Tipus de vincle

El vincle és l’enllaç emocional i especial que es genera amb persones significatives del nostre entorn, i especialment amb la nostra mare. Implica un intercanvi de cura, consol i plaer, que es tradueix en una relació afectiva íntima en què hi ha una regulació mútua. Aquest llaç afectiu és clau per construir la nostra manera de ser, la nostra personalitat, i condicionarà com ens desenvolupem a l’adultesa. A més, tot i que es comença a desenvolupar poc després del naixement, i es pot observar clarament cap als 6 o 8 mesos, continua més enllà al llarg de tot el nostre cicle vital. D’aquesta manera, la nostra maduració cerebral i física es veu influïda per les interaccions que duem a terme, conformant el nostre autoconcepte, autoimatge i autoestima.

 

El seu estudi es va iniciar amb els psicoanalistes (p.ex. Freud), però és John Bowlby (1980) el considerat pare de la teoria del vincle. Al costat d’aquest, Mary Ainsworth, psicòloga evolutiva i deixeble d’aquest, cap al 1969 va dissenyar un experiment mitjançant el qual avaluar-lo, anomenat “la situació estranya”. Aquest és un procés de laboratori on s’estudia la interacció entre un nen, el seu cuidador, i una persona desconeguda, en presència de joguines. Així, es feien breus separacions del nen amb la mare, i se n’estudiaven les reaccions i les pautes de comportament. A partir d’això, es van trobar 3 tipus d’aferrament:

 

  • Aferrament segur: Constitueix el subtipus més prevalent (65% de casos). En aquest, els nens se senten segurs per explorar lliurement l’ambient durant els episodis de preseparació, mostren angoixa quan el cuidador se’n va, i reaccionen amb entusiasme quan aquest torna.

 

  • Aferrament insegur-refuent: També anomenat rebutjant, fugisser o evasiu. Aquí el nen mostra poca angoixa davant la separació, i quan el cuidador torna, tendeixen a evitar-lo. És el que explora més, i suposa un 25% dels casos estudiats.

 

  • Aferrament insegur-resistent: En aquest subtipus, el qual és el menys prevalent (10%), els nens mostren angoixa durant tot el procediment, però especialment davant la separació. Els retrobaments amb el cuidador produeixen una barreja d’alliberament i enuig cap a ell.

 

Posteriorment, altres autors (p.ex., Main i Solomon), van trobar el que podria ser un quart subtipus, definit com a desorganitzat/desorientat, el qual seria el més greu, i en què no es veuria una pauta de reacció i aferrament clara. La psicologia infantil i del desenvolupament ha aportat molt en aquesta àrea i ha ajudat a dilucidar i comprendre no només pautes d’interacció, sinó com aquestes poden influir a l’hora de desenvolupar certs trastorns.

 

Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, trobaràs especialistes que t’ajudaran a resoldre tots els dubtes que tinguis. Truca’ns, t’atendrem encantats.

L’acceptació

La gestió emocional dels esdeveniments interns i externs que es van succeint a les nostres vides, no sempre és fàcil. Si ho pensem, segurament podem ser conscients que hi ha situacions, i sobretot estats emocionals, que ens costa tolerar, i lluitem per desprendre’ns d’ells o per canviar-los el més ràpidament possible. La tristesa, l’enuig, la frustració, o la por, especialment quan són intensos, es tradueixen en comportaments d’evitació o distracció, o de minimització, els quals moltes vegades produeixen l’efecte contrari, augmentant el malestar.

