intervenir en el moment adequat (tot i que abans hagi interromput).    Especificarem perquè l’estem felicitant: “molt bé, estic molt content/a perquè has aconseguit vestir-te molt més ràpid que ahir i t’he hagut d’ajudar menys”.    Establirem rutines en aquelles tasques que menys li motivin (per exemple, els deures o recollir la seva habitació) i les dividirem en subtaques que impliquin poc temps,  establint descansos i recompensant-li verbal i/o afectivament (amb  elogis, abraçades, petons…).    És convenient fer referències temporals ja que solen perdre la noció del temps amb facilitat. Per exemple, avisar de quant temps queda per jugar i per començar a fer els deures i anar anticipant la següent tasca.    Li recordarem la conseqüència positiva que tindrà el realitzar la tasca (el reforçador).    Farem de guia verbal perquè parin esment als detalls importants de la tasca. Per exemple “què hem de fer? Hem d’aconseguir recollir la cambra…però com ho anem a fer?, primer recollirem la roba que està en la cadira (deixar-li temps perquè ho faci i reforçar-li), ara les joguines del sòl…fixa’t que no hi hagi algun sota el llit…”.    Ens esforçarem a trobar contínuament virtuts (encara que siguin petits detalls o millores), les hi assenyalarem verbalment i evitarem criticar contínuament el que fa malament.    Excepte en situacions límit, evitarem el càstig; els nens/as amb TDAH funcionen millor reforçant-los que castigant-los. Evitarem perdre el control emocional i caure en la confrontació.
En el proper article farem esmena i detallarem diferents tècniques a aplicar tant quan es donin situacions no acceptables o límit, com a per a reforçar les conductes que desitgem instaurar en nens amb TDAH.

Què és el locus de control? Definició, característiques i repercussió

Sent que és responsable dels seus actes?, Considera que són els seus esforços els que determinen el resultat final? O per exemple, Pensa que posseeix poca influència sobre els diferents esdeveniments? Són forces externes les que acaben determinant el transcurs de les coses? És tot qüestió de sort o atzar?

En observar les diferents preguntes, a part d’haver-se sentit més o menys identificat, haurà pogut observar algunes diferències significatives. Bé, aquest tipus de preguntes estan involucrades i ens ajuden a comprendre el concepte de locus de control. A grans trets, es pot definir com la percepció o atribució de responsabilitat que realitza la persona sobre els diferents esdeveniments que transcorren al llarg de la seva vida. En altres paraules, es refereix al grau de control percebut sobre els resultats obtinguts, siguin aquests negatius o positius. Rotter (1966) va ser el primer a introduir aquest terme, definint-ho com un tret de personalitat relativament estable, representant l’atribució que una persona porta a terme sobre si l’esforç que realitza és o no contingent a la seva conducta.

Apart d’això, actualment es conceben dos subtipus; si percebem que l’esdeveniment és contingent amb la nostra conducta o les nostres característiques personals, s’entén que posseïm un locus de control intern. En canvi, quan percebem un reforç com a mínim contingent amb les nostres accions, atribuint a vegades com a resultat de l’atzar o la sort, ens acostem més al que s’entén com locus de control extern. És important tenir en compte, que tot i hi hagi clares diferències entre tots dos, aquests s’han de percebre com un continu. Així, tot i que en cada un de nosaltres hi hagi una tendència, en moltes ocasions haurem adoptat una postura o una altra.

Alguns autors coincideixen que adoptar un sistema d’atribució intern, pot ser el més beneficiós, sigui d’èxits o de fracassos. Les persones en què predomina aquest sistema, acostumen a ser més propensos a assumir la responsabilitat dels seus actes, tendeixen a deixar-se influenciar menys pels altres, posseeixen un sentit més enfortit de l’autoeficàcia i s’esforcen per aconseguir els seus objectius. En canvi, aquells en què es manifesta majoritàriament el subtipus extern, solen culpabilitzar aspectes externs seus resultats, atribueixen a la sort o casualitat els èxits obtinguts, posseeixen unes baixes expectatives de modificar les situacions a través dels seus esforços, i són més propensos a experimentar emocions negatives.

