El llenguatge intern: com et parles a tu mateix/a?

Acostumem a ser conscients del que comuniquem als altres, i tot i que de vegades pot resultar complicat, fins i tot podem detectar com ho hem fet, i per què. En contrast, ens resulta molt més complex prendre consciència de com ens parlem a nosaltres mateixos, i solem obviar-ho o passar-ho per alt, ja que sovint són missatges automàtics que hem après a dir-nos al llarg de la nostra vida, i que es poden tornar automàtics i inconscients.

 

El nostre llenguatge intern té un impacte enorme en com ens sentim, i especialment en la conformació i l’estabilitat de la nostra autoestima i personalitat. A més, es troba estretament vinculat amb la manera com afrontem el nostra dia a dia, i amb les situacions a les que ens exposem. Així, si ens parlem amb menyspreu, enuig, disgust o fins i tot amb insults, el nostre estat d’ànim es veurà afectat de manera clara i directa, i a més, reduirà les possibilitats que ens apropem a diferents situacions, especialment quan aquestes siguin noves o exigents. Hi ha diferents maneres de parlar-nos de forma negativa, algunes de les quals són les següents:

 

  • Personalització: Consisteix a atribuir-nos constantment a nosaltres mateixos els successos externs, augmentant la sensació de responsabilitat i els sentiments de culpa. Per exemple: “Si la meva parella no ha aprovat l’examen, és perquè no sóc prou bo/bona”. O “Quan el meu superior indica que cal millorar la qualitat de la feina, sé que ho diu exclusivament per mi”.

 

  • Generalització: Apareix quan traiem una conclusió general d’un fet particular, sense prou base. Per exemple, quan una persona està buscant feina i no la troba, i conclou “mai aconseguiré una feina”. O quan una persona està trista i pensa “sempre estaré així”. Això genera un sentiment d’indefensió, impotència i ineficàcia.

 

  • Minimització i desqualificació del que és positiu: Com el mateix nom indica, aquest mecanisme s’evidencia quan infravalorem allò que hem aconseguit o a nosaltres mateixos, o la nostra aportació en certes situacions. Per exemple: “No n’hi ha per tant”, “és més important l’error que he comès que tots els meus encerts”. Amb això, provoquem que difícilment valorem els nostres èxits, i, per tant, deteriorem la nostra autoconfiança.

 

Una manera de procurar canviar el nostre llenguatge intern, a més de fer-ho conscient i observar-ho, és, per exemple, procurant pensar en algú a qui estimem molt, i preguntar-nos si li parlaríem malament, i afegint-hi un perquè. La resposta segurament serà no, ja que li faríem mal. Un cop fet això, ens hem de preguntar com ens sentim nosaltres quan ens parlem malament, ja que possiblement identificarem que també ens fem mal.

 

Tractem-nos amb el mateix afecte i empatia, comprensió i compassió amb què tractem els qui volem. Ningú mereix que se l’estimi més que tu mateix.

 

La teràpia psicològica és especialment útil per treballar aspectes com el comentat, tant en persones amb patologies concretes (ansietat, depressió, problemes d’adaptació…), com amb dificultats específiques. El nostre equip està format per professionals de diferents orientacions que t’ajudaran a potenciar i millorar els teus recursos personals. No ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres.

El que queda darrere del mur

Els éssers humans som una espècie complexa com a tal. Tenim diferents maneres de gestionar les nostres emocions, i especialment quan aquestes són intenses i ens generen malestar, adoptem mecanismes que poden protegir-nos a curt termini, però que poden ser contraproduents o negatius a llarg termini. Un d’ells és l’exposat aquí, l’escut o el mur, el qual ens dóna la sensació que ens protegeix del que és dolent i ens aporta una falsa seguretat momentània.

 

Potser el vam construir perquè ens van fer mal, i sentíem que així evitaríem patir. I encara que sigui totalment legítim i comprensible en un primer moment, ja que busquem protegir-nos, quan passa el temps aquesta muralla ja no té la mateixa utilitat, i ens va tancant més i més en nosaltres mateixos, allunyant-nos dels altres i fins i tot de nosaltres. Al costat d’això, a més, facilita que anem acumulant malestar, podent tenir la sensació que no ens passa res, ni el que és dolent, lo qual estem evitant activament, ni el que és bo, la qual cosa el nostre mur no deixa passar, privant-nos de gratificació. D’aquesta manera, el que en un primer moment concebem com quelcom positiu, es va transformant progressivament en un problema en si, ja que provoca que ens recloguem, disminuint la interacció amb els altres, ens impedeix experimentar i donar color a les nostres emocions, i facilita que cada cop carreguem amb una motxilla de malestar més pesada.

