El Benefit Finding

De vegades sembla que esperem a perdre o a que passi alguna cosa per valorar allò que tenim. És famosa la frase “no valorem a algú o alguna cosa fins que ho perdem”. Doncs bé, res més lluny de la realitat, en certs moments aquesta afirmació sembla complir-se de manera gairebé literal. Aquest és el cas del Benefit Finding, un fenomen descrit recentment que fa referència a la reacció psicològica davant el càncer que porta a algunes persones a apreciar detalls de la seva vida que fins llavors havien obviat o oblidat. Així, tot i que es va començar a descriure específicament per a aquesta patologia, s’ha comprovat que és més que adequat aplicar-lo a moltes altres situacions, especialment relacionades amb certes malalties.

S’ha postulat que l’aparició d’aquest fenomen està relacionat amb l’afrontament de l’estrès i el malestar emocional. D’aquesta manera, apareixeria com un mecanisme que ens permet esmorteir el patiment per la situació que estem vivint. Com sabem, hi ha diferents maneres de combatre els estressors tant externs com interns, però no tots resulten eficaços. A nivell general, diferents estudis han evidenciat que el estar en possessió de certs recursos psicològics i socials, possibilita trobar beneficis en relació als esdeveniments vitals estressants, permetent a més desenvolupar intervencions preventives per millorar la salut i el seu afrontament. En concret, el suport social percebut resulta especialment important en la millora del nostre estat físic i mental. També és important remarcar que el terme aquí descrit afecta persones de qualsevol edat, i es considera un mecanisme inconscient i automàtic. És com si tinguéssim un escut que s’activa davant les situacions d’alt patiment i sobretot davant aquelles que resulten incontrolables.

És necessari passar per aquests moments per valorar i apreciar més la nostra vida? La resposta és no, però sembla que en aquestes ocasions ens veiem especialment obligats. Per això, des d’aquí volem emfatitzar la importància que té centrar-nos i valorar el present. El fet que apareguin fenòmens com el descrit evidència que moltes vegades ens tornem autòmats del nostre dia a dia. Estem tant centrats en el passat i en el futur que passem pel present sense processar-lo, i sobretot, sense viure’l!. És cert que la nostra societat està parcialment impregnada de preocupació, per la nostra feina, la nostra família, els nostres amics … I aquesta es descriu com l’estat d’inquietud i malestar relacionat principalment amb possibles esdeveniments futurs, o amb aspectes que ja han passat però que, paradoxalment, busquem remeiar o canviar. Això, quan apareix de manera molt marcada i reiterativa pot donar lloc a certs problemes psicològics com els trastorns d’ansietat o la depressió. Així i tot, en ocasions és cert que sembla inevitable caure en aquesta temptació. Tot i això, hemDe vegades sembla que esperem a perdre o a que passi alguna cosa per valorar allò que tenim. És famosa la frase “no valorem a algú o alguna cosa fins que ho perdem”. Doncs bé, res més lluny de la realitat, en certs moments aquesta afirmació sembla complir-se de manera gairebé literal. Aquest és el cas del Benefit Finding, un fenomen descrit recentment que fa referència a la reacció psicològica davant el càncer que porta a algunes persones a apreciar detalls de la seva vida que fins llavors havien obviat o oblidat. Així, tot i que es va començar a descriure específicament per a aquesta patologia, s’ha comprovat que és més que adequat aplicar-lo a moltes altres situacions, especialment relacionades amb certes malalties.

S’ha postulat que l’aparició d’aquest fenomen està relacionat amb l’afrontament de l’estrès i el malestar emocional. D’aquesta manera, apareixeria com un mecanisme que ens permet esmorteir el patiment per la situació que estem vivint. Com sabem, hi ha diferents maneres de combatre els estressors tant externs com interns, però no tots resulten eficaços. A nivell general, diferents estudis han evidenciat que el estar en possessió de certs recursos psicològics i socials, possibilita trobar beneficis en relació als esdeveniments vitals estressants, permetent a més desenvolupar intervencions preventives per millorar la salut i el seu afrontament. En concret, el suport social percebut resulta especialment important en la millora del nostre estat físic i mental. També és important remarcar que el terme aquí descrit afecta persones de qualsevol edat, i es considera un mecanisme inconscient i automàtic. És com si tinguéssim un escut que s’activa davant les situacions d’alt patiment i sobretot davant aquelles que resulten incontrolables.

És necessari passar per aquests moments per valorar i apreciar més la nostra vida? La resposta és no, però sembla que en aquestes ocasions ens veiem especialment obligats. Per això, des d’aquí volem emfatitzar la importància que té centrar-nos i valorar el present. El fet que apareguin fenòmens com el descrit evidència que moltes vegades ens tornem autòmats del nostre dia a dia. Estem tant centrats en el passat i en el futur que passem pel present sense processar-lo, i sobretot, sense viure’l!. És cert que la nostra societat està parcialment impregnada de preocupació, per la nostra feina, la nostra família, els nostres amics … I aquesta es descriu com l’estat d’inquietud i malestar relacionat principalment amb possibles esdeveniments futurs, o amb aspectes que ja han passat però que, paradoxalment, busquem remeiar o canviar. Això, quan apareix de manera molt marcada i reiterativa pot donar lloc a certs problemes psicològics com els trastorns d’ansietat o la depressió. Així i tot, en ocasions és cert que sembla inevitable caure en aquesta temptació. Tot i això, hem de plantejar-nos la possibilitat de considerar l’alternativa que proposem.

Estratègies com el mindfulness poden ajudar-nos a combatre aquesta tendència i a “millorar el moment”. Promou un estil de vida centrat en l’ara, i buscant especialment no jutjar les nostres experiències, estats d’ànim i pensaments. En aquest sentit, podem arribar a comprendre que les nostres preocupacions difícilment es centren en coses del moment actual, de l’ara, relacionant-se molt més amb prediccions futures i amb valoracions del passat.

