Errors de comunicació en parella

Al llarg de la nostra vida, i com a éssers socials que som, anem construint vincles amb diferents persones. Inicialment, i de forma gairebé inevitable, amb els nostres pares, per a posteriorment fer-ho amb altres familiars propers, companys i amics de l’escola… etc. Entre aquests, les relacions de parella són unes de les més atractives i potents, i arriben a poder constituir un pilar fonamental en el nostre dia a dia. Al costat d’això, és potser la comunicació, o millor dit, una bona comunicació, la qual explica gran part del ‘benestar en les nostres relacions, ja que si tenim cura dels seus principals ingredients, ajudem a enfortir aspectes com la confiança, la intimitat o l’empatia.

 

Així, notar que som compresos, escoltats, i que la informació flueix en una balança equilibrada, ens fa estar tranquils, i trobem en l’altre la possibilitat de compartir gairebé qualsevol cosa. Per contra, quan hi ha una comunicació deficitària, explica gran part de les problemàtiques de les relacions de parella, i pot ser tant la principal causa de malestar, com la conseqüència d’altres processos o situacions deficitàries (p.ex., problemes a la feina , malestar en la família d’un o altre, alcoholisme…). Entre els principals errors de comunicació, es troben els següents:

 

  • Lector de ments: Aquest és un dels errors més comuns. Consisteix en interpretar constantment el que estarà pensant o sentint l’altre, donant-ho per veritable i únic, com si tinguéssim una mena de telepatia. Això precipita dues coses; d’una banda que disminuïm el nostre nivell de comunicació ja que “no ho necessitem”, al considerar que ja sabem el que està passant per la ment de l’altre. De l’altra, que construim una imatge distorsionada tant de l’altra persona com de la situació.

 

  • Sordesa psicològica: Aquest error suposa bàsicament la incapacitat d’escoltar l’altre. Estem tan centrats en el nostre discurs, i de vegades, en tenir la raó, que no ens parem a atendre què ens estan dient, i ni de bon tros transmetent. A més, és un dels principals components de l’empatia, ja que sense escolta real, no pot haver empatia.

 

  • Dèficit d’autocontrol: Explica les dificultats en controlar emocions i comentaris significatius, com la ira, l’enuig, o la ràbia. Això es tradueix en aspectes com crits o alçar la veu, mirada fixa i amenaçant, postura tensa o rígida, gests paorosos, intimidació… Això provoca un dany emocional evident, a més de la possibilitat de causar un de físic.

 

  • Assumpció de responsabilitat: De vegades tendim a assumir la responsabilitat de tot el que està succeint, sigui perquè l’altre ens ho fa sentir d’aquesta manera, o perquè tendim a interpretar nosaltres. Hem de procurar tenir presents quins són els nostres límits, fins on podem abastar.

 

  • Unidireccionalitat: Això passa quan acaparem tota la conversa, per estar fermament convençuts de tenir la raó, o per donar més importància al que nosaltres volem transmetre. Això no permet que l’altre retorni el que ha entès del contingut del missatge.

Aquests són alguns dels errors més comuns, tot i que existeixen altres, i fins i tot una gran varietat de “microerrors” en cadascun dels exposats. Cal esmentar, que afecten tant a la comunicació verbal com no verbal, per la qual cosa resulta clau treballar-ho i millorar-ho des de tots dos canals de comunicació. La teràpia de parella, o la Teràpia Sistèmica resulten alternatives molt útils per a això. En el nostre centre de psicologia, de Mataró, rebràs tota la informació que necessitis al respecte. No ho dubtis i truca’ns!

Aspectes controlables i incontrolables

Dediquem gran part del nostre temps a resoldre problemes, i si no és així, a anticipar-los per estar preparats per quan vinguin. Les responsabilitats del dia a dia i les diferents situacions o conflictes laborals i familiars de vegades semblen no donar-nos un respir. Això precipita que ens percebem com a responsables i amb control de tot el que esdevé al nostre voltant, i no ens adonem de la gran càrrega emocional i psicològica que això suposa per al nostre organisme.

