Archive for category: Notícies

PAUTES BÀSIQUES PER A LA SUPERACIÓ DEL XOC EMOCIONAL

ADONAR-SE DEL TIPUS DE RESPOSTA INICIAL: PASSIVA-ACTIVA:

Un dels desafiaments inicials que ha de vèncer durant les primeres etapes del xoc sentimental consisteix a comprendre que, encara que la relació s’hagi acabat, la vida continua.

En aquest moment és important que valoris la teva resposta davant la crisi del xoc sentimental. La majoria de persones responen de manera extrema, ja sigui passiva o activament. El teu objectiu en aquest moment hauria de ser el de controlar la teva conducta de tal manera que puguis dominar el teu sofriment i mantenir l’equilibri en la teva vida.

Si la resposta és passiva, la persona afectada es tanca en si mateixa i s’aïlla. L’aïllament es converteix en una xarxa de seguretat i la persona queda atrapada en una segona etapa de pena. Víctima de la por, pot quedar aclaparada pel temor del que li oferirà el futur. Omple de dubtes pel que fa a si mateixa, es preguntarà una vegada i una altra: “Què ocorrerà ara? Alguna vegada algú tornarà a estimar-me? Com tiraré endavant?”. En refugiar-se en un mateix la persona pot sentir que la pena és el lloc més segur per a ella.

Per contra, quan la resposta davant el xoc sentimental és activa, la persona expressa el seu dolor davant si mateixa i davant els altres. En lloc d’aïllar-se i tancar-se, és molt probable que actuï de manera impulsiva i irregular: excés en els menjars, abús de l’alcohol i drogues, la promiscuïtat… són conductes típiques cap a les quals un se sent arrossegat. Tan gran és el sofriment i tan escàs l’amor propi, que es pot portar la resposta activa fins a l’extrem de prendre un rumb autodestructivo. 

En general, quan la persona s’adona que pansa més d’un parell de setmanes actuant segons una pauta passiva o activa extrema, és quan hauria de buscar ajuda professional. 

D’aquesta forma, si bé és normal passar algun temps responent passiva o activament, també és important avaluar el grau i la freqüència d’aquestes conductes, dia després de dia.
Una manera eficaç de fer-ho és mitjançant el que es denomina el “autocontrol” (veure, més endavant, l’apartat: TÈCNIQUES DE SUPERVIVÈNCIA EMOCIONAL). Has de contemplar l’autocontrol com una oportunitat de sortir fora de tu mateix/a i observar el que ocorre. La autoconciencia i l’autoconeixement que aconsegueixis amb això pot augmentar el teu desenvolupament personal durant el xoc sentimental. I si ets honest/a amb tu mateix/a, l’autocontrol et posarà en alerta davant qualsevol pauta o hàbit destructiu que pugui sorgir. Aquest exercici no té la intenció que et sentis malament pel que fa a tu mateix/a; té la intenció d’ajudar-te a madurar a partir dels teus errors i a superar el xoc sentimental amb el menor sofriment possible (encara que a curt termini et pugui semblar que reaviva o intensifica el teu malestar). Per exemple, l’escriure un diari en l’etapa de pena sol resultar molt constructiu i ajudar a passar d’aquesta etapa a la següent. L’escriure-ho és una espècie de catarsi (alliberament del dolor), a més de ser d’ajuda per determinar amb precisió els temors sobre el que t’oferirà el futur (que, concretament, en molts casos és el temor que mai tornaràs a ser estimat/a). 
Quan la persona coneix els seus propis temors, aquests es tornen menys amenaçadors, i és quan es poden començar a treballar per vèncer-los. 

AFRONTAR ELS TEMORS DEL XOC EMOCIONAL:

Quan una persona cau per primera vegada en un xoc sentimental, la paràlisi inicial del xoc li protegeix de l’impacte emocional que acaba de rebre. És com si la ment es preparés per enfrontar-se a una realitat aclaparant i tràgica. Aquesta pausa inicial permet a la ment ordenar els seus recursos i defenses abans d’afrontar realment el sofriment emocional…, una espècie de reculada psicològica prèvia a l’avanç.

A mesura que el procés avança, el xoc comença a atenuar-se i la persona passa a la segona etapa: la PENA, és quan els temors comencen a sorgir i poden resultar aclaparadors. En aquesta etapa comences a afrontar la realitat de la teva situació: una important relació amorosa ha deixat de ser part de la teva vida. És important que acceptis els teus temors com la dinàmica natural i normal del xoc sentimental. Has de saber que cada persona que experimenta un xoc sentimental ha de suportar certs temors. És previsible qualsevol ansietat, pànic o desesperació en relació amb els teus temors. Recorda que no ets l’únic al que li passa… no significa que et vagis a tornar boig/a. 

A continuació es descriuen una sèrie de temors comuns en la majoria de persones que sofreixen un xoc sentimental. Tal vegada descobreixis que experimentes només un o dos d’aquests temors, o pot ser que tots ells. 

En aquest sentit, el conèixer el tipus de temors més habituals que poden aparèixer en una crisi sentimental, pot preparar-te i descobrir que et resulta més fàcil afrontar la situació. El fet de saber el que pot arribar a ocórrer no disminuirà el sofriment, però et proporcionarà un major control, perquè comprendràs el que està succeint (és normal). 
Mantenir els teus temors baix control t’ajudarà a dominar el sofriment més eficaçment. Utilitza el teu coneixement per dirigir un “simulacre d’incendi” mental en el qual assajaràs el que has de fer, reflexionaràs sobre el que serveix i el que no serveix, i anticiparàs el que podria ocórrer després. 

1. “EL MAJOR DE TOTS ELS TEMORS: PENSAR QUE EL SOFRIMENT SERÀ ETERN” :

El primer i més notable dels temors que hauràs d’afrontar es presenta en la segona etapa (pena): sentir-te aterrorizado davant la possibilitat de sentir sempre el que estàs sentint en aquest moment, que l’intens sofriment emocional que estàs experimentant mai t’abandonarà, i que el terrible buit de solitud que asseguis et mantindrà atrapat per sempre. És comú que temes que a causa d’això mai seràs capaç d’avançar per seguir vivint i estimar realment de nou. T’asseguis ple/a de dubtes i obsessionat per pensaments com “Mai trobaré a una altra persona”, o “No tinc capacitat per aconseguir que funcioni una relació amorosa”.

