Bullying. Conseqüències, estratègies de maneig i orientacions preventives

El Bullying és un anglicisme utilitzat en la nostra societat per designar l’assetjament o maltractament físic, verbal i/o psicològic, que exerceixen de manera continuada una o més persones sobre una altra. El terme és principalment utilitzat en l’àmbit escolar, i s’estima que afecta aproximadament a un de cada deu alumnes, i el rang d’edat se situa primordialment entre els 12 i els 15 anys. A més, tot i que el grau d’afectació és més elevat en aquells casos que pateixen una conducta agressiva de caràcter físic, en funció principalment de les característiques personals podem trobar alumnes en què l’afectació d’altres modalitats d’assetjament sigui igual o fins i tot més elevada.
Hem de distingir una sèrie de perfils o rols que es troben absorts en aquesta problemàtica. D’una banda podem distingir l’agressor: aquest pot estar representat per una única persona, encara que habitualment es tracta d’un grup, habitualment de nois, que exerceixen diferents modalitats de fustigació. Així, sent una de les característiques principals la manca d’empatia i la minimització o fins i tot la justificació dels seus actes, poden mostrar principalment menyspreu, ridiculització, restricció de la comunicació, agressions, coacció, intimidació, amenaces, bloqueig social i exclusió, i robatoris . A més, pel que fa a variables personals, acostumen a reflectir problemes de conducta, dèficit en el control d’impulsos, dificultats familiars, buscar reconeixement i poder que concorda en ocasions amb dèficits d’autoestima, a més d’una marcada falta d’empatia. En segon lloc, podem distingir la víctima: en aquest cas ens trobem amb perfils molt heterogenis, els quals acostumen a ser seleccionats o “elegits” pels agressors per alguna característica personal concreta que pot ser física, psicològica o fins i tot referent a certes preferències personals. Tot i això, moltes víctimes comparteixen la manca de recursos per afrontar situacions primordialment socials. Aquesta manca d’estratègies es manifesta principalment a través del conformisme, la vergonya o la por a afrontar la situació d’una manera determinada, la qual cosa és aprofitat per l’agressor per recrear-se i alimentar el seu ego. Finalment podem identificar l’espectador: aquest constitueix un paper clau per entendre el bullying. La majoria no actua per por de que el seu paper passi a ser el de víctima, encara que en altres ocasions s’allunyen del conflicte sent part del grup d’agressors, o fins i tot del professorat, els quals de vegades tenen dificultats per identificar o detectar aquest tipus de problemàtiques. Aquest fet provoca que li problemàtica s’estengui i progressi, podent ocasionar problemes psicològics greus com trastorns depressius i d’ansietat, retraïment i evitació social, problemes alimentaris, dèficits significatius d’autoestima, entre molts altres.
Per això, és important tenir presents una sèrie de senyals que ens poden ajudar a prevenir o actuar de manera primerenca en aquesta problemàtica. En aquest sentit, podem observar certs indicis pertanyents a la víctima:
–    Evitació: Aquesta és una característica essencial d’algunes víctimes. Així, principalment per por, a vegades eviten anar a l’escola, o fins i tot quan van, procuren no coincidir amb l’agressor/s rebutjant espais comuns. Una forma clara d’evitació es manifesta a través del fingiment de malalties per quedar-se a casa, com mals de cap o estómac.
–    Possessions “perdudes” i lesions “inexplicables”: Molts són víctimes de robatoris constants a l’entrada, sortida o durant l’escola. A més, en moltes ocasions aquests s’acompanyen d’agressions físiques. Els nens poden arribar a casa i per por o vergonya minimitzar els fets o inventar-se un argument que s’allunyi significativament de la realitat.

–    Simptomatologia diversa: Els problemes d’ansietat són molt freqüents, els quals es manifesten principalment en dificultats per dormir i en una actitud irritable constant. En altres ocasions es reflecteix un estat d’ànim deprimit que cursa amb dificultats d’autoestima. En alguns casos greus, poden aparèixer intents autolítics encarats a mitigar el malestar que produeix recordar certs episodis.

–    Retraïment social: Relacionat amb el primer punt, molts nois i noies defugen el contacte social principalment per vergonya a exposar la seva situació o a que els jutgin negativament. Alguns, a més, poden mostrar una generalització de la seva por, i es pot considerar que el rebuig i les actituds hostils poden caracteritzar a molts més grups socials.
No solament existeixen variables en relació a la víctima, sinó que també podem fixar-nos en característiques i comportaments propis de l’agressor que poden ajudar-nos a prevenir l’assetjament: involucrar-se constantment en baralles o discussions, la intimidació com a forma de comportament habitual, els càstigs freqüents per part dels diferents professors, la falta d’empatia i atribució interna de responsabilitat, o el caràcter competitiu i la preocupació per la seva popularitat són alguns dels aspectes principals.
En conclusió, cal, tant a nivell familiar com escolar, establir un treball col·laboratiu i multidisciplinari constant i freqüent, el qual s’encari a detectar tant les necessitats com les dificultats dels joves. Al costat d’això, és important no minimitzar la problemàtica exposada, ja que la seva repercussió pot ser molt greu, i principalment quan la seva detecció és tardana.
Pots obtenir la informació i/o l’ajuda que necessitis contactant amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró. Si tens qualsevol pregunta no dubtis a trucar-nos.