 

Com a tal aquesta estratègia seria equivalent a l’evitació emocional. Aquest és un mecanisme que podem veure en diferents problemàtiques com els trastorns d’ansietat (p.ex., fòbies on la persona evita enfrontar-se a l’estímul temut), els trastorns depressius (p.ex., la persona disminueix el contacte amb els altres per protegir-se de possibles crítiques), o en els trastorns de personalitat (p.ex., trastorn de personalitat evitatiu).

 

Per moltes muralles que construïm, no podrem protegir-nos sempre de tot, ni ho hem de fer! Passaran coses bones i no tan bones…i, tot i que fan mal, resulta molt més útil i enriquidor, gestionar-les de la millor manera que puguem, acceptant i transitant aquestes emocions. Intentant evitar-les només ens fem més mal, i, a més, podem sentir-nos impotents, frustrats i culpables, especialment quan no ho puguem evitar. Sortim d’aquesta muralla i visquem. Després d’haver sortit (potser en més d’una ocasió), veurem que la por o les conseqüències o bé no es compleixen, o no són tan importants com anticipàvem, i podrem viure i processar allò bo i allò no tant bo.

 

Al nostre centre de psicologia, psiquiatria i neuropsicologia, situat al centre de Mataró, trobaràs professionals que t’ajudaran a resoldre els teus dubtes i a gestionar les teves preocupacions. Posa’t en contacte amb nosaltres, et facilitarem tota la informació que necessitis.

La importància dels límits

Quan interaccionem amb els altres, depenent de la relació, l’àmbit, l’edat o fins i tot el nostre estat d’ànim en aquell moment, el nostre comportament pot variar substancialment. Una de les eines o mecanismes més importants i alhora més difícils d’aplicar són els límits. Aquests principalment ens permeten preservar el nostre punt de vista, i sobretot la nostra estabilitat i autoestima, però moltes vegades ens pot resultar especialment difícil acotar-los, i molt més posar-los.

 

La por a la reacció de l’altre, la desconfiança envers el nostre propi criteri o punt de vista, o l’evitació de conflictes, són algunes de les causes principals associades a les dificultats a l’hora de fixar i posar límits. Així, la por a que l’altre s’enfadi, a ser rebutjats, o a no voler fer mal, són algunes de les sensacions que es poden veure més representades. Però si no poso límits, on quedo jo? Si rarament ho fem, adoptant una postura general i habitualment passiva, podem sentir-nos cada cop més petits al costat dels altres, danyant progressivament més la nostra autoestima. D’aquesta manera, ens centrem gairebé exclusivament en com l’altra persona ho viurà, i deixem de posar el focus en nosaltres, i al final, per no ferir a l’altre, ens ho estem autoinfligint. Ens hem de preguntar, per això, si realment estem validant allò que sentim.

 

En aquest sentit, en primer lloc és important autoobservar-nos, escoltar-nos, i validar i acceptar allò que pensem i allò que sentim. Ningú millor que nosaltres coneix aquests components. Seguidament, és important tenir en compte que si ho sentim, i és important per a nosaltres, aleshores és important. El nostre criteri és el que compta. I per últim, ens hem de donar i donar l’oportunitat a l’altre de conèixer el nostre estat i punt de vista, és a dir, comunicar-nos. I aquest darrer aspecte és la clau; posar límits no és ni vol dir fer mal a l’altre, sinó protegir-nos a nosaltres. Si transmetem amb respecte el missatge, no és la nostra responsabilitat com reaccioni l’altra persona, i a més, i gairebé més important, no és controlable.

 

Mereixem respectar-nos i que ens respectin, i la fixació i ús dels límits és precisament per això; per cuidar-nos, estimar-nos i respectar-nos.

Les dificultats en aquest àmbit es poden donar en múltiples situacions, i tant en persones amb patologies concretes (p.ex., depressió o trastorn de personalitat evitatiu), com sense. L’Entrenament en Habilitats Socials, i les intervencions centrades en la millora de l’autoconfiança i l’autoestima, es mostren com a alternatives particularment útils i atractives per treballar components com aquest. Al nostre equip, situat a Mataró, trobaràs professionals que t’ajudaran amb aquesta i qualsevol altra consulta o dificultat que tinguis. No ho dubtis i contacta amb nosaltres, t’ajudarem.

Tècnica de Projecció Temporal

Passem la major part del nostre temps pensant, i d’aquests pensaments, una quantitat molt significativa gira al voltant de preocupacions. Algunes tenen més intensitat, s’encapsulen, o perduren més en el temps que d’altres. Habitualment això passa quan porten associades estats emocionals intensos i, sobretot, que ens generen malestar. A més, moltes vegades acabem descobrint i evidenciant que les nostres preocupacions no són tan importants, i sobretot, que ni de bon tros reflecteixen la realitat.