Què fer: El que has de fer durant aquests períodes d’intens temor és viure cada moment, relaxant-te a través de les rutines diàries, i confiar que amb el temps el sofriment emocional perdrà intensitat. La majoria de persones que sofreixen el xoc sentimental consideren que aquests períodes d’intens temor són els moments més difícils del procés, moments en els quals senten que es tornen bojos, que han perdut el control i que no poden seguir endavant. No obstant això, la capacitat de la ment per recuperar-se és sorprenent: la ment humana, com a mecanisme protector, disminueix de manera natural, amb el pas del temps, els records dolorosos; en cas contrari, seria impossible funcionar. Has de confiar en aquest procés natural i adaptatiu de la ment humana.

2. “PERDRE L’EIX EMOCIONAL”:

En les primeres etapes del xoc sentimental –la segona: pena, i la tercera: adjudicació de la culpa- poden produir-se esclats emocionals i fins i tot d’histèria. Atès que la persona afectada és emocionalment vulnerable en aquest moment (hipersensibilitat), pot posar-se a plorar incontroladament sense cap motiu aparent, o pot ocórrer que una música que sona en la ràdio, un programa de televisió, o fins i tot alguns moments del dia originin aquests esclats. La seva intensitat pot resultar realment alarmants: les reaccions emocionals poden ser molt intenses. 
Molts dels pacients inicien la teràpia en aquest moment, perquè senten que estan perdent l’eix sobre el qual giren les seves vides. Temen quedar emocionalment destrossats perquè són incapaços de mantenir el seu autocontrol. 

Què fer: Mentre t’asseguis emocionalment esgotat, pertorbat i fora de control, el millor és no afegir noves tensions a la teva vida. Si pots permetre’t el luxe, contracta a una persona que t’ajudi (p.i. a arreglar la casa, si és el cas) per llevar-te de damunt parteix de la càrrega. 
És el moment de demanar ajuda a familiars i amics. Convida’ls a menjar o a sopar. Permet-los que t’ajudin, si s’ofereixen a fer-ho. Pregunta’ls si pots cridar-los quan et sentis solament/a, temorós/a, o simplement quan necessitis xerrar.
Pot resultar difícil en aquestes etapes, però fes un esforç per mantenir qualsevol hàbit positiu que ja tinguessis (programa d’exercicis físics, meditació, o qualsevol passatemps relaxant amb el qual gaudis). Si els hàbits positius no formaven part de la teva rutina quotidiana, pot ser un bon moment per incorporar-los en la teva vida. Una rutina positiva proporcionarà una estructura allí on hi ha caos emocional i t’ajudarà a recuperar el rumb de la teva vida. 
D’altra banda, has de mantenir-te caut pel que fa a la possibilitat d’altres pèrdues: p.i. perdre el treball després de perdre l’amor només agreujaria els temors i ansietats; de manera que has d’obligar-te a funcionar en el treball i mantenir la rutina habitual en la mesura del possible. 
Si creïs que no pots superar solament aquest moment tan difícil, no et sentis avergonyit/a ni t’aïllis: busca ajuda professional.
La importància de les DISTRACCIONS: En aquest punt és convenient assenyalar l’útils que poden resultar les distraccions durant totes les etapes del xoc sentimental, per ajudar a controlar els temors. Una distracció és qualsevol objecte o activitat constructiva en la qual puguis bolcar la teva energia, la mateixa energia que abans havies dedicat a la relació amorosa. Així com un automòbil necessita amortidors per lliscar-se més suaument per una superfície desigual, durant el xoc sentimental tu necessites una reserva de distraccions per absorbir part del sofriment emocional. 

3. “AFRONTAR EL SILENCI DE LA SOLITUD”:

Mentre superes les primeres etapes, és de suposar que et sentiràs aclaparat/a per cert temor o pànic en afrontar la perspectiva de viure solament/a. Aquesta readaptació que té lloc mentre aprens a viure pel teu compte, és el que es denomina “el silenci de la solitud”. Quan comencis a viure solament/a és natural que et vegis afectat per la solitud i fins i tot que la detestis. La teva solitud probablement serà més profunda durant els caps de setmana, en ficar-te al llit a la nit i durant les vacances. Hauràs de ser pacient amb tu mateix/a; l’experiència d’adaptació a una nova vida mai és instantània i sempre es produeix algun contratemps. 
Què fer per contrarestar la solitud: Inicialment, durant l’etapa de la pena, quan la teva solitud i el teu sofriment emocional siguin més aguts, fes qualsevol cosa que t’ajudi a sentir-te millor… Accepta que les primeres setmanes, o potser fins i tot durant alguns mesos, et resultarà difícil. Creu en tu mateix/a, tens la força necessària per superar-ho. De totes maneres, si p.i. l’anar-te a dormir et resulta especialment difícil, intenta prendre un bany calent per relaxar-te; si sentir veus et resulta reconfortant, dorm amb el televisor o la ràdio encesos… Utilitza el remei que et vagi millor, sigui com anàs. No et preocupis per si és o no una ximpleria, ni t’obsessionis per si és normal o anormal. Per afrontar els caps de setmana, pugues ser-te útil organitzar excursions, anar al cinema o inscriure’t en un curset. 

4. “LA TEVA IMPOTÈNCIA”:

Moltes persones afligides del xoc sentimental tenen dificultats per acceptar que són impotents pel que fa a la seva situació i per enfrontar-se al temor de no poder dominar els canvis que s’estan produint en les seves vides. 
Quan la relació amorosa ha acabat, et sentiràs impotent per aferrar-se a ella. Pot ser que elaboris fantasies pel que fa a que encara existeix; però la realitat no canvia i continuar amb aquesta fantasia en lloc d’afrontar i acceptar la realitat només serveix per retardar la superació de la crisi sentimental, convertint especialment difícil el pas a l’etapa fonamental de la resignació. 

