Salut i Benestar: Conceptualització i repercussions

Davant d’esdeveniments com el que ara ens està tocant viure, emergeixen fenòmens, tant individuals com col·lectius, als quals val la pena parar atenció, ja que ajuden a comprendre el funcionament de l’ésser humà. Resulta innegable l’impacte que aquesta situació està tenint en les nostres vides, i aquest pot traduir-se, en part, en qüestionar-nos diferents aspectes del nostre dia a dia. Un d’ells, especialment important ara, és el de la comparació o diferenciació entre salut i benestar.

Ens trobem immersos en una rutina, un estil de vida en què les nostres responsabilitats ens fan estar preocupats per diferents aspectes, els quals poden allunyar-se molt de la nostra salut. En general, vivim enfocats a obtenir benestar, comoditat, i com més, millor. Això, de vegades fins i tot ens porta a fer coses que van just en contra de la nostra salut, ignorant o evitant la seva importància, i posant per davant el plaer que ens produeix (per exemple, consum de tabac o alcohol). Al costat d’això, el ritme frenètic a què estem sotmesos ens fa desenfocar-nos d’aspectes que ara poden anar ressaltant i aparèixer com a veritablement importants. És cert que aquesta situació atempta principalment contra la nostra salut física, però no són menys significatives les conseqüències psicològiques i emocionals que es deriven. I tal com defineix l’OMS, la salut és un estat de perfecte (complet) benestar físic, mental i social, i no només l’absència de malaltia. D’això es deriva la importància de mantenir un total equilibri en la nostra vida.

Això últim, portat a un nivell més general, ens ha de fer veure la importància de cuidar-nos i de prevenir, no només a un nivell físic, sinó clarament psicosocial. No hauria de ser necessària l’ocurrència de pandèmies o situacions d’emergència per adonar-nos d’això, però no hem de desaprofitar l’oportunitat per reflexionar-hi. D’aquesta manera, és fins i tot possible que preocupacions que tenim en el nostre dia a dia, s’hagin vist minimitzades pel que estem vivint, i que d’altra banda, detalls com el temps que passem en família, la comunicació amb aquells amb els quals estem a prop, o l’estructuració del nostre dia a dia estiguin tenint més rellevància. A més, traslladant-lo a l’àmbit de la salut mental, en moltes ocasions minimitzem o ignorem l’impacte que tenen certs esdeveniments en el nostre estat d’ànim, o fins i tot la importància de certs trastorns psicològics. La por, l’angoixa, l’ansietat, la tristesa, i fins i tot certes problemàtiques com la depressió es poden veure aguditzades per situacions com la present.

Per tot el comentat, la conscienciació, a l’igual que ho està sent la repercussió d’aquest moment, ha de ser global. En conclusió, se’ns oblida que per obtenir el major benestar possible, cal tenir salut. Si vols rebre més informació, o t’interessa qualsevol altra temàtica, posa’t en contacte amb els nostres professionals. En el nostre centre de psicologia, a Mataró, estarem encantats d’atendre’t. 

Coronavirus / COVID-19: Impacte i estratègies d’afrontament

Les nostres vides s’estan veient desestabilitzades per un fet que no podiem preveure. Ens trobem en una situació sense precedents, la qual està provocant un impacte a tots els nivells; tant personal, com social, cultural, econòmic i fins i tot, polític. Davant d’això, i tot i que cadascun de nosaltres ho puguem patir de diferent manera en funció de les nostres característiques personals i de la nostra situació particular, els sentiments de por, indefensió, ràbia, frustració i tristesa, emergeixen automàticament i gairebé com a mecanisme inconscient de supervivència, i són aquests els que en major part defineixen aquesta difícil situació, ja que podem dir que els compartim en la seva immensa majoria.