D’aquesta manera, encara que sigui comprensible que realitzem aquest procés de “recerca de control”, per tal de guanyar una certa sensació de seguretat, això no treu que pugui ser perjudicial, ja que fomenta estats d’estrès i ansietat accentuats, especialment quan lluitem contra quelcom que té un caràcter incontrolable per nosaltres mateixos. A més, suposa una despesa d’energia molt alta, i es tradueix en frustració al veure que tot el temps i esforç que hem emprat ha estat inútil i fins i tot contraproduent. Però, què entenem per situacions incontrolables? A continuació et proposem un petit llistat de situacions que típicament cometem l’error d’interpretar com controlables:

  • La influència i educació dels teus éssers estimats.
  • Els comportaments i decisions dels altres.
  • Com se sent algú proper i el nivell d’intensitat amb què ho fa.
  • Actituds, pensaments i emocions alienes.
  • Successos amb alta improbabilitat d’ocurrència.
  • El que opinin els altres.

Considerar el contrari, i que nosaltres podem abastar i incidir en tots aquests aspectes, i sobretot, modificar-los, únicament ens portarà a la frustració. Com veiem, la major part de coses es refereixen al passat i/o a estats mentals i emocionals dels altres. Podem oferir el nostre suport, comprensió, escolta… però és important no percebre la totalitat de la millora o canvi com a dependent únicament del que fem nosaltres. Conèixer i tenir presents on estan els nostres límits ens ajuda a desvincular-nos de la responsabilitat, i permet que ens relaxem i respectem. Al costat d’això, permet que desenvolupem una mirada més objectiva sobre les diferents situacions, amb la qual cosa, l’impacte emocional d’aquestes es redueix.

En el nostre centre de psicologia, a Mataró, pots informar-te sobre aquest i molts altres temes que t’interessin. Truca’ns i t’atendrem d’una forma professional i individualitzada.

La culpa: què és i com podem afrontar-la

Les emocions formen part inherent i inevitable de les nostres vides. Ens ajuden a donar color a les diferents situacions que vivim, fins al punt que tendim a recordar molt més a una persona o esdeveniment, quan aquestes són intenses i estan associades a moments o contextos significatius. Tot i que tots nosaltres tenim una concepció de quines es poden catalogar com a positives i com negatives, són les característiques d’intensitat i durada les que marquen el seu caràcter disfuncional (p.ex., alegria o eufòria elevada i permanent és característica de la fase maníaca del Trastorn Bipolar). Per això, acceptar i normalitzar que puguem tenir o passar per sentiments negatius resulta no només imprescindible, sinó també terapèutic.

 

Podem definir la culpa com l’emoció que apareix quan ens atribuïm o ens atribueixen la responsabilitat d’un succés o acció negativa (perjudicial), el qual repercuteix a una situació o persona. És una sensació interna permanent d’haver fet una cosa negativa, de ser mala persona, o d’haver infringit alguna norma o llei, produeix un malestar significatiu, i apareix tant en situacions reals com imaginàries. Aquesta última diferenciació és important, ja que l’efecte negatiu o perjudici pot ser real o objectiu (p.ex., ensopegar i donar un cop a algú sense voler) o subjectiu, el qual és fruit d’una interpretació aliena o personal, i acostuma a aparèixer en situacions de més ambigüitat. En aquest sentit, si ens acostumem a responsabilitzar i castigar pels successos, som persones autoexigents i rígides, i tenim una alta necessitat de control considerant que sempre podem fer alguna cosa per modificar les situacions, fàcilment ens sentirem frustrats, incapaços, desesperançats, i danyarem la nostra autoestima, podent arribar a concloure coses com “sóc mala persona”, o “no sóc capaç”, o “sóc inferior”…

 

Com ho podem afrontar? Aquest incapacitant sentiment únicament pot afrontar, reprocessant, reinterpretant i transformant tots aquells missatges negatius que ens hem inculcat i ens han fet creure que som mereixedors del càstig. Per a això, et proposem un exercici pràctic molt útil, la “Carta de disculpa cap a tu mateix/a o cap a l’altre”. L’“autoperdó” és essencial, disculpar-nos pel possible dany infligit suposa un pas clau cap a l’autoacceptació. I és que són molts i diversos els beneficis inherents:

 

  • Exteriorització: En primer lloc, ens permet descarregar tot el malestar que posseïm d’una manera pausada i ordenada (recordem que la mà va molt més lenta que el nostre cap!).

