L’afecció i el trastorn de relació social deshinibida

L’afecció constitueix un dels mecanismes socials més importants en la vida dels éssers humans. A grans trets, el podem definir com el vincle conductual, emocional i cognitiu que establim amb els nostres éssers estimats, i que es desenvolupa durant la primera infància, especialment dins dels primers tres mesos. En aquest període el nen adquireix i internalitza un model de relacions afectives, és a dir, una representació del món social i interpersonal que es podrà veure modificada a través de les experiències relacionals que vagi tenint al llarg del cicle vital. D’aquesta manera, contribueix significativament a desenvolupar una imatge de si mateix i dels altres que serà clau per facilitar una adequada adaptació al medi.

En ocasions, aquest es pot veure truncat o deteriorat per diferents circumstàncies; problemes conjugals, presència de psicopatologia en els pares, desestructuració familiar, canvis d’habitatge constants, entre d’altres. Tot això repercuteix negativament en la criança dels fills, els quals en un futur poden desenvolupar problemes diversos, com trastorns d’ansietat o depressió, Problemes d’autoestima, o trastorns per consum de substàncies. D’entre ells, sobresurt un el qual apareix estretament relacionat amb un pobre desenvolupament de la inclinació i amb la cura insuficient rebuda durant la infància; parlem del trastorn de relació social deshinibida. Aquest quadre es caracteritza per un patró de comportament en què el nen s’aproxima i interacciona de manera activa i freqüent amb adults estranys, amb els que hauria, en principi, mostrar més resistència o incomoditat. Així, manifestarà una reducció o absència de reticència a l’hora d’aproximar-se o interaccionar amb adults estranys, utilitzant un comportament verbal i / o no verbal massa familiar. Al costat d’això, també es pot observar que rarament recorre al cuidador adult després de sortides arriscades, fins i tot en contextos inusuals.

Com hem indicat, aquest problema es vincula especialment amb el fet d’haver patit un patró de cura insuficient, i això pot posar-se de manifest a través de diferents mecanismes, com són: la negligència o manca social on hi ha una contínua falta de tenir cobertes les necessitats emocionals bàsiques, canvis freqüents de cuidadors primaris que disminueixen l’oportunitat d’elaborar una inclinació estable, i una educació en contextos poc habituals que redueix l’oportunitat de construir i establir una inclinació selectiva. D’aquesta manera, la inestabilitat i falta d’estructuració persistent experimentada en les seves relacions principalment amb els pares, facilita que desenvolupin aquest patró d’interacció social, en el qual es pot observar una clara manca de selectivitat a través d’acostaments indiscriminats cap als altres.

Un aspecte important a tenir en compte és que els signes d’aquest trastorn sovint persisteixen fins i tot després que ja no hi hagi signes d’abandonament. Aquesta dada reflecteix la importància de detectar i intervenir precoçment per prevenir el desenvolupament de futurs problemes emocionals més greus, com l’aquí exposat.

Conèixer les principals característiques de certes patologies pot ajudar-nos a identificar diferents situacions problemàtiques, a més de permetre’ns actuar ràpidament dissenyant intervencions adequades per a cada cas particular. Per obtenir més informació al respecte, comptem amb un equip de professionals de la psicologia i psiquiatria al teu servei. Estem situats a Mataró. Truca’ns sense compromís i t’ajudarem a resoldre tots els teus dubtes.

 

Expressió emocional en les relacions de parella

Avui dia, la creació de vincles, i concretament, les relacions de parella, suposen un dels fenòmens més freqüents i significatius de gairebé totes les societats, independentment del territori o cultura. Tot i que és possible elaborar diferents explicacions per comprendre perquè triem ajuntar-nos amb certes persones, la veritat és que sentiments com l’afecte, l’amor, el desig, o la passió, tot i ser, en part, subjectius, són elements universals que en algun moment tots haurem pogut experimentar, i que a més a més contenen mecanismes complexos que poden manifestar-se de maneres molt diferents en funció de la persona. Tot i això, podríem estar d’acord a l’hora d’afirmar que quan aquesta experiència és recíproca i compartida amb algú, es tracta de quelcom positiu, agradable i fins i tot complementari.

També és important tenir en compte però, que la majoria de les relacions íntimes pateixen canvis, els quals haurem de fer front tant individual com conjuntament, reajustant en ocasions les nostres necessitats i preferències per mantenir una relació equilibrada i estable. En aquesta línia, freqüentment som capaços d’identificar els detonants dels malentesos, o del malestar que estem sentint, però de vegades, o bé no aconseguim trobar-ho, o si ho detectem no ens atrevim a manifestar el que ens genera o remou a nivell emocional . Aquestes dues últimes circumstàncies tenen conseqüències diverses, tant per a nosaltres mateixos com per a la relació: D’una banda, la dificultat en esbrinar les causes facilita que elaborem les nostres pròpies hipòtesis, les quals poden arribar a allunyar-se molt de la realitat, produint fins i tot més mal del que potser haurien. D’altra banda, i molt relacionat amb l’aspecte anterior, moltes parelles reflecteixen un dèficit comunicatiu a nivell emocional que pot venir donat per diferents motius (por al rebuig o a l’abandonament, considerar-ho poc rellevant, haver perdut l’esperança …). Sigui com sigui, no hi ha dubte que la manifestació oberta i adequada dels nostres sentiments (tant positius com negatius), suposa un element fonamental pel funcionament i desenvolupament de les nostres relacions. Per això, a continuació se citen algunes de les recomanacions per facilitar la comunicació emocional:

–    Èmfasi en la relació: Aquest aspecte implica aprendre a descentrar-se de la visió “egoista” o cap a nosaltres mateixos, per començar a concebre la relació com una cosa de dos. Ens referim al fet confiar en que la relació pot ser més forta i / o potent que el nostre punt de vista o el nostre criteri. Suposa confiar en la visió de l’altre, la qual cosa ens pot permetre obrir-nos i expressar elements que fins ara podien haver quedat ocults.

–    Reduir o minimitzar les pors: Tal com s’ha citat amb anterioritat, podem experimentar por o vergonya a l’hora de demostrar certes emocions per diferents motius. En aquest punt, relativitzar fent-nos les preguntes adequades i experimentant (posant a prova les nostres anticipacions) pot ser una eina particularment útil.

–    Importància de la comunicació no verbal: Tot i que tendim a minimitzar o a ignorar la seva rellevància, aspectes com els gestos, la mirada, el to de veu o l’aproximació són claus per transmetre emocions. D’aquesta manera, no només dotem al missatge de més significat, sinó que facilitem a l’altre la seva comprensió, i per tant, que ens proporcioni un feedback en el qual ens sentim realment escoltats i entesos.

–    Suprimir hàbits: Resulten especialment comuns les queixes com “l’altre s’ha distanciat”, o “tot s’ha tornat fred”. Moltes vegades trobem l’arrel d’aquestes expressions en el fet que, amb el temps, la falta de comunicació recíproca i sincera, ha provocat que es deixi de confiar en la seva utilitat i es construeixi una barrera cada cop més gruixuda entre tots dos, caient mica en mica en aquesta tendència negativa. Hem de ser conscients d’aquesta situació, focalitzar-nos en les conseqüències positives d’expressar-nos emocionalment, en les negatives de no fer-ho, i en aquelles ocasions en les quals ens ha estat útil adoptar aquesta postura més propera.

Les emocions són un element bàsic per a comprendre la nostra conducta social. Tant les positives com les negatives, en gran part, permeten entendre com interaccionem amb el món, i per què ho fem d’una determinada manera. Si tirem la mirada enrere, és possible que descobrim que alguns dels problemes que hem tingut, o que fins i tot tenim amb la nostra parella poden situar-se aquí, en la comunicació emocional. A més, molts problemes psicològics com l’ansietat, l’estrès, o les dificultats relacionades amb l’autoestima poden explicar-se per un dèficit en aquest aspecte.

Així, junt amb les estratègies esmentades existeixen moltes altres que poden resultar beneficioses per a millorar les situacions o les dificultats relacionades amb aquest aspecte. El nostre equip de psicòlegs, a Mataró, et facilitarà tota la informació que necessitis en relació a aquest o qualsevol altre tema que consideris important. No ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

Què és la reactància psicològica?

Podem definir la reactància com aquell estat psicològic i emocional que sorgeix davant la privació, o més aviat, davant la sensació d’amenaça de llibertat de la conducta individual, produint un estat d’exaltació que pot conduir a realitzar diferents intents per restaurar la situació. Així, es podria considerar com la motivació que ens porta a intentar estabilitzar la nostra llibertat, o aquella reacció “rebel” que apareix quan ens sentim excessivament pressionats a realitzar algun acte o a adoptar un punt de vista específic. En resum, i en llenguatge vulgar, es considera com una negativa a realitzar el que els altres volen, no tant com un real desacord, sinó com a forma de preservar la nostra autonomia.

Les principals variables que expliquen aquest procés són, per un costat, la nostra llibertat a l’hora de triar tant el moment com la manera de conduir el nostre comportament, el grau en què som conscients d’aquesta llibertat, i la capacitat per determinar les conductes necessàries que la satisfacin. Tot això roman en un estat subjectiu i latent, entremesclat amb moltes altres variables, com trets de personalitat i experiències vitals. Per això, cadascun de nosaltres posseirà un llindar més o menys elevat d’activació d’aquesta reactància, sent comuns les seves característiques principals, però específics els moments i la magnitud amb la qual es presenta. En concret, es parla de tres paràmetres característics de la reactància: l’expectativa de llibertat, la importància d’aquesta llibertat, i la força de l’amenaça. El primer d’ells s’experimentarà depenent del grau en ens percebem lliures, apareixent major reactància com més sensació de llibertat posseïm. Junt amb això, com més importància li atribuïm al sentir-nos lliures, més fàcilment percebrem els esdeveniments externs com a possibles amenaces. I finalment, com més important sigui l’amenaça, major reactància s’experimentarà, sent extrema quan percebem que la nostra llibertat pot quedar totalment suprimida.