 

Quan ens preocupem de manera desmesurada, generant una reacció emocional en la mateixa línia, tenim la sensació que hem d’actuar, en conseqüència, de manera igualment desproporcionada. Això genera un cicle de malestar i principalment ansietat. Per això, són moltes les estratègies que s’han dissenyat per intervenir sobre mecanismes com aquest i molts d’altres, característics tant de població amb patologies concretes (p.ex., depressió), com de persones amb dificultats emocionals específiques.

 

La projecció temporal o salt en el temps és una tècnica d’imaginació creada per Lazarus (1971) que consisteix en, quan ens vingui una imatge amb alt contingut emocional, imaginar que s’està produint en un moment temporal diferent, cosa que ens pot permetre veure que la magnitud i la importància que li donem en un moment determinat, segurament no és la mateixa si ens focalitzem en un moment temporal diferent. Això facilita que apareguin sensacions de benestar i de relaxació, juntament amb una percepció de més domini sobre les nostres preocupacions. D’aquesta manera, podrem ser capaços de veure allò que ens preocupa en excés d’una manera diferent, i li donarem realment la importància que mereix, sense que en depengui el nostre estat emocional.

 

Ser capaços d’allunyar-nos del nostre propi procés de pensament, i permetre’ns projectar-nos i plantejar-nos altres alternatives no és senzill. Habitualment entrem en espirals negatives, i la por i el malestar no ens permeten sortir, ja que necessitem cerciorar-nos que allò que ens pertorba, no passa. Tota millora, o canvi, implica un treball personal, un esforç en què es produiran lluites i resistències internes. Si persistim, i confiem en el procés, podem aconseguir no sols gestionar emocionalment situacions tant personals com externes, sinó aprendre de nosaltres mateixos i del nostre voltant.

 

Realitzar un seguiment psicoterapèutic ens permet adquirir o treure a la superfície recursos interns que es poden veure plasmats en infinitat de situacions. Suposa un camí no sols cap a la resolució del malestar, sinó cap a l’autorealització. Si tens qualsevol dubte o creus que et pot beneficiar la nostra ajuda, t’’animem a que contactis amb el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres situat a Mataró. Estarem encantats d’atendre’t.

Llum de gas

La comunicació és un procés d’influència constant. Les nostres interaccions estan plenes de mecanismes, conscients i inconscients, que fan de les nostres relacions un procés increïblement ric a la par que complex. De vegades, aquests mecanismes es fan servir o adopten la forma de manipulació, la qual pot ser utilitzada per eludir la responsabilitat d’alguna cosa, per culpabilitzar l’altre, per preservar l’autoestima…entre d’altres.

 

La Llum de gas o gaslighting es considera un tipus de maltractament psicològic o de manipulació de la percepció de la realitat de l’altre, la qual és utilitzada de manera conscient i inconscient per provocar que l’altra persona dubti del seu propi criteri. Tot i que pot adoptar diferents formes, les més comunes són negar la realitat de l’altre, aportar informació falsa per desorientar l’altre, o afirmar alguna cosa que mai no va passar. A més, pot aparèixer en qualsevol àmbit, tant al familiar, social, acadèmic/laboral o de parella.

 

Algunes de les expressions que utilitzen les persones que l’exerceixen són les següents:

 

  • Estàs boig/boja.
  • T’ho estàs imaginant o inventant.
  • Ets massa sensible.
  • Això no ha passat.
  • Estàs exagerant.
  • Forma part de la teva inseguretat.
  • Sempre fas el mateix.

 

Com a conseqüència d’això, la persona víctima d’aquesta manipulació pot arribar a creure que està fent alguna cosa dolenta, sentir-se insegura danyant significativament la seva autoestima, i empetitir-se fins al punt de cedir totalment i dependre de l’opinió dels altres. A més, fins i tot pot allunyar-se dels seus familiars o amics per por a que confrontin la relació, a que no ho entenguin, o a que jutgin.

 

Quins són els senyals d’alarma principals que ens poden ajudar a detectar-ho?

 

  • L’autor nega quelcom que la persona sap.
  • Fa comentaris sobre la salut mental de l’altre.
  • Procura alinear als altres en contra.
  • Se situa com a víctima, responsabilitzant i culpant l’altre.
  • Agredeix verbal o físicament aspectes que són importants per a l’altre.