Com superar els traumes del passat

QUÈ SÓN ELS TRAUMES I COM SUPERAR-LOS

Generalment es denomina trauma psíquic o trauma psicològic tant a un esdeveniment que amenaça profundament el benestar o la vida d’un individu, com a la conseqüència d’aquest esdeveniment en l’aparell o estructura mental o vida emocional del mateix.

En els termes de la psiquiatria un trauma és definit, indirectament, com a “exposició personal directa a un succés que embolica amenaça real o potencial de mort o greu dany o altres amenaces a la integritat física personal, o ser testimoni d’un succés que embolica mort, dany o amenaça a la integritat física d’una altra persona, o assabentar-se de la mort no esperada o violenta, dany seriós, amenaça de mort o dany experimentats per un membre de la família o una altra relació propera. La resposta de la persona al succés ha d’embolicar por intensa, sentit d’incapacitat d’exercir control o horror. En nens, la reacció ha d’embolicar comportaments agitats o desorganitzats.

El que fa el trauma és desequilibrar el sistema mental del subjecte i la seva existència des del punt de vista de les emocions.
El trauma sorgeix a causa d’una por de gran intensitat (terror) o la falta de capacitat per controlar un perill real o potencial. És habitual que aparegui quan el pacient és testimoni d’un fet vinculat al dany o la mort d’un altre ésser humà, o quan rep una notícia inesperada i tràgica relacionada amb un ser estimat.

Quan ocorre un succés traumàtic, pot afectar-te a nivell mental, emocional i fins i tot físic. A llarg termini, pot convertir-se en problemes com a ansietat, depressió o trastorn d’estrès postraumático (TEPT). Però amb les estratègies adequades, el temps i un bon sistema de suport, podràs superar amb èxit un succés traumàtic.

El problema dels traumes és que malgrat haver ocorregut molts anys enrere, tenen tal impacte emocional i causen tal pertorbació emocional, que se segueixen manifestant les seves seqüeles la resta de les nostres vides. Per això és tan important abordar i superar els traumes del nostre passat, per alliberar-nos de les seqüeles que ens han provocat.

La teràpia d’elecció per superar els traumes és el EMDR, de les sigles de l’anglès eye movement desensitization and reprocessing. La teràpia EMDR està avalada per l’Organització Mundial de la Salut i les Guies Clíniques Internacionals per al tractament del trauma. Es basa en la comprensió de l’efecte de les experiències vitals adverses i traumàtiques sobre la patologia i en el processament d’aquestes experiències a través de procediments estructurats que inclouen moviments oculars o altres formes d’estimulació bilateral. La seva aplicació s’ha estès a un ampli rang de problemes clínics

En el procés amb EMDR, el terapeuta treballa amb el pacient per identificar un problema específic que serà el focus del tractament. El pacient descriu l’incident traumàtic, a partir del com és ajudat pel terapeuta perquè seleccioni els aspectes més importants i que més ho angoixen d’aquest incident. Mentre el pacient fa moviments oculars (o qualsevol altra estimulació bilateral) li vénen a la ment altres parts del record traumàtic o altres records. El terapeuta interromp els moviments oculars cada tant per assegurar-se que el pacient estigui processant adequadament.

El tractament amb EMDR pot ser des de 3 sessions per a un trauma simple fins a més d’un any per a problemes complexos.

Al nostre centre de psicologia de Mataró estem àmpliament formats en la teràpia EMDR, tant en adults com en nens. Si has sofert un trauma no dubtis a contactar amb els nostres psicòlegs experts en trauma per alliberar-te del dolor que aquest trauma t’ha produït.

Els perills de l’automedicació

El tractament d’un problema psicològic específic inclou l’avaluació, el diagnòstic, el tractament i la prevenció de recaigudes. Aquestes fases són comunes a qualsevol modalitat d’intervenció. Tot i així, en funció de les necessitats del pacient, s’ha de concretar el tipus d’intervenció a utilitzar; ens referim aquí a la realització d’un seguiment psicoterapèutic i/o psiquiàtric (farmacològic).

Per a això, tant en una modalitat com en l’altra (i quan sigui possible, establint llaços de comunicació entre les dues) és imprescindible realitzar una valoració detallada dels símptomes presentats per la persona. En aquesta, alguns dels principals criteris a tenir en compte són el nivell de gravetat de la simptomatologia presentada, el grau d’evidència científica i empírica, i la quantitat d’alternatives (estratègies terapèutiques) existents a utilitzar. D’aquesta manera, en qualsevol trastorn, habitualment quan hi ha símptomes amb gravetat elevada, és comú complementar el tractament psicològic amb un altre de tipus mèdic a través de la col·laboració del psiquiatra. Aquest, mitjançant la prescripció de medicació específica procurarà disminuir o pal·liar els símptomes. Així doncs, serà el metge (en aquest cas el psiquiatre) el que establirà una pauta per a la presa d’una medicació específica, concretant una quantitat i uns horaris específics. A partir d’aquí, la persona s’haurà d’administrar i estructurar el dia a dia per seguir les recomanacions del professional.