Un cop activada, i sempre tenint en compte la subjectivitat i la variabilitat individual, la reactància psicològica pot produir diferents efectes: Pot aparèixer una restauració directa, és a dir, procurar recuperar la llibertat realitzant la conducta que ha estat amenaçada (p.ex., quan un noi decideix passar més temps amb un grup d’amics els quals se li han prohibit). També resulta habitual la restauració indirecta, on la persona realitza una conducta equivalent a la que ha estat amenaçada (p.ex., se li prohibeix pegar al seu germà i en lloc d’això decideix insultar-lo). Finalment, és possible que en lloc d’actuar sobre els esdeveniments externs, ens centrem en modificar el nostre estat intern. Això últim es refereix al canvi en la interpretació de l’esdeveniment que activa el procés de reactància.

Finalment, hem de tenir en compte que aquest mecanisme psicològic, tot i ser quelcom universal i freqüent en tots nosaltres, en ocasions pot resultar problemàtic, i fins i tot patològic. Així, de vegades la percepció d’autonomia individual pot estar una mica desviada del que es considera normatiu a nivell social. En aquests casos, per exemple, el trastorn negativista desafiant o TND, el Trastorn de Conducta, i alguns trastorns de l’adultesa com el Trastorn de Personalitat Antisocial reflecteixen dèficits a l’hora de regular aquest mecanisme. A més, les dificultats associades solen ser més freqüent en les primeres etapes de la nostra vida, especialment en l’adolescència.

Si estàs interessat en conèixer més sobre això, o necessites informació sobre qualsevol altra qüestió, estarem encantats d’atendre’t. A Mataró, comptem amb un equip de professionals de la salut mental que t’ajudarà a resoldre tots els teus dubtes.

Beneficis i utilitat del control de l’activació

L’activació de l’organisme davant de certes situacions pot considerar-se una resposta normal i adaptativa, no només de l’ésser humà, sinó de moltes altres espècies. Aquesta ens ajuda, o millor dit ens prepara per afrontar i / o evitar alguns dels esdeveniments en la nostra vida quotidiana: l’activació o preocupació davant els exàmens, una entrevista de treball, o en una primera cita. Davant aquestes situacions, l’activació no només és normal, sinó que pot ser fins i tot beneficiosa a permetre’ns anticipar i preparar-nos per els diferents successos. Tot i això, i com a continuació veurem, aquest sistema defensiu o de preparació del cos pot tenir diverses conseqüències negatives.

Els principals canvis que es produeixen al nostre cos durant aquest procés es caracteritzen principalment per un augment de la freqüència cardíaca i la pressió sanguínia, tensió muscular, augment de la respiració, alentiment de la digestió, disminució de la producció de saliva, vasoconstricció arterial, i disminució de la circulació sanguínia cerebral, entre d’altres. Així, quan aquests es posen en marxa davant d’estímuls res o feblement amenaçadors, o quan es mantenen actius durant un període excessiu de temps, és probable que s’originin problemes d’ansietat i / o d’estrès respectivament. És important tenir en compte que hi ha diferents propostes que procuren determinar per què succeeix amb més facilitat en unes persones i no en unes altres, o davant quin tipus de situacions o esdeveniments. En aquest sentit, sembla haver-hi un acord significatiu a l’hora d’afirmar que són tres els principals sistemes involucrats en aquesta resposta; l’emocional, el cognitiu i el conductual, els quals es troben íntimament relacionats. El primer d’ells fa referència al conjunt d’emocions o sentiments que experimentem davant les diferents situacions, el segon informa sobre les interpretacions o pensaments relacionats amb l’esdeveniment en si, i el tercer el constitueixen les respostes comportamentals (lluitar, escapar, suportar) que emetem per afrontar-ho. De tots ells, sembla que el que ha rebut més atenció ha estat el segon, la part cognitiva, encara que les intervencions dissenyades al respecte acostumen a englobar els tres components.

D’aquesta manera, les tècniques de control de l’activació suposen una de les estratègies més utilitzades (i probablement les que més) en les diferents orientacions terapèutiques. El seu objectiu general recau en reduir l’activació fisiològica facilitant la recuperació de la calma, l’equilibri mental i la sensació de pau interior. Per a això, hi ha diferents procediments que, mitjançant tècniques o pautes diferents, procuren aconseguir la meta explicitada. Entre elles, a nivell general, es troben la Relaxació Muscular Progressiva, la qual busca potenciar l’estat de relaxació mitjançant exercicis en els quals hem de discriminar la tensió i relaxació de diferents parts del cos; la Respiració controlada o Diafragmàtica on s’estableix una pauta de respiració lenta, progressiva i pausada; o l’Entrenament autogen, en què s’incita a la persona a representar mentalment una sèrie de sensacions (pes, calor …) en diferents parts del cos. Al costat d’aquestes, hi ha altres com el Mindfulness i altres pràctiques de meditació en què es busca enfortir la part mental o més cognitiva, i que també han demostrat eficàcia.