 

Davant d’això, algunes de les mesures que podem tenir en compte per afrontar-ho són; demanar ajuda a un professional, confiar en la nostra intuïció, ser conscients dels nostres valors, mantenir i tenir clars els nostres límits personals, acudir i enfortir les nostres relacions socials i familiars.

 

Val la pena que ens respectin i que validin les nostres emocions, i si no és així, és important respectar-nos a nosaltres mateixos, ser assertius, o bé allunyar-nos d’aquelles fonts que únicament ens aportin malestar. La intervenció psicològica, i especialment l’Entrenament en Habilitats Socials, com a component de la Teràpia Cognitiu-Conductual, es mostra com una alternativa molt útil per fer front a situacions com la descrita.

 

Posa’t en contacte amb el nostre equip. Al Gabinet Psicològic Mataró (GPM) us proporcionarem una atenció professional i individualitzada, i us ajudarem a resoldre tots els vostres dubtes.

La Depressió Doble

Els problemes emocionals han rebut diferents denominacions i classificacions al llarg dels anys. Són moltes i diverses les propostes fetes per procurar cobrir tota la gamma d’alteracions en aquest sentit. Així, tot i que tots podem fer-nos una idea del que és i del que implica la depressió (estat accentuat de tristesa, desmotivació, apatia…), és possible que ens sigui menys comú el concepte aquí proposat, la depressió doble.

 

En primer lloc, el Trastorn Depressiu Major (TDM) es defineix com un estat d’ànim deprimit (en nens pot ser irritable) on predominen la disminució de l’interès o el plaer, la pèrdua o augment significatiu de pes, l’insomni o hipersòmnia., la fatiga o pèrdua d’energia, els sentiments de culpa o inutilitat, els problemes de concentració i les idees de mort o de suïcidi. Aquestes característiques (un mínim de 5 símptomes dels esmentats) han de ser presents durant un mínim de dues setmanes, causar un malestar o deteriorament significatius, i no estar produïts pels efectes duna substància o afecció mèdica concreta.

 

D’altra banda, la Distímia o Trastorn Depressiu Persistent, és aquell quadre en què apareix un estat d’ànim depressiu durant un mínim de 2 anys, amb símptomes com a poca gana o sobrealimentació, insomni o hipersòmnia, poca energia o fatiga, baixa autoestima, problemes de concentració, i sentiments de desesperança. Alguns consideren aquesta problemàtica una presentació una mica més lleu i persistent que el TDM, però s’ha evidenciat que pot arribar a resultar fins i tot més incapacitant que aquest.

 

La Depressió Doble seria doncs la combinació entre les dues patologies esmentades, és a dir, la presentació conjunta durant 2 anys d’un trastorn depressiu major i un trastorn distímic, i on la persona no ha estat més de 2 mesos sense presentar símptomes. Aquesta patologia s’associa a un grau més alt d’incapacitació i d’ingressos hospitalaris, reflectint, a més, més resistència als tractaments tant psicològics com farmacològics. A més, tots reflecteixen una prevalença superior en el sexe femení i en la mitjana edat (25-35 anys).

La Teràpia Cognitiu-Conductual, la Teràpia Sistèmica o l’EMDR s’han mostrat altament eficaços per a aquest i moltes altres patologies, de les quals cada vegada hi ha més coneixement, reflectint fins i tot en alguns casos, una eficàcia superior al tractament farmacològic. Si vols rebre més informació o t’interessa qualsevol altra qüestió, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró, et proporcionarem tota la informació i ajuda que necessitis.

Dia mundial de l’abraçada

Les persones som, en essència, éssers socials. Creem, mantenim i enfortim vincles amb els altres, i això ens proporciona seguretat, afecte, companyia, intimitat… Al costat d’això, ens ajuda a crear-nos una imatge tant de nosaltres mateixos com del nostre entorn, i ens proporciona les bases per desenvolupar-nos a través de la interacció. La comunicació no verbal és essencial per a fer-ho, i un dels gests més potents són les conductes d’aproximació, i entre elles, l’abraçada.

 

Avui dia 21 de gener es considera el dia mundial de l’abraçada. Com a tal, suposa una mostra innata d’amor o un tipus de salutació, i pot ser quelcom relativament neutre, o molt positiu a nivell emocional. D’aquesta manera, mai no és associat a res negatiu. Així, és una via per estrènyer la connexió amb una altra persona, demostrar-li el nostre afecte, fer-li saber que som aquí, i que la nostra relació és incondicional. És utilitzat tant per donar o transmetre bones notícies (p.ex., quan rebem una molt bona notícia i volem compartir-la amb els nostres més propers), com per ajudar-nos a enfrontar situacions negatives, i especialment la tristesa. En aquest segon cas, l’abraçada ens facilita alleugerir el dolor i alliberar-nos, en part, del malestar. A nivell psicobiològic, els experts emfatitzen la seva rellevància per alliberar les famoses hormones del plaer, l’amor i la felicitat, com són l’oxitocina, la dopamina o la serotonina, permeten que ens impregnem d’emocions positives.