Quan parlem d’automedicació ens referim al consum/ús de medicaments sense prescripció mèdica és a dir, sense la recomanació i pauta dels professionals de la salut. Encara que existeix medicació el consum de la qual no necessita prescripció, la immensa majoria relacionada amb la salut mental ha de ser prescrita. D’altra banda, són molts els motius que poden portar a una persona a regular-se ella mateixa la presa de medicaments, entre ells hi ha els possibles efectes beneficiosos o perjudicials atribuïts a la substància, la manca d’eficàcia, la recerca de solucions ràpides, el oblidar prendre-la, dificultats econòmiques, creences errònies en relació a aquesta, etc. Així, encara que les conseqüències de l’automedicació poden ser molt diferents no només en funció del fàrmac, sinó també de la persona, és important tenir en compte algunes d’elles:

– Simptomatologia diversa: Tal com s’ha remarcat, aquesta variarà en funció del fàrmac i de la reacció d’aquest en un organisme concret. Així i tot, la retirada brusca de la medicació o el consum excessiu poden produir símptomes psíquics i físics molt diversos com cefalees, insomni, atacs de pànic, marejos, nàusees, fatiga, irritabilitat… entre d’altres, així com precipitar la reaparició de problemes previs.
 
– Addicció o dependència: L’administració repetida i sense prescripció pot provocar un hàbit de consum inadequat encarat a pal·liar amb certs símptomes, i del qual pot ser molt difícil prescindir després d’un cert període de temps.

– Tolerància: Aquest fenomen es produeix quan, després d’un consum repetit de certa substància, el cos s’habitua a ella. Per això, per aconseguir els mateixos efectes o resultats la persona ha d’incrementar la dosi progressivament.

– Reducció de l’efectivitat: Quan la medicació s’utilitza per afrontar o reduir el malestar davant de situacions on no està prescrita, els seus efectes poden reduir-se. A més, en relació a l’anterior punt, el consum repetit sense prescripció i la conseqüent habituació, provoca la disminució progressiva de la potencialitat del fàrmac.

– Toxicitat: La intoxicació i les reaccions secundàries associades són comunes en casos d’automedicació, i més específicament, quan hi ha sobremedicació. Això pot generar problemes físics i psicològics diversos.

– Interacció: La interacció de la medicació amb altres fàrmacs o substàncies (des de medicaments fins alcohol o altres drogues) que es poden estar consumint, o fins i tot amb aliments específics, pot disminuir o augmentar l’efecte de la substància. A més, hi ha efectes molt contraproduents.

Al costat dels efectes descrits anteriorment, hi ha molts altres la repercussió dels quals no únicament personal, sinó familiar, social i laboral, és molt significativa. Cal establir una relació de confiança entre professional i client que permeti a aquest exposar tots els dubtes i comentaris pel que fa a la intervenció. En aquest sentit, la comunicació contínua entre els dos ha de ser una prioritat, la qual cosa permetrà prevenir possibles complicacions. Al costat d’això, cal emprar la autoobservació procurant exposar de forma específica les reaccions físiques i psicològiques que ens està produint el fàrmac o fàrmacs administrats.

És crucial exterioritzar i comunicar totes les preguntes que tinguem. Si necessites assessorament sobre el teu cas o sobre qualsevol tema que consideris rellevant, el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró t’ajudarà a resoldre’ls. No dubtis en trucar-nos.

Por a la por: Què és i com superar-la

La por, definit en la seva essència, és una alteració emocional caracteritzada principalment per angoixa generada per la presència o anticipació d’un perill real o imaginari. Tot i resultar desagradable, al igual que totes les emocions que experimentem posseeix un caràcter adaptatiu bàsic, ja que funciona com a mètode de supervivència al posar-nos en alerta i preparar-nos per combatre una possible amenaça.

Són moltes les situacions que ens poden generar aquest tipus de resposta, i en la gran majoria la trobem acompanyada del que avui dia es coneix com ansietat. Aquesta es caracteritza per provocar agitació, inquietud, nerviosisme, preocupació i anar acompanyada d’una sèrie de símptomes físics que poden experimentar-se en major o menor grau: sudoració, tremolors, mareig, visió borrosa, dolor toràcic i/o estomacal, entre d’altres. Habitualment, en la major part de les problemàtiques on l’ansietat juga un paper important, a part dels símptomes exposats els quals poden confluir en un atac de pànic, podem distingir diferents components: evitació de les situacions temudes, conductes defensives (p.ex: prendre medicació, anar acompanyat), ansietat anticipatòria (preocupació o inquietud en anticipar possibles conseqüències), i interferència en la vida de la persona.

A més d’aquests, en alguns casos pot aparèixer un altre component, la por a la por. Quan a més d’existir por a les situacions específiques (ansietat fòbica), apareix la por a les reaccions somàtiques associades amb l’ansietat al costat de pensaments catastròfics, parlem de por a la por. Així, per exemple, en alguns trastorns d’ansietat com l’agorafòbia, el trastorn de pànic, o la fòbia social les persones tenen por de les situacions en què consideren que poden aparèixer certes sensacions físiques o en les que creuen que pot passar quelcom perjudicial o catastròfic. Dins d’aquest element, hi ha dos components importants:

–    La por a les reaccions somàtiques (símptomes físics) associades amb l’ansietat: Encara que generalment sorgeix en les situacions externes que es temen, pot aparèixer com a conseqüència de la calor, la fatiga, la falta de son, l’estrès o altres factors que produeixin activació. Les respostes fisiològiques que acostumen a témer són el dolor o malestar a l’estómac, la visió borrosa o distorsionada, la rigidesa i la tensió. A més d’això, cal tenir en compte que les sensacions poden variar en funció de la situació. Per exemple marejar en conduir o tenir la sensació d’ennuegament en un restaurant.