 

  • Gestió emocional: facilita plasmar, experimentar i disminuir la intensitat de totes aquelles emocions que ens suscita la situació (p.ex., ansietat, pena, ràbia, frustració, tristesa, irritabilitat …).

 

  • Reestructuració: Ajuda a enumerar i reprocessar els autoretrets i automissatges negatius que ens hem anat dient. A l’anar-ho escrivint, podem ser conscients de la magnitud amb la qual ens hem castigat, i fins i tot de la distorsió que hem realitzat a l’analitzar els esdeveniments.

 

  • Autoacceptació: És potser la part més important, i la que repercuteix més en la nostra autoestima. La conclusió d’un bon reprocessament es fa patent en una major acceptació d’un/a mateix/a, un major autorespecte, i per tant, una disminució de l’autocàstig.

 

Al costat d’això, la utilitat de la carta pot anar molt més enllà, ajudant-nos en futures situacions no només a interpretar els fets d’una manera més objectiva, sinó a definir plans d’acció i formes d’afrontament molt més adaptatives. Si vols rebre més informació al respecte, o creus que pot beneficiar la nostra ajuda, no dubtis en contactar amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró, serà un plaer atendre’t.

Parlem sobre el dia Mundial de l’Alzheimer que va ser el 21.9.21

El 21 de setembre es reconeix com el dia mundial de la Malaltia d’Alzheimer, una patologia descrita per primera vegada l’any 1906 per Alois Alzheimer, i la qual afecta aproximadament a unes 800.000 persones a Espanya. S’estima que uns 50 milions de persones pateixen demència a nivell mundial, i que d’aquestes, dos de cada tres casos són diagnosticats d’Alzheimer. A més, a mesura que augmenta el coneixement i es refinen les mesures pel seu diagnòstic i tractament, la seva aparició i detecció va en augment any a any. Tot això li confereix una importància especial i significativa.

 

Es tracta d’una malaltia neurodegenerativa que condueix, d’una manera lenta i progressiva, a una situació neurovegetativa que precipita la mort de la persona. Es caracteritza, inicialment, per una gran dificultat per aprendre nova informació (amnèsia anterògrada), i a mesura que les lesions neuroanatòmiques avancen, es presenta una dificultat per recordar informació referent al passat (amnèsia retrògrada). A més de les dificultats de memòria, apareixen altres dèficits associats a la denominació, capacitat de planificar, raonament i presa de decisions. Al costat d’aquests, més cognitius, poden aparèixer altres símptomes com ara canvis afectius (irritabilitat, labilitat emocional, depressió, ansietat …), que poden presentar-se de forma primerenca, i alteracions del pensament i de la  psicomotricitat (p.ex., deshinibició, deambular, agressivitat …), que solen ser més típiques de fases moderades i greus.

 

Actualment sabem que no està associada a una única causa, i que menys del 5% de casos tenen un origen vinculat a un gen específic. Així, la seva aparició podria explicar-se per la interacció de diferents factors: genètics, de risc individual i no modificables (edat o antecedents familiars), vinculats a la vulnerabilitat de la persona (risc vascular, traumatismes…), l’estil de vida (el tabac , el consum d’alcohol…) i ambientals (per exemple, exposició a tòxics). La seva combinació seria la que precipitaria l’aparició d’un procés neuropatològic progressiu.

Hem de prendre consciència de la seva importància, no només pel seu alt nivell d’incidència, sinó per les limitacions que genera en la persona que el pateix, i en el seu entorn més proper. Especialitats com la neuropsicologia ajuden cada vegada més a comprendre i intervenir sobre aquesta i moltes altres problemàtiques. Al Gabinet Psicològic Mataró, trobaràs a professionals formats en aquesta, i en moltes altres branques de la psicologia. Per obtenir més informació, posa’t en contacte amb nosaltres.

Què són les creences racionals i irracionals?

A mesura que la nostra vida passa, anem creant impressions, formes de veure el que ens envolta, i ho interioritzem de diferents maneres, influïts per trets personals com la nostra personalitat, i per aquelles persones i estímuls amb què interaccionem i tenim contacte, com són: els nostres familiars, el nostre cercle social, els nostres companys de la feina, la nostra parella… etc. Això conflueix en esquemes o creences sobre com són, i sobre com han de ser les coses.