La rellevància d’aquestes propostes recau principalment en el fet que semblen ser útils per a gairebé tots els problemes psicològics, generant significativament pocs efectes negatius. Així, encara que la seva principal utilitat s’ha vist en problemes d’ansietat (principalment fòbies), depressió, Trastorns psicosomàtics, control d’impulsos o de la ira, o les addiccions, La investigació sobre altres problemes està obtenint resultats prometedors. El control de l’activació proporciona una base sobre la qual construir i treballar diferents aspectes, i facilita la sensació de control i els sentiments d’autoeficàcia en la persona que el pateix.

En cas d’estar interessat en aquest o qualsevol altre tema, pots contactar amb el nostre equip de professionals. Estem situats a Mataró. Truca’ns sense compromís i t’ajudarem a resoldre tots els teus dubtes.

La indefensió apresa

Podem definir la indefensió apresa com aquell fenomen psicològic en el qual una persona o animal desenvolupa una actitud de passivitat i inhibició davant de situacions aversives o doloroses que percep com incontrolables i immodificables. En aquest sentit, les accions que es duen a terme per intentar evitar o suprimir l’estímul dolorós o aversiu no són fructíferes, la qual cosa porta a disminuir progressivament els intents i a resignar-se davant la situació. Com podem veure, es tracta d’un aprenentatge en el qual es construeix la percepció subjectiva de no poder fer res per modificar l’entorn.

Va ser Martin Seligman, l’any 1967, el primer a estudiar aquest curiós procés en intentar donar una explicació alternativa sobre la depressió. En els seus experiments, va descobrir que si impedia a un animal escapar (en el seu cas, gossos), mentre li aplicava una sèrie de xocs elèctrics, aquest acabava per no fer res per escapar. Posteriorment, alguns autors van reportar aquests resultats en éssers humans. Traslladant-ho a exemples de la vida quotidiana, podem trobar aquest fenomen en diferents situacions, sent algunes de les més evidents la violència familiar o de gènere, el moobbing laboral, bullying escolar … Això reflecteix que pot aparèixer en qualsevol àmbit de la nostra vida, i, a més , en qualsevol etapa. Els principals problemes o símptomes associats, a part dels depressius esmentats, es relacionen principalment amb ansietat i pèrdua d’autoestima. Però per poder entendre aquest efecte, hem de tenir en compte que el procés afecta principalment a tres àmbits; el motivacional, l’emocional i el cognitiu. Pel que fa al primer, s’observa progressivament una disminució de respostes voluntàries. A nivell emocional, apareixen els desordres emocionals comentats. I finalment la persona s’arriba a percebre com incapaç de resoldre o afrontar el problema.

En relació a l’últim comentat, recents investigacions han descobert que no tothom desenvolupa indefensió apresa, i que els seus efectes, tot i que tendeixen a ser comuns, també poden variar. Així, una de les troballes més excel·lents és que la interpretació que realitza la persona sobre la situació i sobre els seus propis recursos d’afrontament juguen un paper crucial a l’hora de explicar-ho. Per això, s’han proposat diferents mecanismes o alternatives de prevenció i afrontament en cas que aparegui:

Anàlisi objectiu de la situació: Hem de procurar no magnificar la situació. Valorar-la de manera realista implica tenir en compte tota la informació disponible, i analitzar les dades per igual. Si ràpidament apareixen pensaments absolutistes o dicotòmics especialment negatius, pot dificultar encara més l’afrontament del problema.

Centrar i potenciar els recursos personals: Tot i que en aquestes situacions tendeixen a oblidar-se i fins i tot a minimitzar-se, centrar-nos en les nostres estratègies i habilitats d’afrontament pot resultar especialment útil. Tot i la “incontrolabilitat” de la situació, és pràcticament segur que podem aconseguir adoptar un afrontament més o menys eficaç.

Plantejar alternatives: És comú considerar una o poques opcions quan alguna cosa ens genera malestar, i a partir d’aquí considerar que no podem fer res. Per això, tenir en compte alternatives tant a l’hora d’interpretar com d’intentar resoldre el problema pot ajudar-nos a esmorteir i fins i tot suprimir l’impacte del succés.

Així doncs, el paper que adoptem davant aquest fenomen resulta clau per comprendre l’impacte que pugui arribar a tenir. Juguem un paper crucial en el nostre propi malestar, i som en part amos i responsables tant del que sentim com del que pensem.

Si vols resoldre qualsevol dubte, o consideres que pot beneficiar la nostra ajuda, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs de Mataró. Truca’ns sense compromís i et proporcionarem tota la informació que necessitis.