–    Pensaments sobre que experimentar certes sensacions físiques d’ansietat tindrà conseqüències catastròfiques o nocives de tipus físic (atac de cor, mort, desmai, ofec …), social (que els altres pensin que un estem bojos o que som incompetents, que es riguin de nosaltres, ser incapaç d’actuar de manera competent…), o mental (tornar-se boig, perdre el control, quedar-se paralitzat …).

D’altra banda, sota les anticipacions negatives temudes, de vegades hi ha subjacents altres pors. Per exemple, la por a desmaiar-se pot incloure donar-se un cop al cap, caure en coma i no recuperar-se o quedar exposat al possible dany dels altres.

Quan hi ha un malestar important, majoritàriament associat amb l’ansietat, les persones acostumen a creure fortament en les conseqüències temudes, sobreestimant la probabilitat d’ocurrència d’aquestes i adoptant un punt de vista catastrofista, magnificant els possibles resultats negatius. D’aquesta manera, algunes de les estratègies aconsellables per gestionar aquest malestar són:

–    Reconèixer i acceptar el malestar i l’ansietat: Hem d’aprendre a identificar les situacions que realment ens generen aquests símptomes, procurant adoptar una visió realista de la situació. A banda, sent conscients que hi ha un cert grau d’ansietat adaptatiu, pot ser útil aprendre a tolerar la seva presència en situacions que ho requereixin.

–    Detectar i reinterpretar els pensaments desadaptatius: Una component clau per potenciar la millora recau en l’anàlisi i invalidació dels pensaments que reforcen l’aparició d’ansietat. Habitualment emetem judicis del que ens passa, de manera que hem d’identificar aquests biaixos i canviar-los per arguments més objectius sobre el que experimentem en aquest moment.

–    Respiració i/o relaxació: Les tècniques de respiració i relaxació ajuden a reduir l’activació fisiològica, i per tant, les sensacions físiques associades a certes situacions. Establir una rutina on es treballin aquests components pot facilitar un millor estat físic i emocional.

Existeixen altres estratègies encarades a reduir i gestionar el malestar que genera l’ansietat i altres emocions, que experimentades intensament, limiten les nostres vides. Per altra banda, cal tenir en compte, que aquesta por pot aparèixer en tot tipus de població, podent ser necessari treballar des de la psicologia d’adults o infanto-juvenil. A més, si el malestar és molt accentuat pot requerir una intervenció paral·lela des de l’àmbit de la psiquiatria per tal de potenciar la reducció de la simptomatologia.

Si vols rebre més informació, el nostre equip de professionals situat a Mataró posseeix la formació i experiència necessàries per ajudar-te en aquesta, o qualsevol altra demanda que consideris important per a millorar el teu benestar.

Funcions cognitives alterades en l’Esquizofrènia

L’esquizofrènia, a més de ser el trastorn psicòtic més freqüent, constitueix avui dia un dels problemes psicològics més deshabilitants, afectant aproximadament a un 1% de la població mundial segons l’OMS. Aquesta patologia es caracteritza principalment per dificultar els processos mentals provocant al·lucinacions, deliris, pensaments desordenats i un llenguatge i una conducta inusuals (coneguts com “símptomes psicòtics”). A més d’això però, hi ha una sèrie d’alteracions a nivell cognitiu que repercuteixen significativament en la gravetat de la problemàtica.

En aquest sentit, des de la neuropsicologia s’han realitzat avenços notoris en relació amb aquesta temàtica, identificant algunes de les funcions cognitives que es mostren alterades en aquesta patologia. Aquestes alteracions s’acostumen a poder observar al inici de la malaltia, i fins i tot en fases prèvies a aquesta, permetent actuar de forma ràpida i precoç per procurar millorar la seva evolució. Així doncs, els principals dèficits cognitius es troben a:

– Funcions executives: Aquestes, a grans trets, estan relacionades amb la planificació i l’establiment de metes, la iniciació d’activitats i d’operacions mentals, el monitoratge i autoregulació de tasques, i la selecció de comportaments. Així, algunes persones amb esquizofrènia tendeixen a mostrar un dèficit en l’organització, el monitoratge i el control de la conducta. Cal assenyalar, a més, que apareixen diferències en el tipus de dèficit en aquesta àrea a mesura que avança la patologia, aspecte que pot ser crucial per planificar el tipus d’intervenció.

– Atenció i velocitat de processament: L’atenció és un concepte ampli que abasta processos com la detecció d’estímuls, la capacitat per atendre selectivament a un d’ells, i el poder mantenir-la durant un període prolongat de temps. A més, aquest subprocés està directament vinculat amb la velocitat en què processem la informació de l’exterior. Així, s’ha comprovat que les alteracions en aquestes funcions cognitives estan presents abans, durant i després dels episodis psicòtics. Pel que fa a la velocitat de processament, alguns estudis han assenyalat que el dèficit en aquesta funció es veu significativament afectat per les dosis de medicament antipsicòtic.

– Memòria: Aquesta funció abasta molts subprocessos, existint a més diferents tipus. A grans trets però, aquest mecanisme s’encarrega de l’emmagatzematge, la recuperació i la codificació d’informació transmesa a través de diferents estímuls (visuals, verbals, auditius, etc.). En l’esquizofrènia, hi ha un dèficit específic en aquesta àrea, la qual cosa repercuteix de manera significativa en el rendiment en les diferents àrees vitals.