“ELS ASPECTES TERAPÈUTICS DEL TEMOR”:

Quan afrontes obertament els teus temors, és com si et miressis detingudament en el mirall: els defectes es fan visibles. Els temors que surten a la superfície durant les diferents etapes sovint indiquen vulnerabilitat i una debilitat general que pots corregir. 
Per exemple, pot ser que arribis a ser conscient que l’ansietat està impregnant tots els aspectes de la teva vida, tornant-te extremadament aprensiva sobre possibles problemes, preocupant-te per tot… Això ha de fer que t’adonis que has d’aprendre a controlar la teva ansietat, i comprendre l’important que és concentrar-te primordialment en tu mateix/a. 

Per tant, l’atendre als teus temors t’ha de servir per emprendre accions que corregeixin les deficiències. 

Resulta dolorós enfrontar-se a les debilitats personals, però quan ho facis adquiriràs consciència de la manera en què el xoc sentimental pot ajudar-te a créixer i a desenvolupar una millor opinió de tu mateix/a.

Si el procés es fa de manera saludable, identificant i analitzant els temors a la recerca de solucions (en lloc de negar-los o obsessionar-se amb ells), notaràs com t’envaeix una agradable sensació d’autodomini i autoeficacia, amb els beneficis que això comporta en la teva autoestima i estat emocional en general.

LLISTAT DE LES PRINCIPALS TÈCNIQUES DE SUPERVIVÈNCIA EMOCIONAL:

1. “L’AUTOCONTROL” :
Mentre analitzes la teva conducta i els teus actes diàriament, l’autocontrol et proporciona l’oportunitat de sortir fora de tu mateix i observar el que ocorre; constituint una manera eficaç d’analitzar la teva resposta al xoc sentimental. L’autocontrol es pot realitzar escrivint un diari, o mitjançant l’enregistrament dels sentiments en una cassette, o fent una llista de les activitats del dia i del que s’asseguis en realitzar-les,… o simplement es pot mantenir un diàleg intern dues vegades al dia durant deu minuts, sobre el que es fa, del que se sent, i de com consideres que estàs actuant. Has de contemplar l’autocontrol com una oportunitat de sortir fora de tu mateix/a i observar el que ocorre. La autoconciencia i l’autoconeixement que aconsegueixis amb això pot augmentar el teu desenvolupament personal durant el xoc sentimental. I si ets honest/a amb tu mateix/a, l’autocontrol et posarà en alerta davant qualsevol pauta o hàbit destructiu que pugui sorgir. Aquest exercici no té la intenció que et sentis malament pel que fa a tu mateix/a; té la intenció d’ajudar-te a madurar a partir dels teus errors i a superar el xoc sentimental amb el menor sofriment possible (encara que a curt termini et pugui semblar que reaviva o intensifica el teu malestar). Per exemple, l’escriure un diari en l’etapa de pena sol resultar molt constructiu i ajudar a passar d’aquesta etapa a la següent (adjudicació de la culpa). L’escriure-ho és una espècie de catarsi (alliberament del dolor), a mesura que la persona es veu alliberada dels seus sentiments escrivint pàgines i pàgines sobre, per exemple, el dany i la humiliació que s’hagi pogut suportar. Portar un diari també ajuda a determinar amb precisió els temors sobre el que li oferiria el futur, concretament en molts casos és el temor que mai tornaria a ser estimada. Quan la persona coneix els seus propis temors, aquests es tornen menys amenaçadors, i és quan es poden començar a treballar per vèncer-los. 
L’analitzar el què estàs fent, com t’asseguis, i com creïs estar progressant, et proporcionarà una perspectiva de la manera en què es produeix el teu canvi afectiu en el xoc sentimental. 

2. “LA TÈCNICA DEL BLOQUEIG DEL PENSAMENT” :
Cada vegada que comencis a pensar en el teu anterior parella o que sentis que t’enfonses en la autocompasión, has de dir-te immediatament: “PROU!”. Després dirigeix els teus pensaments cap a alguna cosa igualment important, o dedica’t a alguna activitat que distregui la teva atenció, per molt que et costi. Com més practiquis aquesta tècnica, més eficaç et resultarà. Al principi sol no ser efectiva, és difícil de controlar i detenir els pensaments obsessius sobre la relació i la persona perduda, però com més s’insisteix més fàcil resulta d’aconseguir (com qualsevol nova habilitat, la pràctica i perseverança és fonamental).

3. “DISTRACCIONS NECESSÀRIES” :
Qualsevol activitat o interès constructiu en el qual puguis centrar la teva energia –la mateixa energia que fins ara has dedicat a la teva relació amorosa- pot representar una distracció eficaç. Les distraccions necessàries poden ser els amortidors del xoc sentimental i a més suposen una gratificació: al final del procés del xoc sentimental pots haver desenvolupat una nova habilitat; per exemple, après un nou esport, aconseguit un treball millor, o millorat el teu aspecte.

4. “TÈCNIQUES DE RELAXACIÓ: EL CONTROL DE L’ANSIETAT” :
És important que desenvolupis maneres segures i que no produeixin addicció per superar la forta tensió, el pànic i els períodes d’ansietat. Alguns dels quals utilitzen moltes persones són: exercici físic, banys perllongats i calents amb música suau, massatges, ball, exercicis de respiració; o qualsevol altra activitat que resulti gratificant i relaxant (a més de distractor) per a la persona, com per exemple: el cinema, la pintura, la interpretació d’algun instrument musical, manualitats, brodat, etc.

5. “EL PODER DELS SUGGERIMENTS POSITIUS” :
A mesura que tu repeteixis una vegada i una altra diferents afirmacions, tals com: “El meu xoc sentimental està acabant”, “Em torno cada dia més fort”, “Sigues controlar-me”,… aquestes es graven en el teu subsconciente, que finalment començarà a recolzar l’afirmació (tornant-se més automàtica), modificant els teus pensaments negatius. Cada vegada que comencis a pensar: “Em sento molt desgraciat/a”, reemplaça la frase per: “Cada dia estic una mica més fort”.