 

Les creences doncs, són idees o pensaments que assumim com a veritables, i reflecteixen com avaluem les situacions, les persones, o els diferents estímuls, i els quals es van formant des de la nostra infància. Encara que moltes d’elles poden ser adaptatives o positives, en altres casos poden resultar desadaptatives, i generar un malestar emocional i interferència significatius. En aquest sentit, Albert Ellis, un dels terapeutes cognitius més influents de la psicologia clínica, va crear a partir de 1955, la Teràpia Racional Emotiva, i va diferenciar entre les creences racionals i les irracionals:

 

  • Creences racionals: Són aquelles que contenen un caràcter probabilístic i relatiu, expressen desitjos i gustos (p.ex., m’agradaria, desitjaria que …), són flexibles, i ajuden a l’individu a establir lliurement metes i propòsits. Impliquen una major obertura de la ment, i s’associen o bé a emocions positives, o a neutres, implicant una major estabilitat per a la persona.

 

  • Creences irracionals: Aquestes, en canvi, són dogmàtiques i absolutistes, expressen obligació i exigència (p.ex., he de …, o he de …), són rígides, obstaculitzen la consecució de metes i propòsits, i es consideren falses, disfuncionals i automàtiques. Al costat d’això, i a’ contrari de les anteriors, generen emocions o estats negatius (p.ex., depressió, ansietat, culpabilitat …) i alteracions conductuals (p.ex., aïllament o abús de substàncies).

 

És en base a aquestes segones sobre les quals es construirà un treball terapèutic amb èmfasi en la flexibilització cognitiva. Es considera que, identificar els pensaments automàtics negatius, els quals reflecteixen la superfície de les creences, permetrà accedir a aquestes, qüestionar-les i transformar-les. Això repercutirà directament en l’estat d’ànim de la persona, fomentant un major benestar.

 

Alternatives com la Teràpia Cognitiu-Conductual (TCC), o la Teràpia Sistèmica, aborden aquests components, i han anat actualitzant les seves eines per dotar de més recursos a l’individu. Si vols rebre aquest tipus d’ajuda o tens qualsevol consulta, en el nostre centre de psicologia situat a Mataró, t’oferirem tota la informació que necessitis.

Què és la Disfòria de gènere?

El malestar psicològic i emocional pot manifestar-se de maneres extraordinàriament diverses. Mostra d’això són el conjunt de patologies que avui dia recullen els manuals de diagnòstic i classificació. Així, tot i que s’intenten crear categories globals com els trastorns d’ansietat, o els trastorns de l’estat d’ànim, no hi ha hagut més remei que crear subcategories, a causa de la diversitat de presentació dels diferents quadres (p.ex., trastorn de pànic o trastorn d’ansietat generalitzada dins dels trastorns d’ansietat; trastorn bipolar o depressió dins dels de l’espectre anímic). Entre ells, un dels que suscita més interès és la disfòria de gènere.

 

Es defineix com el malestar que pot acompanyar a la incongruència entre el mateix gènere sentit i expressat, i el gènere assignat al néixer vinculat gairebé sempre exclusivament a les característiques anatòmiques. D’aquesta manera es fa èmfasi en el malestar, ja que sense aquest criteri, és a dir sense patiment, no existiria dificultat o patologia. Al costat d’això, es defineixen alguns altres criteris com són: el desig per posseir els caràcters sexuals corresponents al sexe oposat, el desig de ser de l’altre sexe i de ser tractat com de l’altre sexe, o la convicció de que un té els sentiments i reaccions típiques de l’altre sexe. És important remarcar que cap d’aquests criteris esmentats és necessari ni suficient per identificar la problemàtica, però sí que ho és el malestar experimentat pel propi individu. A més d’això, els diferents manuals han procurat diferenciar entre nens i adolescents, especificant característiques per als dos col·lectius.

 

Les dades epidemiològiques més recents destaquen que es tracta d’una situació poc freqüent, encara que apareix més en homes. D’altra banda, i mancant més investigació al respecte, no hi ha explicacions exhaustives sobre l’etiologia d’aquests problemes, sinó tan sols una sèrie de conjectures amb escàs i contradictori suport experimental. Una dada però, que resulta interessant, és que un dels trastorns més prevalents entre nens/es amb disfòria de gènere, és el Trastorn de l’espectre autista (TEA).