– Cognició social: Aquesta s’ha definit com l’habilitat d’entendre la conducta i les intencions dels altres en termes del seu estat mental. Es refereix doncs, a la capacitat de percebre i reaccionar davant les pròpies experiències emocionals i d’interpretar les actuacions emocionals dels altres. A més, inclou el reconeixement facial d’emocions, l’empatia i l’anomenada teoria de la ment, la qual pot definir-se com l’habilitat psíquica que permet representar mentalment els desitjos, creences, pensaments i intencions dels altres, per explicar i predir les seves conductes. Així, s’ha vist que aquesta patologia cursa amb un rendiment social significativament baix relacionat amb els conceptes exposats, mostrant-se a més, molt resistent al tractament.

Finalment, tot i la informació exposada, és important destacar que els dèficits cognitius de l’esquizofrènia no semblen ser producte dels símptomes de la malaltia. En aquest sentit, no s’han trobat correlacions entre la severitat de les al·lucinacions o deliris i la severitat dels dèficits cognitius. De fet, tal i com hem destacat anteriorment, aquests últims es detecten sovint abans que s’iniciï la psicosi o són severs ja durant el primer episodi de la malaltia. Així, per exemple, els trastorns de l’atenció i de la memòria de treball es poden observar abans de l’aparició de la psicosi i romanen estables després de que aquesta s’hagi resolt, la qual cosa permet veure la seva independència dels símptomes positius.

Al costat d’aquestes, hi ha moltes altres problemàtiques que cursen amb un deteriorament cognitiu significatiu. Per exemple, alguns trastorns d’ansietat com el Trastorn Obsessiu Compulsiu, o les addiccions tòxiques poden reflectir dèficits cognitius importants. L’aspecte clau aquí recau en comprendre la importància de detectar i tractar aquests dèficits cognitius, ja que aquests repercuteixen significativament i de manera directa en el funcionament de la vida diària de les persones.

Si vols rebre més informació al respecte, posa’t en contacte amb els nostres professionals a Mataró, t’ajudarem a resoldre els teus dubtes mitjançant una atenció integral i personalitzada.

Què és i com intervenir en l’Enuresi?

El terme enuresi es refereix a la micció involuntària o emissió repetida d’orina al llit o a la roba, sent l’edat cronològica necessària d’almenys 5 anys (o un grau de desenvolupament equivalent). És a dir, representa la persistència incontrolada d’orinar més enllà de l’edat en la qual se suposa que s’aconsegueix el control d’esfínters. Els manuals de psicologia i psiquiatria especifiquen la necessitat de presentar-se dues vegades per setmana durant un mínim de tres mesos, o bé que hi sigui present un malestar clínicament significatiu amb deteriorament en l’esfera social, acadèmica o laboral, o altres àrees importants de funcionament. A més, no ha de poder ser atribuïda als efectes fisiològics d’alguna substància o a alguna altra alteració mèdica.
Tal com s’haurà pogut deduir, l’afectació inclou població tant adulta com infanto juvenil. Així, encara que la seva incidència és molt més prevalent en nens, i la seva remissió espontània s’observa aproximadament en un 15% de les persones afectades, pot persistir fins a l’adultesa en un 2% dels casos. Per poder realitzar hipòtesis més o menys encertades en quan al curs, és important diferenciar els diferents subtipus, i realitzar un diagnòstic diferencial adequat. En aquest sentit, es distingeix entre nocturna i diürna segons es presenti en hores de son (la més freqüent) o durant el dia; i en cadascun d’aquests dos, entre primària i secundària. La Enuresi primària es diagnostica quan el nen mai ha pogut controlar la micció durant un període d’almenys sis mesos. En canvi, a la secundària ha existit un control voluntari previ a l’aparició del problema. Pel que fa a l’etiologia, habitualment quan la dificultat sempre ha estat present, aquesta es relaciona amb una alteració relacionada normalment amb factors genètics, alteracions neurològiques o del son, malformacions anatòmiques de la uretra i/o la bufeta, o infeccions urinàries. D’altra banda, quan l’enuresi apareix més tard (secundària), és a dir com a símptoma d’un altre problema previ, la causa habitualment s’atribueix a trastorns psicològics o desordres emocionals.
No s’ha de confondre amb altres trastorns com la poliúria (emissió de quantitat d’orina superior a l’esperada però amb control voluntari), nictúria (necessitat excessiva d’orinar durant la nit, amb control voluntari), o l’encopresi (incontinència fecal involuntària). Tots ells provoquen un malestar en major o menor grau en la persona que el pateix, però presenten diferències significatives principalment a nivell qualitatiu.
És habitual descartar la presència d’una enuresi primària quan el tractament farmacològic no aconsegueix els resultats esperats. D’aquesta manera, pel que fa a l’abordatge mèdic o psiquiàtric, s’han utilitzat els anticolinèrgics, la imipramina i en algunes persones la desmopressina per via nasal. Tots ells són fàrmacs que procuren reduir la simptomatologia associada al problema (principalment ansietat i baix estat d’ànim), i permetre la correcta dilatació de la bufeta, ja que es troba estretament relacionada amb la capacitat de contenir-la i buidar-la. En molts casos però, aquest tractament no és suficient, i es requereix una intervenció psicològica paral·lela.
Existeixen molts mètodes utilitzats per facilitar i potenciar el control voluntari de la micció i reduir els símptomes associats. Entre ells es troben els següents, sent el mètode de l’alarma o pipi-stop el que ha demostrat majors percentatges d’eficàcia:
–    Entrenament en llit sec: Es construeix al voltant de la teoria de que el problema es manté perquè no hi ha reforços suficients perquè la conducta sigui inhibida. El procediment utilitzat és la programació d’una alarma (considerada un estímul aversiu per al nen, el qual intentarà evitar-ho), afegint a més una freqüència de despertars en escala (s’augmenta progressivament el temps requerit per a despertar-se). Quan el nen es desperta, es procura no estimular-lo massa per procurar que no perdi el son, però cal indicar que vagi a orinar, a una hora determinada, després d’haver ingerit una quantitat elevada d’aigua. Posteriorment ha d’aparèixer reforç positiu (elogis) després dels èxits aconseguits per aquest. També és important que es responsabilitzi dels obstacles o dificultats (orinar abans d’hora), canviant-se ell mateix el pijama o el llit.

