Què no dir-li a una persona amb depressió?

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la depressió afecta actualment a 300 milions de persones a nivell mundial, i és considerada la principal causa de discapacitat. A Espanya, la xifra se situa actualment en 6 milions de persones (1 de cada 4 persones). Això evidencia que es tracta d’una de les principals problemàtiques a atendre a la nostra societat, i la seva prevalença continua en augment progressiu.

 

No es tracta d’una baixada temporal, o sentir-se decaigut; suposa una malaltia mental que es caracteritza per un estat d’ànim intensament deprimit, disminució de l’interès o el plaer i altres símptomes com apatia, sentiments d’inutilitat o culpa excessiva, insomni o hipersòmnia, pèrdua o augment de pes, problemes de concentració, i de vegades, pensaments i ideació suïcida. De vegades, quan algú proper es troba lluitant contra aquesta malaltia, trobar les paraules adequades ens pot resultar complicat. A continuació se citen algunes de les frases que utilitzem erròniament:

 

  • “No n’hi ha per tant”: Relativitzar el problema o l’estat d’ànim de la persona pot fomentar que se senti incompresa i sola davant de la seva situació. Donem-li la importància que té per a ella el que sent.

 

  • “No hi ha res pel que estar trist”: No sempre trobem una causa evident. De vegades, és difícil saber per què s’està lluitant contra la depressió. Transmetre aquest tipus de missatge genera indefensió.

 

  • “Has de ser fort”: Aquest missatge és especialment freqüent, i encara que l’utilitzem amb tota la nostra bona intenció, igual que l’anterior repercuteix provocant sentiments d’incapacitat i indefensió, ja que la persona precisament se sent incapaç d’afrontar el malestar, i la resiliència o “fortalesa” poden ser aspectes molt complicats de lluir.

 

  • “Podries aixecar-te i posar de la teva part”: No és tan senzill. Tot i que l‟activació i la vinculació amb certes tasques o activitats pot ser un element terapèutic, ha d‟estar acompanyat d‟un tractament integral i global.

 

  • “Tots tenim problemes”: Patir aquesta malaltia no és una simple reacció exagerada a algun problema quotidià, o una tristesa passatgera. És una malaltia que afecta a com ens sentim, pensem i ens comportem.

 

Tot i que pot resultar difícil de comprendre per l’entorn, a causa del seu caràcter més subjectiu comparat amb altres patologies més físiques o amb lesió evident, les malalties mentals suposen una problemàtica real i significativa, que afecta cada vegada més persones. Per això, si algú del teu entorn està lluitant contra la depressió o contra qualsevol altra malaltia mental, és important mostrar-li suport, comprensió i buscar l’ajuda necessària.

T’animem a que contactis amb el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres, a Mataró. Et proporcionarem tota la informació i ajut que necessitis.

El poder de l’autocompassió

Passem bona part del temps jutjant-nos, castigant-nos i sentint-nos culpables per coses que, o bé no hem fet com esperàvem, o no han tingut el resultat desitjat. L’autoexigència i el perfeccionisme poden explicar-ne bona part, tot i que també la manca de comprensió i observació d’un mateix, i per descomptat, la manca de valoració dels nostres atributs positius.

 

Un dels temes que més interès i estudi està suscitant actualment en psicologia és l’autocompassió. Es defineix com el procés mitjançant el qual som amables i comprensius amb nosaltres mateixos, especialment en moments de patiment o fracàs. Implica aprendre a escoltar-nos i, sobretot, a empatitzar amb el nostre malestar, procurant entendre com hem interpretat i jutjat una situació, acceptant el conjunt d’emocions que ens ha suscitat. Al costat d’això, i encara que estretament vinculada, convé diferenciar-la de l’autoestima, la qual suposaria la creença o valoració de que som dignes i valuosos. A més, si bé l’autoestima pot ser fràgil i propensa a la fluctuació, l’autocompassió és una font més estable i constant d’emoció positiva, i permet a les persones acceptar les imperfeccions i errors, en lloc de lluitar constantment per la perfecció o per evitar els desafiaments.