L’estructuració del temps

Ens trobem immersos en un món en el qual, i encara que de vegades puguem ser parcialment inconscients, la pressió per realitzar certes coses (tant a curt com a llarg termini) es troba a l’ordre del dia. Tots i cadascun dels nostres projectes estan immersos i condicionats per aquesta variable, la qual està estretament vinculada amb el funcionament específic de cada cultura i societat. En moltes ocasions però, podem ignorar i fins i tot intentar apartar, però inevitablement aquest sempre hi serà. Per això, i atorgant-li la importància adequada, hem de ser conscients dels beneficis que comporta la seva planificació i organització, ja que d’aquesta forma, i entre altres coses, podrem augmentar sentiments i sensacions com l’autoeficàcia o l’autocontrol personal.

Alguns autors ens ajuden a entendre aquest important concepte, aportant diferents accepcions; entre elles es troba la diferenciació entre el temps cronològic i el temps psicològic. El primer es mesura de forma convencional, és a dir tenint en compte el funcionament del rellotge (minuts, hores, segons …). I és aquest el que fem servir principalment per orientar els nostres actes (p.ex., dins d’una hora …, encara falta per … etc.). El segon, es troba relacionat amb la nostra vivència interna i consideració del que és el temps, estant poc relacionat amb l’anterior. Així, en funció de les nostres prioritats i en general, del nostre estat emocional, podem tenir la sensació subjectiva que el temps passa, o bé massa de pressa, o tot el contrari, massa lent. En general s’accepta la idea que la magnitud percebuda s’escurça a mesura que envellim. La conjunció entre tots dos és clau per entendre com afrontem el dia a dia, ja que en moltes ocasions vam demostrar certes dificultats per gestionar-lo. En relació a això últim comentat, alguns dels principals aspectes que expliquen el seu origen o manteniment són: La procrastinació, és a dir el posposar les decisions o la realització d’activitats; involucrar-se en una quantitat excessiva de tasques i activitats en el dia a dia; una baixa motivació per realitzar segons quines tasques; o l’aparició de situacions inesperades que ens descuadran i posen a prova les nostres habilitats d’afrontament.

Tots ells, tant individualment com en conjunció (com es donen en la majoria d’ocasions), faciliten l’aparició de problemes molt diversos, que fins i tot poden derivar en situacions perjudicials per a l’individu. Entre aquests, l’ansietat i l’estrès són els que apareixen més freqüentment. A més, i com un dels principals quadres associats a aquesta dificultat, es troba el Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat o TDAH. Al costat d’aquests però, la pèrdua d’oportunitats o de contacte social, o els problemes relacionals (principalment amb la parella), també són altament característics. Per això, hem de ser conscients de la seva importància, ja que com hem remarcat al principi, és comú trivialitzar-o fins i tot ignorar-ho, però no són pocs els casos en què un dels principals problemes i causes que expliquen el seu malestar, es troba vinculat amb l’organització i estructuració temporal.

Així doncs, algunes de les estratègies que poden resultar útils per facilitar i millorar la gestió del temps són: l’elaboració de calendaris setmanals o mensuals on s’especifiquin les activitats a realitzar amb més o menys grau de flexibilitat; ordenar els esdeveniments o activitats per grau d’importància; atorgar-nos petits “premis” per aconseguir realitzar certes tasques; posar-ho en comú amb la nostra parella o amb alguna persona per fer-la partícip i conscient dels nostres plans; entre d’altres. Aquests poden afavorir el compromís i la motivació, augmentant com hem dit, la freqüència de certes emocions positives que provoquen en últim terme que ens sentim millor amb nosaltres mateixos i amb la nostra vida.

En cas de considerar que et pot beneficiar la nostra ajuda, o de simplement voler solucionar algun dubte, a Mataró comptem amb un equip de professionals al teu servei que et brindaran tota la informació que desitgis. No ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres.

La Motivació: Què és i com podem desenvolupar-la

En el nostre dia a dia, i tant a la feina ia l’escola, com a casa i amb els amics, és freqüent escoltar l’important que és estar motivats per aconseguir allò que ens proposem. Però què és exactament la motivació?. A nivell general, la podem definir com l’impuls que ens mou a realitzar determinades accions per a la consecució de metes específiques, podent-se equiparar a aquella energia que guia i orienta la nostra conducta. I d’això s’intueix una característica clau, i és que es tracta d’un estat intern el qual inicia, orienta i manté el comportament. Per això, ha de ser compresa en funció de la persona, ja que cadascun de nosaltres tenim més o menys facilitat per activar aquest procés, i ens interessen unes coses més que d’altres.