–    Mètode de l’alarma o pipi-stop: És un aparell electrònic que es connecta a un teixit el qual, a l’hora de dormir, es col·loca sota el nen. Quan aquest teixit es mulla o s’humiteja, emet un so que fa que la persona desperti. Seguidament el nen ha apagar-lo i anar al bany, amb la qual cosa progressivament s’associa la sensació prèvia a orinar, amb el despertar, el que ha de confluir finalment en despertar abans d’orinar. La seva eficàcia es situa entre el 70 i el 90% de casos, i acostuma a tenir una durada d’entre un i tres mesos.

Al costat d’aquests procediments, són importants les habilitats personals (per part dels pares) i terapèutiques (professionals de la salut). com comprensió, empatia, no desesperació, col·laboració, reforç positiu, evitar els sentiments de culpabilitat, entre d’altres; les quals permetran a la persona afectada precipitar els avenços i aconseguir un control voluntari adequat de la micció. A més, les tècniques de reducció d’estrès i ansietat poden repercutir de manera molt positiva en l’evolució del nen. Finalment, la utilització d’horaris i rutines com anar a dormir sempre aproximadament a la mateixa hora o orinar abans d’anar al llit també pot resultar molt útil.
Aquesta és una dificultat molt prevalent a la nostra societat, que a més a més comporta habitualment altres problemes relacionats sobretot amb el malestar que provoca tant al nen com als familiars implicats. Si necessites rebre més informació al respecte, a Mataró, el nostre equip de psicòlegs et proporcionarà tota l’ajuda que necessitis. No ho dubtis i contacta amb nosaltres.

Què són els trastorns psicosomàtics?

Els trastorns psicosomàtics constitueixen una problemàtica caracteritzada per la presència de símptomes físics que generen un intens malestar, però que no es poden explicar o atribuir a una causa orgànica. Al Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-5) els trobem definits com a símptomes físics persistents, sovint durant un període superior als 6 mesos, que causen malestar o donen lloc a problemes significatius en la vida diària, apareixent, a més, preocupacions, sentiments o conductes desproporcionades relacionades amb aquests símptomes.

Les molèsties poden estar generalitzades a diverses parts del cos o focalitzades en un punt en concret. Alguns dels símptomes físics característics són fatiga, astènia, dolor i distensió abdominal, restrenyiment, palpitacions, marejos, debilitat muscular, alteracions de la visió o de la marxa, entre d’altres. Al costat d’això, la persona acostuma a mostrar un grau elevat de preocupació per patir una malaltia específica avaluant constantment la seva simptomatologia, posseeixen pensaments catastròfics en relació a la seva salut, no acostumen a respondre a tractaments mèdics on fins i tot alguns poden empitjorar els símptomes, i en ocasions reflecteixen una elevada sensibilitat als efectes secundaris de la medicació. A més, en molts casos es troben relacionats problemes d’ansietat, depressió i fins i tot trastorns de personalitat específics.

La principal dificultat que presenten aquest tipus de problemàtiques recau en el fet d’haver d’assegurar-se de la no existència d’una patologia mèdica o orgànica real. En aquest sentit, a causa del malestar que generen els símptomes físics, pot resultar realment complicat categoritzar-ho com a un trastorn psicològic. Per això, habitualment les persones que pateixen aquestes dificultats acostumen a acudir en primer lloc a serveis mèdics i en última instància, un cop descartada una causa biològica, a un servei de salut mental. D’aquesta manera, s’observa una excessiva utilització d’unitats mèdiques entre les quals es produeixen múltiples derivacions per no aconseguir detectar la problemàtica, provocant sentiments de frustració i agreujant les preocupacions de la persona.

Tot i això, abans de començar un tractament psicològic específic, cal descartar una patologia mèdica. Un cop valorat adequadament, la intervenció terapèutica es centrarà en afavorir que el pacient canviï la seva interpretació on els símptomes somàtics representen manifestacions d’una malaltia orgànica, cap a una nova consideració en la que inclogui possibles causes fisiològiques o psicosocials. Al costat d’això, pot ser necessària una intervenció psiquiàtrica encarada a reduir el malestar produït pels símptomes físics, tenint en compte sempre la simptomatologia reflectida per la persona.

A més de la complexitat d’aquest problema, cal tenir present que es tracta d’una síndrome que pot afectar tot tipus de població, tant adulta com infantil i juvenil. I encara que les manifestacions acostumen a ser similars, haurem de tenir particularment en compte les diferències interindividuals.