 

Per contra, la seva manca o escassetat pot ser una de les principals causes de desenvolupament de problemes emocionals, com ara la depressió. En aquest sentit, s’ha descobert que suposa una necessitat per a l’ésser humà, variant entre 4 i 5 abraçades diàries per als adults, a unes 12 per als nens segons l’organització Free Hugs. Això té part de la seva explicació en el fet que els humans, triguem molt a començar a caminar en comparació amb altres animals, i durant tot aquest període, és l’abraçada la que ens proporciona el principal contacte físic i garanteix la nostra supervivència, ajudant a el nostre cervell a desenvolupar els enllaços afectius. Per això, quan això, per circumstàncies diferents, no es dóna, estem privats d’una de les armes més potents del nostre cicle vital.

 

Des de fa un temps ens trobem patint una situació que ens ha obligat a allunyar-nos dels nostres éssers estimats, havent de reduir i pràcticament eliminar el contacte físic. Frases com “tornarem a abraçar-nos” han cobrat especial importància i s’han fet virals, evidenciant la seva rellevància i com podem trobar-ho a faltar quan ens en priven.

 

Per tot el que hem comentat, avui és un dia per reflexionar i prendre consciència de la seva importància. Donar i rebre abraçades pot ser quelcom aparentment simple, però moltes vegades ho infravalorem, ho subestimem, quan, si ho pensem, és el primer que rebem a la nostra vida.

Al nostre centre de psicologia clínica d’adults i infanto-juvenil, podràs obtenir informació sobre aquest o qualsevol altre tema que t’interessi. No ho dubtis i contacta amb nosaltres, serà un plaer atendre’t.

Adolescència i principals problemes de conduct

L’adolescència és un període crític pel nostre desenvolupament vital. Suposa una transició, entre la joventut i l’adultesa, en què es produeixen els principals canvis maduratius tant a nivell físic com cognitivo-emocional. A més, l’àmbit social exerceix una influència especialment rellevant, i tot això es plasma en la construcció i l’assumpció d’una autoestima i una identitat determinades que marcaran, en certa manera. el futur del nostre creixement, desenvolupament i adaptació.

 

D’aquesta manera, en un molt curt període de temps afrontem (conscientment i inconscientment), una sèrie de canvis molt significatius, els quals es poden plasmar i transformar moltes vegades en conflictes externs i interns. En aquest sentit, hi ha dificultats que es fan especialment patents en aquest període, com són els problemes de conducta, entre els quals i com a més representatius trobem els següents:

 

  • Evitació de responsabilitats i procrastinació: és un dels comportaments més freqüents. Els/les nois/es amb aquests problemes, acostumen a no involucrar-se en gairebé cap tasca que impliqui certa responsabilitat, tant a nivell escolar, com a familiar, delegant als altres o per a un altre moment (sovint tard), la seva realització.

 

  • Conductes negativistes i oposicionistes: Les conductes d‟oposició, principalment a figures d‟autoritat, és un aspecte molt característic. És típic que com més se’ls sol·liciti fer alguna cosa, menys ho fan. Així, utilitzen això per qüestionar certes persones.

 

  • Conductes imprudents: Al costat de les anteriors, acostumen a involucrar-se en activitats perilloses, com ara conducció temerària, certes pràctiques sexuals, actes violents o vandàlics, consum de drogues…etc.

 

  • Dèficit en el control d’impulsos: Això es pot veure especialment influenciat per una manca de control sobre la conducta, cosa que acostuma a ser molt característica en aquestes problemàtiques. Aquest ha estat vinculat amb un dèficit del funcionament de l’escorça prefrontal.

 

Al costat d’aquests, que generen clarament un malestar i deteriorament a l’esfera interpersonal (familiar, social, escolar…), poden coexistir i fins i tot ser la causa, els problemes emocionals. Així, les dificultats relacionades amb l’autoestima i els problemes d’ansietat i depressió són comuns i cada cop més freqüents.

 

Intervencions com la TCC (Teràpia Cognitiu-Conductual), o l’Entrenament per a Pares, suposen alternatives molt útils per fer front a aquestes dificultats. Si tens qualsevol pregunta o vols rebre més informació, posa’t en contacte amb nosaltres. Al nostre centre de psicologia, a Mataró, et facilitarem tota l’ajuda que necessitis.