Tot i això, en ocasions pot resultar perjudicial (sobretot quan és extremista) ja que hi ha certes variables de l’entorn que no podem controlar, i de les quals no hem de responsabilitzar. Per exemple, davant de situacions com una catàstrofe natural, la mort sobtada d’un ésser estimat, la detecció d’alguna malaltia greu; atribuir les causes d’aquests successos a variables internes l’única cosa que generarà són sentiments de culpabilitat, frustració, ràbia, o ansietat.

Comprendre aquest concepte i realitzar autocrítica en base a aquest és clau per fomentar un estil d’afrontament adequat. Un mètode senzill per millorar i detectar quins locus de control predomina en nosaltres, consisteix en plasmar els fets que ens ocorren, juntament amb les nostres reaccions i pensaments, i procurar adoptar un punt de vista objectiu en realitzar aquesta anàlisi. A partir d’aquí, hem d’assumir la responsabilitat de la part que ens correspongui i acceptar quina part no depèn de nosaltres. La finalitat és prendre les regnes d’allò que podem controlar per modificar allò que desitgem millorar.

És important ser assertiu?

Quantes vegades hem sentit la necessitat de dir alguna cosa i no ho hem fet per por? En quins d’aquestes ocasions ens hem conformat i resignat? Hauré actuat de forma massa directa i fins i tot agressiva? O pel contrari, He estat potser massa passiu?
Això és una font principal de malestar, ja que repercuteix en el nostre estat d’ànim i en la nostra vida social, familiar i laboral. En la majoria d’ocasions acceptem passivament aquestes situacions, encara que de vegades podem arribar al límit i esclatar d’ira. Tot això simplement pel fet de no haver sabut gestionar i formular de manera correcta el que sentíem i esperàvem d’aquesta situació o persona. 
Avui dia l’assertivitat es defineix com la capacitat o habilitat d’expressar les nostres opinions i desitjos, defensar els nostres drets i realitzar suggeriments sense vulnerar les dels altres, fent-ho de forma respectuosa, educada i honesta. D’aquesta forma, se suggereix trobar un punt mitjà entre la passivitat i l’agressivitat que permeti obtenir un resultat, en principi, molt més beneficiós i gratificant. 

Dit així pot semblar senzill, però en la pràctica sabem que resulta més complicat. Les nostres experiències davant certes situacions i persones dicten la nostra forma d’afrontar les següents trobades, i fins i tot arribem a generalitzar sobre la base de característiques que considerem comunes. Per això, et proposem una sèrie de pautes perquè no et deixis portar ni per la por ni per la ira, i siguis capaç de manifestar el que creïs i penses de la millor manera: –        Els altres no poden llegir la teva ment: Pot semblar un aspecte banal però has de comprendre que els altres no saben el que penses ni el que vols tret que l’hi diguis. Per a això no serveix enfadar-nos i recriminar-los que haurien de saber-ho! Sinó que hem d’especificar quins són els nostres interessos. –        Reformula els teus pensaments negatius: No et deixis portar pels teus prejudicis, i procura positivizar allò que et suscitin els altres. De vegades podem estar molt convençuts d’alguna cosa i quan posem a prova les nostres creences ens adonem que no era per res així! –        Justifica les teves peticions: Donar motius és la millor forma de reduir les probabilitats que ens rebutgin, ja que l’altra persona es percatará que existeix una raó real que sustenta els teus interessos. –        Entén el punt de vista dels altres: En moltes ocasions, la millor manera d’aconseguir els nostres objectius o simplement que ens comprenguin, és començant per escoltar als altres i demostrar-los que tenim en compte la seva opinió. No siguem egoistes! Ells també necessiten sentir-se compresos. 
Al nostre centre de psicologia de Mataró et proporcionem una atenció individualitzada perquè potenciïs i millors aquesta crucial habilitat interpersonal. Per a això et posarem en mà dels nostres millors especialistes en habilitats socials.