6. “RECORDATORIS” :
Les notes d’afirmació, estratègicament col·locades, també seran molt beneficioses. Per exemple, la frase: “PROU! NO CRIDIS!”, col·locada al costat del teu telèfon t’ajudarà a mantenir l’autocontrol quan sentis la temptació d’aixecar l’auricular i tornar a comunicar-se amb l’altra persona. 
També és important que facis una LLISTA DELS ASPECTES POSITIUS DE LA TEVA VIDA, i penjar-la en un lloc visible o portar-la damunt, de tal forma que estigui preparada perquè la llegeixis mentre et recordes a tu mateix/a quant has avançat pels teus propis mitjans.

7. “DEIXA QUE ALGÚ SIGUI EL TEU TELÈFON D’URGÈNCIES: EL SUPORT SOCIAL” :
Crea un sistema de suport personal amb amics i membres de la teva família que estiguin d’acord en què els cridis quan sentis la temptació de cridar al teu anterior parella, o simplement quan et sentis trista o solament/a. 
No et sàpiga greu utilitzar als teus amics, si són amics veritables segur que no els importarà, al contrari: els amics estan para això, ajudar quan fa falta. No et sentis culpable.
Si bé has d’anar amb compte de no abusar de la comprensió i compassió d’amics i/o familiars, assegurant-te que realment no els molesta que els cridis a qualsevol hora, has de valorar el fet que ells estan aquí per ajudar-te. En la mesura en què es posin a la teva disposició, retribueix la seva generositat, agraint el seu oferiment d’ajuda. Igualment important és que no oblidis la importància d’una compensació, convida a la teva/s amic/s a sopar, o a anar al cinema, etc… Fes l’esforç de deixar de costat els teus propis problemes, en algun moment, preguntant-te què pots fer per ells. Intenta controlar també el no repetir massa vegades el mateix tema… Fes l’esforç de parlar també dels interessos i preocupacions de l’altre, quan p.i. surti amb algun amic. A més de distreure’t, això fomentarà l’amistat.
També pot ser útil comptar amb una organització/associació on pots trobar suport emocional i/o distracció, si és el cas que pertanyis a una associació o organització; sinó pots intentar utilitzar aquest recurs. 

8. “QUAN DUBTIS, BUSCA AJUDA” :
Si t’asseguis totalment fora de control i tems cometre algun acte autodestructivo o desesperat, cerca ajuda immediatament. Recorre a un professional de la salut mental (terapeuta, psicòleg, psiquiatre…).

1) EL NEN QUE NO VOL FICAR-SE AL LLIT
Un nen es resisteix a ficar-se al llit per diversos motius. Pot tenir por de la foscor o de no despertar-se, o se sent insegur quan està sol. Indubtablement, li agradaria més jugar o veure la televisió i, en realitat, preferiria la companyia i atenció dels seus pares.

Quan els nens es fan majors, la seva vida social adquireix preponderància. No obstant això, tots els nens han de tenir la seva hora de ficar-se al llit i si es vol pau a casa, els pares no poden *transigir en aquesta qüestió. Els pares que diuen «nois, no creeu que ha arribat el moment de ficar-se al llit?>>, han declinat la seva responsabilitat i els seus fills no es ficaran al llit a l’hora adequada. Els pares que sempre permeten al nen romandre aixecat «només una mica més», tindran sempre problemes amb el moment de ficar-se al llit. D’haver-hi la menor possibilitat de *transigir, els nens més nerviosos s’agarraran a ella. D’aquí doncs que per a molts pares, aconseguir ficar al llit als seus fills és una més de les batalles al final d’un llarg dia, just en el moment en què ells necessiten temps per a si mateixos.

Per als pares novençans, seguir els consells que s’expliquen aquí, pot resoldre els problemes nocturns abans que comencin. Si l’hora de ficar-se al llit ja és un problema, serà necessari planificar noves iniciatives per aconseguir que el nen dormi. És important decidir el que es farà, que el nen sàpiga que el canvi és imminent i que el dia 1 cal posar el pla en marxa.

Decidir quan cal ficar-se al llit
S’ha de decidir el moment precís que el nen ha de ficar-se al llit i, una vegada decidit, procedir amb fermesa. Això no significa que els pares hagin de ser absolutament rígids i insistir que el nen ha d’estar sempre en el llit a les vuit en punt, encara que just en aquell moment acabi d’arribar papà o estigui a casa l’oncle José. No obstant això, com més capaços siguin els pares de concretar el moment de ficar-se al llit, més fàcil serà aconseguir que el nen es dormi a una hora fixa.

Important: No utilitzi la paraula «fosc» per indicar el moment de ficar-se al llit, perquè a l’estiu amb la llum de dia això serà causa de problemes.

Crear hàbits per anar a dormir
Els nens troben seguretat en la rutina. Els agrada la seguretat de l’habitual i és important disposar de certs objectes amb els quals poden explicar. Per exemple, tenir el seu martell blau en el llit, al costat d’ell, cada nit. Besar a tothom abans d’anar-se a la seva habitació i després tothom ha d’anar a fer-li un petó quan ja està en el llit; a uns altres els pot agradar col·locar totes les seves nines sota la manta, al costat d’ells.

Tant els rituals com els detalls reconfortants de seguretat, tals com a mantes velles o gossos de drap, dels quals depenen alguns nens, els serveixen per separar-se dels sers estimats i passar de l’estat de vigília al de somni.

Els pares no han de riure’s dels hàbits del nen, però d’altra banda, tampoc han de consentir que es tornin massa pesats. S’ha de limitar el nombre de joguines que el nen es porta al llit, per exemple, es pot portar un llibre i una joguina, que esculli. Alguns nens allarguen això massa, la qual cosa comporta quinze minuts addicionals per aconseguir que, per fi, es vagin al llit.

Hàbits nocturns regulars
Als nens sempre els agrada saber el que ocorrerà un instant després d’ara. Uns hàbits nocturns regulars aconseguiran que el nen sàpiga que el moment de ficar-se al llit s’apropa i que ha arribat el moment de parar.

Es pot seguir aquesta guia per establir una rutina nocturna.

– Simplificar: prendre en consideració l’horari de la família i les preferències del nen. No començar amb normes que després no se seguiran. La rutina de ficar-se al llit ha de proporcionar una sensació de seguretat càlida, un final del dia confortable. Es discutiran per damunt les incidències del dia que acaba i es planejaran coses per l’endemà. Preparar les seves robes per l’endemà, al costat dels llibres, serà d’utilitat per a nens més crescuts. Llegir un conte o menjar una galeta ajudarà a altres nens a entendre que ha arribat el moment de ficar-se al llit. Utilitzar senyals que facin patenti la rutina

– El nen ha de saber quan comença la rutina del moment de ficar-se al llit. Pot ser tan simple com dir «el moment d’anar-se al llit és el moment en què acaba tal o com programa de televisió».O es poden intentar senyals visuals. Per exemple, dibuixar un cercle en una fulla de paper de color, dividir-ho en seccions classificades com a hora de jugar, hora de ficar-se al llit i hora dels contes. Fer una fletxa de paper i fixar-la en el centre del cercle. Assenyalar amb la fletxa en la secció apropiada quan arribi el moment. O es pot dibuixar un rellotge amb les manetes assenyalant el moment de ficar-se al llit i col·locar-ho prop del rellotge real. Quan les manetes del rellotge real coincideixin amb les del rellotge casolà, el nen sap que és el moment d’anar-se al llit.

– Mantenir al nen calmat. Les baralles o els jocs molt actius immediatament abans d’anar-se al llit, no preparen al nen per dormir.

Mitja hora abans de ficar-se al llit, el nen ha de trobar-se relaxat para quan arribi el moment. Més que una guerra de coixins o un joc de pilota seran uns costums assossegats que incloguin la higiene habitual, la lectura, la narració de contes o la música. Tot això, que suavitza el moment de ficar-se al llit, també ha de seguir-ho la persona que s’ocupi del nen o l’avieta, quan posi al nen en el llit, o quan és més tard i el nen, esgotat, precisa una ajuda addicional per aconseguir una nit de calma.

– Fer-ho especial. L’ideal seria que el moment de ficar-se al llit fos càlid i acollidor. Tant per als pares com per al nen és un moment de calor i de seguretat. A molts nens els encanta escoltar una vegada i una altra el mateix conte abans d’anar-se al llit. A uns altres els complau escoltar contes inventats, mentre que a uns altres els diverteixen les cançons infantils com a costum en el moment de ficar-se al llit.

– No cal pensar que els nens alguna cosa majors no necessiten aquests hàbits. Fins i tot als *preadolescentes els encanta que els llegeixin o bé els agrada utilitzar aquests moments per xerrar d’alguna cosa important o preguntar alguna cosa abans que es converteixi en un problema. El moment de ficar-se al llit és una excel·lent oportunitat per als pares d’apropar-se als seus fills. Els hàbits en ficar-se al llit, que comencen en edat molt primerenca ajudaran al nen tota la seva vida. Alguns nens adquireixen l’hàbit de llegir, uns altres escriuen el seu diari o planifiquen l’endemà. Uns altres fan exercicis de relaxació.

– S’ha de ser flexible, però també s’ha de saber com acabar els costums rituals. Si no se sap com prendre la decisió final quan ha arribat el moment d’apagar la llum i de dormir, la rutina nocturna pot convertir-se en alguna cosa cansat o interminable. Els pares no han de permetre evasives per part del nen, ni deixar-se convèncer de seguir llegint «un conte més». En comptes d’això, s’ha d’anunciar per endavant les històries que es llegiran aquella nit i aferrar-se al que s’ha dit. Si traçar límits és un problema per a alguns pares, aquests poden recolzar-se en altres ajudes, com el seu propi rellotge o un *minutero. Cal dir al nen que «quan el rellotge marqui les 9:30, ha arribat el moment. Llums apagades o en 15 minuts, el rellotge sonarà, la qual cosa significa apagar la llum».

Parlar amb el nen de les seves pors i angoixes
Cada individu, incloent els nens, té temors que tendeixen a manifestar-se de nit. Els pares han d’animar al nen perquè parli dels seus problemes i preocupacions, a fi de poder-los solucionar, ajudant al fet que es dormi, i intentar també, un lleuger massatge en l’esquena.

Fer front al fet d’aixecar-se contínuament
Els pares han seguit els hàbits v rituals del moment de ficar-se al llit. Cristina s’ha ficat en el llit fa uns instants, però ja no està en ella. Després de deu minuts, ja torna a estar en el saló, demanant un suc. Els pares han d’intentar seguir les tècniques descrites aquí. Per a alguns nens, una pot bastar, per a uns altres serà necessari aplicar-les totes per aconseguir que romanguin en el llit.

– Porti-li al llit i posi un despertador que soni al poc temps. Digui-li que tornarà a la seva habitació abans que soni. Gratifiqui-li amb un massatge en l’esquena per romandre en el llit. Gradualment, allargui el temps que ha de romandre en el llit abans d’obtenir la recompensa, ja sigui un massatge en l’esquena o un gelat per desdejunar. Si és necessari, utilitzi de nou el *minutero, i després assegui’s v llegeixi-li fins que el nen s’hagi dormit.

– Ensenyi al nen com anar-se al llit. Alguns nens petits no aconsegueixen relaxar-se prou parell poder dormir, per la qual cosa se’ls poden ensenyar les tècniques de respiració i de relaxació. Els pares poden ficar-se al llit una estona al costat del nen i parlar-li del que cal fer per quedar-se dormit. Digui-li que tanqui els ulls i en un to de veu suau expliqui-li el conte de com les ones del mar se segueixen unes a altres per jugar i tornen a casa una vegada i una altra. Recordi-li que ha de tirar-se i quedar-se quiet i tranquil, amb els ulls tancats i recordar les ones. També es pot usar la imaginació per pensar en les seves pròpies escenes per quedar-se dormit.

– Col·locar al costat del nen tot el que es necessita per a la nit: un got d’aigua, una capseta amb una llanterna, la seva joguina favorita i un *cassette o la ràdio per escoltar abans de dormir-se.

– Per als bebès que encara romanen en el bressol però són prou majors per parlar, els hàbits nocturns, sovint, requereixen actes més definitius que exigeixen decisió per part dels pares. Suposem que se’ls ha abrigallat i se’ls ha fet un petó de bona nit per quarta vegada, mentre s’abandona l’habitació dient: «Bona nit. Em vaig al llit>>. S’ha de tancar la porta i no tornar enrere, encara que el nen plori (tret que es pugui pensar que el nen es troba realment mal) durant vint minuts. Si després de vint minuts el nen encara plora, s’ha de tornar a la seva habitació indicant-li que es dormi. Besar-li i sortir de nou durant altres vint minuts. Si és necessari, cal repetir aquesta rutina cada nit, fins que el nen percebi que la seva tàctica no dóna resultats. Important:si el nen cessa de plorar, no torni a la seva habitació per comprovar què ocorre fins a estar segur que el nen està profundament dormit o, d’una altra manera, el nen reincidirà.

– Utilitzar un gràfic. Un gràfic del moment de ficar-se al llit és eficaç per als nens, permetent-los guanyar punts per a alguna recompensa desitjada. Al principi, els pares han de donar punts per romandre en el llit durant cinc minuts, després s’ha de perllongar gradualment el temps requerit per acumular els punts necessaris.

– No discuteixi. Si el nen sol sortir-se amb la seva, caldrà aplicar conseqüències negatives: pèrdua de privilegis l’endemà o ficar-se al llit més primerenc la propera nit.

Hem de reforçar la cooperació del nen
Utilitzant paraules i accions, cal donar al nen respostes positives per la seva cooperació en el moment de ficar-se al llit. Planificar la rutina i dur a terme el pla complet alhora. ja que de vegades és difícil modificar comportaments establerts, es pot necessitar, d’entrada, oferir recompenses, potser utilitzant el gràfic del moment de ficar-se al llit si aquest moment s’ha convertit en la lluita de cada nit. Es poden donar punts per respectar els costums del moment de ficar-se al llit i perquè el nen ha romàs en el llit, abans de dormir-se. Al principi pot donar-se al nen una recompensa cada nit. Les recompenses poden incloure, per exemple, un programa extra de televisió la nit següent, llençols especials, *chocolatinas sota el coixí o un caramel abans de ficar-se al llit, l’endemà. Entretant el nen acumularà punts per a una recompensa major que li costarà més esforç guanyar-se. Les grans recompenses s’escolliran entre el «menú» de coses o activitats que els pares saben que el nen vol.

2) TERRORS NOCTURNS I MALSONS

ELS NENS AMB TERRORS NOCTURNS

Els malsons i els terrors nocturns són dues coses diferents. Al contrari que els malsons, els terrors nocturns no són somnis que produeixin por ni el resultat de l’activitat del somni. En el seu lloc, es creu que reflecteixen etapes *inmaduras del somni, en les quals el nen té dificultat per fer la transició del somni profund al somni més superficial.

Encara que el nen amb terrors nocturns no els recordi, aquests episodis nocturns poden ser summament preocupants per als pares. Molts nens sangloten o criden, s’agiten o corren per tota la casa amb els ulls oberts, però sense veure i les seves oïdes semblen no percebre les paraules tranquil·litzadores dels pares.

Poc és el que es pot fer per ajudar al nen durant un terror nocturn. Es deu simplement esperar al fet que cessament i recordar que no ha estat causat per les tensions i que no tindrà efectes traumàtics ni duradors per al nen.

Tranquil·litzar-li.
Abraci al nen, calmi-li i passi-li una tovallola refrescant per la cara. Els pares sentiran que estan fent alguna cosa útil i això tranquil·litzarà al nen mentre perd la seva mirada perduda i comença a tornar a la realitat, preguntant-se què passa.

Reguli els horaris de somni.
Per ajudar al nen a desenvolupar un patró de somni més madur. asseguri’s que té un horari regular de somni i que descansa prou.

Consulti a un professional.
A pesar que els terrors nocturns no són en general significatius existeix no obstant això la possibilitat que siguin símptomes d’alteracions neurològiques. Per verificar aquest extrem, al mateix temps que els malsons molt molests, caldria comentar-ho amb el metge. Si els terrors es produeixen amb molta freqüència, el metge pot suggerir alleujar-los amb una medicació acuradament controlada.

ELS NENS QUE TENEN MALSONS

Els malsons, al contrari que els terrors nocturns, poden ser aterridores per al nen i també per als pares v són resultat de sentiments d’inseguretat, ansietats, pors o preocupacions. Són reaccions de por comunes i normals als somnis desagradables que s’inicien normalment als tres anys d’edat, tenint el seu punt màxim a les edats de quatre i sis anys.

Les nenes són susceptibles de patir-les més tard que els nens. Un 28% dels nens amb edats compreses entre els sis i dotze anys, tenien malsons. Al voltant dels deu anys, la freqüència d’aquests somnis desagradables s’incrementa una altra vegada, per remetre més tard. Els malsons difereixen dels terrors nocturns en altres aspectes: mentre que el nen *transpira, crida i respira agitadament en experimentar un malson pot ser despertat ràpidament i s’acordarà del somni o de parts del somni.

Els somnis poden estar induïts per malalties i pel dolor, sobreexcitació, por v ansietat, programes violents de televisió o per amenaces malaltisses per part dels pares. Encara que el nen pot no ser capaç d’indicar exactament què li està afectant, poden treure’s algunes claus a partir del seu comportament conversant amb ell. Qualsevol que sigui la causa, els nens insegurs, preocupats o amb ansietat tenen més probabilitats de tenir malsons.

Tranquil·litzi-li i doni-li seguretat
El que els pares poden fer per un nen que sofreix malsons és despertar-li, tranquil·litzar-li i donar-li seguretat, dir-li que tot va bé, que no ocorre gens. Acariciar-li i bressolar-li, però no donar massa importància al malson, ja que d’una altra manera podria aprendre a utilitzar-la com a mecanisme per atreure l’atenció. No és important, en aquest moment, comentar el contingut del somni.

Eviti l’excitació excessiva
Els nens han de tenir un període de calma v relaxació abans de ficar-se al llit, no permetre’ls que vegin programes de televisió violents o de terror, no explicar-los històries de por ni permetre que realitzin activitats físiques violentes. Les experiències de molts pares suggereixen que és de gran ajuda limitar la TV.

Comenti problemes, pors i esdeveniments que produeixin tensió.
Usi la conversa v els somnis com a dades de qualsevol problema que estigui sofrint el nen. Parli-li durant el dia dels seus malsons, i intenti alleujar les seves pors i inquietuds. Sigui *previsor i prepari al nen amb antelació per a esdeveniments que siguin susceptibles de causar-li tensió, tals com la volta a l’escola després de les vacances o el sortir de viatge. Les pors en els nens són moltes vegades causats per la falta d’informació.

Prengui mesurades per als malsons repetitius.
Si el nen té el mateix somni una vegada i una altra, pot estar segur que sent ansietat per alguna cosa. Animi-li al fet que parli del seu somni i ho representi despert, però amb un final feliç.

Prepari una estratègia nocturna.
El saber-se defensats del malson ajuda normalment als nens més majors. Proporciona seguretat el deixar la llum encesa a les nits. Alguns nens poden lluitar millor contra els seus malsons resant una oració determinada cada nit demanant protecció contra els monstres; abraçar i dormir amb el peluix favorit, etc.

3) COM AFRONTAR PROBLEMES NOCTURNS?.
Permetre que el nen dormi regularment a l’habitació dels pares pot provocar problemes greus. En molts casos, els pares ho consideren un hàbit difícil d’interrompre quan s’ha iniciat.

Orientacions per retornar al nen al seu llit:
Si el nen va fins a l’habitació dels seus pares, cal fer-li tornar al seu llit i ficar-ho en ella sense massa contemplacions. Els pares han de ser ferms.

Es pot utilitzar la “tàctica dels *apretujones”, la finalitat és fer que el nen se senti incòmode en el llit aliè i que la seva vagi sent més atractiva. Consisteix a empènyer-li cap a fora del llit, deixant-li cada vegada menys espai en el llit, atapeir-li sense fer-li mal, etc.

Utilitzar recompenses pel fet de dormir sol o els progressos cap a aquesta meta. Asseguri’s d’expressar l’orgullós que s’està d’ell i que és un “noi major”. Presti-li una atenció especial i sigui afectuós amb ell durant el dia.

Fer la seva habitació més atractiva, no significa *redecorarla sinó canviar alguns aspectes i que el nen sigui participi d’ells.

Establir un horari regular de somni.

Abans de dormir explicar-li algun conte. Se li pot explicar algun relacionat amb el problema.

Es pot utilitzar un contracte en el qual tindrà algun premi per dormir a la seva habitació, es marcarà en un almanac els dies que ha tingut èxit, acordant prèviament el premi a final de mes, si es comença amb reforços continus passar a poc a poc a reforços intermitents.

L’anhedònia és la incapacitat per gaudir de les coses agradables i sentir plaer.
Algunes persones que pateixen anhedonia són incapaces d’experimentar plaer i gaudir en cap circumstància, mentre, en altres casos, el problema es redueix a aspectes concrets, com les ganes de menjar, les relacions sexuals, les relacions socials o les activitats d’oci, situacions que abans els resultaven plaents. De qualsevol forma, existeixen graus, per la qual cosa hi ha els qui pateixen una incapacitat total de gaudir i obtenir plaer i uns altres només un descens en aquesta capacitat.

Per exemple, una mare amb anhedònia no gaudeix acariciant al seu bebè; un adolescent no gaudeix sortint amb els seus amics, o un jugador de futbol no està alegre quan el seu equip guanya un partit.
El terme “anhedònia” va ser descrit, per primera vegada, pel psicòleg francès Ribot l’any 1986, quan va publicar el seu llibre sobre la psicologia dels sentiments.

Qui pateix anhedònia?

Pateixen d’anhedònia persones amb malalties com l’esquizofrènia i els addictes a les drogues durant l’abstinència de les mateixes. Però la situació més freqüent és l’anhedònia que es dóna en la depressió. Hem de tenir en compte que uns dos milions d’espanyols pateixen depressió, i que sis milions d’espanyols la patiran al llarg de la seva vida. També és interessant recordar que molts casos de depressió no són diagnosticats, sovint perquè els qui la pateixen senten objeccions a l’hora d’admetre la seva condició.

Quan una persona pateix una depressió profunda, res li motiva ni li alegra o li fa gaudir. La persona deprimida es queda “congelada” emocionalment, fins i tot respecte a les persones que més estima o les activitats que més li feien gaudir.

L’anhedònia de la depressió apareixerà, més freqüentment, després de situacions estressants i disgustos. Segons desapareguin els símptomes de la depressió, també anirà desapareixent l’anhedònia.
L’anhedònia també pot donar-se en els addictes a les drogues i en els malalts amb trastorns d’ansietat.

Quins són les seves causes?

Els investigadors creuen que és a causa d’una alteració del sistema dopaminèrgic, que és el mecanisme pel qual la dopamina (una substància química que es troba en el cervell) produeix sensacions de plaer i satisfacció en menjar, en tenir relacions sexuals o en cuidar d’un fill nounat.
Pel que sembla, aquest sistema dopaminèrgic no és capaç de produir plaer, satisfacció i benestar, en situacions com la depressió, l’esquizofrènia i l’abstinència de l’addicte a les drogues.
En el cas de la pèrdua de desig sexual o el plaer sexual, cal assenyalar que pot ser causat per medicacions utilitzades contra la depressió (alguns antidepressius), per combatre l’esquizofrènia (els antipsicòtics) i altres medicacions (com les benzodiacepines i els estimulants).

Com es pot tractar l’anhedònia?

En primer lloc, cal destacar la importància de diagnosticar-la i conèixer les seves causes. Hem de saber que, en la majoria dels casos, es dóna com a conseqüència de malalties o abús de substàncies.
Quan l’anhedònia està causada per la depressió, l’esquizofrènia, els trastorns d’ansietat o l’abús de drogues, en millorar aquestes malalties també anirà desapareixent l’anhedònia.

En situacions en què la causant sigui una medicació es podrà millorar modificant les dosis, retirant-la o canviant-la per una altra.

En tots els casos, resulta de gran ajuda poder comentar aquest problema, tant amb professionals com amb els familiars o persones amb símptomes similars, per alleujar el malestar que ocasiona.

Antecedents: Els pares juguen un paper important a l’hora de determinar el risc del consum de drogues dels seus fills. L’objectiu d’aquest estudi va ser analitzar com la permissivitat cap al consum de drogues i control i afecte del pare i mare estaven relacionades amb el consum d’alcohol, tabac i cànnabis.

Mètode: La mostra va estar composta per 1.428 joves (51,8% homes) d’entre 11 i 19 anys de Mallorca.

Resultats: Aquells joves que percebien als seus pares més permissius, amb menor control per part de la mare i majors nivells d’afecte tant matern com a patern, tenien més probabilitats de consumir alcohol, tabac i cànnabis. Es van trobar diferències en funció del sexe dins d’aquest patró. Les variables d’afecte i control per part de la mare no van ser influents en el cas dels homes, mentre que el patró general es va mantenir en el cas de les dones.

Conclusions: Aquest estudi ressalta la importància de la permissivitat percebuda i és necessari tenir en compte el sexe de pares i fills a l’hora de proporcionar afecte i control, ja que són els pares els que influeixen en els fills homes i les mares en les dones.

Autor-s: Elisardo Becoña; Úrsula Martínez; Amador Calafat…(et.al)
Paraules claus: Permisividad, Control, Afecto, Drogas, Familia, Jóvenes.
Keywords: Permissiveness, Control, Affect, Drugs, Family, Young people.)

Ajuntar tres caramels iguals per avançar en el marcador. La mecànica del joc no podria resultar més simple. Les fruites de la’escurabutxaques de tota la vida es converteixen en caramels i s’adapten a les plataformes del segle XXI. Ara bé, com manipula la famosa aplicació el nostre cervell per mantenir-nos enganxats?

La dimensió aconseguida pel fenomen Candy Crush ha portat a la comunitat científica a buscar resposta a aquesta pregunta i tractar d’explicar els mecanismes emprats pels seus creadors per crear un altíssim nivell d’addicció que ha portat fins i tot a ocasionar dolors d’esquena i braços entre usuaris que li dediquen fins a deu hores diàries.

Els primers nivells resulten extraordinàriament fàcils. El joc permet guanyar, adquirir confiança i anar progressant ràpidament, la qual cosa proporciona un fort sentiment de satisfacció i superació. “Aquests assoliments es perceben com a petites recompenses en el cervell, alliberant dopamina i aprofitant el mateix neurocircuit implicat en l’addicció, per reforçar les accions”, segons explica la corresponsal de Ciència del diari britànic The Guardian, Dana Smith. “Malgrat la seva reputació com un producte químic que produeix plaer, motivació i desig, la dopamina també exerceix un paper crucial en la regulació de l’aprenentatge, consolidant comportaments que es repeteixen una vegada i una altra”.

Encara que pugui semblar que l’èxit de Candy Crush depèn de la perícia del jugador, en realitat és essencialment un joc de sort. El triomf varia en funció de la gamma de colors que ha estat proporcionada a l’atzar, la qual cosa implica que els aconsegueixen vindran de forma inesperada. Es perd més sovint del que es guanya i mai es coneix quan apareixerà el proper triomf. En lloc de descoratjar, aquesta realitat fa que el joc sigui encara més atractiu que quan es guanyava fàcilment.

Igual que les escurabutxaques

“Aquesta estratègia es coneix com un programa de reforç de raó variable i és la mateixa tàctica utilitzada en les màquines escurabutxaques”, prossegueix Smith en el seu article. Mai es pot predir quan es guanyarà, però es guanya amb la suficient freqüència perquè l’usuari desitgi continuar.

Steve Sharman, un estudiant de psicologia de la Universitat de Cambridge que ha investigat el funcionament de Candy Crush, explica a més que la impressió de que tenim el control d’un joc, és clau per generar la seva naturalesa addictiva. “La il·lusió de control és un element crucial en el manteniment de l’addicció al joc, ja que infon un sentiment d’habilitat o de control. Hi ha una sèrie de característiques en el joc com els denominats “boosters” que fan creure als jugadors que estan afectant el resultat del joc, però això ocorre en casos comptats”.

Una altra característica fonamental del joc que afecta substancialment a com respon l’usuari és el límit de vides, que impedeix generar una sensació de cansament. Després de cinc derrotes, cal esperar 30 minuts perquè es regeneri cada vida, la qual cosa provoca que el jugador mai se senti esgotat i sempre tingui ganes de més. Aquest efecte, denominat adaptació hedónica, ha estat investigat per la Universitat d’Harvard i la Universitat de British Columbia.

Durant l’experiment, els participants es van dividir en dos grups; al primer se li va prohibir prendre xocolata durant una setmana, mentre que a l’altre se li va proporcionar tot el que desitgessin. Set dies després, els participants van assaborir una unça de xocolata en el laboratori per examinar les seves reaccions.

Com era de preveure, els que havien estat privats de xocolata ho van trobar molt més plaent que els que havien accedit lliurement a ell.

Tampoc és casualitat que el joc empri caramels i no estels o un altre tipus de símbols. Com assenyala Sharman, els aliments resulten molt recurrents en els jocs d’atzar ja que els lliga a la felicitat i el plaer que s’obté en menjar.

Encara que en un nou format molt més adaptat a les noves tecnologies, aquesta aplicació pot generar la mateixa dependència que altres presentacions de jocs d’atzar. El seu tractament, com en altres casos ha d’incloure tant un pla terapèutic del propi joc patològic com dels trastorns associats, així com un abordatge ampli i comprensiu dels determinants socials i personals, així com de les conseqüències laborals i familiars que comporti aquesta dependència.?

El tractament, centrat en mesures de promoció de l’autocontrol, tècniques operants, teràpia cognitiva-conductual, entrenament en habilitats socials, entrenament en solució de problemes, exposició amb prevenció de resposta i prevenció de recaigudes; pot dur-se a terme a través d’un format d’intervenció individual o grupal.