 

El més important doncs, quan va una persona a consulta, és tenir en compte el malestar que expressa, i ajudar-lo a gestionar emocionalment la situació. És per això que en totes les categories cada vegada s’advoca més per ressaltar la importància de que hi hagi malestar. Tot i això, hi ha alteracions en les quals no hi ha un alt grau d’introspecció, i per tant malestar personal (p.ex., certs casos de l’espectre psicòtic o del trastorn bipolar), i haurem de tenir en compte l’alteració en el funcionament social, familiar o laboral, o el malestar experimentat per les persones més properes.

 

Si vols ampliar la informació al respecte, o vols rebre ajuda, els professionals del nostre centre de psicologia, a Mataró, et facilitaran tot el que necessitis. Truca’ns, estarem encantats d’atendre’t.

Eines per millorar el son

El son suposa no només un element inevitablement freqüent en les nostres vides, sinó summament important. Com a tal, és una de les claus per regular el nostre organisme, mantenir la nostra homeòstasi i facilitar el nostre benestar físic i emocional. I és que quan no dormim bé, ho notem gairebé a l’instant (fatiga, mal de cap, irritabilitat, pèrdua de gana, falta de concentració…). Junt amb aquests, i si els problemes perduren en el temps, pot provocar problemes emocionals limitants com símptomes depressius o fins i tot patologies físiques.

 

Tot i que tots tenim una idea del que és l’insomni, es calcula que hi ha més de cent trastorns relacionats amb el son, els quals es poden classificar en les següents categories:

 

  • Disòmnies: les quals engloben problemes de la quantitat, qualitat i horari de la son. Aquí entrarien l’insomni, la hipersòmnia (somnolència excessiva), la narcolèpsia, els trastorns de la son relacionats amb la respiració (apnea, hipopnea i hipoventilació), i els trastorns del ritme circadià son-vigília.

 

  • Parasòmnies: engloben una sèrie d’esdeveniments o conductes anormals que succeeixen durant el son. Es situarien aquí els malsons, els terrors nocturns, el somnambulisme o el trastorn de conducta de la son REM.

 

Aquests serien els principals, o sobre els quals hi ha un gran consens. Al costat d’aquests, o fins i tot dins d’alguns d’ells, pot haver especificacions (p.ex., insomni de conciliació o inicial, de manteniment o mitjà, i final o tardà). Així doncs, com veiem, el son és un fenomen complex que engloba una gran quantitat de problemàtiques relacionades. Per això, s’han desenvolupat diferents alternatives que permeten abordar-lo de una forma global:

 

  • Tècniques de relaxació: actuen sobre l’estat d’activació de l’organisme, procurant que aquest entri en estat de repòs amb més facilitat. La Relaxació Muscular Progressiva, l’Entrenament Autogen, la Respiració Diafragmàtica o la Meditació i la Hipnosi es consideren alternatives útils.

 

  • Higiene de la son: Es tracta d’un procediment educatiu que intenta millorar dos aspectes; d’una banda condicionar i modificar els factors ambientals relacionats (llum, so, temperatura …), i per l’altre els hàbits inadequats, amb recomanacions com disminuir el consum de cafeïna, nicotina, alcohol, controlar la dieta o fer exercici físic.

 

  • Control d’estímuls: Busca regular l’horari de son de la persona i restringir la realització d’activitats incompatibles en la conducta de dormir. Algunes de les seves recomanacions serien anar a dormir només quan es tingui son, no romandre despert al llit més de 15-20 minuts, mantenir regulars els horaris d’anar a dormir i aixecar-se, evitar dormir durant el dia, o fer servir el llit i dormitori exclusivament per dormir.

Existeixen moltes altres alternatives i tècniques específiques que s’han creat per problemàtiques concretes, i les quals han demostrat altament la seva eficàcia. La Teràpia Cognitiu-Conductual s’erigeix ​​com una de les principals propostes per als problemes de son. En el nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, estem especialitzats en aquesta i en altres orientacions com la Teràpia Sistèmica o l’EMDR. No ho dubtis i contacta amb nosaltres, t’ajudarem.