 

Com la podem potenciar?

 

  • Mindfulness o atenció plena: és la pràctica de portar l’atenció al moment present sense jutjar. Així, parant atenció a les nostres emocions negatives i l’autocrítica, podem aprendre a respondre aquestes experiències amb amabilitat i comprensió, en lloc d’aturar-nos-hi o intentar allunyar-les.

 

  • Acceptar i reconèixer el malestar: Un altre aspecte de l’autocompassió és el reconeixement de que tots els humans experimenten patiment i que tots estem connectats a la nostra humanitat compartida. Això ajuda a fomentar un sentit de connexió i pertinença, en comptes d’aïllament i de vergonya.

 

  • Practicar el perdó: Disculpa’t, però sobretot fes-ho amb tu mateix/a. Difícilment ens parem a perdonar-nos, perquè no tolerem haver-nos equivocat. Podem ser els nostres pitjors jutges, i això només potencia mantenir el malestar. Perdonar-nos és el primer pas per integrar i acceptar les nostres emocions.

 

  • Frases i descansos d’autocompassió: aquest mètode és especialment útil al nostre dia a dia. Podem dedicar moments a reconèixer el nostre patiment i proporcionar-nos amabilitat i comprensió.

 

Així, tot i ser un concepte relativament nou, ha guanyat molta atenció a causa dels seus beneficis potencials. En aquest sentit, s‟ha demostrat que les persones que practiquen l‟autocompassió tendeixen a tenir nivells més alts de benestar, nivells més baixos d’ansietat i depressió, i són més resistents a l’estrès. Per això, té el potencial de millorar en gran mesura la salut mental i el benestar, i suposa una habilitat que es pot desenvolupar i cultivar, permetent proporcionar una font més estable i constant d’emocions positives a la vida diària.

 

Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, trobaràs professionals que t’ajudaran a resoldre tots els teus dubtes, a més de proporcionar-te tota la informació que necessitis. Posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

Nomofòbia: definició, signes d’alerta i estratègies de prevenció

Ens trobem en un món cada cop més digitalitzat. La proliferació i sofisticació de la tecnologia a través de dispositius cada cop més potents i intel·ligents és una realitat, i fins i tot moltes (de vegades la majoria) de les nostres interaccions socials s’estableixen a través d’aquests. Això és així degut a diferents factors, com ara la comoditat en el seu ús, la immediatesa a l’hora d’accedir i compartir informació, i a la fàcil i ràpida accessibilitat. Però comporta un risc evident, i és que cada cop som més dependents d’aquests petits aparells.

 

La nomofòbia, paraula que prové de l’anglicisme nomophonia (no-mobile-phone-phonia), es defineix com la por irracional de no posseir i no poder fer ús del telèfon mòbil. Actualment, un 80,7% de la població té un smartphone, i un 89,9% està en possessió d’un mòbil. Si a això li sumem que gairebé tota la nostra vida està centralitzada en aquest, quan no en podem donar ús per falta de bateria, desconnexió o avaria, o per pèrdua, provoca una sensació d’incomunicació que pot derivar en símptomes o problemàtiques com l’ansietat, la depressió, la irritabilitat, l’aïllament o l’ús de substàncies. Així, aquestes serien les principals conseqüències psicològiques, sent el mal de cap o estomacal, les molèsties visuals per estar durant temps elevats exposats a la pantalla, i les molèsties al coll i canell per adoptar una mala postura, les principals conseqüències físiques.

 

Tot i això, i encara que aquests serien clars motius per posar-nos en mans d’un professional, no cal arribar a desenvolupar aquesta simptomatologia per considerar que podem estar fent un mal ús dels dispositius i plataformes. A continuació se citen alguns dels signes d’alarma principals:

 

  • Revisió constant del telèfon sense motiu aparent.
  • Distracció de tasques importants o fins i tot d’activitats que requereixen una clara atenció i concentració (p.ex., conduir).
  • Anticipació ansiosa o nerviosisme quan es preveu que no es podrà fer servir el telèfon per diferents circumstàncies.
  • Evitació del contacte social o aïllament.
  • Dificultats relacionades amb el son i/o lalimentació.
  • Disminució del rendiment a les diferents àrees.