Hi ha diferents alternatives terapèutiques que inclouen aquesta pràctica entre els seus objectius. Si estàs interessat i/o consideres que et pots beneficiar, no dubtis en contactar amb el nostre equip de psicòlegs, situat a Mataró. T’oferirem tota la informació i ajuda que necessitis. de plantejar-nos la possibilitat de considerar l’alternativa que proposem.

Estratègies com el mindfulness poden ajudar-nos a combatre aquesta tendència i a “millorar el moment”. Promou un estil de vida centrat en l’ara, i buscant especialment no jutjar les nostres experiències, estats d’ànim i pensaments. En aquest sentit, podem arribar a comprendre que les nostres preocupacions difícilment es centren en coses del moment actual, de l’ara, relacionant-se molt més amb prediccions futures i amb valoracions del passat.

Hi ha diferents alternatives terapèutiques que inclouen aquesta pràctica entre els seus objectius. Si estàs interessat i/o consideres que et pots beneficiar, no dubtis en contactar amb el nostre equip de psicòlegs, situat a Mataró. T’oferirem tota la informació i ajuda que necessitis.

L’Alexitímia

La detecció, i molt menys la comprensió i exteriorització de les nostres emocions no suposa una tasca senzilla. En moltes ocasions ens costa determinar què ens passa, perquè ens sentim de determinades maneres, des de quan, i fins i tot què ha fet que ens sentim així. Tot això constitueix el que anomenem alexitímia, terme introduït el 1972 pel psiquiatre Sifneos ( ‘a’ -sin-, ‘lexis’ -paraula-, ‘thimos’ -afecte-) definint-lo com la incapacitat per detectar, reconèixer i per tant posar nom i expressar les nostres pròpies emocions. Tot i que inicialment es va associar a un desordre neurològic, actualment s’ha comprovat que pot aparèixer en diferents problemàtiques i estats emocionals.

Aquest fenomen té importants repercussions tant en la persona que el pateix com especialment en el seu entorn més proper. Principalment les limitacions es relacionen amb les relacions interpersonals, ja que aquestes difícilment són retroalimentades a nivell emocional. És a dir, “l’alexitímic” posseeix dificultats tant per detectar les emocions generades internament (p.ex., frustració per no aconseguir una meta o objectiu personal), com les provocades de manera externa (per exemple, no mostrar entusiasme o il·lusió davant d’una bona notícia). D’aquesta manera, les persones properes poden definir-lo com fred, o excessivament pragmàtic. A més, i per paradoxal que sembli, el fet de tenir aquesta mancança no eximeix a la persona d’experimentar patiment. D’aquesta manera, és important tenir en compte que acostumen a manifestar els símptomes típics de qualsevol estat emocional, com plor, taquicàrdia, tremolor … estant la seva dificultat relacionada amb la detecció i l’expressió del que senten, no en el fet o no d’experimentar-ho. Així, el no saber definir el seu estat, els dificulta molt la tasca d’autoregulació de la seva emoció.

Com s’ha indicat, al principi es relacionava amb un dany neurològic, ja que la seva aparició es reflecteix especialment en els Trastorns Generalitzats del Desenvolupament, i entre ells en l’Autisme. Tot i això, recentment s’accepta la hipòtesi d’una etiologia multifactorial, és a dir que entren en joc tant elements biològics com ambientals. Això és així pel fet que s’ha evidenciat que pot aparèixer en moltes altres situacions i problemàtiques, entre elles problemes de l’estat d’ànim com depressió o ansietat (especialment en la primera d’aquestes), i fins i tot en alguns Trastorns de Personalitat, com el Límit o el Antisocial. En aquest sentit, s’ha parlat d’una certa predisposició a la alexitímia, de possibles experiències traumàtiques que propicien la seva aparició, i fins i tot d’un aprenentatge continu en el qual es tapen o inhibeixen certs estats emocionals. En la línia de l’últim comentat, val la pena esmentar la importància d’una educació emocional adequada des d’edats primerenques, en la qual no s’invalidin les emocions, i on es propiciï una correcta expressió i canalització d’aquestes.

Finalment, i encara que sigui una tasca complicada, és important no confondre la alexitímia amb la negació, o millor dit, amb el fet de no voler acceptar o expressar certs estats emocionals. En el primer cas parlem d’una incapacitat, d’una limitació, i en el segon ens estem referint més a un acte més o menys intencional. Aquesta última alternativa acostuma a presentar-se en patologies com el Trastorn de Conducta.

La identificació i regulació emocional és clau per aconseguir un estat d’ànim personal òptim. A més, permet la creació i el manteniment de les nostres relacions amb els altres, ja que la majoria, per no dir totes, es basen en aquesta reciprocitat emocional comentada. Pots plantejar i resoldre els teus dubtes posant-te en contacte amb el nostre centre de Psicologia, situat a Mataró. Allà, els nostres professionals et proporcionaran una atenció individual i personalitzada.

Enuresi: característiques i estratègies d’intervenció

L’emissió repetida d’orina, al llit o a la roba, i de manera voluntària o involuntària, constitueix el que avui dia anomenem Enuresi. Per constituir un trastorn però, ha d’aparèixer un mínim de dues vegades a la setmana durant tres mesos, o un deteriorament i malestar importants en els diferents àmbits de la vida. A més, la persona ha de tenir almenys 5 anys d’edat, i és important que la incontinència no es produeixi sota els efectes d’una substància o malaltia mèdica específica.

D’aquesta primera definició cal destacar diferents aspectes important: En primer lloc, i gairebé com a aspecte més rellevant, cal concebre la fuita involuntaria d’orina com una situació habitual i freqüent en la població. Si ho pensem, és bastant probable o bé que nosaltres ho haguem patit, o que algun familiar o conegut hagi passat per això. En aquest sentit, es considera normal fins a l’edat especificada. Al costat d’això, és necessària una freqüència específica, ja que les fuites puntuals també acostumen a ser altament prevalents. Un altre dels aspectes interessants, és la voluntarietat o no de l’acte. Així, el més freqüent és que aquest sigui involuntari, ja que sol donar-se més en hores de son (subtipus enuresi nocturna o enuresi monosimptomàtica). En aquest subtipus val la pena esmentar, a part de que es relaciona més amb el sexe masculí, que no en poques ocasions l’emissió es produeix durant el son REM, en el qual el record és més probable i el/la nen/a pot recordar el somni en el qual s’ha produït la micció. D’altra banda, l’enuresi diürna (o incontinència urinària), més freqüent en el sexe femení, és menys prevalent. En aquesta acostuma a haver-hi una demora de l’emissió fins que apareix la incontinència, de vegades per reticències a fer servir el bany per ansietat social o per alguna inquietud relacionada amb activitats escolars o lúdiques. També pot aparèixer l’enuresi tant de manera nocturna com diürna, a la qual se l’anomena enuresi no monosimptomàtica. Quan es realitza de manera voluntària, el problema es relaciona habitualment amb altres diagnòstics, com el Trastorn de Conducta o el trastorn negativista desafiant. Tot i això, també es relaciona amb crides d’atenció i problemes afectius (ansietat o depressió).

A més dels subtipus comentats, també és útil diferenciar entre incontinència primària i secundària. La primera d’elles es refereix a quan la persona no ha desenvolupat la continència, acostumant a aparèixer aquesta cap als 5 anys. Pel que fa a la secundària, es produeix després d’haver aconseguit la continència urinària. Pel que fa a les possibles causes de la problemàtica, s’ha citat el retard o la laxitud en l’aprenentatge per anar al bany, i principalment l’estrès. Es tracta d’una patologia que no acostuma a prevaler fins a la infància tardana o l’adolescència, i molt menys fins a l’adultesa. Quan això passa, però, es pot produir un augment en la freqüència de fuites. Per tot el comentat, i principalment per la seva elevada freqüència, la qual s’incrementa any a any, convé dissenyar i aplicar intervencions específiques, eficients i útils per a aquesta situació.

Entre elles, podem trobar diferents tipus que han demostrat eficàcia per a l’enuresi: El primer d’ells és el mètode de l’alarma o pipí-stop (considerat el més eficaç); consisteix en un dispositiu que posseeix un sensor d’humitat i un emissor de so, llum o vibració. Quan aquest sensor, el qual s’acostuma a posar a la roba interior, detecta la humitat, l’emissor es dispara i provoca que el nen es desperti. Això fa que l’orina es retingui i/o que hagi d’anar al bany. A més d’aquest, hi ha altres tractaments com l’entrenament en llit sec, l’entrenament en retenció voluntària, i fins i tot psicofàrmacs específics com la desmopressina, o l’oxibutinina (per l’enuresi diürna). S’ha demostrat que potenciar un aprenentatge d’anar al bany, canviar la muda mullada, i de despertar i retenir l’orina, són factors de bon pronòstic en el tractament de l’enuresi.

Si vols aprofundir sobre el tema, o t’agradaria rebre informació sobre alguna altra situació, posa’t en contacte amb el nostre centre, a Mataró. Els nostres psicòlegs i psiquiatres et facilitaran tot allò que necessitis.

Què són les depressions atípiques i melancòliques?

La tristesa és una de les emocions més típiques i freqüents de l’ésser humà. Tots, en base a la nostra experiència, podem definir més o menys en què consisteix. Sabem que apareix en moments complicats, com ara quan alguna cosa ens ha ferit, decebut, quan hem perdut algú o alguna cosa significativa per a nosaltres, o quan no hem aconseguit una cosa que desitjàvem. Aquesta, es tradueix, a més, en una sèrie de sensacions i reaccions, com ganes de plorar, apatia, sensació de buit, o fins i tot d’ofec. En algun moment, totes o gairebé totes aquestes manifestacions formen part de la nostra vida. Tot i això, de per si, no constitueixen un trastorn depressiu, encara que formin part d’ell com a continuació es veurà.

Podem definir la depressió com la malaltia o trastorn psicològic en què predominen un estat d’ànim de tristesa significativa i de disminució de l’interès i del plaer, i en què a més poden i solen donar-se altres símptomes com insomni, fatiga o pèrdua d’energia, sentiments d’inutilitat o de culpa excessiva, menor capacitat de concentració, pèrdua o augment de pes …entre d’altres. A més, el quadre limita de manera important la vida de la persona, considerant-se d’aquesta manera, com clínicament significatiu. Això últim és especialment important, ja que la diferencia de l’estat d’ànim baix o tristesa. És a dir, per a constituir un diagnòstic han d’aparèixer una sèrie de símptomes que repercuteixin de manera negativa i significativa en la persona. A més però, i tot i que no s’acostuma a fer molta menció, des de fa relativament poc temps s’han anat definint alguns subtipus de depressió. Això ha estat així, en part, a causa de la variabilitat amb què es presenta aquest quadre en cada persona, i d’altra banda amb l’objectiu de dissenyar estratègies terapèutiques més específiques i eficaces en funció de la problemàtica.

Entre els subtipus trobem a la depressió atípica, i la depressió melancòlica. En relació a la primera, com a criteri obligatori per establir el seu diagnòstic hi ha una reactivitat de l’estat d’ànim, és a dir, que aquest millora davant d’esdeveniments positius reals o potencials. Al costat d’això, han d’aparèixer dos dels següents: augment del pes o de la gana, hipersòmnia, paràlisi plúmbia (sensació de pesadesa a les extremitats), i una alta sensibilitat al rebuig interpersonal. Com veiem, la mateixa paraula ens ajuda a fer-nos una idea de les característiques que presenta, ja que pot resultar una mica contraintuitiu si pensem en una depressió més comuna o prototípica. Pel que fa a la depressió melancòlica, el principal tret i el qual ens ha de fer sospitar de la seva aparició, és la marcada pèrdua de plaer i/o manca de reactivitat cap a estímuls habitualment i potencialment plaents. A més però, i tenint en compte que aquest aspecte (tot i que potser de forma menys accentuada) també es presenta a la depressió típica, han d’aparèixer tres o més dels següents: desànim profund, desesperació i/o mal humor, estat d’ànim buit, empitjorament al matí, despertar precoç, notable agitació o retard psicomotor, anorèxia o pèrdua de pes, i culpa excessiva o inadequada.

D’aquesta manera, veiem com no només hi ha un únic subtipus de depressió, i cada vegada són més els trastorns en els quals s’estan definint formes alternatives de presentació. Això, a més, també es veu afavorit pel gran solapament que existeix entre moltes categories. Així, per exemple, ansietat i depressió comparteixen molts aspectes, i fins i tot en moltes ocasions veiem com alguns poden portar a altres amb relativa facilitat. Per tot això, cal desengranar el més específicament possible totes les característiques de la problemàtica que presenti el pacient, per tal de poder ajudar-lo de manera més eficient.

Si estàs interessat en conèixer més sobre el tema, o tens alguna altra pregunta, a Mataró comptem amb un equip de psicòlegs i psiquiatres que t’ajudarà i proporcionarà tota la informació que necessitis.

Beneficis de la respiració i la relaxació

L’afrontament del malestar, sigui aquest causat per esdeveniments interns (pensaments, dolor físic …) o externs (discussió amb la parella, problemes a la feina…), es pot fer de diferents maneres. En moltes ocasions busquem trobar una solució directa i senzilla per aconseguir sentir-nos millor, i en la majoria de situacions ho fem enfocant-nos cap a fora, és a dir, procurant solucionar un problema extern que indirectament incideixi en el nostre benestar físic i emocional. El que està clar és que el malestar, en major o menor mesura, l’acostumem a experimentar de manera similar, almenys qualitativament. Així, símptomes com la tristesa, l’estrès o l’ansietat són especialment comuns quan alguna cosa ens pertorba. Per això, a continuació s’exposarà una alternativa d’afrontament que posa el focus d’atenció en el nostre interior, en el nostre cos, la qual cosa pot ser beneficiós tant per esdeveniments que esdevinguin fora, com dins nostre.

Parlem de les tècniques de control de l’activació, on queden inclosos els exercicis de respiració i de relaxació. Quantes vegades hem necessitat una “alenada d’aire fresc” per aturar-nos i reflexionar? O en quants moments hem sospirat quan alguna cosa ens ha molestat o fet sentir malament? Aquests actes automàtics busquen regular el nostre cos, proporcionant-nos una lleugera sensació de benestar. Doncs bé, les tècniques que comentem busquen precisament això, però de manera una mica més sistematitzada. Quan estem especialment inquiets o nerviosos, sigui perquè alguna cosa ens preocupa a curt o llarg termini, el nostre cos respon. Això es produeix a través de l’activació del Sistema Nerviós Simpàtic, o també denominat sistema d’alarma. Aquest, provoca una sèrie de canvis fisiològics amb els quals el nostre organisme es prepara per afrontar el perill: Alliberem adrenalina i noradrenalina, que produeixen una sensació de nerviosisme i inquietud. Augmenta la freqüència i la força dels batecs del cor. Així els nostres músculs disposen de més sang i eliminem millor les toxines, resultant-nos més fàcil atacar o fugir. Hiperventilem; és a dir, respirem més quantitat d’aire i més de pressa, preparant també el nostre cos per a l’afrontament. Aquesta hiperventilació fa que tinguem més oxigen a la sang i que notem certes sensacions internes. A més, la nostra sang es concentra en les àrees del cos on podria ser més necessària en una situació de perill, quedant per tant menys sang en altres zones, per exemple a les mans, podent donar lloc a tremolor, formigueig, etc.

Tots aquests canvis, poden ser útils i beneficiosos si estem davant d’un perill real. Però quan això no és així, i ens mantenim permanentment activats, podem sentir-nos especialment fatigats, baixos d’energia i fins i tot perdre la son o la gana, amb les subsegüents conseqüències que això comporta. Per això, els exercicis de relaxació i control de la respiració poden mostrar-se molt beneficiosos. Aquests, a nivell general busquen reduir l’activació fisiològica facilitant la recuperació de la calma, l’equilibri mental i la sensació de pau interior. És important esmentar però, que la seva pràctica no només afecta una dimensió fisiològica, sinó també als processos emocionals, cognitius i conductuals. Així, busquen activar la branca parasimpàtica del nostre cos, és a dir aquella encarregada de les funcions d’estalvi i repòs. Entre les tècniques de relaxació podem trobar la Relaxació Muscular Progressiva amb les seves variants (p.ex., Relaxació Diferencial, Relaxació condicionada o Relaxació passiva), la Meditació, el Ioga o el Biofeedback. Entre les de respiració, es recomana especialment la Respiració Diafragmàtica. Totes elles, si es practiquen amb regularitat poden arribar a produir una gran sensació d’alleujament i alliberament, i ajudant-nos a afrontar les diferents situacions amb més calma i energia. Entre els seus efectes, es troben els següents: increment de la circulació sanguínia cerebral, descens del consum metabòlic d’oxigen, relaxació muscular (disminueix la tensió i el to muscular), disminució de la intensitat i freqüència del batec cardíac i de la pressió arterial, disminució de la freqüència i augment i profunditat de la respiració, augment de l’amplitud i capacitat inspiratòria, i augment de serotonina (substància relacionada amb el benestar).

Com veiem, per tant, es produeixen efectes contraris als d’activació, estrès o ansietat. A més, convé ressaltar que acostumen a ser exercicis relativament senzills d’aplicar, i que no comporten molt de temps, la qual cosa facilita que puguin ser posats en pràctica en moltes situacions. Junt amb això, pot ser aplicat tant per nens com per adults, la qual cosa reflecteix que és una estratègia versàtil. Pots rebre més informació al nostre centre, situat a Mataró, on els nostres psicòlegs i psiquiatres et proporcionaran tota l’ajuda que necessitis. No ho dubtis i truca’ns.

Autisme: Indicis i característiques principals

Com podem saber si un/a nen/a presenta autisme? En què es diferencia d’altres problemàtiques infantils? Què podem fer per detectar–ho el més aviat possible?. Són moltes les preguntes que es generen al voltant d’aquesta àmplia categoria. I diem àmplia, perquè es tracta d’una de les nocions més extenses o obertes que existeixen. Això vol dir que entre les seves característiques apareixen una varietat de símptomes molt significativa, la qual cosa fa que avui dia es parli molt més d’espectre, i no tant de trastorn o problemàtica específica. Amb això, d’una banda es reconeix la complexitat a l’hora de delimitar-lo, i de l’altra, s’ofereix la possibilitat de considerar una àmplia avaluació per establir la seva presència o absència.

Actualment aquesta problemàtica es concep dins dels anomenats trastorns del neurodesenvolupament, és a dir afeccions amb inici al període de desenvolupament que solen manifestar-se de manera precoç. Entre elles es troben el Trastorn de Dèficit d’Atenció i Hiperactivdad (TDAH), la Discapacitat Intel·lectual, els Trastorns de la Comunicació o els Trastorns Motors, entre d’altres. És important tenir en compte que el rang de dèficit varia, desde limitacions específiques a dèficits globals, i és freqüent que es presentin de manera concurrent. Així, el trastorn es caracteritza per dificultats persistents en la comunicació i interacció social en diversos contextos, i per mostrar patrons restrictius i repetitius de comportament, interessos o activitats. En quan a la primera característica, el dèficit social, pot traduir-se en problemes per establir i mantenir interaccions, anomalies en el contacte visual i ús de gestos, o fins i tot problemes per ajustar el comportament en diversos contextos i absència d’interès per les persones. Pel que fa a la segona característica, es poden observar moviments o un estil de parla repetitiu, excessiva rigidesa pel que fa a les seves rutines diàries, interessos molt restringits, i hiper o hiporreactividad als estímuls sensorials.

Un dels aspectes més importants a tenir en compte és que el problema s’acostuma a manifestar de manera primerenca. En aquest sentit, la primera sospita acostuma a estar vinculada amb una alteració del llenguatge. Els nens petits mostren dos símptomes típics (encara que no exclusius) d’aquest problema: la ecolàlia i la inversió pronominal. La primera es defineix com la repetició (immediata o retardada, arribant a ser de fins i tot dies), d’alguna paraula o frase escoltada en algú proper, i feta de manera descontextualitzada. La inversió pronominal implica utilitzar “ell”, “ella”, o “tu” o “nosaltres” per referir-se a ell mateix. Es diu que només un 5% arriba a adquirir el llenguatge, i que això es troba associat a la discapacitat intel·lectual que pateixen molts d’ells (aproximadament un 60%). D’altra banda, és comú que els pares notin que el seu fill té un contacte i interacció inusual. Així, acostumen a no defugir el contacte amb estranys, la qual cosa quan apareix sol ser indicatiu d’un aferrament segur amb els pares. En etapes posteriors, es pot observar com no busquen molt el contacte, tracten a les persones com a “objectes” i presenten una clara preocupació per preservar la invariabilitat del medi. Per això, davant els mínims canvis d’horaris o rutines, poden mostrar-se molt agitats i irritats.

Menció a part mereixen les conductes estereotipades, és a dir el balanceig del cos, el saltar, el cridar o el fer moviments rítmics amb les mans i/o els braços. S’ha hipotetitzat que aquestes únicament es produeixen com autoestimulació. També poden aparèixer en relació a certs objectes o materials (observar girar un objecte giratori, donar voltes a una corda …). A més d’aquestes, i constituint l’alteració motora més important o dramàtica, hi ha les conductes autolesives (esgarrapar, mossegar, pegar-se…). Quan aquestes apareixen, és important contactar ràpidament amb un professional de la salut mental.

Finalment, pel que fa a la prevalença, l’autisme s’associa més al gènere masculí, amb una ràtio de 4 nens per cada nena. Tot i això, quan afecta les noies, s’acostuma a relacionar amb un quocient intel·lectual menor i a un curs menys favorable. Això no ens ha de fer infravalorar la seva aparició en noies, ja que també pot i sol aparèixer. Així doncs, ens trobem davant d’una patologia concreta, on la presentació pot ser molt heterogènia, de manera que convé adoptar mesures preventives i precoces per assegurar un funcionament i adaptació adequades de la persona.

Si vols obtenir més informació en relació a aquest o qualsevol altre tema, pots escriure’ns o trucar-nos. En el nostre centre de Psicologia, a Mataró, estarem encantats d’atendre’t i ajudar-te a resoldre tots els teus dubtes.

Assertivitat i Autoestima

Si ho pensem, pot resultar-nos relativament difícil recordar l’última setmana o fins i tot l’últim dia on no haguem interaccionat. Fins i tot en aquells moments en què potser no ens venia de gust, o en els quals ens hem esforçat per no fer-ho, és altament probable que ho haguem fet (p.ex., a través de la comunicació no verbal), especialment en aquelles situacions en les que hi ha hagut més gent involucrada. Convé recordar doncs, que els humans som éssers sociables, i possiblement l’espècie més social del món. Mitjançant les relacions no només ens formem una imatge del món que ens envolta, sinó que conformem una visió de nosaltres mateixos i d’aquesta en relació als altres. És per això que les habilitats socials, i especialment l’assertivitat, resulten tan importants, ja que no només faciliten la creació i el manteniment de vincles, sinó que repercuteixen directament en el nostre benestar.

Imaginem la següent situació: Es troba, en cap de setmana, en un restaurant esperant que li serveixin la carn, feta al punt, que acaba de demanar. Al cap d’uns minuts, el cambrer s’apropa amb el seu plat, li serveix, i al tallar-la, s’adona que està crua. Què faria davant d’aquesta situació? ¿Cridaria ràpidament al cambrer? ¿Buscaria trobar altres parts més fetes? S’ho podria menjar sense demanar el canvi?. Per poder entendre correctament què significa assertivitat, inicialment podem diferenciar dues clares postures, la passiva, i l’agressiva. En el primer cas, una persona que es comportés amb passivitat, podria no dir res, i menjar-s’ho tal qual li han servit. A l’altre extrem, situaríem, per exemple, a una persona que crida o fins i tot menysprea el treball del cambrer o del restaurant. Com haurem pogut intuir, cap de les dues sembla la més adequada tant a curt com a llarg termini. Una persona que adopta en general, un funcionament passiu, inicialment pot tenir la sensació de “estalviar-se” moltes discussions i malentesos, o fins i tot d’evitar que els altres s’allunyin d’ella o la jutgin negativament, però progressivament és més que probable que la seva autoestima es vegi minvada, ja que a poc a poc anirà perdent la capacitat de comunicar malentesos, i fins i tot pot tenir la sensació de que els altres s’aprofiten d’ella. Per altra banda, tampoc convé reaccionar sempre amb exaltació o irritabilitat, ja que podem provocar que la gent del nostre voltant s’allunyi, i que fins i tot la seva relació amb nosaltres es basi principalment en la por.

Així doncs, l’assertivitat o conducta assertiva se situaria aproximadament en un punt mig entre les dues conductes exemplificades. La podem definir com l’habilitat social que ens permet defensar els nostres drets davant els altres, d’una manera empàtica, clara, directa i respectuosa, i sense menysprear o vulnerar els drets dels demés. En l’exemple anterior, seria alguna cosa així com: “Disculpi, cambrer, si no és molta molèstia, podria passar-me una mica més la carn?”. Amb això, aconseguim ser congruents amb les nostres necessitats, expressant-les de tal manera que la informació sigui rebuda pel receptor d’una manera adequada, i augmentat conseqüentment la probabilitat d’obtenir el que desitgem. Malgrat això, podríem dir que l’assertivitat ideal no existeix. Difícilment trobarem algú que actuï segons aquests paràmetres tot el temps. Les nostres respostes, i la nostra interacció, depenen de moltes variables; entre les que trobaríem les situacionals (lloc, temperatura, moment del dia …), i les personals, tant pròpies com alienes (trets de personalitat, caràcter, situació personal …). A més d’això, hi ha components de la pròpia relació en si que poden marcar com transcorri la interacció, com ara el nivell de confiança que tinguem amb l’altre, l’edat, el grau de coneixement que tinguem sobre ell/a … Tot això, posat en interrelació, explica la manera (com) en què ens relacionarem. Com podem observar, hi ha molts factors que són relativament complicats de preveure o controlar, però tot i així, és important apropar-nos al que entenem com a conducta assertiva.

Si ho aconseguim, i sobretot, si ho mantenim i el generalitzem a diferents àmbits, podrem veure com té una clara repercussió en el nostre estat d’ànim. En aquest sentit, alguns problemes d’ansietat o de depressió poden explicar-se en menor o major part per un dèficit en aquesta habilitat social. A més, aquesta dificultat es pot presentar en molts altres problemes, siguin entitats clíniques com a tals o no. En qualsevol cas, resulta important treballar-ho, hi hagi o no malestar associat. Així, com s’ha remarcat, tot i que la persona en un principi no percebi conseqüències negatives, aquestes poden i solen aparèixer al cap de poc temps.

L’Entrenament en Habilitats Socials, o la Regulació Emocional són considerats tractaments útils per abordar aquesta situació. Aquests components, juntament amb altres estratègies, són abordats des de diferents orientacions terapèutiques, sent la Teràpia Cognitiu-Conductual una de les principals. El nostre equip de psicòlegs, a Mataró, et proporcionarà tota la informació que necessitis i t’ajudarà a resoldre els dubtes que tinguis.

El Trastorn d’evitació/restricció de la ingestió d’aliments

Els problemes alimentaris constitueixen un dels reptes més freqüents i complexos en la nostra societat actual. Molts d’ells, com el que aquí es comentarà, comencen a manifestar-se en edats primerenques, generant d’una banda un malestar significatiu als pares i persones de l’entorn del nen, però per una altra, i en cas de ser detectat, possibilitant la prevenció de problemes futurs de major gravetat. Per això, val la pena aprofundir en una categoria que, tot i que ha aparegut recentment, resulta ser una de les situacions més significatives, tant per la seva prevalença com per les limitacions que provoca.

Aquesta problemàtica es conceptualitza com el trastorn alimentari que es posa de manifest pel fracàs persistent per complir les adequades necessitats nutritives i/o energètiques, i que es troben associades a un o més dels fets següents: Pèrdua de pes significativa (o fracàs per arribar a l’augment de pes o creixement esperat en els nens), deficiència nutritiva significativa, dependència de l’alimentació enteral o de suplements nutritius per via oral, i interferència important en el funcionament psicosocial. Així, s’ha de complir una o més de les característiques anteriors per ser diagnosticat. A més però, es requereix que el problema generi malestar significatiu, i per tant suposi una limitació per a la persona que el pateix i/o per als altres. En aquest sentit, pot aparèixer de diferents formes, tot i que les més freqüents són la manca d’interès per menjar o alimentar-se, la preocupació sobre les conseqüències negatives o repulsives que pot tenir el menjar, i l’evitació a causa de certes característiques dels aliments .

D’aquesta manera, les persones, i especialment els nens (ja que acostuma a presentar-se en la infància), mengen molt poc i/o eviten consumir certs aliments. Sent això així, és possible que ingereixin una quantitat tan baixa de menjar que arribin fins i tot a perdre molt pes, repercutint en el seu propi desenvolupament. Per això, resulten freqüents les deficiències nutricionals, podent arribar a ser fins i tot mortals. Al costat d’això, a més, aquestes persones poden tenir serioses dificultats a l’hora de participar en activitats socials, com ara menjar amb altres persones i mantenir el contacte amb els demés. En aquest sentit, és important diferenciar-lo del “menjar selectiu o capritxós” que apareix freqüentment en edats primerenques. En aquest cas, els nens per exemple, poden triar menjar aliments d’un determinat color, olor o consistència. Tot i això, aquesta manera d’alimentar-es relaciona amb certs aliments, i a diferència dels que presenten el trastorn, acostumen a tenir una gana normal, generalment mengen una quantitat de menjar suficient, i es desenvolupen correctament.

És habitual que en un primer moment, els pares acudeixin al metge per tal d’adoptar mesures nutritives adequades, o fins i tot per trobar l’explicació a les dificultats alimentàries. Així, és comú que els metges facin proves per detectar causes físiques. Tot i que en ocasions es puguin trobar (p.ex., al·lèrgies alimentàries, problemes del tub digestiu, etc), es considera que la principal explicació per a aquesta problemàtica és psicològica, estant en moltes ocasions associada a altres trastorns alimentaris. Com a conseqüència d’això, la intervenció, a més de mèdica o nutricional, s’ha de centrar en l’establiment d’hàbits adequats, en el treball emocional, i en l’establiment de pautes específiques per als pares.

Tots aquests aspectes es treballen especialment des de la Teràpia Cognitiu-Conductual, la qual abasta tant població adulta com infantil i juvenil. Aquesta, entre d’altres, és una de les especialitats que posseeix el nostre centre de psicologia, situat a Mataró. Per obtenir més informació, pots contactar amb nosaltres. Estarem encantats d’ajudar-te.

Situacions controlables i incontrolables: Diferències i conseqüències

Les nostres vides es troben plenes de situacions i experiències que ens fan evolucionar i desenvolupar-nos com a persones. Algunes d’elles, si ho pensem, és possible que les hàgim percebut com desbordants, o difícilment combatibles. D’altres, en canvi, les haurem pogut gestionar amb relativa facilitat, la qual cosa molt possiblement haurà facilitat que la nostra autoconfiança augmentés. A vegades, però, és probable que ens haguem enfrontat a alguna situació en la qual percebíem que teníem les eines suficients per fer-li front, però ens haguem sentit frustrats davant la impossibilitat de modificar-la.

Això últim és especialment important, ja que la interpretació que fem sobre els esdeveniments interns (personals) o externs, serà clau per a comprendre la nostra manera de comportar-nos davant d’aquests. En altres paraules, si considerem que tot està al nostre abast i que som capaços de resoldre/controlar qualsevol cosa, serà més probable que ens acostem i lluitem davant els esdeveniments. D’altra banda, si tendim a concebre les circumstàncies com difícilment manejables i incontrolables, és possible que optem per allunyar-nos i resignar-nos. El més important aquí és comprendre que els extrems gairebé mai són positius, i en aquest cas, adaptatius. És a dir, sempre optar per un estil d’afrontament sense tenir en compte les característiques de la situació i els recursos de què disposem, pot ser fins i tot perjudicial. Per comprendre-ho millor, és útil diferenciar entre aquelles situacions que es consideren típicament controlables, i aquelles que resulten més incontrolables:

Situacions controlables: Entre elles podem citar per exemple les hores de dedicació a la feina o a l’estudi, situacions conflictives menors del dia a dia com problemes relacionals o familiars en forma de discussions, l’horari que seguim per fer determinades tasques o activitats, etc.

Situacions incontrolables: Son aquelles que escapen al nostre control, com a exemple més prototípic podem citar la defunció o la malaltia d’algun ésser estimat. A més, també podem esmentar aquí els esdeveniments que anticipem en forma de prediccions però que difícilment puguin donar-se, o que en cas que apareguin, no es vinculen amb el fet d’haver estat pensant-ho amb anterioritat. També podem afegir les situacions imprevistes o espontànies (p.ex., accidents).

El problema sorgeix quan hi ha una distorsió de la percepció de control de les diferents situacions, o quan, tot que la interpretació sigui correcte, la persona no l’afronta de manera adequada. Així, si considerem que podem modificar o anticipar alguna cosa incontrolable, els sentiments que poden i que solen aparèixer seran frustració, ràbia, ansietat, indefensió, tristesa, i a nivell físic, majoritàriament cansament. El fet d’intentar buscar una solució per a un problema inexistent, o per un no modificable, possibilita que el nostre malestar augmenti. Al costat d’això, poden aparèixer problemes d’autoestima i autoconfiança associats al fet de no trobar la manera d’afrontar el que passa, i/o de controlar les nostres emocions. Alguns dels problemes que acostumen a mostrar aquest patró són el Trastorn d’Ansietat Generalitzada (en el qual hi ha una preocupació crònica per situacions de la vida quotidiana), o a la Depressió. Una altra de les variables que sovint entra en joc, és la intolerància a la incertesa, molt vinculada a les patologies esmentades. Segons aquesta, la persona buscarà constantment controlar, solucionar o anticipar possibles situacions conflictives, amb la sensació de que d’aquesta manera estarà més preparada per si ocorren.

D’altra banda, davant les situacions controlables també pot existir una distorsió, on la persona, tot i tenir els recursos suficients per afrontar-lo, no ho percep d’aquesta manera, la qual cosa repercuteix igualment de manera negativa en el seu autoconcepte i estat d’ànim. Així doncs, per tal de facilitar una interpretació i afrontament adequats, pot ser-nos útil analitzar objectivament la situació, acceptar-la (principalment si es tracta d’alguna cosa incontrolable), regular les nostres pròpies emocions, buscar alternatives (sobretot davant els esdeveniments controlables), i buscar suport en el nostre familiars i amics. Tot això però, pot resultar complicat, i més quan anímicament ja hem entrat en l’espiral negativa esmentada.

Per això, existeixen intervencions terapèutiques específiques per tractar aquest i molts altres problemes. En el nostre centre, a Mataró, trobaràs professionals especialitzats que et facilitaran tota la informació i ajuda que necessitis. No ho dubtis i truca’ns.

Trastorn Obsessiu – Compulsiu (TOC): Conceptualització i principals rituals

El Trastorn Obsessiu-Compulsiu (TOC) es defineix com la patologia mental en la qual apareixen pensaments, impulsos o imatges recurrents i persistents que s’experimenten com a intruses/inapropiades i causen ansietat o malestar. La persona, com a conseqüència, procura ignorar o eliminar aquests elements mitjançant pensaments concrets o actes. Per a això, i encara que actualment no sigui absolutament necessari pel diagnòstic, poden aparèixer comportaments o actes mentals de caràcter repetitiu, que es realitzen en resposta a aquestes obsessions. El seu objectiu no és altre que prevenir o reduir el malestar, o prevenir algun esdeveniment o situació negatius. Tot i això, i això és particularment important, aquests actes no estan connectats de forma realista amb el que pretenen neutralitzar.

És important diferenciar en un primer moment les obsessions de les denominades compulsions. Les primeres es poden definir com a esdeveniments mentals que es caracteritzen per ser automàtics i ser viscuts com intrusos. És a dir que usurpen a la ment i acostumen a preocupar a la persona, comportant un malestar associat normalment en forma d’ansietat. Alguns exemples poden ser que certs objectes (poms de portes, seients de l’autobús, telèfons …) estan contaminats o bruts i poden transmetre aquesta contaminació. Imatges reiterades sobre la probabilitat / possibilitat de fer-nos mal (puc saltar per la finestra o a les vies del tren). També poden aparèixer en forma de dubtes sobre si s’haurà dit o fet alguna cosa (tancar el gas, la porta de casa, insultar) o en forma d’idees més irrealistes o sense sentit aparent (si veig un cotxe vermell, el meu marit tindrà un accident). El més característic de totes elles és que tot i que la persona habitualment reconeix que no tenen sentit, i no en poques ocasions procura lluitar contra elles d’alguna manera, aquests intents normalment resulten infructuosos, percebent cert grau d’indefensió i incontrolabilitat sobre la situació. És en aquest moment on poden aparèixer els famosos rituals compulsius.

Abans d’això però, convé tenir en compte que hi ha una sèrie de rituals que es consideren normatius o no patològics. Així, per exemple, els rituals evolutius propis de certes edats com col·leccionar, veure un dibuix animat repetidament, ordenar de manera reiterada uns objectes, comptar números, o exigir que se li expliqui un mateix relat en diverses ocasions no es consideren problemàtics. La diferència rau en el grau d’interferència i malestar que suposa per a la persona, i en la intencionalitat que hi ha darrere de la seva utilització (per mitigar l’ansietat o el malestar en el cas de la compulsió). Així, a continuació es citaran per ordre els rituals més freqüents i característics del TOC: en primer lloc hi ha els rituals de neteja, en els quals la persona habitualment es renta les mans repetides vegades per evitar la contaminació. Aquest és més típic en dones. Seguidament es troben els rituals de repetició (p.ex., repetir una paraula una cert nombre de vegades, o donar 3 voltes abans de continuar caminant). En tercer lloc es troben els de comprovació (p.ex., haver tancat el gas o la porta de casa), el qual és més característic del sexe masculí. Finalment se situen els rituals d’ordre (p.ex., ordenar els llibres per grandària, o les camises per colors).
Tots els anteriors constitueixen mostres de l’ampli ventall de conductes que poden estar associades a aquesta malaltia. El més important és comprendre que es desenvolupen per mitigar l’ansietat, i al aconseguir-ho, això produeix que es perpetuï el problema. A més, quan s’aconsegueix un estat de relaxació després de l’acte, la persona sembla “confirmar” que era important fer-ho per prevenir un dany major. Per això, en cas de no poder fer-ho, moltes vegades apareix irritabilitat o agressivitat.

Aquest és un dels trastorns més freqüents tant en la població general com en la pràctica clínica, per la qual cosa resulta especialment important comprendre el seu mecanisme per poder elaborar estratègies útils per afrontar-ho. Una d’elles és l’Exposició amb Prevenció de Resposta, pertanyent a la Teràpia Cognitiu-Conductual. Si vols conèixer més sobre aquesta, o del problema presentat, en el nostre centre de psicologia, situat a Mataró, estarem encantats de proporcionar-te tota la informació que necessitis. Truca’ns sense compromís i t’oferirem una atenció professional i individualitzada.