Un altre aspecte clau que és important diferenciar, és que la motivació pot ser extrínseca o intrínseca. En el primer cas parlem d’aquells aspectes que es troben fora de l’individu, és a dir, de la recompensa externa tangible que esperem aconseguir (per exemple, reconeixement, diners, fama …). Aquests, tot i que en cert grau poden dependre de nosaltres, es troben molt més vinculats a l’ambient extern, pel que són a priori, més difícils de controlar. Pel que fa al segon subtipus (intrínseca), es refereix a aquella que prové de nosaltres mateixos, la qual està sustentada pels nostres desitjos, somnis i valors. Aquí parlem d’elements personals i individuals, la qual cosa ens porta a realitzar accions per la mera satisfacció de fer-les. A partir d’aquí, convé tenir clar que encara que en un primer moment les “motivacions” externes poden resultar útils, a llarg termini seran les intrínseques les que ens faran persistir en la nostra conducta al llarg del temps, ja que són aquestes les que connecten amb les nostres parts i anhels més profunds. A més, també cal tenir present que la motivació és un procés dinàmic, és a dir, que pot canviar amb relativa freqüència. En certs moments podem sentir-nos fatigats, decaiguts, i fins i tot frustrats; i en altres, en canvi, notar que estem millor que mai, amb força i ànim per seguir lluitant pel que volem. Així, hem de ser conscients que això es produeix, i que a més serà la superació dels pitjors moments la qual enfortirà més la nostra unió a l’objectiu que ens hem plantejat.

A continuació, i un cop enmarcades les seves característiques, s’especifiquen algunes de les estratègies que poden resultar útils per activar, mantenir i fins i tot enfortir aquesta important emoció:

Elaborar un pla d’acció: Inicialment, és important definir una meta i el camí a recórrer. Es tracta d’estructurar el temps i desglossar les tasques a realitzar. Al costat d’això, jerarquitzar-ho pot ajudar a plantejar-nos la importància d’anar pas a pas, i activar-nos per començar amb força i ànim positiu.

Analitzar i recordar el per què: Aquest component és clau tant per iniciar com per mantenir la nostra motivació. Repassar què volem aconseguir i com ens podem sentir al fer-ho pot ser un dels al·licients més potents per seguir lluitant per això. Especialment en moments on dubtem del que estem fent, no hem d’oblidar-nos de justificar-ho, i valorar el que hem fet fins al moment.

Atendre al camí: Un altre aspecte molt important és anar pas a pas, atendre a tot el procés. Hem de començar per allò que ens costi menys, i enfocar-nos plenament a això, per seguir avançant en els successius graons. És tan important la meta final com els passos intermedis. A més, reforçar-nos per estar cada cop més a prop és crucial.

Autoinstruccions i autoverbalitzacions: Relacionat amb el punt anterior, els missatges que ens donem a nosaltres mateixos són claus. No hem de castigar-nos, ni pensar que mai ho aconseguirem. És important que valorem el que estem fent, i com ho fem, i sobretot el que s’ha aconseguit fins al moment. Atendre a les nostres característiques positives i confiar en treure el millor de nosaltres.

La motivació és un dels principals motors del nostre dia a dia, i és potser el factor principal que ens fa apropar-nos a certes persones, situacions, o estímuls concrets. Centrant-nos en l’àmbit clínic, cert és que en moltes ocasions aquest component es pot veure molt deteriorat (com és el cas de la depressió), i en altres mal enfocat (com per exemple en les addiccions). Per això, no només és important que ho cuidem i treballem en el nostre dia a dia, sinó també davant problemàtiques específiques. Junt amb això, a més, resulta especialment beneficiós en l’àmbit educatiu, ja que existeix evidència en relació al fet de potenciar l’aprenentatge si es prioritza aquest important component.

Si vols conèixer més sobre aquest tema, o t’interessa qualsevol altre aspecte, a Mataró, comptem amb un equip de professionals de la psicologia que t’ajudarà a resoldre totes les preguntes que tinguis. Truca’ns sense compromís, t’ajudarem.

La Teoria Triárquica de l’amor

Encara que tots coneixem el terme amor, podent reconèixer que l’hem arribat a sentir fins i tot en més d’una ocasió (i de vegades inclús podríem concretar quan ha pogut anar desapareixent), si l’intentem definir però, veurem que ens resulta més complicat del que esperàvem. Un dels principals motius que explica això és la subjectivitat del concepte. És a dir, sabem que es tracta d’un compendi de sensacions i emocions, generalment agradables, que es vinculen a una o unes persones específiques, però resulta complex especificar quines i quantes són les característiques d’aquest. En aquest sentit, són molts els investigadors, entre ells els psicòlegs i sociòlegs, els que han intentat aportar una definició vàlida. Entre ells es troba Sternberg, psicòleg i professor nord-americà que tot i ser més conegut pels seus estudis en creativitat i intel·ligència, també ens ajuda a comprendre aquest complex fenomen mitjançant la seva teoria, la qual ha rebut un suport considerable dins la comunitat científica.

Tal com podem observar, l’amor sembla estar compost per tres qualitats o característiques, les quals estan presents en major o menor grau en totes les relacions amoroses: La intimitat, relacionada amb el nivell de proximitat o proximitat, l’afecte i la confiança. La passió, que seria el component energètic o d’excitació de la relació, vinculat als sentiments de grat i atracció física, i de la necessitat de tenir relacions íntimes. I el compromís, aspecte més cognitiu vinculat amb la decisió i la motivació per continuar amb la relació. Quan en aquesta únicament predomina un d’ells, podem trobar-nos amb diferents alternatives; afecte si predomina el primer component (intimitat), “capritxo” si ho fa el segon (passió), i l’amor buit en cas d’aparèixer gairebé exclusivament el tercer (compromís). A més d’aquests però, l’autor especifica diferents combinacions, les quals acostumen a ser les més prevalents en la nostra societat:

Amor Company o Sociable: Sorgeix de la combinació entre intimitat i compromís. És característic de les relacions especialment duraderes, i, segons l’autor, tendeix a quedar més apartat el component passional. Així, el desig o l’excitació poden aparèixer disminuïts en aquestes relacions, però l’estructura relacional i familiar formada manté unida la parella.