El nostre equip de psicòlegs situat a Mataró, t’ajudarà i facilitarà informació en cas de voler aprofundir sobre aquesta temàtica. No dubtis en contactar amb nosaltres.

La intimitat a la parella

La intimitat constitueix un dels elements clau per definir el que avui dia entenem com una relació sana i feliç. Aquesta, habitualment quan s’elabora en col·laboració amb l’altra persona provoca i potencia el benestar en cadascuna de les nostres relacions de parella. Si bé tendim a pensar que aquest component es limita al context sexual, va molt més enllà, implicant aspectes com la complicitat, el coneixement adequat de l’altre i la confiança. Així doncs, intimitat compartida significa coincidir en un espai comú, en el qual les dues parts es troben connectades per un nexe particular i únic. En tractar-se d’un concepte subjectiu però, hi ha moltes definicions i interpretacions al respecte, la qual cosa dificulta trobar estratègies adequades per a potenciar-lo. Tanmateix, i més enllà dels matisos, hi ha aspectes comuns que hem de tenir en compte. En aquest sentit, intimitat és proximitat, calidesa, atenció, cura. Requereix posseir la capacitat de aproximar-se a l’altra persona per compartir tant aspectes positius com negatius, per expressar fragilitats i sol·licitar suport, alhora que dediquem temps per atendre les seves necessitats. D’aquesta manera es pot entendre com respectar i comprendre tant l’altre com a un mateix és a dir, l’ésser capaç de romandre en un espai compartit sense perdre les fronteres de la pròpia identitat. Encara que els seus beneficis puguin semblar obvis i fàcilment assequibles, en alguns casos hi ha pors que impedeixen el seu desenvolupament. Així, la por a no ser acceptat o rebutjat en revelar aspectes privats d’un mateix, a dependre en excés de l’altre, a equivocar-se o simplement a exposar-se a l’altra persona poden ser raons més que suficients per evitar implicar-se en una relació. Tenint en compte això, algunes de les estratègies que podem utilitzar per crear una relació amb intimitat sana i positiva són les següents: – Fomentar una comunicació positiva basada en la sinceritat i en la reciprocitat, expressant de forma adequada els nostres desitjos, emocions i creences, i procurant evitar comentaris punxants i missatges incomplets. – Acceptar tant els valors, pensaments i sentiments propis com els de l’altra persona. Només d’aquesta manera facilitarem la manifestació sincera i autèntica de l’altre, la qual cosa ens permetrà sentir-nos alhora amb més llibertat per exterioritzar les nostres inquietuds. – Comprendre i acceptar les nostres pròpies limitacions, les de l’altre, i les de la relació en si. Al costat d’això, pot ser molt interessant comprovar fins a quin punt la nostra percepció conflueix amb la del nostre cònjuge. – Escoltar activament i empatitzar. No ens hem de situar a prop de la nostra parella només en els moments feliços, és igual o més important establir un hàbit de suport en aquelles situacions que es presentin més complicades. En resum, la intimitat és un procés dinàmic i interactiu en el qual estan implicats tots dos membres de la relació, i per mitjà del qual no hem de suposar que existeix amenaça per a la nostra identitat, sinó que contribueix de manera clau a enriquir-la, fomentant així el benestar i creixement personal. Si desitges rebre una atenció personalitzada i professional sobre aquest tema o relacionats, no dubtis en contactar amb el nostre centre de psicologia a Mataró, en aquest, especialistes en psicologia d’adults i de parella procuraran atendre i ajudar-te en les teves demandes.

Cristina Martinez al programa 8 al dia de 8TV

Ahir dia 3 de gener, la nostra directora i psicòloga del Gabinet Psicològic Mataró, Cristina Martínez, va ser entrevistada al programa de televisió 8 al dia de Josep Cuní de 8TV. 

Va parlar sobre com la boira i la falta de sol que aquests últims dies estan sofrint els habitants de la zona de Lleida afecta en el seu estat d’ànim. I és que la falta d’hores de sol està demostrat que provoca una disminució de la producció de l’hormona serotonina, un neurotransmissor que regula l’estat d’ànim. A majors concentracions de serotonina en el cervell, millor és l’estat d’ànim. Així mateix, la falta d’hores de llum estimula la producció de melatonina, que indueix al somni i al cansament. 

Per això, els països nòrdics, són els que presenten majors taxes de depressió entre els seus habitants, així com les majors taxes de suïcidi d’Europa. 
Al nostre país, es calcula que cada dia se suïciden 10 persones, mentre que als països nòrdics, llista encapçalada per Lituània, Estònia i Letònia i seguit per la resta de països escandinaus, aquestes xifres pràcticament es dobleguen.

L’explicació radica que aquestes persones, sobretot aquelles que presenten una major tendència a la depressió i al trastorn bipolar, en estar exposades a menys hores de sol, els seus nivells de serotonina en el cervell són menors i lamentablement el seu estat d’ànim és més baix.

És important que la persona mantingui una actitud positiva davant la falta de llum solar, sigui aquesta per culpa de la boira o de la pluja i tracti de treure el costat positiu de cadascuna d’aquestes condicions meteorològiques. Les activitats a l’aire lliure són més atractives, però si el temps no acompanya, també podem fer moltes altres coses dins de casa o en llocs protegits del fred. El més important és mantenir una actitud positiva i un bon niv el d’activitat que ens permeti sentir-nos gratificats i contents amb allò que fem.