 

Per tal de prevenir i combatre aquesta important i progressiva dependència, comptem amb diferents propostes que ens poden ser útils:

 

  • Reconèixer que tenim dependència del dispositiu/s.
  • Sortir de casa sense telèfon.
  • Restringir hores dús.
  • Silenciar les notificacions.

 

Al costat d’aquestes, evidentment fer un tractament psicològic s’erigeix com una de les eines principals. En aquest sentit, no cal haver desenvolupat una patologia o patir conseqüències físiques i/o emocionals significatives per començar. Així, ens pot ser útils per informar-nos sobre fer-ne un ús saludable, o per prevenir que la situació empitjori.

 

Finalment, val la pena esmentar que aquesta problemàtica acostuma a anar de la mà dels problemes d’autoestima, i les dificultats en les relacions socials, com a causes principals. Per això, l’adolescència suposa una etapa de vulnerabilitat especial per desenvolupar-lo. Cal estar atents, comunicar-nos, i procurar encoratjar i guiar el màxim possible tant de casa com des de les escoles.

 

Posa’t en contacte amb el nostre equip de professionals, a Mataró. Des del nostre gabinet us oferirem tota l’atenció, ajuda i informació que necessitis.

Claus per alimentar i mantenir l’automotivació

No sempre és fàcil mantenir la motivació. Ens trobem en un període en què el plantejament de nous propòsits, metes i objectius sobrevola per totes les nostres ments. És comú fer un repàs del nostre any, identificar allò que ha anat bé, però també allò que no volem repetir o continuar fent. Això es tradueix en la creació de noves idees i projectes per al següent, les quals estan plenes d’il·lusió i d’esperança, però que poden ser més o menys difícils d’iniciar, i sobretot de mantenir.

 

La motivació és l’energia que ens mobilitza per començar o mantenir una tasca o activitat. Lògicament, en aquesta influeix el nostre propi interès (o atractiu percebut), els recursos de què disposem, el nostre estat d’ànim i físic, la dificultat de l’objectiu i la distància o el període d’abast. Aquesta pot veure’s disminuïda per diferents circumstàncies o factors, tant interns com externs (p.ex., cansament, limitació de temps o contratemps, prioritzar altres coses, canvis de lloc o habitatge, separació, acomiadament…). A continuació, us facilitem algunes de les eines més útils tant per alimentar com per mantenir la motivació cap als nostres projectes:

 

  • Identificar objectius personals importants: El primer pas requereix identificar objectius significatius i que neixin exclusivament de nosaltres mateixos. Quan la motivació és intrínseca (des de dins), resulta molt més gratificant, a més de potenciar sentir-nos autorrealitzats com a persones.

 

  • Llarga llista de motius i que estigui visible: Un cop trobats i enumerats els nostres objectius, és clau especificar els motius pels quals volem aconseguir-los. Com més millor (p.ex., millorar com a persona, adquirir més destresa o competència en alguna cosa, créixer professionalment…).

 

  • Pla dacció: Que no es quedi en una idea difusa. Si concretem com, quan i on, serà molt més fàcil que ens hi comprometem. Elaborar un pla d‟acció específic i sobretot realista, amb el nivell d‟exigència adequat, és una de les estratègies més útils per seguir el nostre camí.

 

  • Exterioritzar: Treu-ho a la llum, crida-ho als quatre vents. Com més persones coneguin el teu objectiu millor, i especialment si són significatives per a tu.