Amor Romàntic: En aquest, tots dos membres senten una forta atracció cap a l’altre, però a més, la proximitat i la confiança també són molt característics. L’amor narrat en les obra de Romeu i Julieta podria ser un exemple representatiu d’aquest tipus de relació. Juntament amb això, i tot i que el component passional pot resultar difícil de mantenir, si s’aconsegueix i a més se superen certes experiències en parella, pot precipitar el compromís.

Amor Fatuo: El conformen principalment la passió i el compromís, és a dir, la parella posseeix els components d’atracció i acostament més sexual, i es manifesten la voluntat d’estar junts i de compartir certes experiències. Tot i això, el vincle establert pot trobar a faltar la connexió, la confiança i els aspectes en comú. En aquest tipus de relacions, és freqüent que els membres tinguin diferents amistats, íntimes en major o menor grau, les quals els poden aportar en certa manera aquest últim factor.

L’equilibri o la presència dels tres principals aspectes esmentats més amunt donaria lloc a l’Amor Consumat, Complet o Madur. Encara que en la majoria de relacions tendeixen a predominar uns aspectes més que d’altres, gran part dels ‘investigadors coincideixen en que haurem d’esforçar-nos per aconseguir l’equilibri adequat, procurant que hi siguin presents tots tres. Això pot resultar difícil, a causa, entre altres coses, al temps que portem en la relació (breu o llarg), al coneixement que tinguem sobre l’altra persona, a les idees preconcebudes sobre les relacions, o a les experiències amoroses que hàgim anat tenint al llarg de tota la nostra vida. Aconseguir un amor complet pot ser un treball ardu, però si detectem aquells aspectes que poden estar faltant, i establim un hàbit de comunicació contínua amb la nostra parella, pot suposar un pas important per a la millora de la relació.

En relació a l’últim comentat, la teràpia de parella és especialment beneficiosa per a aquells casos en què es detecta que alguna cosa pot estar deteriorant la relació, o simplement quan es vol millorar algun aspecte en concret. Els professionals del nostre centre de Psicologia, a Mataró, posseeixen una àmplia formació en aquest àmbit. Si vols conèixer més sobre aquest o qualsevol altre tema, posa’t en contacte amb nosaltres i t’ajudarem a resoldre tots els teus dubtes.

El mutisme selectiu: què és i com es produeix

La infància i adolescència constitueix un dels períodes més crucials de tot el nostre desenvolupament personal. En aquesta etapa es produeixen diferents canvis tant físics com emocionals, els quals el seu procés i afrontament repercutirà en la nostra manera de pensar, actuar i fins i tot sentir en el futur. L’aprenentatge, maduració cerebral o cognitiva, i en general l’absorció de la informació del nostre entorn és constant, ajudant-nos a crear una representació interna molt concreta del món. De vegades però, tot aquest procés es pot veure limitat o dificultat per certs factors que s’hauran d’estudiar i abordar el més aviat possible per per prevenir futures complicacions més greus. Un d’ells el constitueix el mutisme selectiu.

Aquesta problemàtica es defineix segons els principals manuals de psicologia i psiquiatria com el fracàs constant que manifesten certs nens per parlar en situacions socials específiques en què existeix una expectativa per parlar, tot i fer-ho en altres situacions. Així, tal com podem veure, el nen aconsegueix comunicar-se en certs contextos però no en altres, la qual cosa descarta la possible presència de trastorns del llenguatge i de TEA (Trastorn de l’Espectre de l’Autisme), ja que en aquests dos la persona no aconsegueix parlar independentment de l’entorn en el qual estigui situat, a causa d’una greu alteració en la comunicació i interacció social. D’altra banda, convé tenir en compte, que el problema no és degut tampoc al desconeixement de l’idioma requerit. D’aquesta manera, la situació comporta una clara interferència en els èxits educatius o laborals, i en la creació i manteniment de vincles relacionals.