Per veure l’entrevista completa poden seguir el següent enllaç: 

cristina martínez

Com afecten les persones els trastorns ambientals? Parlem amb la psicòloga Cristina Martínez

Gepostet von 8 al dia am Dienstag, 3. Januar 2017

La Demència amb Cossos de Lewy: Descripció, característiques i orientacions

Des de la neuropsicologia, un dels principals camps d’estudi, avaluació i intervenció són les neuropatologies, és a dir, les malalties que afecten el sistema nerviós. Entre elles es troben les demències vasculars, el Parkinson o l’Alzheimer, entre d’altres. Aquí ens centrarem en descriure la Demència amb Cossos de Lewy (DCL). Es tracta d’un síndrome progressiu i degeneratiu que afecta la capacitat cognoscitiva (memòria i diversos processos cognitius), conductual i física de la persona. Les dades de prevalença giren al voltant del 10-20% del total de casos de demència, per darrere de la malaltia de l’Alzheimer i la demència vascular.
Els cossos de Lewy són un tipus d’estructures proteiques que es localitzen en les neurones. A grans trets, la malaltia es caracteritza per un desenvolupament excessiu d’aquestes proteïnes, la qual cosa impedeix el correcte funcionament cel·lular en el cervell. Aquesta és la causa actual de diversos processos de demència, la qual cosa es reflecteix en les similituds existents en la simptomatologia reflectida per aquests. En aquest sentit, en la DCL s’observen alteracions cognitives molt similars a l’Alzheimer i, a més, apareixen símptomes físics i conductuals característics del Parkinson. Aquestes semblances dificulten la delimitació de la malaltia i el seu tractament. Així, a continuació destacarem algunes de les principals característiques d’aquesta malaltia:
–    Manifestació fluctuant dels símptomes cognitius: Si bé aquesta és una característica que pot aparèixer en molts tipus de demència, és especialment freqüent en la DCL. Parlem de fluctuacions que poden ser més o menys recurrents, podent mostrar-se d’un dia per l’altre, o fins i tot en diferents moments més pròxims en el temps. Així, es presenten problemes relacionats amb l’atenció, el llenguatge, el raonament i la comprensió, entre d’altres.

–    Al·lucinacions: El pacient pot patir al·lucinacions de diferent modalitat, és a dir olfactives, auditives, tàctils… sent les visuals les més característiques. Aquestes acostumen a ser descrites de forma ben definida i de manera molt vívida. En aquest cas, és més infreqüent trobar aquest tipus d’alteració en altres tipus de malaltia demencial.

–    Alteracions físiques i motrius: Igual que en la malaltia del Parkinson, limitacions com rigidesa, tremolor i dificultats relacionades amb el moviment com la bradicinèsia (lentitud) poden aparèixer en qualsevol moment del procés. És comú que aquestes s’experimentin de forma sobtada, és a dir, de manera poc gradual.

–    Confusió: S’experimenten períodes de confusió significatius on la persona pot desorientar-se en relació a diferents àmbits: el lloc en el qual es troba, l’hora, dificultats per identificar paraules o mantenir una conversa, limitacions en la percepció espacial, etc.
Com s’ha destacat, hi ha poques o gairebé cap característica exclusiva de la malaltia. Per això, haurem d’atendre al moment i la forma de presentació per a poder discriminar i realitzar un diagnòstic adequat. En aquest sentit, és important tenir en compte que els “símptomes Parkinsonians” apareixen principalment a l’inici, abans de les alteracions cognitives o demencials. Així, les dificultats motores es presenten en fases avançades en aproximadament un 70% de les persones amb DCL. A més d’això, el deteriorament cognitiu sol aparèixer juntament amb símptomes depressius i limitacions lleus de memòria. S’indica a més, que si els símptomes cognitius i motors apareixen en un interval d’un any, és més probable que es tracti d’aquesta neuropatologia. A nivell general, també cal esmentar que els signes d’un accident cerebrovascular o de demència vascular disminueixen la probabilitat que es tracti d’un DCL.
No hem d’oblidar que encara que existeixin característiques específiques a nivell cerebral de cadascuna de les demències, aquestes són malalties, i com a tal, repercuteixen significativament en la qualitat de vida social, personal i laboral de les persones que les pateixen. Per això, el tractament a aplicar ha de ser integral i multidisciplinar, procurant abastar totes aquelles necessitats essencials per a l’afrontament d’aquesta important problemàtica. En aquest sentit, com a tractament s’acostuma a utilitzar un seguiment psiquiàtric i psicològic. S’acostumen a administrar antipsicòtics neurolèptics (per reduir les al·lucinacions i l’agitació) o levodopa (per símptomes motors). Tot i això, aquests poden produir efectes adversos importants, com ara l’agreujament de la simptomatologia mostrada.
Els pacients amb DCL necessiten una atenció i cura recurrent, mitjançant un control i supervisió de metges, i la cura de les persones properes o tutors. L’ajuda també s’ha de proporcionar a aquest nivell, dotant d’estratègies per al maneig de dificultats a aquells que es troben absorts en aquest procés amb la persona. L’acompanyament pot ser complicat, no només per les característiques pròpies de la patologia, sinó pel patiment i responsabilitat presents en tot el seu curs.
Per rebre més informació sobre aquest tema, pots posar-te en contacte amb nosaltres quan ho desitgis. Els psicòlegs del nostre centre situat a Mataró t’intentaran brindar l’atenció i ajuda que necessitis.