 

Al costat d’aquestes, alguns trucs o claus que a més poden potenciar tant que creem com que ens mantinguem en els nostres objectius, són augmentar l’atractiu (p.ex., fer-ho amb algú, en un lloc inspirador, afegir-hi detalls…), i fer-ho encara que no tinguem tanta energia. Aquest darrer punt és especialment important, ja que habitualment esperem a tenir una empenta, anímica o externa, per fer-ho. El valor de l’esforç és molt més gran si ho fem malgrat la desgana o el cansament.

Al nostre equip, comptem amb psicòlegs i psiquiatres tant d’adults com de nens i adolescents, formats en teràpies com la sistèmica, la cognitivo-conductual o l’EMDR. Si vols saber-ne més, o conèixer-nos, no ho dubtis i contacta amb nosaltres.

Estratègies per prevenir i fer front a l’estrès

Tots hem sentit a parlar d’estrès, i possiblement hem manifestat haver-lo patit més d’una vegada al llarg de la nostra vida. Moltes vegades associat al context laboral, i d’altres a l’àmbit familiar, social o fins i tot de parella. L’estrès suposa un estat mental i físic de cansament i esgotament que apareix quan ens trobem davant de situacions exigents que sobrepassen o percebem que sobrepassen els nostres recursos personals. Així, el nostre cos reacciona a una pressió física, mental o emocional, produint diferents alteracions químiques (elevació de la pressió arterial, la freqüència cardíaca i les concentracions de sucre a la sang).

Tot i que moltes vegades s’utilitza com a sinònim d’ansietat, ja que en tots dos es produeix una activació fisiològica elevada, aquesta es considera una reacció emocional d’alerta davant d’una amenaça real o percebuda, essent l’estrès un procés més ampli d’adaptació al medi, i per tant, més persistent. Si no es controla, pot contribuir a presentar diferents problemes tant de salut com psicoemocionals. Entre els primers, els més freqüents són la hipertensió arterial, les malalties cardíaques, l’obesitat i la diabetis. També s’ha relacionat amb patologies intestinals com les úlceres o la síndrome de l’intestí irritable. Pel que fa als segons, és comú l’aparició de frustració, ansietat, enuig o símptomes depressius.

Per tot això, és especialment important atendre les formes de prevenció d’aquesta important i freqüent problemàtica. A continuació se citen algunes de les estratègies més útils:

  • Estil de vida saludable: Aquesta suposa l’eina principal. Tot i que pot abastar molts aspectes, convé assegurar-nos principalment tenir les nostres necessitats fisiològiques (somni i alimentació principalment) cobertes i cuidades. Amb això, practicar esport també suposa una vacuna contra l’estrès, i especialment quan el realitzem de manera regular.

  • Autoobservació i priorització: Moltes vegades o desconeixem, o no en som conscients o minimitzem el malestar que estem patint. Dedicar espais al dia a observar-nos, a revisar el nostre estat físic i emocional, ens pot ajudar a prevenir un malestar més gran. Això, a més, suposa que ens donem importància i ens prioritzem en tots els sentits.

  • Exteriorització: Comunicar les nostres preocupacions i el nostre malestar és clau. Si ho fem d’una manera assertiva i educada, ens podem permetre transmetre qualsevol missatge que ens faci sentir malament. Això ens pot facilitar rebaixar tensions i incomoditat, a més de fer conscients els altres del nostre estat.

  • Posar límits: Disminuir la sobrecàrrega i la responsabilització també ens pot ser de gran ajuda. De vegades percebem que tot depèn de nosaltres, o que la conseqüència de cometre certs errors produirà un efecte molt negatiu. És important marcar els nostres límits i respectar-nos en tots els àmbits.

  • Qüestionament d’urgències: No tot allò que fem té la mateixa importància, ni li hem de donar la mateixa urgència o prioritat. Qüestionar-nos la urgència amb què percebem fer les nostres tasques i activitats i ordenar-les ens ajudarà a disminuir l’estrès de manera significativa.

Finalment, cal tenir en compte que l’estrès és patit per tot el món, per grans i petits, i a més, com veiem, genera alteracions físiques i emocionals importants i diverses. Per tant, cal abordar-lo des de diferents àmbits (metge, psicològic i psiquiàtric). Si vols rebre més informació o ajuda sobre aquest tema o altre, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró, et proporcionem tot el que necessitis.