Les distorsions cognitives: conceptualització i exemples

Passem la major part del nostre temps pensant. Les imatges i idees se succeeixen amb molta rapidesa, i amb una freqüència gairebé sorprenent. Alguns d’aquests pensaments poden ser gairebé imperceptibles, o dit d’una altra manera, automàtics i inconscients. D’altres, en canvi, són especialment excel·lents i significatius, poden tenir una major durada, i generen un impacte emocional molt més gran. En aquest últim cas ens acostem al concepte de distorsió cognitiva.

 

Les distorsions cognitives, tal com van ser definides per Beck (1963) en la seva teoria sobre la depressió, consisteixen en errors a l’hora de processar la informació, al interpretar les diferents situacions. Això provoca que apareguin sentiments negatius en relació a aquestes situacions i a nosaltres mateixos, i facilita que es mantinguin les creences negatives sobre nosaltres, el món i el futur. Tots hem pogut experimentar alguna vegada alguna distorsió, tot i que són principalment comunes en problemàtiques com l’ansietat, la depressió o els problemes relacionats amb l’autoestima. A continuació, s’exposen algunes de les definicions i exemples de les principals distorsions:

 

  • Catastrofització: Consisteix en pensar constantment en el pitjor escenari possible sobre una situació, sense importar la improbabilitat de la seva ocurrència. Això provoca que veiem la situació com terrible, inevitable, intolerable o sense solució. Per exemple, “si ho faig em sortirà malament i serà horrible”; “segur que fracassaré”, “em quedaré sempre sol/a…”

 

  • Lectura del pensament: també anomenat “lector de ments” o “error de l’endeví”. Es refereix al fet d’inferir el que els altres estan pensant de nosaltres, i donar-lo per veritable. Per exemple, “si li parlo pensarà que sóc tonto/a”, “el meu cap/a creu que no valc”, “la gent pensa que sóc dèbil…”

 

  • Els hauria/haig de: Consisteixen en la transformació de preferències, desitjos o eleccions en absoluts universals. Per exemple, “he caure bé”, “hauria de començar a córrer”, “haig de ser perfecte…”

 

  • Pensament dicotòmic: O “blanc o negre” o “tot o res”. Aquí la persona va d’extrem a extrem a l’hora d’interpretar la realitat, i a més, mostra la seva postura amb molta rigidesa. Exemples d’això serien: “no serveixo per cuinar ja que aquest menjar m’ha quedat salat”; “Si no puc portar la meva mascota, prefereixo perdrem la funció”; o valorar les coses com a bones o dolentes, amics o enemics, a favor o en contra.

 

Junt amb aquestes, hi ha altres distorsions les quals van ser definides pel mateix autor i posteriorment ampliades per altres autors. Algunes d’elles són la magnificació, la sobregeneralització o la personalització, totes elles comunes tant en població general com clínica. En aquest sentit, a nivell terapèutic el que es pretén és facilitar a la persona descobrir els seus pensaments disfuncionals i irracionals, juntament amb l’efecte que tenen sobre el seu comportament i estat d’ànim, i dotar-lo d’eines d’afrontament adequades perquè dugui a terme la seva vida de forma més satisfactòria.

L’autoconcepte

Quan parlem d’autoestima, tots tenim una definició més o menys subjectiva del que significa; el com ens sentim amb nosaltres mateixos. Més enllà d’això, el terme engloba diferents aspectes que són especialment importants a tenir en compte, de tal manera que ens encarem a cuidar i alimentar cadascun d’ells. Un seria l’autoimatge, és a dir, la percepció física que tenim de nosaltres mateixos i la que creiem que tenen els altres. I l’altre, el qual aquí presentem, és l’autoconcepte.

Aquest es refereix al què pensem de nosaltres mateixos, al conjunt d’idees i conceptes que utilitzem per definir-nos, i el qual resulta un dels pilars fonamentals de la nostra autoestima. És important tenir en compte que no posseeix un caràcter genètic, és a dir no s’hereda, sinó que s’aprèn a través de les experiències familiars, socials i/o relacionals que anem tenint al llarg de tota la nostra vida. Per això, resulta clau tenir present que la interacció amb els altres és una de les principals eines per a desenvolupar-lo. Al costat d’això, en funció de l’autoconcepte que tinguem, predirem, anticiparem i ens prepararem per fer front a les situacions o problemes de la nostra vida d’una manera o altra. A continuació s’exposen algunes diferències entre un autonconcepte positiu i un de negatiu:

  • Autoconcepte positiu: Sóc capaç, m’ho mereixo, sóc interessant, sóc bo/na, sóc intel·ligent…
  • Autoconcepte negatiu: sóc inútil, no puc, no ho mereixo, incapaç, no ho aconseguiré, sóc avorrit/da, sóc un desastre …

Com podem apreciar, en funció de si ens situem en un pol més positiu, o en un altre més negatiu, el nostre estat d’ànim es veurà influenciat clarament, i això afectarà la manera en què interpretem i afrontem les diferents situacions. En cas de situar-nos més sovint en el primer, hem d’intentar preguntar-nos on hem après això de nosaltres, i qui o què ens va transmetre aquests missatges.

En el nostre centre de psicologia, a Mataró, podem ajudar-te a treballar o comprendre millor conceptes com l’aquí presentat. Els nostres professionals de psicologia i psiquiatria et proporcionaran tota l’ajuda que necessitis.

¿Intolerància al benestar?

Passem gran part del nostre temps amb la ment ocupada, situada majoritàriament en aspectes relacionats amb el futur llunyà o immediat, o bé en escenaris del passat, incloent a vegades aquí judicis o valoracions de com hauríem d’haver actuat, i com no ho hem fet. Podríem dir que ens costa “estar en el present”, i quan ho estem, ràpidament busquem un motiu per allunyar-nos.

 

D’aquesta manera, ens acostumem a viure amb preocupacions. El ritme frenètic del nostre dia a dia, les responsabilitats, i la pressió social actuen com a factors clarament implicats. Això s’acaba transformant en rutina, i el que és pitjor, en normalitat. Al costat d’això, tampoc ajuda el fet d’haver viscut certes experiències negatives, la qual cosa pot fer que, davant de situacions similars, aparegui una anticipació pessimista constant. Tot això conflueix en una necessitat imperiosa d’estar pre-ocupats, preparant-nos per al que pugui venir, procurant tenir una falsa sensació de seguretat.

 

Llavors, existeix la intolerància al benestar? Arran de tot això, alguns autors han proposat aquest fenomen en contraposició al d’intolerància al malestar. Això s’explica perquè sembla comú la sensació de no poder connectar amb el gaudir, amb la desconnexió, i menys durant un llarg període de temps. En aquest sentit, tot i poder comptar amb moments en què sembla existir despreocupació, o en què ho podem passar aparentment bé, aviat experimentem aquesta sensació d’incapacitat per desvincular-nos de la preocupació i del malestar. De vegades, fins i tot podem interpretar que estar bé és indicatiu de que alguna cosa dolenta ha de venir. Aquest efecte és curiós però és comú en aquelles persones que han encadenat un seguit d’experiències negatives, la qual cosa fa que aparegui el mecanisme de l’anticipació.

 

Tot això contrasta amb la nostra intenció i necessitat real, la qual no és altra que estar bé, gaudir, i passar la major quantitat de temps possible, relaxats. Però són típiques les frases com “sóc incapaç d’estar tranquil/a”, “m’és impossible deixar la ment en blanc”, “surto d’una i ja estic immers/a en una altra”. Res més lluny de la realitat. Si bé és cert que el nostre dia a dia ens posa obstacles per aconseguir-ho, podem entrenar la nostra capacitat per connectar amb sensacions agradables; estratègies com donar-nos permís, equilibrar la balança de les nostres prioritats, buscar moments per a nosaltres mateixos i per als més propers, rebaixar l’autoexigència i el perfeccionisme, o aprendre estratègies de gestió emocional, resulten claus per potenciar aquesta important habilitat.

La psicologia infantil i d’adults busca potenciar i comprendre aspectes com els aquí esmentats, els quals si es veuen molt accentuats, poden reflectir estats depressius o ansiosos que poden arribar a limitar les nostres vides. No ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres per rebre més informació. T’atendrem encantats.