 

Per això, l’acceptació és un objectiu especialment útil, ja que estem acostumats al contrari; Ens neguem a acceptar una part de nosaltres que no ens agrada, o una situació que percebem com negativa, tendint a interpretar que acceptar implica conformar-se o resignar-se, i que no la podem canviar. Tampoc no es relaciona amb creure tot el contrari al que ens preocupa d’una situació, com per exemple que “res no sortirà malament”, o que “som perfectes”. Això és una postura que sovint utilitzem per combatre el malestar, però suposa una visió poc realista, la qual molt possiblement es veurà frustrada amb facilitat. Acceptar doncs, implica aconseguir viure en pau amb això que ens molesta, tolerant-ne la presència, i integrant-ho sense frustració ni resignació. És un procés d’adaptació en què assumim que hi ha aspectes o situacions que no podem modificar, i que els podem i els hem d’assumir com són. Així, alguns dels passos que podem tenir en compte per aconseguir-ho són els següents:

 

  • Observar: El primer pas suposa atendre a allò que ens genera malestar, sigui intern o extern, procurant prendre consciència de tots els elements implicats. Una observació oberta i àmplia ja pot ser una eina útil i terapèutica.

 

  • Identificar: Aquest segon pas implica diferenciar o balancejar els estímuls. És a dir, implica atendre el nostre estat emocional, tot procurant especificar el nivell d’intensitat de molèstia que ens suposa cada component.

 

  • Comprendre: És important intentar respondre al perquè d’aquest malestar, què hem pogut pensar sobre això, o què pot haver implicat de nosaltres que repercuteix en el nivell de molèstia que experimentem.

 

  • No jutjar: Aquest pot ser un dels passos més útils. Si ens preocupa alguna cosa, ja és important. Posar-li l’etiqueta de més o menys vàlid sobre un criteri subjectiu social o extern, només fomenta que ens sentim pitjor pel simple fet d’experimentar-ho.

L’acceptació és un objectiu que pot resultar difícil, però que si s’aconsegueix, suposa una estratègia emocional molt efectiva, la qual ajuda a augmentar el nostre benestar emocional i a convertir-nos en persones amb més resiliència i capacitat d’autoregulació, permetent-nos créixer com a persones. El mindfulness, la Teràpia Cognitiu-Conductual o l’EMDR, són intervencions que busquen de manera més directa o indirecta aquest objectiu. Al nostre centre, situat a Mataró, trobaràs professionals formats en aquestes i altres orientacions, les quals poden ajudar-te a millorar o afrontar les preocupacions que tinguis. Posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

Quan anar al psicòleg/òloga?

Prendre la decisió d’acudir a un professional no és fàcil. Implica identificar en un mateix o en els altres una dificultat o situació millorable, i arribar a la conclusió de que necessitem ajuda per gestionar-la. Si ja de per si això és extrapolable a qualsevol àmbit de la salut, és especialment freqüent a l’àrea de la salut mental. Moltes vegades per por, d’altres per tabús i prejudicis associats a la professió, i d’altres per minimitzar la dificultat que ens limita. Així, són típics els arguments “si vas al psicòleg és perquè estàs boig”, “si hi vaig és perquè tinc un gran problema”, “el que em passa és una ximpleria”, “ja tinc els meus amics per donar-me consells”, o “no vull que em manipulin”. Tots ells denoten certa inseguretat i incomprensió davant de la psicoteràpia.

 

Tots, en algun moment de les nostres vides, passem per certes situacions que ens afligeixen. Moltes vegades ho aconseguim gestionar, i especialment quan comptem amb un entorn favorable i saludable al nostre voltant; però en moltes altres, i fins i tot comptant amb això, ens pot costar sortir o trobar les eines per gestionar-ho, la qual cosa es tradueix en més malestar i en una prolongació més gran d’aquest en el temps. Per això, a continuació us presentem alguns dels principals motius per acudir a un/a psicòleg/a:

 

  • Malestar emocional i/o físic: Aquest, a priori és el més evident i el que no ens hauria de fer dubtar, però fins i tot apareixent, de vegades ho reprimim i allarguem la decisió. Pot ser per causes múltiples: preocupació, ansietat, tristesa, passar per una època d’estrès, etc. Però com veiem, també podem demanar ajuda per gestionar emocionalment un malestar físic (dolor, lesions, processos d’intervenció o cirurgia…).

 

  • Conseqüències fisiològiques: Habitualment és el que ens porta a demanar ajut. És a dir, el malestar emocional sovint es tradueix en una alteració de les nostres necessitats bàsiques, com l’alimentació, o el son. És en aquests moments quan veiem més deteriorat el nostre rendiment a les diferents àrees, la qual cosa sovint decanta la decisió.

 

  • Augment o disminució d’hàbits: Encara que pot no aparèixer malestar, podem estar motivats per deixar o adquirir hàbits o rutines. Així, és freqüent acudir-hi per millorar les nostres estratègies d’estudi, o per deixar de fumar.

 

  • Maneig d’una situació externa: Potser no ens preocupa res personal, sinó una situació o persona aliena, com els nostres fills, la relació amb els companys de la feina, o el conflicte entre dos o més amics. El terapeuta també et pot donar eines per manejar aquesta situació, i serà aquest el que determinarà la necessitat que les persones implicades acudeixin a psicoteràpia.

 

  • Comprendre i descobrir: La psicoteràpia pot ser un recurs per comprendre’ns i per descobrir-nos. En aquest sentit, podem anar amb un motiu de consulta clar, i evidenciar que hi ha altres situacions, trets de la nostra personalitat, o dificultats paral·leles que ajuden a alimentar i mantenir la situació que ens preocupa.

 

  • Tenir el teu espai: Suposa un espai privat, íntim i confidencial, en què et pots expressar lliurement, i en què no es veurà influenciat per cap persona o grup extern. Per això, convé diferenciar-ho dels consells que ens poden donar amics i família, ja que suposa bàsicament un recurs professional i científic extern.

 

Aquests són alguns dels principals motius que podem tenir en compte per demanar ajuda a un professional de la salut mental. Com veiem, encara que habitualment és el principal, no és únicament el malestar el que ens hi ha d’apropar. El psicòleg és un especialista capacitat i format per conèixer i comprendre el caràcter i els estats mentals i emocionals de les persones, i atribuir causes i explicacions al seu comportament per tal de proporcionar eines de cara a disminuir i manejar el malestar i/o millorar els seus recursos.

 

Al nostre centre, situat a Mataró, trobaràs professionals que t’ajudaran a resoldre tots els teus dubtes i a trobar aquells recursos que et permetran fer front a les situacions que et preocupin. No ho dubtis i truca’ns, serà un plaer atendre’t.

La inoculació d’estrès

Podem definir l’estrès com un estat psicològic, emocional i físic que apareix com a conseqüència d’una demanda excessiva real o percebuda, i en què apareixen alteracions com ara fatiga, tensió, irritabilitat, preocupació o angoixa. Així, consistiria en una reacció davant de certes exigències, internes o externes, que pot afectar qualsevol persona i edat.

 

Aprendre a gestionar-ho és, i ha estat un dels grans reptes de les diferents especialitats en salut mental (sobretot psicologia i psiquiatria), fins al punt d’haver-se dissenyat diferents eines que tenen com a objectiu ajudar la persona a desenvolupar certes habilitats per tal de que les pugui fer servir en futures situacions evocadores d’estrès. Entre elles hi ha la inoculació d’estrès.

 

Aquesta intervenció va ser creada per Meichenbaum sobre l’any 1974, i el seu nom prové de l’àmbit mèdic, utilitzant el terme inoculació com a metàfora mitjançant la qual s’immunitza o vacuna psicològicament l’individu, inicialment davant de situacions estressants de baixa intensitat, consolidant, reforçant i incrementant progressivament el seu repertori d’estratègies d’afrontament, perquè posteriorment serveixi per fer front a situacions de més intensitat. D’aquesta manera, la finalitat és per una banda disminuir la tensió i l’activació psicològica, i de l’altra substituir les interpretacions negatives per pensaments més positius o constructius.

 

L’entrenament consta de tres fases:

 

  • Fase educativa: es proporciona informació a la persona tant a nivell teòric o general de la tècnica i de l’estrès i les seves conseqüències, com de la seva aplicabilitat a la seva problemàtica. A més, en aquesta primera part s’acota i defineix operativament el problema.

 

  • Fase d’adquisició i entrenament: Aquí s’ensenyen i es practiquen les habilitats que posteriorment es portaran a terme en situacions reals. Així, la persona adquireix els recursos i practica l’activitat en un ambient segur (per exemple, a consulta). S’utilitzen habilitats cognitives, de control de l’activació i conductuals.

 

  • Fase d’aplicació i consolidació: Finalment la persona porta a terme l’exposició o afrontament a nivells moderats d’estrès davant de situacions reals, i progressivament davant de situacions més intenses.

Hi ha moltes altres alternatives per gestionar i afrontar l’estrès, les quals en un nombre significatiu parteixen de la Teràpia Cognitiu-Conductual. Al nostre centre, situat a Mataró, trobaràs especialistes en aquesta i altres orientacions que t’ajudaran a gestionar allò que et preocupi o et generi malestar, i a resoldre qualsevol dubte. Posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

Estratègies per conviure amb adolescents

L’adolescència és una de les etapes més importants dins del nostre cicle vital. Suposa la transició entre la infància i l’adultesa, i és on es conforma principalment la individualitat i la identitat de la persona. En un espai molt curt de temps, se succeeixen ràpidament molts canvis, tant a nivell intern (hormonal i emocional principalment), com extern (físic, social…). Això fa que ens haguem d’adaptar contínuament, mentre donem un significat al nostre ésser.

Moltes vegades aquest procés ve carregat d’inestabilitat, de dubtes i de dificultats que poden generar malestar tant personal com interpersonal, i especialment a nivell familiar. A això se li poden sumar situacions externes (p.ex., COVID-19) que poden dificultar encara més la gestió d’aquesta etapa, i especialment per als pares. Per això, a continuació us proposem algunes consideracions i eines per millorar la convivència amb fills adolescents:

  • Comprensió i contextualització: En primer lloc, entendre que tots els membres de la família tenen la seva situació particular, i les seves preocupacions. Així, els pares acostumen a tenir més al cap aspectes familiars o econòmics, i els fills habitualment més aspectes sobre el seu cercle social o l’àmbit acadèmic. La comprensió i escolta mútua suposen un primer pas important.

 

  • Comunicació: La comunicació familiar és una eina clau. Entendre, flexibilitzar, reajustar, escoltar i atendre les necessitats dels fills pot ser un aspecte especialment important. L’equilibri entre deixar espai i negociar suposa una tasca àrdua però molt útil.

 

  • Acompanyament, reforç i validació: La majoria de vegades ens centrem més en allò que no volem, allò que ens molesta, o allò que volem corregir o modificar. En lloc d’això, transmetre confiança i fomentar l’autonomia pot ser més potent. En aquest sentit, lloar els progressos i lesforç suposa un element especialment motivador i energitzant.

 

  • Establir normes i horaris: Es requereixen uns mínims a complir en quan a estructuració i organització, tant per a responsabilitats personals i tasques diàries (deures, extraescolars, arreplegar i netejar…), com per a lleure. En aquest segon cas, limitar lús de pantalles i diversificar activitats pot ser una bona opció.

 

  • Activitats compartides: Trobar activitats comunes pot ser una bona oportunitat per interactuar, dinamitzar i compartir. Atendre a les seves motivacions és particularment útil. Certament, però, de vegades diversificar i trobar activitats que resultin atractives i creatives de vegades pot no ser fàcil. Per això, involucrar-los a ells a l’hora de pensar i crear, fent-los partícips del procés, pot ser de gran ajuda.

Per acabar, cal esmentar que cada adolescent madura al seu ritme, i que el nombre d’anys no determina el grau d’adultesa que s’assoleix. Per això, ens hem d’adaptar a les seves característiques i necessitats, procurant allunyar-nos de les comparacions, tant amb germans com amb altres nois/es de la seva edat.