Al costat d’aquests, apareixen els problemes personals, les dificultats familiars i de parella, i les limitacions laborals. Tot això conforma una espiral que pot resultar complicada de combatre, de revertir. D’aquesta manera, podem dir que l’impacte o les conseqüències tenen un caràcter global, comú, i és per això que compartim moltes de les dificultats que ens està provocant. Davant d’això, hi ha una sèrie d’estratègies que poden ajudar-nos a afrontar aquesta situació:

A nivell cognitiu (què pensem): S’emmarcarien aquí tot el conjunt de pensaments, interpretacions i anticipacions que realitzem sobre la situació. Aquesta part és especialment important ja que marca com ens sentim, i com actuem. De vegades és inevitable posar-nos en el pitjor dels escenaris, però pot ser útil intentar controlar la nostra ment. Per a això, hem de permetre’ns donar cabuda a interpretacions més realistes del que està succeint, i no només negatives, ja que totes elles són vàlides. A més, hem de procurar basar-nos en la informació que ens proporcionin les autoritats sanitàries, intentant no anar més enllà. Finalment, no únicament centrar-nos en el que no podem fer, sinó també en el que sí. Això últim ens porta a al següent punt.

A nivell conductual (què fem): Són tots aquells comportaments i actituds que adoptem davant el succés. Certament, aquesta situació suposa un canvi en el nostre dia a dia, però és important veure com podem reajustar la nostra rutina, per tal de fomentar una màxima normalitat. Així, tenir distribuïts els espais per al treball, les responsabilitats de la llar i familiars, i per a l’oci, resulta summament important. Hem de procurar conservar el temps per a nosaltres mateixos, i buscar activitats gratificants que promoguin un estat d’ànim positiu. Com més ho estructurem i respectem, més control adquirirem sobre la situació.

A nivell emocional (com ens sentim): No podem oblidar-nos de gestionar tot el conjunt de sentiments i sensacions que ens genera aquest moment. Tot i que indirectament, amb el que s’ha dit anteriorment podem incidir sobre aquest component, de manera directa és important en primer lloc acceptar el nostre estat anímic, i fins i tot tenir certs moments per processar les nostres emocions. Algo així com permetre’ns sense jutjar-nos. A més, resulta clau conservar una comunicació fluïda amb gent propera, ja que d’una banda ajuda a alleujar el nostre malestar a través de l’exteriorització, i per l’altra, promou la confiança entre nosaltres, podent veure que no estem sols davant d’això.

Junt amb les anteriors, hi ha diferents estratègies que podrien englobar-se en cadascuna de les categories esmentades. Orientacions com la Teràpia Cognitiu-Conductual o des de la Teràpia Sistèmica pots trobar alternatives que et facilitin un afrontament òptim. Els nostres equip de professionals, a Mataró, tenen formació en aquestes i altres intervencions. Si vols rebre més informació, no dubtis en contactar amb nosaltres, t’ajudarem.

La por a la incertesa

Ens trobem en una situació difícil, en un moment en què hem d’adaptar-nos a quelcom nou, un fet aparentment inusual però real. Són molts els canvis que hem de realitzar, sent el primer el de la nostra rutina diària. No només ens enfrontem a una malaltia, sinó als nostres temors, i són aquests els que majorment ens poden portar a desestabilitzar-nos emocionalment. Cadascun de nosaltres farem les nostres hipòtesis sobre el que creiem que podem fer, el que pot passar, quan acabarà, tot d’acord amb la informació que anem rebent. A tot això li podem anomenar jugar amb la incertesa, una dels nostres majors pors.

Les persones tenim una ment científica, necessitem resultats concrets i esperables, de tal manera que tinguem la sensació que controlem la nostra vida. Lamentablement en moltes ocasions això no és possible, i emergeixen sentiments com l’angoixa, l’ansietat o la desesperació, especialment quan el que succeeix ho percebem com a potencialment perillós. Junt amb ‘aquests, poden fins i tot sorgir problemes d’autoestima al no veure’ns capaços de fer-li front. En aquesta situació, podem ser els nostres pitjors enemics, i el que hem d’entendre és que, ja no és tant el fet en si el que ens produeix malestar, sinó les nostres prediccions i anticipacions constants, en forma d’escenaris clarament negatius i fins i tot catastròfics (p .ej., “vaig a morir”; “segur que em troben a la feina”, “no acabarà mai” …). Per això, és important afrontar-lo de la millor forma possible, de tal manera que aconseguim estabilitzar i, dit de forma simple, mantenir la calma. Per a això podem utilitzar diferents estratègies:

  • Ment objectiva: Resulta un dels mètodes més rellevants. Com s’ha vist, la nostra ment ens la jugarà creant escenaris molt negatius. El més important és tenir en compte que hi ha altres alternatives, segurament molt menys catastròfiques, i sobretot molt més vàlides que les que anticipem. Hem simplement de considerar-les, recordárnos-les, i confiar en que puguin donar-se d’aquesta manera. No es tracta de ser exageradament optimistes, sinó simplement d’empetitir la potència de les interpretacions negatives, i donar cabuda a pensaments i hipòtesis realistes, i tranquil·litzadores.

  • Contrastar i acceptar la informació: Aquest està molt lligat amb l’anterior. La por pot fer que anem directament a confirmar la nostres pitjors pors amb informació errònia. Així, per aconseguir ser racionals, relativitzar, i disminuir la por, és important cenyir-nos a la informació que ens proporcionen, i únicament la que ens arribi de les autoritats sanitàries i governamentals. Una cosa així com, ni més ni menys.

  • Exterioritzar i comunicar-nos: Hem de mantenir el contacte amb les persones de confiança, i exterioritzar el nostre malestar. Això, d’una banda ajuda a treure certes emocions negatives, i per l’altra, permet veure que no estem sols davant la situació. A més, fomenta la confiança interpersonal, facilitant que els altres es permetin obrir-se també amb més facilitat.

  • Mantenir una rutina i hàbits: És important intentar veure que no tot ha de girar entorn al problema, i procurar conservar una rutina diària el més saludable i estructurada possible dins de la “improvització” que ens està tocant viure. D’aquesta manera, intentar adaptar les nostres activitats és primordial, i veure fins a quin punt podem conservar la seva realització per tal de sentir-nos adaptats i amb control.

Aquesta i altres estratègies poden resultar molt útils per combatre una por que resulta particularment freqüent. Posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró. Aquests et facilitaran tota la informació que necessitis sobre aquest o qualsevol altre tema que t’interessi.

Què és el Trastorn d’Identitat dissociatiu o Personalitat Múltiple? Com es manifesta?

Els trastorns dissociatius constitueixen un grup heterogeni de problemàtiques complexes en les que apareix una alteració en les funcions d’integració de la consciència, la identitat, la memòria i la percepció de l’entorn. És a dir, hi ha una ruptura parcial o completa entre certs records del passat, la consciència de la pròpia identitat, certes sensacions immediates i el control dels moviments del cos. En ocasions, poden donar-se fenòmens dissociatius passatgers que no constitueixen categories específiques, però quan suposen una limitació important en la vida de la persona, i perduren durant un temps significatiu, parlem de patologies o trastorns específics.

Entre ells, un dels més complexos i alhora interessant, és el Trastorn d’Identitat dissociatiu (TID). La principal característica és una pertorbació de la identitat en la qual apareixen dos o més estats de personalitat clarament definits. Al produir-se el canvi o l’escissió entre personalitats, s’observa una discontinuïtat del sentit del jo i de la pròpia identitat, acompanyat de pertorbacions de l’afecte (depressió, ansietat…), el comportament, el coneixement i la percepció. Al costat d’aquests, també són freqüents els lapses de memòria sobre esdeveniments quotidians i informació personal rellevant. Tot i que és un trastorn la prevalença és més aviat baixa, la seva aparició és cada vegada més freqüent. A més, pot suposar un dels trastorns psicològics més incapacitants. Un dels fenòmens més curiosos d’aquest problema, és la consciència o no per part de les personalitats, de l’existència de les altres. En aquest sentit, pot presentar-se de diferents formes: pot ser que es presentin independentment, que una predomini i tingui consciència de les altres, o que totes es coneguin. Aquest últim cas és el menys prevalent.

En quant a la seva etiologia, s’ha proposat que pot sorgir com un fenomen protector. En aquest sentit, el TID sol aparèixer després de patir esdeveniments traumàtics, i és per això que s’associa principalment amb el Trastorn d’Estrès postraumàtic (TEPT). En nens és important no confondre-ho amb jocs fantasiosos, ja que sol ser comú que tinguin amics imaginaris, o que generin situacions fictícies en el joc. Finalment, com a dades a tenir presents, esmentar que el problema sembla iniciar-se en la infància, i apareix de forma molt més significativa en dones.

Si vols rebre més informació sobre aquest o qualsevol altre tema que t’interessi, estarem encantats d’atendre’t. Els nostres psicòlegs i psiquiatres, a Mataró, et proporcionaran tota l’ajuda que necessitis.

L’autocontrol: Característiques i estratègies per potenciar-lo

Podem definir l’autocontrol com la capacitat de l’ésser humà per alterar les seves pròpies dinàmiques o comportaments, potenciant les seves possibilitats d’adaptació al poder anar ajustant les seves accions a diferents contextos i situacions. A nivell general, molt probablement hem sentit o utilitzat l’expressió “té molt o poc autocontrol”; amb això comunament fem referència a una característica inherent a les persones, les quals poden tenir en major o menor grau. Contrari a aquesta concepció, com veurem, es tracta més d’una habilitat que pot entrenar-se, i no pas d’alguna cosa exclusivament innata.

En la línia de l’últim exposat, són molts els autors que han intentat definir aquest concepte. La majoria d’ells, coincideix a remarcar que no té res a veure amb voluntat, enteresa o confiança en nosaltres mateixos. Els subjectes que “se saben controlar” no estan fets de cap fibra especial, i tampoc consisteix exclusivament en exposar-se a les temptacions per augmentar la capacitat de resistència, encara que això sigui un component del seu tractament. Per contra, l’autocontrol i el seu entrenament es refereixen a un comportament concret, en una situació concreta. Les seves característiques i habilitats es consideren fruit de l’aprenentatge, i per tant es poden adquirir, sent el seu principal objectiu reduir al mínim la temptació plantejant condicions de la forma més favorable. Aquesta última idea, ens porta a entendre als àmbits als quals s’aplica, sent les addiccions i els trastorns de la conducta alimentària dels més beneficiats. A més, es pot concebre com un programa en si, o com un component d’altres protocols d’intervenció.

En quant al seu procediment, podem diferenciar entre estratègies per facilitar el canvi de conducta, les quals augmenten la motivació; aquelles que impliquen planificació ambiental i per tant, canvien els antecedents de la conducta; i les de programació conductual, centrades en les conseqüències. Entre les primeres, l’autoobservació mitjançant la realització d’autorregistres és un component essencial. En aquest primer moment, l’objectiu és que la persona aprengui a detectar indicis i a discriminar aquelles situacions en què apareix més freqüentment el comportament. Pel que fa a les segones (de planificació ambiental), s’utilitza molt el control d’estímuls i les estratègies cognitives com les autoinstruccions. Aquest segon pas és potser el més rellevant del procediment. Finalment, en la programació conductual és útil fer ús del autoreforç i l’autocàstig, depenent de si s’ha executat la conducta o no.

Com s’ha remarcat, es tracta d’un entrenament que pot ser exclusiu, específic i útil de per si per a un problema en concret, però que sovint queda englobat en una intervenció multimodal en la qual es treballen diferents objectius. Els psicòlegs i psiquiatres del nostre centre de Psicologia, a Mataró, estan formats en diferents orientacions, podent brindar-te l’ajuda i informació que necessitis, i quan la necessitis. Truca’ns, estarem encantats d’atendre’t.

Quines són les diferències entre els malsons i els terrors nocturns?

Quan ens pregunten per problemes o trastorns psicològics, és habitual que ens vinguin al cap alteracions que impliquen estar conscient, despert. Segurament ara ens puguin venir alguns exemples. Tot i això, no només es produeixen en un estat de vigília, sinó que també poden presentar-se durant la nit, o millor dit, durant el son. Aquest, tot i ser un fenomen complex, ha reflectit que hi ha una sèrie d’alteracions que es produeixen exclusivament quan dormim, i que aquestes poden ser derivades d’altres problemes emocionals i / o metges, o de naturalesa primària, és a dir, sense poder associar o relacionar-lo amb cap altra afecció.

En relació a l’últim exposat, hi ha múltiples situacions que poden fer que el nostre somni es vegi pertorbat; entre ells, els problemes laborals, familiars i socials constitueixen els grups més amplis. Dins d’ells podríem especificar moltes situacions, com canvis de torn, malestar amb la nostra parella, la pèrdua d’un ésser estimat, el lliurament d’un projecte important … Tot això es tradueix en malestar, el qual es pot exterioritzar amb diferents símptomes com ansietat, depressió, o el que aquí ens incumbeix, problemes de son. Així doncs, específicament en aquesta àmplia categoria, anem a diferenciar dues problemàtiques, que encara que es tendeixen a concebre dins de la mateixa entitat, són dues alteracions independents amb característiques individuals. Per a això podem establir diferents aspectes a tenir en compte:

  • Cicle de la son: Els malsons tenen lloc majoritàriament en la fase REM del nostre somni, és a dir, en l’última fase de la son on apareix un EEG desincronitzat, ones semblants a la vigília i atonia muscular. En canvi, els terrors nocturns solen esdevenir dins la fase més profunda de la son, el son no REM o d’ones lentes. Aquest englobaria les fases 3 i 4 de la son.

  • Activació: En el cas dels malsons, hi ha una activació lleu o moderada, mentre que en els terrors nocturns sol ser intensa, semblant als símptomes d’un atac de pànic en el qual apareixen diferents símptomes d’ansietat.

  • Despertar i record: En els malsons la persona desperta completament i pot recordar gran part del contingut de l’episodi, a diferència dels terrors, on el despertar és incomplet, i hi ha amnèsia per l’esdevingut. Això té molt sentit si tenim en compte la fase de la son. En REM apareixen signes semblants a la vigília, i en no REM estem en un estat de profunda dormició.

Aquestes serien les principals característiques de les dues alteracions, les quals poden ajudar-nos a diferenciar-les a nivell general. Enllaçant amb el primer exposat, ambdós problemes poden aparèixer amb o sense causa associada, i tant en la infància com en l’edat adulta. Si vols rebre més informació al respecte, pots posar-te en contacte amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró. Et proporcionarem tota l’ajuda que necessitis.

El Trastorn Límit de la Personalitat (TLP)

Entre els diferents problemes psicològics que fins al moment s’han detectat i descrit, hi ha alguns que poden ser menys apreciables a simple vista, i els quals poden romandre latents durant amplis períodes de temps. Entre ells apareixen els trastorns de la personalitat, una alteració que es caracteritza per un patró permanent d’experiència interna i de comportament que s’aparta acusadament de les expectatives de la cultura del subjecte. A més, aquest és inflexible, estable, s’estén a una àmplia gamma de situacions personals i socials, i provoca malestar i deteriorament de l’activitat. Un altre aspecte a tenir present és que s’acostuma a iniciar en l’adolescència o edat adulta primerenca.

Un dels més característics i invalidants dins d’aquesta àmplia categoria, és el Trastorn Límit de la Personalitat (TLP). La seva característica principal rau en una pauta general d’inestabilitat en les relacions personals, imatge personal i afectivitat, al costat d’una impulsivitat marcada. Això pot expressar-se de diferents maneres; mitjançant esforços intensos per evitar un possible abandonament, inestabilitat significativa en les relacions interpersonals, sensació de buit accentuat, conductes perjudicials i autolesives (p.ex., despesa excessiva, sexe, consum de drogues, conducció temerària …), conductes o amenaces de suïcidi , sentiments de còlera inapropiada, i fins i tot símptomes dissociatius greus. En aquest sentit, com veiem, es tracta d’una problemàtica molt complexa, que abasta un espectre ampli de símptomes que reflecteixen la seva gravetat. Tot això, posseeix una clara repercussió personal, principalment emocional, però no podem deixar de banda les conseqüències que d’això es deriven per a la família.

En la línia de l’últim exposat, Marsha Linehan (1943), psicòloga i professora nord-americana, va realitzar una sèrie d’aportacions sobre el TLP que han resultat especialment útils per a la seva comprensió i tractament. Segons ella, la problemàtica té el seu origen en una disfunció de sistema de regulació emocional fruit d’una interacció entre una vulnerabilitat biològica (ser sensible a estímuls emocionals, tendència a experimentar emocions intenses …) i un ambient invalidant on apareixerien patrons de criança en els quals no es validarien les expressions emocionals de l’infant vulnerable. A partir d’aquesta explicació, la pròpia autora crea la Teràpia Dialèctica Conductual (TDC), en la qual procura treballar el sistema cognitiu i emocional de la persona per fomentar una major estabilitat tant personal com vital.

Existeixen altres alteracions i trastorns de la personalitat que poden generar limitacions significatives en el funcionament de la persona. La majoria es treballen des de la Teràpia Cognitiu-Conductual, però hi ha altres propostes que estan resultant molt vàlides per potenciar la millora d’aquestes i altres problemàtiques. Si ho desitja, t’animem a que et posis en contacte amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró. Estarem encantats d’atendre’t.

0 Comments

Conceptualització i conseqüències del trastorn de la comunicació social (pragmàtic)

Els problemes psicològics tendeixen agrupar-se, en primer lloc per sector de la població (infantil-adolescent o adulta), i d’altra banda, per tipologia de símptomes. En alguns casos, però, poden aparèixer tant en la infància com en l’edat adulta, i fins i tot en altres, s’observa una cronificació des d’edats primerenques fins a moments més avançats de la vida. En el cas que aquí ens ocupa, el trastorn de la comunicació social (pragmàtic), veiem que la seva aparició acostuma a ser en edats primerenques (primera o segona infància), però a causa de les característiques del nostre desenvolupament evolutiu, i a les dificultats per detectar certes alteracions, aquest pot no identificar-se fins a períodes posteriors.

D’aquesta manera, la principal característica d’aquesta problemàtica és la deficiència/deficiències en l’ús de la comunicació per a propòsits socials, com pot ser saludar o compartir informació considerada apropiada per al context social. A més, presenta un clar deteriorament en la capacitat per modificar la comunicació i adaptar-la al context o a les necessitats de l’oient (p.ex., parlar de manera diferent en una aula o en un parc, conversar amb un adult o un nen, etc.). També presenten dificultats per seguir les normes d’interacció i conversa, com poden ser respectar el seu torn, expressar-se de forma diferent quan no es comprèn el seu missatge, i saber quan utilitzar signes verbals i no verbals per regular la conversa. Finalment, com una altra de les característiques rellevants, apareixen dificultats per entendre allò que no es diu de manera explícita, costant la interpretació de significats ambigus o no literals (ironia, sarcasme, humor …).

En la línia de l’últim exposat, el problema presentat pot confondre amb altres trastorns, com són el Trastorn de l’espectre autista (TEA) o el Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH). En el primer, apareixen dificultats socials significatives, però aquestes no només se circumscriuen a la comunicació, sinó que engloben altres aspectes com l’empatia, la intersubjectivitat, i la teoria de la ment. A més, una altra de les característiques que els diferencia és que en el TEA apareixen interessos restringits i conductes estereotipades. En el cas del TDAH, poden aparèixer dificultats en la comunicació, però junt amb aquestes, s’aprecia una activitat motora excessiva i/o dificultats clares d’atenció. Resulta interessant i convenient conèixer les característiques de el desenvolupament evolutiu dels nens per poder diferenciar les alteracions i poder establir un diagnòstic diferencial adequat. En aquest sentit, la detecció i intervenció primerenca ens permet prevenir dificultats futures més greus, i afavorir el correcte funcionament i l’adaptació de la persona.

Finalment, convé tenir en compte, que aquesta i altres patologies poden cronificar-se, o fins i tot modificar-se i derivar cap a una altra alteració. Si vols ampliar la informació sobre això, o vols visitar-te amb els nostres professionals, en el nostre centre de psicologia, a Mataró, et facilitarem tot el que necessitis. No ho dubtis i truca’ns.

L’ABC de la Psicologia

Els humans som éssers complexos, i fins i tot més quan estem en grup i interaccionant amb altres persones. Estem conformats d’una sèrie d’elements (emocions, records, pensaments, experiències …) més, o menys subjectius, i de vegades difícils de definir. Així, podríem dir que la psicologia, entre moltes altres funcions, busca conèixer i establir un ordre i estabilitat entre aquests curiosos fenòmens, buscant optimitzar per facilitar el major benestar emocional possible. En aquest sentit, són diferents les propostes que han emergit amb aquesta finalitat, sent l’ABC que a continuació s’exposarà una de les més excel·lents i representatives.

Albert Ellis, considerat un dels psicoterapeutes cognitius més influents de la història, va crear el 1957, i en contraposició amb el moviment psicoanalític preponderant fins a aquest moment, el seu propi sistema terapèutic, la Teràpia Racional Emotiva Conductual (TREC). Aquesta es va basar en la seva teoria ABC, la qual suposa els fonaments sobre els quals s’han anat desenvolupant una multiplicitat d’eines i estratègies terapèutiques. A continuació s’exposaran els seus components:

  • L’Esdeveniment activador (A): Es refereix a les situacions o fets, tant interns com externs, que ens generen una sèrie de reaccions. Així, poden ser de tot tipus, com un accident de circulació, una discussió amb la nostra parella, una imatge aversiva, imaginar o anticipar una cosa negativa, escoltar una cançó emotiva … Qualsevol esdeveniment és susceptible de ser inclòs aquí, ja que tots ells, depenent de moment, poden despertar els dos elements que segueixen a continuació.

  • La Interpretació o valoració personal (B): Davant de qualsevol esdeveniment o situació, s’activen una sèrie d’interpretacions en forma de pensaments, els quals expliquen en molt bona part l’impacte emocional que pot arribar a tenir una situació concreta. Posem per exemple que ens trobem amb una amic pel carrer a què fa molt que no veiem. Imaginem que el saludem, però aquest, passa de llarg i no ens torna la salutació. Si davant això interpretem que li passa alguna cosa amb nosaltres, o que li hem fet alguna cosa i per això ens evita, el nostre estat d’ànim serà irremeiablement negatiu. Però si en lloc d’això vam pensar que potser té un mal dia, o fins i tot que pot no haver-nos vist, l’impacte subsegüent com podem veure és molt menor.

  • Conseqüències emocionals i comportamentals (C): Tot allò que succeeix al nostre voltant, i especialment allò que passa pel nostre filtre mental, té una repercussió o conseqüències concretes. De vegades, aquestes són subtils o neutres, però en altres, sembla que no podem evitar que apareguin emocions intenses i negatives. A més, en funció de com ens hagi “assegut”, actuarem d’una forma o una altra. En l’exemple citat, podríem cridar-li recriminant-li no haver-nos tornat la salutació, o podríem aturar-nos amb cara de sorpresos, o fins i tot enviar-li un missatge preguntant-li què li passava.

L’autor emfatitza la importància d’atendre a la nostra forma d’interpretar els esdeveniments. Aquesta, segons ell, vindrà donada per l’activació d’una sèrie d’esquemes latents, que posseïm cada un de nosaltres, i que hem anat conformant al llarg de les nostres vides. En trastorns com l’ansietat o la depressió, apareixen una sèrie de creences prototípiques com “jo sóc vulnerable” o “no serveixo per a res”, les quals poden explicar com aquestes persones veuen el món. Per això, la principal meta de la seva intervenció recau en modificar la interpretació que fem sobre els esdeveniments interns i externs, de tal manera que ens permeti relativitzar la importància de les coses.

Al costat de l’Ellis, hi ha altres autors i moltes altres intervencions que ens permeten explorar el meravellós món interior de les persones, i treballar-lo per millorar-lo. En el nostre centre, situat a Mataró, els nostres professionals tenen una formació àmplia en aquests i altres tractaments. Si vols conèixer-nos, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres.

Què és la Agorafòbia? Característiques i alternatives de tractament

Els problemes d’ansietat, i especialment les pors, són fenòmens extraordinàriament comuns en la nostra societat. Des que naixem, aquests semblen adequar-se al nostre nivell evolutiu, i a mesura que ens anem fent grans, apareixen pors més abstractes i subjectives. Així, és comú que en la nostra infància haguem temut a monstres, fantasmes, el “coco”, certs animals … I poc a poc, hàgim canalitzat tot això cap a fenòmens més socials, i cap a situacions semblants a les que vivim en el nostre dia a dia, però que en ocasions no aconseguim acabar de definir.

Un d’ells és la Agorafòbia, un trastorn en el qual la persona experimenta por i ansietat en situacions on escapar pot resultar difícil, o on, en cas que aparegui una crisi o símptomes accentuats d’angoixa, pot no disposar-se de l’ajuda necessària. Tradicionalment s’havia entès com la por als llocs oberts, o públics, però aquesta concepció, si bé és parcialment correcta, no abarca la totalitat de la problemàtica. En aquest sentit, les situacions típiques més temudes són: fer servir el transport públic (p.ex., trens, autobusos, vaixells, avions …), estar en espais oberts (p.ex., ponts, mercats, zones d’estacionament …) , en espais tancats (p.ex., botigues, teatres, cinemes …), fer cua o estar en una multitud, i estar fora de casa sol. Així doncs, com veiem, les zones obertes són una però no l’única situació temuda. Una altra de les característiques importants, i que també comparteixen les altres “fòbies”, és que la persona habitualment evita anar a aquests llocs, o bé ho resisteix acompanyat o amb gran malestar. S’associa més al gènere femení que al masculí, i acostuma a aparèixer entre els 20 i els 30 anys, tot i que també s’ha documentat que és típica la seva aparició en edats més tardanes, i especialment després de certs esdeveniments traumàtics com caigudes.

El problema pot resultar altament incapacitant per a la persona que el pateix, podent arribar fins i tot a evitar sortir al carrer. En aquests casos, s’observa una clara generalització de les pors a gairebé qualsevol situació. A més, tot i que no sempre, és comú que apareguin crisis de pànic, enteses aquestes com l’experimentació d’un gran nombre de símptomes d’ansietat (dificultat per respirar, sudoració, tremolors, taquicàrdia …) en pocs minuts, juntamente amb la por a que tingui conseqüències greus. Aquests, són tots símptomes d’ansietat, però com en gairebé tots els trastorns mentals, l’agorafòbia no sol aparèixer en solitari. Sent en ocasions causa, i en moltes altres conseqüència, la depressió és una de les patologies psiquiàtriques més comuns. No resulta difícil d’entendre que com més impedida i limitada estigui una persona, més senzill és que apareguin símptomes depressius. Els sentiments d’inutilitat, fracàs i culpa acostumen a aflorar de forma relativament ràpida, però no solament en els trastorns d’ansietat, sinó en tots aquells problemes que impedeixen afrontar el nostre a dia a dia amb normalitat.

Pel que fa a les estratègies d’intervenció, la Teràpia Cognitiu-Conductual s’ha mostrat com el tractament més efectiu i eficaç per a aquest problema. Aquesta, es basa en un abordatge integral en el qual s’inclou una primera part de psicoeducació (anàlisi i comprensió de les característiques del trastorn), seguida per exercicis de reestructuració cognitiva per treballar les interpretacions negatives sobre les situacions i les conseqüències dels símptomes experimentats, i exposició en viu. Aquesta última, l’afrontament de les situacions temudes, és el component més important, ja que permet comprovar que les expectatives de perillositat no arriben a complir-se. A més, de vegades pot resultar beneficiós l’abordatge psiquiàtric a través de medicació, permetent reduir l’activació i augmentar l’autoconfiança.

Els problemes d’ansietat i el seu tractament són àrees àmpliament explorades i investigades des de la psicologia. Si vols ampliar la informació, o creus que pots beneficiar-te de la nostra ajuda, posa’t en contacte amb nosaltres. El nostre equip, situat a Mataró, estarà encantat d’ajudar-te.