Teràpia Cognitiu-Conductual per al dol

El dol és la reacció psicoemocional davant d’una pèrdua. És el procés que apareix com a conseqüència de la desaparició o la separació d’un ésser estimat, una ruptura sentimental, la pèrdua d’una ocupació, un rol, un objecte valuós, o qualsevol cosa o estímul amb un valor emocional per a la persona. D’aquesta manera podem reaccionar de formes molt heterogènies; amb commoció, tristesa, negació, bloqueig, desesperança, ansietat, enuig, impotència, o fins i tot alleujament. Per això, no se circumscriu únicament a l’àmbit personal. A més, suposa un procés i una part absolutament normal i inevitable a les nostres vides, i pel qual passem tots nosaltres en algun moment.

 

Així doncs, tot i que en la majoria d’ocasions no caldrà rebre tractament per aquesta situació, en certs casos, i especialment quan existeix un malestar accentuat i/o durader, serà útil acompanyar la persona i donar-li eines per processar i afrontar la pèrdua. Entre elles, la Teràpia Cognitiu-Conductual s’erigeix ​​com una de les millors propostes, procurant identificar, flexibilitzar i treballar els pensaments i significats que ha adquirit i atribuït la persona a la situació, juntament amb els comportaments derivats del malestar experimentat. Per això, el treball se centra principalment en els aspectes següents:

 

  • Reestructuració Cognitiva: és el procés mitjançant el qual s’identifiquen patrons de pensament negatius (p.ex., res serà el mateix sense ella, o estic sol/a), juntament amb creences rígides i distorsionades, i es flexibilitzen o transformen cap a interpretacions més constructives i adaptatives.

 

  • Identificació, modificació i adquisició de conductes: Actuem com pensem, i difícilment no ho fem així. Per tant, si fem un processament i interpretació negatius sobre una situació, això portarà a comportaments poc funcionals i adaptatius (p.ex., aïllament, agressivitat, consum de substàncies, autolesions…). En aquest punt l’objectiu recau en millorar aquells comportaments que poden ser perjudicials o nocius, per altres de més saludables, apropant la persona a entorns i estímuls que li generin un major benestar.

 

  • Narratives: Generar una nova narrativa sobre la pèrdua suposa un objectiu clau. Per això, aquesta tècnica cerca reconstruir el significat i la narració atribuïda al succés, permetent a la persona crear i reelaborar imatges i significats per altres de més positius.

 

Així, els pensaments, els comportaments i les emocions positives permeten deixar enrere el patiment i el dolor associats a l’esdeveniment, facilitant a la persona l’adaptació i reubicant la pèrdua en un nou espai per permetre’ns continuar vivint amb plenitud.

 

Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, comptem amb especialistes en dol i en moltes altres problemàtiques i patologies. A més a més, estem formats en teràpia individual, de parella, familiar i grupal. No ho dubtis i contacta amb nosaltres, et proporcionarem tota l’ajuda i informació que necessitis.

La cadira buida

Hi ha multitud de tècniques i eines dins de la psicologia clínica, les quals van encarades a treballar diferents aspectes de la persona, sempre amb l’objectiu de millorar-ne l’estat emocional, potenciant el benestar. A més, en funció de la corrent o orientació, podem observar diferències en quan a les característiques que es pretenen potenciar. Així, comunament es coneixen el Psicoanàlisi, els models cognitivoconductuals, els sistèmics, i els humanistes. La tècnica aquí presentada neix dins aquests darrers.

 

La cadira buida sorgeix dins de la Teràpia Gestalt, promoguda per Fritz Perls (1893-1970), neuropsiquiatre i psicoanalista. Sota aquesta orientació s’emfatitza la importància de la consciència del que passa en el moment present, aquí i ara, tant mental, afectiva com corporal. Es concep l’individu en la seva totalitat, el qual té una tendència natural a completar la seva existència, a l’autorealització. La tècnica exposada cerca precisament això procurant generar i expressar nous significats que puguin resoldre conflictes oberts ja sigui entre pols oposats del propi subjecte o amb una altra persona, juntament amb afrontar experiències contraposades de manera vivencial i directa.