A més, tot i constituir una problemàtica relativament infreqüent (es calcula que afecta aproximadament a entre un 0,1 i un 1,9% en menors de 15 anys), quan apareix, tendeix estar associat a un gran malestar tant per l’individu que ho manifesta, com pels seus familiars. En aquest sentit, el trastorn sol estar marcat per una elevada ansietat social, i entre les característiques o factors que la podrien explicar podem citar; l’ésser excessivament tímid, tenir por a la humiliació social, l’aïllament i retraïment, els trets compulsius, i el comportament controlador o negativista. Tots aquests aspectes, junt amb la vivència d’experiències traumàtiques en certes situacions, s’han vinculat al possible desenvolupament, manteniment o exacerbació del problema, però a més d’aquests, i encara que la etiologia encara està per aclarir, és possible que hi hagi factors genètics compartits entre el mutisme i la fòbia social. Per això, la categoria s’ha inclòs dins dels Trastorns d’Ansietat, ja que comparteix molts components amb les diferents patologies d’aquest ampli espectre.

D’altra banda, un aspecte clau que hem de tenir en compte és que, en molts casos, el mutisme pot servir com a estratègia compensatòria per disminuir l’activació ansiosa en les situacions socials que generen malestar. D’aquesta manera, la persona evita la interacció mitjançant un mecanisme relativament senzill, prevenint una situació compromesa o incòmoda.

Els tractaments cognitiu-conductuals, o la Teràpia EMDR (especialment quan s’associa a situacions traumàtiques) poden resultar beneficiosos per superar aquesta complicada situació. En el nostre centre de Psicologia situat a Mataró, disposem de professionals amb una àmplia formació en aquestes i altres intervencions. Si vols informar-te, o creus que pot resultar-te útil, no ho dubtis i contacta amb nosaltres, t’ajudarem.

La Mentida

Tots hem sentit parlar de la mentida, l’hem escoltat o experimentat, i si repassem algun moment de la nostra vida, o fins i tot dels últims dies, és molt possible que fins i tot l’hàgim utilitzat en algun moment, bé sigui cap a nosaltres mateixos (autoengany) o cap als altres. Així, constitueix un dels fenòmens o mecanismes més freqüents de l’ésser humà. I encara que tendeix a normalitzar-se o a legitimar-se, com veurem a continuació en ocasions pot estar reflectint problemes més profunds, i fins i tot suposar una gran dificultat en si mateixa.

Aquesta primera distinció entre mentida “normal” i “no normal” o “patològica” resulta important, ja que algunes vegades ens sembla necessari utilitzar-la per evitar o minorar certs problemes. Quan això passa, parlem de l’anomenada “mentida pietosa”, és a dir aquella afirmació falsa de la qual fem ús amb una intenció benevolent. Aquesta, acostuma a tenir per objectiu el procurar fer més digerible una informació, intentant causar el mínim dany. A més, és utilitzada per evitar conflictes innecessaris o actituds que puguin ser desagradables per a les persones implicades. Entre elles, per exemple, el manifestar que una persona ens cau bé quan en realitat no és així; l’indicar que ens agrada la vestimenta de l’altre i no ser cert, o el no voler acceptar una situació personal irreversible i mantenir l’esperança són alguns exemples de mentides. Totes elles, com podem veure, són d’ampli ús per tota la població. La majoria estan socialment acceptades, per la qual cosa explica, en part, que siguin altament freqüents.

Tot i això, en moltes ocasions podem trobar-nos amb un ús indegut d’aquesta, i fins i tot amb un de patològic. A aquest tipus de mentida se li denomina patològica o compulsiva. Aquesta, acostuma a estar associada a certs dèficits personals com la falta d’assertivitat, els problemes d’autoestima, la necessitat d’aprovació, o el no voler afrontar una realitat dolorosa. A més, però, també s’associa a problemes específics com els trastorns de personalitat (com el límit, el narcicista o l’antisocial), i els trastorns de conducta. La podem considerar patològica pel malestar que pot arribar a generar tant a nivell personal, com a l’entorn que envolta la persona. Quan això és així, es pot observar com el seu ús és excessivament freqüent, la qual cosa possibilita que s’automatitzi, i sobretot, que es generalitzi a un ampli rang de situacions i persones. D’aquesta manera, a més, la persona pot fins i tot arribar a creure les seves pròpies històries, quedant subsumits a una realitat totalment diferent a la veritable.

Quant a les seves conseqüències, és especialment important tenir en compte la seva repercussió. Així, a nivell personal, en alguns casos s’observen dificultats per definir la seva pròpia identitat, ja que aquesta ha quedat immersa en aquesta realitat inventada. En altres, els problemes són derivats de la repercussió familiar i social de l’engany. En aquest sentit, podem veure com els diferents entorns cada vegada s’allunyen més de la persona. Principalment quan es troben evidències que la informació que proporciona aquesta no és real, familiars i amics tendeixen a evitar el contacte amb aquesta, o a ignorar-la. A més, en cas que algun dia sigui certa alguna part de la informació que proporciona, aquesta és qüestionada ràpidament.

Al costat de l’anterior, també hem de tenir en compte que la mentida és utilitzada per tots, i per tant la seva afectació abasta tant població adulta com infantil i juvenil. Per això, els problemes esmentats anteriorment, poden afectar o veure representats en qualsevol moment de la vida. En el nostre centre de Psicologia de Mataró, estem especialitzats en nens, adolescents i adults, de manera que si vols rebre informació o cal et inquieti, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres.