Archive for category: Notícies

A Espanya, segons dades de l’Enquesta Nacional de Salut 2011-2012, l’obesitat ha passat d’afectar al 7,4% de la població (1987) al 17% a l’actualitat. En el cas dels nens, un de cada deu presenta obesitat i dues de cada deu, sobrepès, amb percentatges similars en tots dos sexes. Són dades similars als d’Estats Units, on existeix el major nivell d’obesitat del món. A més, s’està detectant que l’obesitat apareix en edats cada vegada més primerenques i en la majoria de casos és d’origen multifactorial.

La revista BMJ publica una revisió científica que recull 35 estudis realitzats en nens menors de 8 anys en tractaments per sobrepès i destaca que molts tractaments d’obesitat s’han centrat a canviar el comportament individual amb l’objectiu de prevenir l’excés de pes. No obstant això, aquesta estratègia només ha portat a millorar a curt termini la malaltia i els factors de risc relacionats amb ella.

Segons aquest estudi, és molt difícil canviar un comportament individual en un ambient on cada vegada més es promou un estil de vida sedentari i un consum elevat de calories.

Aquesta revisió científica crida l’atenció, així mateix, sobre el fet que, actualment, els nens dediquin el seu temps lliure a activitats sedentàries com veure la televisió, jugar amb videojocs, utilitzar el telèfon mòbil, l’ordinador, etc, i assenyala que a això contribueix la tecnificació de les llars, l’ús de mitjans de transport motoritzats o la inseguretat als carrers. Tot això, indica, ha produït una disminució important en el percentatge de nens que van a peu o amb bicicleta fins al col·legi, i que juguen al carrer.

L’estudi evidencia que les influències quotidianes són determinants en el desenvolupament de l’obesitat, i que l’edat apropiada per començar a prevenir la malaltia són els primers anys de vida dels nens. Els especialistes recorden, en aquest sentit, que els hàbits alimentaris es desenvolupen normalment durant la infància, i en particular durant l’adolescència.

British Medical Journal. 2012 Des

L’OBJECTIU és connectar amb la malalta (o malalt) per contribuir al fet que reaccioni, prengui un paper actiu en el tractament i es curi.
ÉS UN PROCÉS LLARG de curació. Cal estar preparats per a això. Pot durar tres, quatre, sis, vuit o més anys. Alguna malalta ha reaccionat i ha començat a menjar normalment després de dotze anys de deixar de fer-ho. Això no és més que el principi de la curació. A més cal corregir les seqüeles psíquiques.
LA DIRECCIÓ DEL PROCÉS ha de confiar-se al psicòleg o al psiquiatre que assumeixi el cas. Els pares han d’actuar com a col·laboradors del terapeuta, però no intentar assumir el paper d’aquest.

NO CAL CULPABILIZAR A la MALALTA, NI CULPABILIZARSE, encara que ara caigui en el compte dels errors comesos. Ara es cometran uns altres, però no cal preocupar-se quan ja hagi ocorregut -no condueix a res bé-, sinó ocupar-se a encertar en els passos següents.

SI S’EMMALALTEIX D’ANSIETAT a causa del problema de la filla, com és freqüent que li ocorri especialment a la mare, cal posar-se en tractament i intentar, encara més, controlar-se per poder ser una ajuda per a la filla malalta. I cal cuidar de NO DESANTENDER Als ALTRES FILLS; que no vegin favoritismes, ni oblits, sinó cura en què la seva germana malalta sigui normal com ells. Així se’ls evitaran traumes psíquics a ells i que la malalta vegi premiada la seva malaltia i la mantingui.

PACIÈNCIA, SENSIBILITAT, INTEL·LIGÈNCIA, FERMESA, dins de l’amor, que se suposa, però que cal exterioritzar en afectivitat, és el que es requereix per captar els missatges indirectes. El que la malalta no expressa amb paraules, perquè així no vol, ni sap, ni pot expressar-ho. No cal desaprofitar aquests missatges sense paraules. Aquest deixar-se veure, aquesta presència, diuen molt de la seva petició d’ajuda, que se li digui una altra vegada el que rebutjava de paraula.

QUE SIGUI SEMPRE VERITAT el que se’ls digui. Això és fonamental. I el que se’ls promet s’ha de complir sempre. No cal prometre gens que no s’hagi d’o no es pugui complir. Només faltaria augmentar la seva desconfiança, la seva inseguretat i el seu falsejament de la realitat.

MAI CAL DIR-LOS QUE ÉS NECESSARI QUE “ENGREIXIN” per guarir-se, sinó que han de recuperar part del molt que han perdut, la part que els porta a la normalitat. Cal dir-li-ho així, perquè és veritat i perquè els relaxa alguna cosa de l’aclaparament de l’ansietat i de l’enorme por obsessiva que els dóna engreixar.

EN CADA RECUPERACIÓ parcial de pes, cal tornar a reforçar-les perquè la suportin i no s’enfonsin per aquesta por a engreixar, sinó que l’assumeixin i fins i tot l’acullin com un èxit personal i una base per esforçar-se a pujar un altre esglaó.

AMB RAONS I AFECTES cal anar aconseguint que corregeixin tots els seus pensaments erronis. De vegades, per desmuntar una sola idea extraviada, caldrà estar parlant amb la filla durant hores. I després, tornar a començar.

MAI TIRAR LA TOVALLOLA. Intentar-ho sempre de nou. No cal deixar-se superar per l’aclaparament de la malaltia de la filla, ni per la sensació d’incapacitat per afrontar la situació. Serà, si no, la malalta la que prengui les regnes del seu problema i ara del nostre. I s’hauran invertit els papers. No cal arribar a això: el pare ha de fer de pare. I la mare, de mare.

ELS PARES tenen un paper importantíssim. Quan sigui possible, han de dirigir a casa el procés d’alliberament i autoafirmación de la seva filla. El que mana el metge en la consulta, cal aplicar-ho les vint-i-quatre hores del dia de tots els dies fins a la següent visita.

AQUESTES MALALTES HAN DE RECUPERAR PES PERQUÈ ELS COMENCI A FER EFECTE LA PSICOTERAPIA, com diuen amb insistència els psiquiatres i psicòlegs que saben; i això requereix, des del primer mes, la serena fermesa dels pares perquè mengin. Fa falta un amor profund i una intel·ligència lúcida per emprar aquesta necessària serena fermesa tan llunyana de la impaciència com del sentimentalisme sobreprotector, que tant dany poden fer-los. No se’ls ha de privar de l’autoritat paterna, ni escatimar raons.

SERIA SOBREPROTEGIR-LES, permetre’ls no menjar el que el metge els mana o deixar de manar-li-ho a casa, quan arriba l’hora del menjar. La conflictivitat va cedint a mesura que van menjant. Si el primer dia que li mana menjar, cedeix el pare davant la reacció irracional de la malalta, triomfa la malaltia i és derrotada la malalta. Si es manté ferm el pare a manar-li que coma, la malalta menja alguna cosa i en el següent menjar es resisteix menys, i cada vegada es resisteix una mica menys i menja una mica millor, cada vegada amb menys conflictivitat, perquè la realimentación les comença a guarir. No cal ser perfeccionista i renunciar al fet que mengin, si és disgustades al principi.

EL LÍMIT està en què no cal ficar-li el menjar en la boca a la malalta: cal aconseguir que sigui ella la que mengi i això quan encara no pot ni vol. I el que no està exclòs, sinó requerit, és manar-li-ho. Si no dóna resultat, pugues i ha d’ocórrer que el metge ordeni l’hospitalització i llavors els col·loquen la sonda i així les alimenten encara que no vulguin.

NO SÓN RESPONSABLES DE LES SEVES MENTIDES. Cal dir-los que no són actes immorals, perquè elles estan malaltes. El mateix que no són responsables de les seves males maneres (molt freqüents amb la seva mare), ni de les seves idees i intents de suïcidi. Sent veritat, cal dir-li-ho per sostenir la seva autoestima i que no s’enfonsin en complexos de culpabilitat o, per contra, en la permissivitat d’una conducta descontrolada.

EL COMPORTAMENT AUTÒNOM I RESPONSABLE DELS FILLS és el que és necessari fomentar, especialment, si estan afectats per aquests trastorns. Recordant que la fi de tota educació és que tota persona es comporti ben i ho faci autònomament, perquè vulgues lliurement el ben.

CONREAR LA SEVA AUTOESTIMA fins que la remuntin és essencial per a la seva curació.

HAN DE SEGUIR COMPLINT LES SEVES TASQUES QUOTIDIANES; no se’ls ha de privar d’elles; però sí combatre la desviació que puguin tenir, sigui cap al perfeccionisme, o, en sentit contrari, cap a la deixadesa.

TAMPOC CAL PRIVILEGIAR-LES en el tracte respecte als seus germans, o al que reben les seves amigues dels seus pares. Gens de sobreprotección; si la hi ha hagut ja és hora de rectificar aquest factor de risc i ara de manteniment.

CAL PROCURAR QUE NO S’AÏLLIN, que no desconnectin i trenquin amb les seves amistats. Són una ajuda molt poderosa. Perquè l’aïllament al que tendeixen per la depressió i per tot la resta és un nou factor agreujant i de manteniment del seu trastorn.

I CAL ACONSEGUIR QUE DEIXIN DE GIRAR SOBRE SI MATEIXES, autodestruint-se cada vegada més, sofrint, fent sofrir i sofrint per això. Que no redueixin ja més la bellesa al cos i el cos a la primesa. Que pensin que ser bella és abans de res ser una bellíssima persona. Que s’oblidin de si mateixes i siguin felices. Cal dir-los tot això i que mengin amb normalitat. Dir-li-ho en totes les formes i amb totes les raons possibles.

EL QUE DONI RESULTAT A cada moment PERQUÈ REACCIONIN per si mateixes. Suplicar-li-ho, pregar-li-ho, ordenar-li-ho o pactar amb elles. Apel·lar al personal i al familiar i social; a l’humà i al diví.

CAL PREPARAR-SE PER CONVIURE AMB LA MALALTIA, si no milloren, si no es guareixen i es fan cròniques, al màxim que es pot aspirar és al fet que no empitjorin més, a cures pal·liatives dins de la malaltia, acceptant tot el que la malaltia porta amb si, i acceptant la seva cronificación. Les recriminacions empitjoren la situació; i en canvi l’afecte i la comprensió, el portar-se bé, la milloren. I al final fins a poden entrar en vies de curació, de vegades inesperadament. Sempre hi ha lloc per a l’esperança i CAL PROCURAR QUE NO ES CRONIFIQUEN PER NO LLUITAR.

PAUTES MÉS CONCRETES

1. La família ha d’evitar temes de conversa relacionats amb el menjar, l’aspecte físic de la pacient o la salut de la mateixa. Són temes que es tracten en la teràpia que ha iniciat la pacient.

2. Els pares són les persones que decideixen els menús diaris, han d’abstenir-se de preguntar al pacient la seva opinió sobre aquest tema.
Ignorar els comentaris o protestes de la pacient, respecte a quantitats o continguts abans, durant i després dels menjars.

3. Intentar en la mesura del possible que la pacient no entri en la cuina mentre s’està preparant el menjar.

4. Procurar variar els menús, perquè la pacient estigui millor nodrida i evitar que pugui acollir-se a determinats aliments que pugui arribar a ritualizar.

5. Servir les quantitats a la pacient (sempre quantitats NORMALS), el mateix que als altres, perquè no tingui la sensació de que la volem “engreixar”, ja que de fet, no és l’objectiu… l’objectiu és que s’alimenti de la forma normal, perquè el seu pes també sigui normal. Això l’hi hem de recordar una vegada i una altra!

6. Si existeixen diferències d’opinió entre els membres de la família (respecte al trastorn), discutir-los fora de la presència del pacient, o posposar-ho per plantejar-los en el grup terapèutic de famílies o davant el seu terapeuta.

7. Animar a la pacient a emplenar diàriament el registre alimentari.

8. Si teniu algun dubte, no dubteu a posar-vos en contacte amb el nostre servei – 93 790 85 96 (CRISTINA MARTÍNEZ).

Què és l’ansietat?

L’ansietat és un estat de la persona, un estat que té a veure amb factors interns i externs. Moltes vegades sol ser difícil explicar perquè una persona pateix d’ansietat ja que la mateixa respon a situacions que es troben amagades darrere d’unes altres. La veritat és que l’ansietat és un fenomen que pot tractar-se. La persona ansiosa pot millorar la seva qualitat de vida, relaxar-se i afrontar les situacions d’una altra manera. Una persona ansiosa és súper activa, intenta fer tot ràpidament, apurada i sense pauses. És freqüent que l’ansietat provoqui dificultats relacionades amb l’alimentació, ja que les persones ansioses devoren el menjar sense preocupar-se per digerir els aliments de manera tal que no provoquin cap complicació en la salut.

Una altra característica de les persones ansioses és que revolucionen a aquells que les envolten. Una persona ansiosa probablement tingui problemes en relacionar-se amb persones que no ho són, ja que aquestes últimes realitzen les seves activitats de manera més lenta, la qual cosa pot enaltir a aquelles persones que pateixen d’ansietat.

És freqüent que una persona ansiosa mogui les seves cames constantment quan es troba asseguda, que respongui les preguntes abans que les hi facin, que es desesperi quan el trànsit està embussat, és a dir, una infinitat de situacions que a la llarga acaben perjudicant a la persona. Les persones ansioses pretenen tenir el control de la situació en tot moment, quan ho perden es desesperen i busquen sortides que no sempre són les més aconsellables.

L’ansietat és un problema que pot ser tractat de moltes maneres. Existeixen tècniques corporals i mentals com el ioga que poden contribuir. No obstant això, el més important de tot és adonar-se de la situació, entendre que es tracta d’ansietat i que el millor és buscar ajuda professional. Cal tenir en compte que l’ansietat impedeix recordar qüestions que tenen a veure amb l’específic, es queda únicament en el general i es relaciona amb la impossibilitat de parar atenció a qüestions importants. La pèrdua d’informació i dades que resulten interessants és molt freqüent en les persones ansioses. Una persona ansiosa pot entendre les coses fàcilment, però després li serà molt difícil recordar-les i poder explicar-les davant les altres persones.

COM COMBATRE L’ANSIETAT: ADONAR-SE DE LA SITUACIÓ

Adonar-se de la situació no és cosa massa complicat, no requereix estudis mèdics, ni radiografies. Simplement n’hi ha prou amb identificar certes actituds que anteriorment esmentem. L’ansietat és alguna cosa molt comuna en les persones, sobretot en els temps que corren on les pròpies activitats del sistema tornen a les persones apurades, descurades i súper ràpides. Malgrat això, és important saber apartar-se del moment de la vorágine de les ciutats i trobar tranquil·litat i moments de relaxació en diferents tipus d’activitats.

Trobar el valor d’altres coses, tals com les persones que ens envolten o els paisatges, és important per allunyar-se d’aquelles qüestions que causen ansietat, tals com els permanents exàmens als quals estem exposats en la vida, els problemes econòmics i polítics, etc.

El menjar és summament important per tal de controlar l’ansietat. Menjar bé és ser saludable. Per això és recomanable cuidar els menjars, cuidar els temps i els descansos. Si vostè nota que les 24 hores del dia no són suficients per realitzar totes les activitats, llavors és moment que prioritzi algunes per sobre altres i aquelles que no són tan importants és millor deixar-les de costat en benefici de la pròpia salut. És important saber desaccelerar, realitzar les activitats més lentament.

És important saber que l’ansietat ha d’aparèixer en algun moment de la vida, en algunes persones l’ansietat apareix amb més freqüència que en unes altres. El problema de com combatre l’ansietat passa a ser un problema sobre com bregar amb l’ansietat. En tot cas, l’ansietat és com la por. És un fenomen que tard o d’hora ens afectarà i és molt difícil arribar al punt en el qual no es té ansietat, o no es té por. Del que es tracta és aprendre a viure amb tots dos sentiments, aprendre a portar una vida que no es vegi afectada per l’ansietat, una vida que es preocupi per els qui estan al voltant, però també per un mateix.

Símptomes a tenir en compte sobre com combatre l’ansietat

L’ansietat i el sistema nerviós van de la mà, per tant, les problemàtiques ocasionades per l’ansietat repercuteixen en el sistema nerviós de manera tal que pot sorgir algunes complicacions de major dificultat. Alguns dels símptomes més comuns són tensions, tan en l’espatlla com en el coll i l’esquena. A més, problemàtiques al moment de respirar i visió borrosa. Pressió en el pit, taquicàrdia, són altres símptomes relacionats amb l’ansietat. D’altra banda, algunes persones amb ansietat poden sentir nusos a l’estòmac, suar constantment, sentir formigueig a la mans, ser inestables i tenir les cames entumides.

Moltes persones recorren a diferents hàbits que semblen disminuir l’ansietat però no fan més que agreujar-la. Aquests hàbits, tals com el consum d’alcohol o el cigarret, produeixen un efecte perjudicial a llarg termini. En l’instant que la persona consumeix alcohol o fuma un cigarret, és cert que l’ansietat disminueix, però és una cosa momentània, que dura amb prou feines uns minuts i que després d’acabat l’efecte, únicament contribueixen a augmentar l’ansietat i els nervis.

D’altra banda, moltes persones recorren a evitar tot tipus de situacions que produeixen ansietat. Això és saludable quan el que es fa és canviar completament el ritme de vida. Però si la persona solament evita les situacions per un moment determinat, pot perdre el costum de’afrontar certes activitats i en un futur no tan llunyà això pot ser molt més greu.

La persona que té ansietat sobredimensiona els seus problemes, això és molt comú, la preocupació exagerada que fa que sempre s’esperi el pitjor de les situacions. És freqüent relacionar els problemes amb males condicions físiques, crear-se malalties que no es tenen. La persona ansiosa suposa que reaccionarà de manera ansiosa, això produeix que efectivament el nerviosisme aparegui i amb major força que en una persona que no pateix d’ansietat. Es genera un cercle viciós del com és difícil sortir, però per res impossible.

Hi ha molts factors que causen l’ansietat, les persones es veuen afectades per diversos elements que fan aparèixer característiques nervioses. L’acumulació de petites situacions és un detonant d’ansietat, per això és important anar resolent els problemes a mesura que van apareixent. A més, moltes vegades les persones són ansioses a causa d’una situació que no poden controlar, una situació que apareix com a desagradable i inesperada. L’ansietat també pot sorgir a causa de la tendència de la persona de reaccionar de manera exagerada enfront de situacions que no mereixen semblant reacció.

En definitiva i com dèiem anteriorment, el primer pas és adonar-se que es té ansietat. Després, prendre coratge per començar a enfrontar-la. Solucionar el problema de l’ansietat és una cosa possible, però no es resol d’un dia per a l’altre. L’ansietat es combat transformant les pràctiques quotidianes, consultant amb altres persones i sobretot amb especialistes de la matèria. L’ansietat és una cosa comuna, però pot arribar a ser molt perjudicial en alguns casos. Incorporar nous hàbits relacionats amb el menjar, el treball, la família, és fonamental per començar a superar a ansietat.

Què fer amb els primer símptomes d’ansietat

El primer que cal fer és descartar la possibilitat que existeixi en el nostre organisme una malaltia orgànica. Això és fonamental per passar a combatre l’ansietat. Quan ja sabem que la nostra problemàtica és de l’ordre del psicològic, llavors començarem a tractar els símptomes. El primer és veure el descans que tenim, les hores que dormim, els horaris que maneguem. Després veurem el nostre estil de vida sedentari o nòmada? Si estem tot el temps asseguts, llavors haurem d’avaluar la possibilitat de sortir a fer una mica d’exercici.

Posteriorment haurem d’avaluar com afrontem els problemes, què fem amb les situacions diàries que ens afecten. Les persones ansioses estan tot el temps anticipant els fets, pensant una vegada i una altra en el que pot arribar a passar. Si tenim pessigolleig a les mans i som ansiosos, és possible que estiguem enfront d’un brot d’ansietat. Per contrarestar això haurem de recórrer a la respiració diafragmàtica, lentament, contenint l’aire en inspirar i expirant-ho lentament.

També podem perdre l’equilibri. Aquí haurem de centrar la nostra atenció en l’exterior, veure alguna cosa de lluny, tractar de localitzar-ho, no centrar-nos en el nostre ésser. Són exercicis simples que ajuden i molt. El mateix podem fer amb els sons, tractar d’escoltar més enllà del que ens envolta.
L’important és sempre buscar un estat de relaxació, que ens permeti sortir de l’ansietat, del vertiginós, del que estem acostumats.

www.comocombatirlaansiedad.org/

El TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu) és un trastorn d’ansietat, caracteritzat per la presència d’obsessions i compulsions (d’aquí el seu nom: Trastorn Obsessiu-Compulsiu). La persona reconeix que les seves obsessions i/o compulsions són excessives o irracionals (almenys, així ho fa en algun moment del transcurs de la malaltia). Les obsessions-compulsions causen un marcat malestar o interfereixen de forma significativa en la vida diària de la persona, en el seu funcionament ocupacional, o en les seves activitats o relacions socials i interpersonals.
Què són les obsessions?

Són idees, pensaments, imatges o impulsos, que es caracteritzen per ser intrusives, indesitjades, recurrents i persistents, i s’experimenten com a esdeveniments invasors i sense sentit.

Poden ser: preocupants, repugnants, obscenes, inacceptables,… o tot això.

Les obsessions no són simplement preocupacions excessives sobre problemes de la vida real.

Una obsessió no és desitjada ni benvinguda per la persona que la pateix, és una experiència passiva que irromp la seva conducta i pensament normal, i sempre generen ansietat, sofriment, malestar.

La persona intenta ignorar o suprimir tals obsessions (pensaments, impulsos, o imatges) o neutralitzar-los amb algun altre pensament o acció.

La persona reconeix que les obsessions són producte de la seva pròpia ment, de manera que s’experimenten com a invasors però no creu que siguin imposades pels altres o forces externes.

Principals tipus d’obsessions, quant al seu contingut o tema:

– De contaminació o brutícia

– De violència física o agressives (por a fer mal: a un mateix o als altres)

– Sexuals

– Religioses

– Somàtiques o malalties

– De guardar coses o estalvi

– Necessitat de simetria, ordre o exactitud

– De dubte

– Pensaments sobre la mort

– Danys accidentals, perill, catàstrofes, desgràcies…

– Conductes socialment inacceptables (p.i. por a perdre el control i dir obscenitats)

– Preguntes o dubtes existencials

– Sense sentit o continguts aparentment neutrals (p.i. paraules)

Què són les compulsions?

Són comportaments/conductes repetitives (p.i. rentat de mans, ordenar, comprovar) o actes mentals repetitius (p.i. explicar, resar, repetir paraules en silenci) que la persona executa en resposta a una obsessió o d’acord a determinades regles que ha d’aplicar rígidament.

Les compulsions estan dissenyades per neutralitzar, reduir o prevenir el malestar que genera l’obsessió o algun esdeveniment o situació temuda. No obstant això, aquests actes són irracionals (és a dir, no es relacionen de forma realista amb el que intenten prevenir; p.i. comptar fins a 10, davant el temor a un accident) o són clarament excessius (p.i. rentar-se les mans 20 vegades).

A diferència de l’obsessió, la compulsió és activa: l’individu la duu a terme voluntàriament (si bé en resposta a l’obsessió) i requereix esforç.

Principals tipus de compulsions:

– De neteja i rentat

– De comprovació

– De repetició

– De comptar

– D’ordenar

– De recopilar, guardar, classificar, col·leccionar…

– Conductes d’evitació

– Rituals mentals (compulsions cognitives)

EXPLICACIÓ ORIGEN I MANTENIMENT DEL PROBLEMA (MECANISME OBSESSIU-COMPULSIU):

És normal tenir pensaments invasors estranys; totes les persones en algun moment han tingut pensaments rars.

S’estima que pensaments desagradables passen pel cap de les persones contra la seva voluntat en el 99% de la població. Estudiant aquests pensaments s’ha constatat que hi ha continguts comuns (religió, contaminació, malalties, fer mal, errors, falta d’honradesa, ordre, simetria, petits detalls, etc.).

Només en el 2% dels casos de la població aquests pensaments invasors es converteixen en problemàtics i llavors es denominen obsessions.

Les obsessions es diferencien dels pensaments invasors normals, no en el seu contingut temàtic, sinó en els següents aspectes:

– freqüència

– durada

– malestar

– importància atorgada

– esforç emprat a contrarestar-les

De fet, les explicacions actuals del TOC estan d’acord que el contingut dels pensaments com a tal és menys important que el significat que el pacient els atribueix.

La valoració és un procés per mitjà del com l’individu assigna un significat al pensament en termes del seu valor, importància o implicacions:

– Si el pensament es valora adequadament (com ho fa la majoria de les persones en la població normal) com un “pensament rar però que no significa res”, l’individu tractarà al pensament com un succés cognitiu que no té referents en la vida real, amb la qual cosa es considerarà que té poca importància, no posseeix cap valor especial o no comporta implicacions personals especials.

– Però si el pensament es valora de manera inadequada (com ho fa l’“obsessiu”), de manera que se li assignin implicacions negatives per a l’individu, donant-li importància i considerant que pot tenir referents en la vida real (p.i. “aquest pensament pot significar que realment vagi a fer o pugui fer mal a algú”), llavors el pensament invasor adquireix un significat personal, i en valorar-se negativament té com a conseqüència la percepció d’amenaça.

D’aquesta forma, el per què “pensaments invasors estranys” es converteixen en “obsessions” s’explica pel funcionament conjunt i a l’excés de dos sistemes:

· Sistema Generador d’Idees/Pensaments Espontanis (paper creativitat)

· Sistema Detecció Perill/Amenaça (paper ansietat)

Així, metafòricament, podem dir que el sistema de detecció de perill respon com si a la cantonada hi hagués un tigre, quan el que hi ha és un gatet.

Quan algú concedeix molta importància als pensaments, bé sigui a la seva presència o al seu contingut, i conclou que el pensament és negatiu, perillós, inacceptable, etc., llavors és normal voler eliminar-ho, controlar-ho o solucionar-ho d’una o una altra manera. El que ocorre és que totes les estratègies que al principi poden semblar lògiques, es converteixen al final en part del problema. Tots els esforços per controlar, eliminar o evitar els pensaments són formes del que hem denominat neutralització.

Així, atès que es produeix un augment de l’ansietat (experiència desagradable) per la detecció de perill/amenaça, l’individu engega una sèrie d’accions per disminuir l’ansietat (neutralització).

El problema és que encara que al principi la neutralització pot disminuir l’ansietat (si bé de forma temporal i parcial) a la llarga es crea un cercle viciós, de manera que el que s’intenta com una forma d’acabar amb l’obsessió és el que precisament està mantenint el que segueixi apareixent (el que sembla que és una forma de control, com que és donar-li importància, el pensament torna, i a més llavors es percep com una falta de control; de tal forma que succeeix més per voler controlar-ho (paradoxa del control mental o “efecte camell”). Així, el fet que la neutralització redueixi el malestar fa que augmenti la probabilitat que es produeixi de nou la neutralització. A més, conforme l’ansietat empitjora, la freqüència del pensament augmenta (a causa de el “efecte camell”). I a més no només s’experimentarà l’ansietat una altra vegada, sinó que a causa de la sensació de pèrdua de control, empitjorarà sovint en cada nova ocasió (produint-se el cercle viciós que empitjora i alhora manté el problema).

Per comprendre la paradoxa bàsica del control del pensament o control mental (consistent en què quan un intenta no pensar en alguna cosa és gairebé impossible aconseguir-ho, i al contrari quan intenta pensar voluntàriament en alguna cosa és difícil mantenir-ho en la ment) es pot fer el següent experiment: 1º tractar de pensar en un camell durant dos minuts, comprovant que és difícil mantenir-ho en el cap; 2º tractar de no pensar en un camell, comprovant que el que succeeix és el contrari, que només fa que aparèixer.

Així, com més intentem no pensar en alguna cosa, més freqüentment ens ve el pensament al capdavant (un altre exemple més senzill és veure què ocorre quan es diu: “No pensis en un elefant rosa”).

És bàsica la distinció entre els aspectes involuntaris/voluntaris en el TOC:

– Aspectes involuntaris: – Pensaments obsessius-invasors

– “Efecte camell”

– Aspectes voluntaris: – Importància atorgada

– Conductes neutralitzadores

Els aspectes voluntaris són els elements on la modificació és possible.

Per tant, la teràpia no tindrà com a objectiu eliminar-los, sinó canviar la reacció davant ells: modificant la importància donada i canviant les estratègies utilitzades per contrarestar-los (conductes neutralitzadores o rituals); amb el que posteriorment, disminuirà la seva freqüència, durada i malestar.

Així, es tracta de suportar/tolerar la seva presència esporàdica.