 

PROCEDIMENT

El procediment consisteix en que el pacient s’assegui davant d’una cadira i imagini que s’hi troba asseguda una persona significativa de la seva vida o un aspecte concret de si mateix. Tot seguit s’inicia un diàleg on la persona explica, pregunta, acusa o es disculpa. Posteriorment aquest canvia de posició, s’asseu a la cadira buida, i es transforma en l’altra persona o part de si mateix. Finalment es fan intercanvis de cadires fins que s’arriba a alguna resolució o nova comprensió de la situació. 

 

FORMES

Una situació o esdeveniment: La persona pot buscar reprocessar o reinterpretar una experiència concreta, la qual ha pogut tenir un impacte emocional elevat, i que a més se li ha proporcionat un significat específic que ha repercutit en el seu estat d’ànim posterior. Per això, donar una nova connotació al succés i canviar els sentiments mitjançant la representació pot ser un objectiu clau.

 

Una persona significativa amb un assumpte inconclús: És comú i especialment útil en casos de dol o desvinculació de persones significatives. Així, aquest subtipus és rellevant per comprendre el punt de vista de l’altre, fomentant la comprensió i l’empatia.

 

Un aspecte de la pròpia personalitat: Aquesta última versió és particularment atractiva quan existeixen certs aspectes de la pròpia personalitat que no són acceptats o que han estat rebutjats, generant un conflicte intern, i creant un malestar emocional o problemes de comportament.

 

D’aquesta manera, aquesta tècnica s’encara cap a potenciar l’exteriorització, gestió i reprocessament d’aspectes que han pogut quedar ancorats o haver-se vist distorsionats, permetent a la persona reubicar un esdeveniment, persona o característica de la personalitat, i promovent un major benestar psicològic i emocional.

 

Si vols rebre més informació o tens qualsevol pregunta sobre aquest tema o algun altre, el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres, situats a Mataró, t’atendrà ràpida, individual i professionalment. No ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

Depressió, Ansietat i Fibromiàlgia: relació i característiques

És poc comú que una problemàtica es presenti totalment sola. De fet, el més freqüent és que coexisteixin dues o més dificultats o patologies, les quals a més, habitualment es relacionen entre elles, retroalimentant-se o influenciant-se mútuament a nivell simptomatològic, o fins i tot compartint certes característiques. Aquest és el cas de la depressió, l’ansietat i la fibromiàlgia.

 

La fibromiàlgia es defineix com aquella alteració en què apareix dolor musculoesquelètic generalitzat superior a tres mesos pel qual no es troba una causa mèdica específica, acompanyat per fatiga o cansament, dificultats relacionades amb el son, alteracions cognitives (p.ex., memòria ), i alteracions en l’estat d’ànim. Entre aquestes darreres, els símptomes relacionats amb l’ansietat, o la depressió, acostumen a ser els més comuns, ja que la persona es troba progressivament més impedida i limitada per fer activitats i tasques que abans podia dur a terme amb normalitat. Amb això, són freqüents les dificultats relacionades amb l’autoestima, ja que la percepció d’un mateix pot estar molt malmesa, acompanyant-se d’autocàstig i sentiments de culpa accentuats. Per això, la fibromiàlgia sol ser la causa o antecedent dels altres problemes derivats.

 

Tot i això, és important destacar que l’ansietat i la depressió poden cursar amb dolor accentuat, molèsties físiques i somatitzacions, a més de fatiga i pèrdua d’energia. De fet, en els diferents manuals de classificació i diagnòstic aquestes característiques apareixen tant en alguns trastorns d’ansietat (p.ex. el Trastorn d’Ansietat Generalitzada o TAG), com en la depressió i la distímia. Únicament farem un diagnòstic a part de fibromiàlgia quan els dolors siguin accentuats, o quan aquests hagin aparegut abans o haver-se mantingut posteriorment durant un període perllongat.

 

El mecanisme etiopatogènic de l’associació entre aquestes patologies no està ben demostrat, però s’han proposat diferents causes, entre les quals destaquen l’estrès o el dolor crònic, la frustració personal tant dependent com independent de la malaltia, el retard en el diagnòstic, l’automedicació , o la manca d’eficàcia dels diferents tractaments. A més, els problemes en l’àmbit laboral o familiar influencien de manera negativa a l’estat d’ànim de la persona, podent acudir a l’automedicació tant per disminuir el dolor com per regular altres símptomes i sentiments associats, com la desesperació, la culpabilitat o la desesperança.

 

La comorbiditat o aparició de més d’una dificultat o patologia en una mateixa persona és el fenomen més comú. Convé fer un diagnòstic diferencial adequat per tal d’adequar les ajudes i el tipus d’eines que utilitzarem en cada cas. Al costat d’això, en aquests casos caldrà una atenció multidisciplinària, des de l’àmbit mèdic, psiquiàtric i psicològic, per tal d’atacar tots els fronts i símptomes de les diferents patologies que presenti la persona.

 

Posa’t en contacte amb el nostre equip de professionals i et proporcionarem tota la informació que necessitis. Comptem amb especialistes de la psicologia i psiquiatria que us ajudaran a resoldre tots els vostres dubtes.

Principals motius de consulta en teràpia de parella

La psicologia, i en concret la psicologia clínica abasta molt més que la teràpia individual, podent aplicar-se i mostrant la seva eficàcia davant de grups, famílies, i evidentment parelles. A més, quan es realitza tractament individual, és comú que el terapeuta faci algunes sessions amb algunes persones de l’entorn, per separat o conjuntament, de manera que aconsegueixi tant una visió més àmplia i objectiva de la situació, com proporcionar una ajuda que es generalitzi a les dinàmiques relacionals de la persona.

 

Les dificultats experimentades en la parella suposen quelcom comú, natural, i fins i tot útil dins de les nostres relacions. És potser l’absència de malentesos allò que pot suposar un problema significatiu, ja que possiblement emmascara moltes altres problemàtiques (p.ex., dèficit de comunicació, exigència de perfeccionisme, pors…). Entre ells, a continuació s’exposen alguns dels principals motius de consulta que observem i treballem més en teràpia:

 

  • Problemes de comunicació: És potser un dels més comuns, sinó el principal. Aquest pot ser tant causa com a conseqüència d’altres dificultats, i pot consistir tant en una absència de comunicació com en una interacció defectuosa basada en demandes constants o exigències, reaccions agressives, silencis… Treballar aquest component, independentment del motiu de consulta, pot resultar clau per al bon funcionament de la teràpia i de la parella.

 

  • Infidelitat: Constitueix un motiu comú, el qual genera principalment desconfiança, necessitat de control i, en definitiva, por. A més, pot repercutir en la percepció que es té de l’altra persona, cosa que fomenta la insatisfacció i el malestar. Haurem d’atendre a com viu cadascun dels membres el que ha passat, atenent a les seves creences i la seva percepció de l’altre per plantejar objectius que fomentin el benestar tant individual com relacional.

 

  • Sexualitat: Els problemes sexuals són especialment freqüents, i especialment quan es tracta de relacions duraderes. A més, les dificultats sexuals en forma de disfuncions, o de qualsevol altre tipus, són especialment útils treballar-les quan estem davant de parelles. Tot i que pugui ser un dels membres el que presenti la dificultat, sempre hi ha factors de la relació que haurem de tenir en compte per treballar-la.

 

  • Economia: Les dificultats en l’àmbit econòmic poden ser font de malestar significatiu, i especialment quan ja s’ha creat una família, amb la qual cosa la preocupació es trasllada al benestar dels fills. Per això, la gestió del malestar generat per això és clau i rellevant.

 

Finalment, val la pena remarcar que els problemes relacionals poden aparèixer en qualsevol fase, en tot moment dins de la relació. Tot i que es tendeix a fer-ho, no cal esperar molt de temps per demanar ajuda, ja que fer una feina a temps pot ajudar a prevenir altres problemes. Així, serà la gestió comuna, és a dir, actuar com a equip cap a un mateix objectiu, ajudats pel terapeuta, el que marcarà la diferència i permetrà trobar l’estabilitat i el benestar tant dins de nosaltres mateixos com a la nostra relació.

Al nostre centre trobaràs especialistes en teràpia de parella, en teràpia familiar i individual. Estem situats al centre de Mataró. No ho dubtis i acosta’t o contacta amb nosaltres per mail o per telèfon, serà un plaer atendre’t.

Ansietat per la salut o hipocondria: conceptualització i mètodes per afrontar-la

L’ansietat és un mecanisme adaptatiu que apareix quan percebem un perill real o imaginari, que ens ajuda a combatre o fugir. La seva aparició pot ser ràpida o progressiva, acompanyant-se de símptomes físics com taquicàrdia, sudoració, visió borrosa, tremolor, dificultats per respirar…entre d’altres. El seu aliment principal és la por i la preocupació, intensificant-se quan aquesta adopta escenaris especialment catastròfics o negatius. Dins d’aquesta, i entre les patologies principals que l’engloben, hi ha les fòbies (fòbies específiques, agorafòbia i fòbia social), el mutisme selectiu, l’ansietat per separació, el trastorn de pànic i el trastorn d’ansietat generalitzada (TAG).

 

El trastorn d’ansietat per la salut o hipocondria es defineix com la preocupació per patir o contraure una malaltia greu, en què a més hi pot haver símptomes somàtics lleus, i apareixen recurrents conductes de comprovació corporal i cerca d’informació tranquil·litzadora. Així doncs, encara que la patologia se situa en la categoria de trastorns de símptomes somàtics i relacionats, novament el principal component és la preocupació. Hi ha diferents tractaments validats per a aquesta problemàtica, sent la Teràpia Cognitiu-Conductual la més eficaç. Tot i així, les diferents intervencions coincideixen en una sèrie de mètodes considerats especialment útils:

 

  • Autoobservació i identificació: Observar les nostres reaccions davant d’estímuls que ens facin connectar amb la possibilitat d’emmalaltir, juntament amb la nostra reacció emocional i els pensaments negatius associats, és un primer pas especialment important. Aquí ens podem adonar que molts dels nostres pensaments són irracionals i improbables.

 

  • Més enllà del pensament: Els primers pensaments automàtics i negatius que ens assalten acostumen a emmascarar altres pors, com ara morir, la solitud o no poder estar amb els nostres familiars. Anar més enllà del pensament inicial ens pot fer connectar amb altres emocions, com la tristesa.

 

  • Mètodes de respiració i relaxació: Trobar una eina que ens permeti connectar amb el nostre cos, de manera calmada, no només facilita que es redueixi l’activació associada a la nostra por, sinó reinterpretar algunes creences negatives associades a aquesta. Algunes són la respiració controlada o diafragmàtica i la relaxació muscular progressiva de Jacobson.

 

  • Estil de vida i variables relacionades: Procurar portar un estil de vida saludable i atendre a com ens comportem en general és una estratègia molt útil. Entre les principals variables vinculades a la hipocondria es troben la necessitat de control (necessitat de tenir-ho tot estructurat, vigilat i controlat), la intolerància a la incertesa (no permetre’ns tenir interrogants a la nostra vida, coses sense saber o resoldre), la rigidesa, i sensibilitat a l’ansietat (aprensió o por envers els símptomes d’ansietat propis).

 

Si vols conèixer més sobre aquesta problemàtica o altres mètodes per fer-hi front, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres, situats a Mataró. Et proporcionarem tota la informació i ajut que necessitis.