Al nostre centre de psicologia i psiquiatria d’adults i infantojuvenil trobaràs especialistes que t’ajudaran a fer front als diferents problemes que tinguis. La nostra experiència i formació es basa en mètodes i eines basats en l’evidència, com ara la Teràpia Cognitiu-Conductual o l’EMDR. No ho dubtis i truca’ns.

Síndrome d’Asperger: característiques i senyals que en poden facilitar la detecció

La psicopatologia, i especialment la infanto-juvenil, es troba en una contínua evolució i progrés, fins al punt que molts trastorns són redefinits o reclassificats per facilitar-ne la comprensió, la detecció i les estratègies d’intervenció. En el cas de la síndrome d’Asperger, actualment s’engloba, juntament amb els antics trastorns generalitzats del desenvolupament (p.ex., trastorn de Rett, o trastorn desintegratiu infantil), dins de l’espectre de l’autisme. D’aquesta manera, s’entén que tots queden englobats sota aquesta categoria ja que comparteixen característiques i mecanismes comuns, encara que segueixen i se’n permeten concretar les especificacions diferencials.

 

Així, la Síndrome d’Asperger es defineix com aquella alteració que afecta principalment la interacció social recíproca, la comunicació verbal i no verbal, i exhibeix una gran resistència al canvi, la rigidesa o la inflexibilitat del pensament, i un estret repertori d’interessos i activitats. A diferència de l’autisme prototípic, i de més gravetat, aquí pot no existir un dèficit cognitiu ni una alteració del llenguatge significatiu. A més, dues de les dificultats cognitives més evidenciades són les dificultats en la teoria de la ment i les alteracions en les funcions executives. La primera involucra processos per comprendre els estats mentals i emocionals propis i aliens, i actuar adaptant-nos a aquesta comprensió. I el segon, a grans trets i entre moltes altres funcions, es relaciona amb la presa de decisions, la resolució de problemes, el control d’impulsos o la inhibició de respostes inadequades.

 

Quins són els senyals d’alarma principals de la Síndrome d’Asperger?

 

  • Dèficit en la interacció social, i relacions socials limitades.
  • Escàs contacte visual quan interaccionen.
  • Dificultats per empatitzar i comprendre les emocions dels altres.
  • Reaccions de molèstia i irritabilitat davant d’estímuls externs com ara sorolls, llum o certes imatges.
  • Alteracions motores com retard o poca traça en la realització de moviments.
  • Utilització d’un llenguatge formal o peculiar.
  • Sensació de que es troben absents o absorts en els seus pensaments.

 

Algunes de les exposades es poden veure de forma primerenca fins i tot des del naixement. Amb aquestes, però, convé fer una exploració neuropsicològica adequada per determinar l’abast de les dificultats cognitives i intel·lectuals, a més d’una observació contínua del comportament del nen. L’avaluació o exploració prèvia a la realització d’un tractament concret és clau per determinar el grau de limitació i els ajuts necessaris en cada cas.

 

Si vols obtenir més informació sobre això, posa’t en contacte amb el nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, et proporcionarem tota l’ajuda que necessitis.

2 de maig dia internacional contra el Bullying

L’assetjament escolar, en les diferents formes, ha existit sempre. Si bé és cert, que els casos han anat exponencialment en augment, calculant-se actualment que 1 de cada 3 nens pateix aquesta situació a nivell mundial. A més, un informe actual de la UNESCO ha revelat que més del 30% dels nens han estat víctimes d’assetjament. Aquestes dades evidencien una problemàtica real i significativa, la qual no només afecta la pròpia víctima, sinó també les famílies i directament l’àmbit educatiu. Juntament amb això, tot i que la seva definició, acotació i detecció també ha millorat notablement al llarg dels darrers anys, continua sent moltes vegades difícil de percebre, i molt més de gestionar.

 

El bullying es defineix com l’assetjament, físic i/o psicològic, al qual és sotmès un alumne per un o diferents companys. Es tracta de conducta intencional i repetitiva, a través de qualsevol mitjà, que busca sotmetre, intimidar i atemorir l’altre, i es pot presentar dins de l’àmbit acadèmic o fora. A més, es pot classificar segons el tipus d’agressió o violència exercida per l’agressor. En aquest sentit, s’han evidenciat el físic, l’emocional, el verbal, el virtual (internet) i el sexual. Les conseqüències són diverses i poden variar poc d’un subtipus a un altre. Entre elles, apareixen evidentment els problemes de depressió i ansietat associats, dificultats relacionades amb l’autoestima, desvinculació de problemes de son i alimentació, disminució de l’interès i realització d’activitats, i descens del rendiment acadèmic. A més, aquests problemes es poden prolongar fins a l’adultesa.

 

Quins són els senyals d’alarma principals? Què ens pot ajudar a detectar-ho?

 

  • El nen/a evita anar a escola.
  • Lesions de causa difícilment explicable.
  • Pèrdua de material escolar.
  • Disminució del rendiment acadèmic.
  • Augment de la dependència i la por a la separació dels cuidadors primaris.
  • Dificultats per dormir.
  • Problemes dalimentació.
  • Queixes físiques com mals de cap o estómac, o malestar general.
  • Aïllament i disminució de la comunicació.
  • Augment de l´agressivitat.

 

Com podem veure, les alteracions i les repercussions poden ser diverses. A més, poden afectar per igual en diferents edats. A això, cal sumar-hi la clara repercussió a nivell familiar, la qual cosa implica un abordatge multidisciplinari, que impliqui una actuació des del propi col·legi, familiar, i fins i tot social. En aquest darrer sentit, les estratègies de prevenció i detecció primerenca s’han mostrat molt útils per combatre aquesta realitat. Tot i això, hem de continuar treballant per precisar i millorar tant la seva detecció com la seva gestió.

 

Si vols obtenir més informació, al nostre centre de psicologia i psiquiatria t’ajudarem a resoldre qualsevol pregunta. Estem formats i especialitzats tant en població infantil i adolescent com adulta. Posa’t en contacte amb nosaltres, t’atendrem encantats.

Vincle o dependència? Característiques i diferències principals

La interacció i la creació d’enllaços amb els altres forma part de la nostra essència. Això comença ja fins i tot abans del naixement, amb les nostres mares, i segueix amb el nostre pare i els nostres éssers estimats més propers, per posteriorment complementar-se i amplificar-se amb amics, parella, companys de feina…i un llarg etcètera. Tots ells ens ajuden a definir-nos com a persones, i a comprendre la manera de pensar i l’estat emocional dels altres, cosa que ens permet desenvolupar-nos, evolucionar, i afrontar les diferents situacions que ens anirà presentant la vida, basant-nos en la nostra experiència.

 

De vegades, però, aquestes relacions es veuen dificultades o distorsionades per diferents motius, com ara experiències negatives, pèrdues primerenques, necessitats internes insatisfetes, trets de personalitat desadaptatius, o expectatives desajustades sobre l’altre. Aquests aspectes poden tacar els vincles que creem, desencadenant en diferents conflictes tant personals com de la pròpia relació, i finalment, en fins i tot rebuig i abandó per part de l’entorn. Per exemple, en problemàtiques com ara la depressió, o el trastorn límit de la personalitat, acostumen a existir dificultats en aquest sentit, en el primer dels casos habitualment per sensació de solitud, incomprensió i baixa autoestima; i en el segon per sensacions de buit i conductes impulsives amb els altres.

 

Així, a continuació s’exposen algunes de les diferències entre un vincle o una relació sana, i la dependència:

 

Relacions basades en un enllaç sa:

 

  • Complementarietat: L’altre complementa allò que ja som, i ens fa millors persones. La relació amb aquesta persona ens aporta molt, però simplement accentua un estat de satisfacció amb nosaltres mateixos que ja existeix de base.
  • Reciprocitat sense expectativa: Donem i ens donen, aportem i ens aporten, hi ha una reciprocitat principalment emocional, basada en la no demanda ni l’exigència, sense un interès ni expectativa darrere. Simplement donar sense esperar res a canvi.
  • Contacte saludable: Acostumen a ser relacions en què el pas del temps no és un impediment, i encara que sigui significatiu, quan estem amb l’altre tenim la sensació que tot segueix igual. Valorem qualsevol mostra o acostament, i no en necessitem més.
  • Benestar: Tot això conflueix en un estat de benestar, comoditat, confiança i satisfacció. Estar amb l’altre és fàcil i fluid, i podem notar com això ens fa sentir bé, relaxats, i a gust.

 

Relacions basades en la dependència:

 

  • Necessitat: L’altre, o més aviat la relació amb ell, és utilitzada per omplir buits, o per substituir sentiments o emocions negatives. Habitualment, quan la persona no se sent bé amb si mateixa, cerca estímuls constants com l’aprovació i el reforç constant.
  • Reciprocitat amb expectativa: La persona ofereix o dóna, esperant el mateix o fins i tot més dels altres. Hi ha poques accions desinteressades, ja que es troba necessitada de diferents mostres, i això la fa ser exigent amb allò que espera dels altres.
  • Contacte disfuncional: La persona acostuma a cercar una interacció freqüent, i especialment en moments de solitud. Encara que sigui una mínima interacció, i amb poca profunditat, per a ella pot ser una cosa necessària, bé com a distracció, o bé com a validació de que els altres segueixen allà.
  • Malestar: especialment per a la persona víctima del dependent, es genera progressivament un estat d’incomoditat, tensió i cansament. Tot i així, fins i tot per a la persona dependent també pot aparèixer, ja que cada cop pot necessitar més, i rebre menys.

 

Al costat d’aquestes, hi ha altres característiques que ens poden ajudar a diferenciar una relació sana, de la dependència. Si vols conèixer més, o tens qualsevol pregunta al respecte, al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, et proporcionarem tota la informació que necessitis. No ho dubtis i truca’ns.

Ciclotímia o trastorn ciclotímic: definició, característiques i tractament

Els trastorns de l’estat d’ànim comprenen una sèrie d’alteracions, amb una especial afectació en l’àmbit afectiu, i en els quals hi ha a més una limitació a nivell no només personal, sinó també familiar, laboral i social. Entre aquests, trobem la depressió i els trastorns bipolars i relacionats. Aquests últims abasten problemàtiques en què la característica principal és la inestabilitat o els canvis, més o menys freqüents, en l’estat d’ànim de l’individu, passant per períodes d’eufòria o energia intensa, a altres de tristesa i apatia accentuada, entre d’altres característiques. Dins aquests darrers, es troba el trastorn ciclotímic o ciclotímia.

 

Aquesta patologia es caracteritza per un període d’almenys 2 anys (1 en nens i adolescents), de nombrosos períodes amb símptomes hipomaníacs, i períodes amb símptomes depressius. En tots dos, des dels diferents manuals de classificació diagnòstica s’exigeix ​​que no es compleixin els criteris per a un episodi hipomaníac o per a un episodi depressiu completament desenvolupats. A més, aquests símptomes han d’estar presents la major part del temps, generar un malestar i/o limitació en els diferents àmbits de la vida de la persona, i no haver un període de més de 2 mesos en què la persona hagi estat lliure d’ells.

 

Els símptomes hipomaníacs es caracteritzen per una elevació de l’estat d’ànim, en forma d’augment de l’autoestima i de grandiloqüència, disminució de la necessitat de dormir, més necessitat de parlar, fugida d’idees o l’experiència subjectiva que els pensaments es desencadenen ràpidament, i augment de l’activitat o involucrament en activitats perilloses. Per contra, els símptomes depressius engloben dificultats com la tristesa, l’apatia, la disminució de l’autoestima, l’anhedonia, o la pèrdua d’energia i el cansament, entre d’altres.

 

Algunes dades interessants respecte a aquesta alteració són que habitualment apareix primer en adolescents i adults joves, i hi ha un risc del 15 al 50% que la persona desenvolupi un trastorn bipolar I o II. A més, s’ha evidenciat un component genètic que augmenta el risc de desenvolupar la patologia i especialment en familiars de primer grau de persones amb trastorns de l’estat d’ànim. Amb això, l’abús de substàncies i les dificultats relacionades amb el son són freqüents, i els nens acostumen a ser més propensos a tenir un TDAH concurrent. Finalment, cal esmentar que els intents i les idees de suïcidi també apareixen amb més freqüència en aquest tipus d’alteració.

 

Finalment, pel que fa al tractament, és una alteració que normalment requereix la pauta conjunta de medicació juntament amb intervencions psicològiques. Així, els estabilitzadors de l’estat d’ànim com el Liti o el Valproat, o els antidepressius, són alternatives eficaces. I per altra banda, la Teràpia Cognitiu-Conductual (TCC), la psicoeducació, o les intervencions familiars centrades a potenciar la comprensió i els recursos pels propers, també han resultat útils.

 

Si vols obtenir més informació sobre això, o tens qualsevol pregunta, no dubtis a contactar amb nosaltres. El nostre equip de psicòlegs i psiquiatres de Mataró, et facilitarà tot allò que necessitis.

Dia mundial de l’Enfermetat de Parkinson

L’Enfermetat de Parkinson (EP) neix de la mà del neuròleg britànic James Parkinson, l’any 1817. Des de llavors, la seva incidència, igual que moltes altres malalties neurològiques, ha anat progressivament a més, i actualment segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), afecta 1 de cada 100 persones majors de 60 anys. Això la converteix en la segona malaltia neurodegenerativa més freqüent, darrere de l’Alzheimer. A més, s’estima que al 2030 aquesta patologia afectarà a més de 12 milions de persones. Per tant, estem davant d’una problemàtica real i significativa tant per la seva freqüència d’aparició com per les alteracions que provoca.

 

D’aquesta manera, l’EP es considera un trastorn neurodegeneratiu en què apareixen símptomes principalment motors, com ara rigidesa, tremolor en repòs, i lentitud, i una alteració de l’equilibri, els reflexos posturals i fins i tot de la parla. És interessant tenir present que, malgrat la idea generalitzada que totes les persones amb EP presenten tremolor, curiosament prop de la meitat de casos cursen sense manifestar-ho. Al costat d’això, també es vincula amb un compendi de característiques no motores, com ara deteriorament cognitiu progressiu, amb un marcat dèficit de memòria, conductes compulsives, al·lucinacions, i símptomes depressius, entre d’altres. Aquest darrer aspecte és especialment rellevant, ja que entre el 20 i el 40% de pacients presenten depressió com a símptoma precoç de la malaltia. Quant a les seves causes, s’associa a una pèrdua progressiva de certes poblacions neuronals, sent les vinculades amb la producció de dopamina, les més afectades. A més, s’evidencia que en el sistema nerviós de les persones afectades, hi ha agregats de tipus de proteïna relacionats amb el dany neuronal, coneguts com a cossos de Lewy.

 

Tot i que típicament s’acostuma a diagnosticar entre els 55 i els 60 anys, en un 10% dels casos apareix en persones menors de 40 anys, cosa que representa l’EP d’inici precoç. Això, juntament amb els símptomes inicials comentats, evidencia la importància d’atendre i fer una observació precoç, per tal d’intervenir el més aviat possible, i disminuir l’impacte del desenvolupament de la malaltia. Per això, especialitats com la neuropsicologia es mostren com a especialment útils per tal d’aconseguir aquests objectius.

 

Al nostre centre de psicologia, situat a Mataró, trobaràs professionals especialitzats en aquest i en molts altres temes. Si hi ha alguna cosa que t’agradaria treballar, o tens qualsevol pregunta, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres, estarem encantats d’atendre’t.