La Generalitat impulsa un Pla d’atenció integral a les persones amb trastorns de l’espectre autista (TEA) i a les seves famílies
El nombre de pacients d’autisme augmenta un 340% en sis anys i s’atenen 3.876 casos a Catalunya durant el 2012.
A Catalunya, l’any 2012 es van atendre des dels Centres de Salut mental Infantil i Juvenil 3.876 casos d’autisme, que suposen una taxa de 26,5 casos per cada 10.000 menors de 18 anys. Aquesta dada suposa un increment del 340% entre els anys 2006 i 2012 en el nombre de pacients amb TEA atesos en aquests centres. La directora general d’Educació Infantil i Primària del Departament d’Ensenyament, Alba Espot ha explicat que degut a aquest “creixement en progressió geomètrica” la Generalitat ha decidit impulsar un Pla d’atenció integral a les persones autistes i a les seves famílies que coordinarà esforços del Departament de Salut, Benestar Social i Família i Educació.
Els pacients atesos en els Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) amb TEA l’any 2006 eren 881, mentre que l’any 2012 es van atendre un total de 3.876 casos. Això suposa un increment del 340% entre els anys 2006 i 2012 en el nombre de pacients atesos amb aquest trastorn.
Pel que fa als casos atesos en els CDIAPS, d’un total de 9.875 infants que han iniciat l’atenció, un 6,77%, 669 casos suposen trastorns de la relació i la comunicació on s’hi engloba el TEA. I les dades aportades pels EAPs constaten que l’any 2012 van estar escolaritzats un total de 2.173 alumnes amb Trastorn generalitzat del desenvolupament, dels quals 745 en Centres Ordinaris i 1.428 en Centres d’Educació Especial.
Segons la Generalitat, les causes d’aquest increment poden atribuir-se a diferents factors, entre els quals possiblement hi ha una millor detecció, tant per part dels professionals sanitaris com de les mateixes famílies. També cal destacar l’avenç important en les tècniques de diagnòstic i la posada en marxa el 2004 del programa específic d’atenció als trastorns mentals greus.
És per això que el Departament de Salut, el Departament de Benestar Social i Família i el Departament d’Educació sumaran esforços per impulsar un Pla d’atenció integral a les persones amb trastorns de l’espectre autista (TEA) i a les seves famílies. El Pla estableix un circuit per millorar la detecció precoç de l’autisme, el tractament especialitzat, el model organitzatiu assistencial, el sistema de derivació i el treball amb les escoles. També crea un marc d’actuació per facilitar la cohesió i complementarietat entre els diversos serveis de què disposa la Generalitat.
La peça fonamental del Pla seran les unitats funcionals que es crearan a cada territori on hi treballaran conjuntament professionals dels diferents àmbits: salut, social i educatiu, per afavorir el diagnòstic interdisciplinari. S’espera, d’aquest manera, millorar la detecció precoç, establir un diagnòstic pluridimensional i pluriprofessional i millorar l’atenció i garantir la continuïtat assistencial.

Amb els mateixos recursos.
“No estem posant més recursos humans sinó que els hi demanem que facin un valor afegit” ha especificat Carmela Fortuny. En aquest sentit Alba Espot també ha remarcat que no s’afegiran recursos sinó que es tractarà de coordinar d’una millor manera els que ja es tenen. Seran els millors professionals especialitzats en autisme els encarregats de donar una millor atenció a aquests pacients i a les seves famílies en cada un dels territoris corresponents. Els directors han remarcat el benefici que suposarà pels pacients i les famílies el fet d’ajuntar professionals dels tres àmbits diferents. D’aquesta manera, els infants seran tractats conjuntament des d’una perspectiva social, educativa i sanitària.

Inici de les proves pilot.
Aquest 2013 s’han iniciat proves pilot d’aquest Pla a 7 territoris: Gironès, Tarragonès, l’Hospitalet de Llobregat, Sabadell, Cerdanyola, Terrassa i districtes de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona. En la posada en marxa d’aquesta prova pilot hi participen 89 professionals dels diversos recursos dels tres departaments que s’encarregaran d’elaborar un pla d’atenció integral individualitzat per a cada infant.
Amb aquestes proves pilot es cobreix una població, menor de 18 anys, de 203.574 persones, que representa un 14,5% de la població total de Catalunya.

Enllaç directe a la noticia:
http://www.reusdirecte.cat/cat/notices/2013/07/el_nombre_de_pacients_d_autisme_augmenta_un_340_en_sis_anys_i_s_atenen_3_876_casos_a_catalunya_dura_31133.php

PAUTES BÀSIQUES PER A LA SUPERACIÓ DEL XOC EMOCIONAL

ADONAR-SE DEL TIPUS DE RESPOSTA INICIAL: PASSIVA-ACTIVA:

Un dels desafiaments inicials que ha de vèncer durant les primeres etapes del xoc sentimental consisteix a comprendre que, encara que la relació s’hagi acabat, la vida continua.

En aquest moment és important que valoris la teva resposta davant la crisi del xoc sentimental. La majoria de persones responen de manera extrema, ja sigui passiva o activament. El teu objectiu en aquest moment hauria de ser el de controlar la teva conducta de tal manera que puguis dominar el teu sofriment i mantenir l’equilibri en la teva vida.

Si la resposta és passiva, la persona afectada es tanca en si mateixa i s’aïlla. L’aïllament es converteix en una xarxa de seguretat i la persona queda atrapada en una segona etapa de pena. Víctima de la por, pot quedar aclaparada pel temor del que li oferirà el futur. Omple de dubtes pel que fa a si mateixa, es preguntarà una vegada i una altra: “Què ocorrerà ara? Alguna vegada algú tornarà a estimar-me? Com tiraré endavant?”. En refugiar-se en un mateix la persona pot sentir que la pena és el lloc més segur per a ella.

Per contra, quan la resposta davant el xoc sentimental és activa, la persona expressa el seu dolor davant si mateixa i davant els altres. En lloc d’aïllar-se i tancar-se, és molt probable que actuï de manera impulsiva i irregular: excés en els menjars, abús de l’alcohol i drogues, la promiscuïtat… són conductes típiques cap a les quals un se sent arrossegat. Tan gran és el sofriment i tan escàs l’amor propi, que es pot portar la resposta activa fins a l’extrem de prendre un rumb autodestructivo. 

En general, quan la persona s’adona que pansa més d’un parell de setmanes actuant segons una pauta passiva o activa extrema, és quan hauria de buscar ajuda professional. 

D’aquesta forma, si bé és normal passar algun temps responent passiva o activament, també és important avaluar el grau i la freqüència d’aquestes conductes, dia després de dia.
Una manera eficaç de fer-ho és mitjançant el que es denomina el “autocontrol” (veure, més endavant, l’apartat: TÈCNIQUES DE SUPERVIVÈNCIA EMOCIONAL). Has de contemplar l’autocontrol com una oportunitat de sortir fora de tu mateix/a i observar el que ocorre. La autoconciencia i l’autoconeixement que aconsegueixis amb això pot augmentar el teu desenvolupament personal durant el xoc sentimental. I si ets honest/a amb tu mateix/a, l’autocontrol et posarà en alerta davant qualsevol pauta o hàbit destructiu que pugui sorgir. Aquest exercici no té la intenció que et sentis malament pel que fa a tu mateix/a; té la intenció d’ajudar-te a madurar a partir dels teus errors i a superar el xoc sentimental amb el menor sofriment possible (encara que a curt termini et pugui semblar que reaviva o intensifica el teu malestar). Per exemple, l’escriure un diari en l’etapa de pena sol resultar molt constructiu i ajudar a passar d’aquesta etapa a la següent. L’escriure-ho és una espècie de catarsi (alliberament del dolor), a més de ser d’ajuda per determinar amb precisió els temors sobre el que t’oferirà el futur (que, concretament, en molts casos és el temor que mai tornaràs a ser estimat/a). 
Quan la persona coneix els seus propis temors, aquests es tornen menys amenaçadors, i és quan es poden començar a treballar per vèncer-los. 

AFRONTAR ELS TEMORS DEL XOC EMOCIONAL:

Quan una persona cau per primera vegada en un xoc sentimental, la paràlisi inicial del xoc li protegeix de l’impacte emocional que acaba de rebre. És com si la ment es preparés per enfrontar-se a una realitat aclaparant i tràgica. Aquesta pausa inicial permet a la ment ordenar els seus recursos i defenses abans d’afrontar realment el sofriment emocional…, una espècie de reculada psicològica prèvia a l’avanç.

A mesura que el procés avança, el xoc comença a atenuar-se i la persona passa a la segona etapa: la PENA, és quan els temors comencen a sorgir i poden resultar aclaparadors. En aquesta etapa comences a afrontar la realitat de la teva situació: una important relació amorosa ha deixat de ser part de la teva vida. És important que acceptis els teus temors com la dinàmica natural i normal del xoc sentimental. Has de saber que cada persona que experimenta un xoc sentimental ha de suportar certs temors. És previsible qualsevol ansietat, pànic o desesperació en relació amb els teus temors. Recorda que no ets l’únic al que li passa… no significa que et vagis a tornar boig/a. 

A continuació es descriuen una sèrie de temors comuns en la majoria de persones que sofreixen un xoc sentimental. Tal vegada descobreixis que experimentes només un o dos d’aquests temors, o pot ser que tots ells. 

En aquest sentit, el conèixer el tipus de temors més habituals que poden aparèixer en una crisi sentimental, pot preparar-te i descobrir que et resulta més fàcil afrontar la situació. El fet de saber el que pot arribar a ocórrer no disminuirà el sofriment, però et proporcionarà un major control, perquè comprendràs el que està succeint (és normal). 
Mantenir els teus temors baix control t’ajudarà a dominar el sofriment més eficaçment. Utilitza el teu coneixement per dirigir un “simulacre d’incendi” mental en el qual assajaràs el que has de fer, reflexionaràs sobre el que serveix i el que no serveix, i anticiparàs el que podria ocórrer després. 

1. “EL MAJOR DE TOTS ELS TEMORS: PENSAR QUE EL SOFRIMENT SERÀ ETERN” :

El primer i més notable dels temors que hauràs d’afrontar es presenta en la segona etapa (pena): sentir-te aterrorizado davant la possibilitat de sentir sempre el que estàs sentint en aquest moment, que l’intens sofriment emocional que estàs experimentant mai t’abandonarà, i que el terrible buit de solitud que asseguis et mantindrà atrapat per sempre. És comú que temes que a causa d’això mai seràs capaç d’avançar per seguir vivint i estimar realment de nou. T’asseguis ple/a de dubtes i obsessionat per pensaments com “Mai trobaré a una altra persona”, o “No tinc capacitat per aconseguir que funcioni una relació amorosa”.

Què fer: El que has de fer durant aquests períodes d’intens temor és viure cada moment, relaxant-te a través de les rutines diàries, i confiar que amb el temps el sofriment emocional perdrà intensitat. La majoria de persones que sofreixen el xoc sentimental consideren que aquests períodes d’intens temor són els moments més difícils del procés, moments en els quals senten que es tornen bojos, que han perdut el control i que no poden seguir endavant. No obstant això, la capacitat de la ment per recuperar-se és sorprenent: la ment humana, com a mecanisme protector, disminueix de manera natural, amb el pas del temps, els records dolorosos; en cas contrari, seria impossible funcionar. Has de confiar en aquest procés natural i adaptatiu de la ment humana.

2. “PERDRE L’EIX EMOCIONAL”:

En les primeres etapes del xoc sentimental –la segona: pena, i la tercera: adjudicació de la culpa- poden produir-se esclats emocionals i fins i tot d’histèria. Atès que la persona afectada és emocionalment vulnerable en aquest moment (hipersensibilitat), pot posar-se a plorar incontroladament sense cap motiu aparent, o pot ocórrer que una música que sona en la ràdio, un programa de televisió, o fins i tot alguns moments del dia originin aquests esclats. La seva intensitat pot resultar realment alarmants: les reaccions emocionals poden ser molt intenses. 
Molts dels pacients inicien la teràpia en aquest moment, perquè senten que estan perdent l’eix sobre el qual giren les seves vides. Temen quedar emocionalment destrossats perquè són incapaços de mantenir el seu autocontrol. 

Què fer: Mentre t’asseguis emocionalment esgotat, pertorbat i fora de control, el millor és no afegir noves tensions a la teva vida. Si pots permetre’t el luxe, contracta a una persona que t’ajudi (p.i. a arreglar la casa, si és el cas) per llevar-te de damunt parteix de la càrrega. 
És el moment de demanar ajuda a familiars i amics. Convida’ls a menjar o a sopar. Permet-los que t’ajudin, si s’ofereixen a fer-ho. Pregunta’ls si pots cridar-los quan et sentis solament/a, temorós/a, o simplement quan necessitis xerrar.
Pot resultar difícil en aquestes etapes, però fes un esforç per mantenir qualsevol hàbit positiu que ja tinguessis (programa d’exercicis físics, meditació, o qualsevol passatemps relaxant amb el qual gaudis). Si els hàbits positius no formaven part de la teva rutina quotidiana, pot ser un bon moment per incorporar-los en la teva vida. Una rutina positiva proporcionarà una estructura allí on hi ha caos emocional i t’ajudarà a recuperar el rumb de la teva vida. 
D’altra banda, has de mantenir-te caut pel que fa a la possibilitat d’altres pèrdues: p.i. perdre el treball després de perdre l’amor només agreujaria els temors i ansietats; de manera que has d’obligar-te a funcionar en el treball i mantenir la rutina habitual en la mesura del possible. 
Si creïs que no pots superar solament aquest moment tan difícil, no et sentis avergonyit/a ni t’aïllis: busca ajuda professional.
La importància de les DISTRACCIONS: En aquest punt és convenient assenyalar l’útils que poden resultar les distraccions durant totes les etapes del xoc sentimental, per ajudar a controlar els temors. Una distracció és qualsevol objecte o activitat constructiva en la qual puguis bolcar la teva energia, la mateixa energia que abans havies dedicat a la relació amorosa. Així com un automòbil necessita amortidors per lliscar-se més suaument per una superfície desigual, durant el xoc sentimental tu necessites una reserva de distraccions per absorbir part del sofriment emocional. 

3. “AFRONTAR EL SILENCI DE LA SOLITUD”:

Mentre superes les primeres etapes, és de suposar que et sentiràs aclaparat/a per cert temor o pànic en afrontar la perspectiva de viure solament/a. Aquesta readaptació que té lloc mentre aprens a viure pel teu compte, és el que es denomina “el silenci de la solitud”. Quan comencis a viure solament/a és natural que et vegis afectat per la solitud i fins i tot que la detestis. La teva solitud probablement serà més profunda durant els caps de setmana, en ficar-te al llit a la nit i durant les vacances. Hauràs de ser pacient amb tu mateix/a; l’experiència d’adaptació a una nova vida mai és instantània i sempre es produeix algun contratemps. 
Què fer per contrarestar la solitud: Inicialment, durant l’etapa de la pena, quan la teva solitud i el teu sofriment emocional siguin més aguts, fes qualsevol cosa que t’ajudi a sentir-te millor… Accepta que les primeres setmanes, o potser fins i tot durant alguns mesos, et resultarà difícil. Creu en tu mateix/a, tens la força necessària per superar-ho. De totes maneres, si p.i. l’anar-te a dormir et resulta especialment difícil, intenta prendre un bany calent per relaxar-te; si sentir veus et resulta reconfortant, dorm amb el televisor o la ràdio encesos… Utilitza el remei que et vagi millor, sigui com anàs. No et preocupis per si és o no una ximpleria, ni t’obsessionis per si és normal o anormal. Per afrontar els caps de setmana, pugues ser-te útil organitzar excursions, anar al cinema o inscriure’t en un curset. 

4. “LA TEVA IMPOTÈNCIA”:

Moltes persones afligides del xoc sentimental tenen dificultats per acceptar que són impotents pel que fa a la seva situació i per enfrontar-se al temor de no poder dominar els canvis que s’estan produint en les seves vides. 
Quan la relació amorosa ha acabat, et sentiràs impotent per aferrar-se a ella. Pot ser que elaboris fantasies pel que fa a que encara existeix; però la realitat no canvia i continuar amb aquesta fantasia en lloc d’afrontar i acceptar la realitat només serveix per retardar la superació de la crisi sentimental, convertint especialment difícil el pas a l’etapa fonamental de la resignació. 

“ELS ASPECTES TERAPÈUTICS DEL TEMOR”:

Quan afrontes obertament els teus temors, és com si et miressis detingudament en el mirall: els defectes es fan visibles. Els temors que surten a la superfície durant les diferents etapes sovint indiquen vulnerabilitat i una debilitat general que pots corregir. 
Per exemple, pot ser que arribis a ser conscient que l’ansietat està impregnant tots els aspectes de la teva vida, tornant-te extremadament aprensiva sobre possibles problemes, preocupant-te per tot… Això ha de fer que t’adonis que has d’aprendre a controlar la teva ansietat, i comprendre l’important que és concentrar-te primordialment en tu mateix/a. 

Per tant, l’atendre als teus temors t’ha de servir per emprendre accions que corregeixin les deficiències. 

Resulta dolorós enfrontar-se a les debilitats personals, però quan ho facis adquiriràs consciència de la manera en què el xoc sentimental pot ajudar-te a créixer i a desenvolupar una millor opinió de tu mateix/a.

Si el procés es fa de manera saludable, identificant i analitzant els temors a la recerca de solucions (en lloc de negar-los o obsessionar-se amb ells), notaràs com t’envaeix una agradable sensació d’autodomini i autoeficacia, amb els beneficis que això comporta en la teva autoestima i estat emocional en general.

LLISTAT DE LES PRINCIPALS TÈCNIQUES DE SUPERVIVÈNCIA EMOCIONAL:

1. “L’AUTOCONTROL” :
Mentre analitzes la teva conducta i els teus actes diàriament, l’autocontrol et proporciona l’oportunitat de sortir fora de tu mateix i observar el que ocorre; constituint una manera eficaç d’analitzar la teva resposta al xoc sentimental. L’autocontrol es pot realitzar escrivint un diari, o mitjançant l’enregistrament dels sentiments en una cassette, o fent una llista de les activitats del dia i del que s’asseguis en realitzar-les,… o simplement es pot mantenir un diàleg intern dues vegades al dia durant deu minuts, sobre el que es fa, del que se sent, i de com consideres que estàs actuant. Has de contemplar l’autocontrol com una oportunitat de sortir fora de tu mateix/a i observar el que ocorre. La autoconciencia i l’autoconeixement que aconsegueixis amb això pot augmentar el teu desenvolupament personal durant el xoc sentimental. I si ets honest/a amb tu mateix/a, l’autocontrol et posarà en alerta davant qualsevol pauta o hàbit destructiu que pugui sorgir. Aquest exercici no té la intenció que et sentis malament pel que fa a tu mateix/a; té la intenció d’ajudar-te a madurar a partir dels teus errors i a superar el xoc sentimental amb el menor sofriment possible (encara que a curt termini et pugui semblar que reaviva o intensifica el teu malestar). Per exemple, l’escriure un diari en l’etapa de pena sol resultar molt constructiu i ajudar a passar d’aquesta etapa a la següent (adjudicació de la culpa). L’escriure-ho és una espècie de catarsi (alliberament del dolor), a mesura que la persona es veu alliberada dels seus sentiments escrivint pàgines i pàgines sobre, per exemple, el dany i la humiliació que s’hagi pogut suportar. Portar un diari també ajuda a determinar amb precisió els temors sobre el que li oferiria el futur, concretament en molts casos és el temor que mai tornaria a ser estimada. Quan la persona coneix els seus propis temors, aquests es tornen menys amenaçadors, i és quan es poden començar a treballar per vèncer-los. 
L’analitzar el què estàs fent, com t’asseguis, i com creïs estar progressant, et proporcionarà una perspectiva de la manera en què es produeix el teu canvi afectiu en el xoc sentimental. 

2. “LA TÈCNICA DEL BLOQUEIG DEL PENSAMENT” :
Cada vegada que comencis a pensar en el teu anterior parella o que sentis que t’enfonses en la autocompasión, has de dir-te immediatament: “PROU!”. Després dirigeix els teus pensaments cap a alguna cosa igualment important, o dedica’t a alguna activitat que distregui la teva atenció, per molt que et costi. Com més practiquis aquesta tècnica, més eficaç et resultarà. Al principi sol no ser efectiva, és difícil de controlar i detenir els pensaments obsessius sobre la relació i la persona perduda, però com més s’insisteix més fàcil resulta d’aconseguir (com qualsevol nova habilitat, la pràctica i perseverança és fonamental).

3. “DISTRACCIONS NECESSÀRIES” :
Qualsevol activitat o interès constructiu en el qual puguis centrar la teva energia –la mateixa energia que fins ara has dedicat a la teva relació amorosa- pot representar una distracció eficaç. Les distraccions necessàries poden ser els amortidors del xoc sentimental i a més suposen una gratificació: al final del procés del xoc sentimental pots haver desenvolupat una nova habilitat; per exemple, après un nou esport, aconseguit un treball millor, o millorat el teu aspecte.

4. “TÈCNIQUES DE RELAXACIÓ: EL CONTROL DE L’ANSIETAT” :
És important que desenvolupis maneres segures i que no produeixin addicció per superar la forta tensió, el pànic i els períodes d’ansietat. Alguns dels quals utilitzen moltes persones són: exercici físic, banys perllongats i calents amb música suau, massatges, ball, exercicis de respiració; o qualsevol altra activitat que resulti gratificant i relaxant (a més de distractor) per a la persona, com per exemple: el cinema, la pintura, la interpretació d’algun instrument musical, manualitats, brodat, etc.

5. “EL PODER DELS SUGGERIMENTS POSITIUS” :
A mesura que tu repeteixis una vegada i una altra diferents afirmacions, tals com: “El meu xoc sentimental està acabant”, “Em torno cada dia més fort”, “Sigues controlar-me”,… aquestes es graven en el teu subsconciente, que finalment començarà a recolzar l’afirmació (tornant-se més automàtica), modificant els teus pensaments negatius. Cada vegada que comencis a pensar: “Em sento molt desgraciat/a”, reemplaça la frase per: “Cada dia estic una mica més fort”.

6. “RECORDATORIS” :
Les notes d’afirmació, estratègicament col·locades, també seran molt beneficioses. Per exemple, la frase: “PROU! NO CRIDIS!”, col·locada al costat del teu telèfon t’ajudarà a mantenir l’autocontrol quan sentis la temptació d’aixecar l’auricular i tornar a comunicar-se amb l’altra persona. 
També és important que facis una LLISTA DELS ASPECTES POSITIUS DE LA TEVA VIDA, i penjar-la en un lloc visible o portar-la damunt, de tal forma que estigui preparada perquè la llegeixis mentre et recordes a tu mateix/a quant has avançat pels teus propis mitjans.

7. “DEIXA QUE ALGÚ SIGUI EL TEU TELÈFON D’URGÈNCIES: EL SUPORT SOCIAL” :
Crea un sistema de suport personal amb amics i membres de la teva família que estiguin d’acord en què els cridis quan sentis la temptació de cridar al teu anterior parella, o simplement quan et sentis trista o solament/a. 
No et sàpiga greu utilitzar als teus amics, si són amics veritables segur que no els importarà, al contrari: els amics estan para això, ajudar quan fa falta. No et sentis culpable.
Si bé has d’anar amb compte de no abusar de la comprensió i compassió d’amics i/o familiars, assegurant-te que realment no els molesta que els cridis a qualsevol hora, has de valorar el fet que ells estan aquí per ajudar-te. En la mesura en què es posin a la teva disposició, retribueix la seva generositat, agraint el seu oferiment d’ajuda. Igualment important és que no oblidis la importància d’una compensació, convida a la teva/s amic/s a sopar, o a anar al cinema, etc… Fes l’esforç de deixar de costat els teus propis problemes, en algun moment, preguntant-te què pots fer per ells. Intenta controlar també el no repetir massa vegades el mateix tema… Fes l’esforç de parlar també dels interessos i preocupacions de l’altre, quan p.i. surti amb algun amic. A més de distreure’t, això fomentarà l’amistat.
També pot ser útil comptar amb una organització/associació on pots trobar suport emocional i/o distracció, si és el cas que pertanyis a una associació o organització; sinó pots intentar utilitzar aquest recurs. 

8. “QUAN DUBTIS, BUSCA AJUDA” :
Si t’asseguis totalment fora de control i tems cometre algun acte autodestructivo o desesperat, cerca ajuda immediatament. Recorre a un professional de la salut mental (terapeuta, psicòleg, psiquiatre…).

La fòbia específica

Aquest tipus de trastorn es caracteritza per una por intensa i persistent a certs objectes o situacions.
El fet d’haver d’enfrontar-se a aquests estímul fòbics provoca una resposta immediata d’ansietat. Aquesta resposta pot adquirir la forma d’una crisi d’angoixa.
En molts casos, els adolescent i adults que pateixen aquest trastorn si són capaços de reconèixer que aquest temor és excessiu i irracional, cosa que no succeeix de vegades en el cas dels nens. En la majoria de les ocasions l’afectat evita haver d’enfrontar-se a la situació temuda, si ben de vegades pot experimentar-se, encara que amb summe terror.
Per poder parlar de Fòbia Específica com a tal, la problemàtica ha d’interferir significativament amb les activitats quotidianes de l’individu, amb les seves relacions laborals o socials, i provocar un malestar evident.
Aquelles persones afectades, experimenten un terror marcat, persistent i excessiu o irracional quan es troba en presència de l’objecte o situació temut, o bé quan anticipen la seva aparició. L’objecte de la por pot ser la pròpia anticipació del perill o dany inherent a l’objecte o situació (ex. l’individu pot témer viatjar amb avió a causa de la por d’estavellar-se, pot témer als gossos per por de ser mossegat o pot témer conduir un cotxe per por de tenir un accident).
Les fòbies específiques també poden fer referència a la possibilitat de perdre el control, angoixar-se i desmaiar-se en exposar-se a l’objecte temut.?Per exemple, els individus temorosos de la sang i les ferides poden estar preocupats així mateix per la possibilitat de desmaiar-se, els que tenen por a les altures també poden sentir inquietud pels marejos i els que tenen por a les aglomeracions poden preocupar-se així mateix per la possibilitat de perdre el control i començar a cridar entre la gent.
L’aparició d’ansietat en enfrontar a la persona a la situació o objecte temut és immediata i gairebé?invariable, encara que el nivell d’ansietat o temor sol variar en funció del grau de proximitat a l’estímul fòbic i al grau en què la fugida es vegi limitada.
No obstant això, la intensitat del temor no sempre es relaciona de forma tan previsible amb l’estímul fòbic. 
Existeixen diferents subtipus de fòbies específiques, i la classificació més freqüent d’aquests és:
TIPUS ANIMAL: La por fa referència a animals o insectes. Aquest subtipo sol iniciar-se en la infància.
TIPUS AMBIENTAL: la por fa referència a situacions relacionada amb la naturalesa i els fenòmens atmosfèrics com a tempestes, precipicis o aigua. Aquest subtipo sol iniciar-se en la infància.
TIPUS SANG – INJECCIONS – DANYS: La por fa referència a la visió de sang o ferides, o a rebre injeccions o altres intervencions mèdiques de caràcter invasiu. Aquest subtipo presenta una incidència marcadament familiar i sol caracteritzar-se per una intensa resposta vasovagal.
TIPUS SITUACIONAL: La por fa referència a situacions específiques com a transport públics, túnels, ponts, ascensors, avions, cotxe o recintes tancats. L’inici d’aquest trastorn segueix una distribució bimodal, amb un bec de major incidència en la segona infància i un altre a meitat de la tercera dècada de la vida. La seva incidència en funció del sexe, el seu patró d’incidència familiar i la seva edat d’inici són similars als de trastorns d’angoixa amb agorafòbia.
ALTRES TIPUS: La por fa referència a un altre tipus d’estímuls entre els quals s’inclouen les situacions que poden conduir al atragantamiento, al vòmit, a l’adquisició d’una malaltia; fòbia als espais, als sons alts o a les persones disfressades… 

EN L’ACTUALITAT ES TROBEN DESCRITS MÉS DE 7000 TIPUS O FORMES DE FÒBIA ESPECIFICA

Un estudi demostra que la combinació de tots dos incrementa el desig de beure més i, per tant, les possibilitats d’intoxicació.

En els últims anys els investigadors no només s’han preocupat pel consum de begudes energètiques, sinó sobretot pel seu efecte juntament amb l’alcohol, una cosa bastant freqüent entre els joves. Un nou estudi publicat aquest dijous en la revista científica ‘Alcoholism: Clinical & Experimental Research’, revela que les begudes energètiques poden augmentar els efectes de l’alcohol ja que la seva combinació augmenta el desig de seguir bevent més que si prenem l’alcohol sol o amb un altre tipus de begudes.

“Les persones que barregen alcohol amb begudes energètiques tenen nivells més alts d’alcohol en sang que els que no els combinen, per la qual cosa augmentarà el risc de ‘borratxeres’ entre els joves”, explica Rebecca McKetin, científica del Centre de la Universitat Nacional Australiana per a la Recerca sobre l’Envelliment, Salut i Benestar.

Més desinhibits

En l’experiment els participants van haver de beure un còctel que contenia, per a uns, 60 mil·lilitres de vodka i Xarxa Bull i, per a uns altres, 60 mil·lilitres de vodka amb aigua. Primer es va lliurar un qüestionari sobre la necessitat de continuar bevent i 20 minutos després, un segon test sobre els efectes i sobre la concentració d’alcohol en sang. No obstant això, la investigadora assenyala que l’estudi no conclou que les persones que acostumen a prendre aquest tipus de còctels beguin més que els seus amics, ja que “poden incloure molts altres factors”.

Per la seva banda, Peter G. Miller, professor de Psicologia a la Universitat de Deakin (Austràlia), destaca les conseqüències d’aquesta combinació, ja que a mesura que les persones s’intoxiquen, mostren menys inhibicions i són propensos a beure més. Això augmenta les possibilitats que pateixin una lesió, siguin víctimes d’algun accident o condueixin en estat d’embriaguesa.

“La conseqüència més important dels resultats és que la venda de begudes energètiques en els bars i clubs nocturns s’hauria de limitar”, assenyala McKetin. “Encara que el nostre estudi per si sol no proporciona suficients evidències per advocar per la limitació de la disponibilitat de begudes energètiques en els bars, és un pas important”, recorda l’investigador.

Un equip d’investigadors del Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC) ha descobert un mecanisme pel qual l’abús del consum de cànnabis pot produir alteracions del sistema nerviós comparables a la psicosi i l’esquizofrènia. L’estudi, publicat en tres revistes científiques, ajuda a comprendre la forma en què l’abús de cànnabis implica efectes negatius, especialment entre els més joves, el sistema nerviós dels quals es troba en fase de maduració.

L’estudi, dirigit per l’investigador del CSIC Javier Garzón Nen, de l’Institut Cajal, indica que certes anomalies en la neurotransmisión de glutamato i dopamina, quan coincideixen en determinades àrees del cervell, es manifesten en alteracions de la conducta que es reconeixen com a esquizofrènia. Afegeix, a més, que l’estudi sistemàtic d’alteracions genètiques i epigenètiques ha descartat les alteracions del desenvolupament del sistema nerviós com a causa principal de l’esquizofrènia.

Segons el coneixement científic actual, l’esquizofrènia està provocada per una disfunció d’un receptor del glutamato: el NMDAR. Això produeix l’augment de la funció dopaminérgica típica de la psicosi i de l’esquizofrènia. Existeixen factors hereditaris que determinen que uns individus siguin més vulnerables a patir aquesta malaltia. No obstant això, factors ambientals o mals hàbits com el consum de certes substàncies poden accelerar la seva aparició o augmentar el seu impacte.

El sistema cannabinoide endogen és beneficiós, ja que controla la excitabilidad del glutamato NMDAR, que al seu torn és essencial en processos com la memòria i l’aprenentatge. El conjunt funciona com un mecanisme fisiològic en el qual la inhibició proporcionada pel cannabinoide redueix l’excitació del NMDAR permetent-li realitzar la seva funció però vigilant que no comprometi la funció cel·lular.

Davant aquest equilibri tan delicat, l’abús del cànnabis –sumat al sistema cannabinoide endogen- augmenta desproporcionadament el pes de la inhibició sobre el sistema NMDAR, la qual cosa dóna lloc a signes de psicosis. Per fer front a aquesta situació, es recluten mecanismes endogens per alliberar la funció NMDAR de la inhibició. Existeix el risc que aquest sistema de desconnexió pugui no funcionar adequadament. Quan això succeeix, l’individu presenta una vulnerabilitat que podrà conduir-li a l’esquizofrènia.

“L’abús del cànnabis trenca el preuat equilibri entre excitació (NMDAR) i inhibició (cannabinoides endogens) i empeny el plat de la balança cap a la inhibició, i per tant permet una major activitat d’aquells altres sistemes controlats negativament pel NMDAR, com el dopaminérgico”, explica l’investigador Javier Garzón Nen.

L’abús de cànnabis inhalat sol donar lloc a quadres de psicosis que remeten amb el tractament adequat, per la qual cosa és reversible. Però la repetició d’aquestes conductes pot conduir a danys duradors del sistema nerviós. El risc és major en individus amb predisposició genètica, atès que pot conduir-los a l’esquizofrènia.

Els estudis citats fiten la cerca d’anomalies a la relació del receptor cannabinoide 1 amb el receptor NMDAR, que amb caràcter genètic proporcionen aquesta vulnerabilitat al cànnabis. Donades les possibilitats terapèutiques del cànnabis, aquest coneixement ajudarà a reduir la influència negativa del cànnabis en processos com l’esquizofrènia i a desenvolupar fàrmacs per tractar la psicosi cannábica.

Els Trastorns Adaptatius (TA) són reaccions desadaptatives davant estressors psicosocials identificables que ocorren en un curt espai de temps des de l’inici del factor d’estrès. Es manifesten per deteriorament funcional (social o ocupacional) o per símptomes com a depressió o ansietat que són reaccions que resulten excessives per a l’esperat com a normal davant l’anomenat estresasor (American Psychiatric Association, 2000).

Els individus amb circumstàncies vitals poc afortunades experimenten una taxa elevada d’estressors i tenen un risc major de presentar aquest trastorn. En xifres aproximades, el percentatge d’individus tractats amb aquest diagnòstic se situa entre el 5 i el 20 %.

El malestar i els símptomes d’aquesta falta d’adaptació solen mostrar-se en una disminució del rendiment laboral i en les relacions socials, així com en la pròpia salut física i mental.

Els trastorns adaptatius estan associats a un augment del risc i intents de suïcidi. Al mateix temps, poden complicar el curs d’una malaltia mèdica patida pel propi subjecte, ja que qualsevol factor estressante pot impedir o dificultar en gran mesura la sana recuperació de qualsevol persona.

Tractaments més indicats per al Trastorn Adaptatiu:

De forma resumida i esquematitzada, les pautes generals* a seguir davant un Trastorn Adaptatiu serien les següents:

– Identificar els mitjans per eliminar o reduir l’estressor, si això fos possible.
– Augmentar les habilitats d’afrontament del pacient, especialment si l’estressor no pot ser eliminat. – Aclarir i interpretar el significat que l’estressor té per a la persona i ajudar-la així a trobar un nou significat més adaptatiu.
– Ajudar al pacient a prendre perspectiva en relació a l’adversitat.
– Exposar i treballar les preocupacions i els conflictes que el pacient està experimentant.
– Ajudar al pacient a establir un sistema de suport que maximitzi l’adaptació.
– Treballar l’expressió i regulació emocional.

Els adults joves que van créixer amb les crítiques, els insults o les amenaces d’un dels seus pares són més propensos a patir ansietat o depressió, segons indica una nova recerca. De fet, fins i tot quan el mateix o l’altre progenitor expressava molt afecte, els autors van observar que els efectes nocius d’una mare o un pare verbalment agressiu persistien en el temps.

L’equip d’Ann Polcari, de Northeastern University, Boston, va estudiar a 2.500 joves d’entre 18 i 25 anys, que van respondre enquestes via Internet, van ser avaluats en persona i van tenir entrevistes per a una altra recerca.

Tots van donar informació sobre la seva salut mental i benestar, com així també les experiències amb els seus pares mentre creixien. Van qualificar l’agressió verbal dels seus pares en una escala de 0 a 105 punts, segons la freqüència amb la qual les seves mares o els seus pares els cridaven, els criticaven, els insultaven i els amenaçaven quan eren nens.

Els pares verbalment més agressius van rebre puntuacions més altes. Els participants van atribuir una mitjana de 22 punts a l’agressió verbal de les seves mares i entre 26 i 29 a la dels seus pares.

Per avaluar l’expressió verbal d’afecte es va utilitzar una escala de 0 a 84 punts (a major puntuació, major expressió d’afecte i diàlegs més importants amb els seus fills). Els participants els van assignar a les seves mares entre 65 i 66 punts, i als seus pares, entre 54 i 55 punts.

Els joves tendien a patir més símptomes psiquiàtrics, com ansietat i depressió, si les seves mares o els seus pares havien estat verbalment agressius. I encara que tenir un pare o mare verbalment afectuós semblava tenir un efecte positiu en el benestar dels participants, no va aconseguir contrarestar l’agressió verbal de l’altre pare.

Per accedir al text complet consulti les característiques de subscripció de la font original: http://www.journals.elsevier.com/child-abuse-and-neglect

L’estimulació primerenca o atenció primerenca infantil es basa, sobretot en la repetició, a la qual els experts denominen unitats d’informació o bits. De la mateixa manera que aprenem a dir mamà o papà, repetint el que ens diuen una vegada i una altra, podem també aprendre a llegir, aconseguir un pensament matemàtic, i fins i tot desenvolupar aspectes sensorials i socials.
La repetició sistemàtica i seqüencial d’estímuls o exercicis, i d’activitats amb base científica, reforcen les àrees neuronals dels bebès. Durant l’estimulació, no solament es potenciarà adequadament el desenvolupament motriu, cognitiu, social i emocional del bebè, sinó que també s’ampliarà el seu desenvolupament individual, les seves capacitats, la seva predisposició i el seu ritme.
Cada nen és únic i diferent, i els pares ho han de tenir molt en compte a l’hora d’estimular-li. El bebè haurà de viure lliurement aquesta experiència i no com una obligació. Mai s’haurà de forçar al nen al fet que faci alguna activitat per la qual ell no estigui preparat ni suficientment estimulat. El bebè ha de sentir-se lliure i motivat per mantenir sempre una bona autoestima durant tot el procés d’aprenentatge.

Per aquesta raó, els pares han de respectar el seu desenvolupament individual, evitant comparacions i pressions sobre el seu fill. Els pares també aprendran i creixeran en la seva tasca de pares durant l’estimulació del seu fill. Abans de començar amb l’estimulació del bebè és important que ells coneguin les etapes de desenvolupament d’un bebè perquè puguin presentar-li els estímuls i les activitats adequades a la seva edat i capacitats.

L’estimulació del bebè i el vincle emocional

L’estimulació comença amb activitats de contacte amb el bebè. Es reforçarà el vincle emocional, afectiu, a través de massatges i estímuls sensorials, entre pares i fill. A partir d’aquí es donarà inici a les activitats de motricitat gruixuda, fina, de concentració i de llenguatge. El joc és una efectiva eina d’estimulació per als bebès. A través del joc, els pares poden observar el comportament del seu fill i conèixer les seves necessitats, desitjos, gustos, i inquietuds.

En l’estimulació primerenca s’ha de buscar l’equilibri. Per això, ha de ser integral, tant física com a intel·lectual. Si un nen solament aprèn a jugar amb la pilota i no està adequadament estimulat en la lectura, per exemple, serà un geni en l’esport, però se sentirà incapaç de llegir un llibre. L’estimulació primerenca ha de circular per tots els camins: físic, intel·lectual, emocional, en tots.

Una altra cosa és que al nen se li doni millor la lectura que jugar al bàsquet. Això ja serà una opció personal del nen i s’ha de respectar. En tot cas, l’estimulació deu, a través d’experiències i habilitats, crear la motivació en els nens. Nens motivats són nens feliços. Si els pares opten per l’estimulació primerenca, han de tenir clar que aquesta decisió els exigirà una certa dedicació al dia. Molts pares opinen que és molt efectiva i profitosa, almenys pel que fa al temps que comparteixen amb els seus fills.

Consells d’estimulació primerenca dels bebès per als pares

1. Respectar el temps de resposta del teu fill. Tria un moment tranquil per jugar amb ell. Evita jugar amb el teu fill quan notis que ell està cansat i sobrecarregar-ho de tasques i d’estímuls.
2. Elije objectes agradables al tacte, a cau d’orella, al paladar, i que siguin, clar, assegurances. 
3. Els jocs han d’anar acompanyats per cançons, paraules i somriures. D’afecte i dolçor, també.
4. El joc ha de ser alguna cosa plaent, pels dos. 
5. Aprofita el moment del bany per donar un massatge al teu fill. 
6. Usa la música mentre portes al teu fill en el cotxe o a casa. 
7. Ensenya llibres al teu fill. Si és un bebè, hi ha llibres de tela, de plàstic, amb olors i diferents textures. 
8. Explica contes al teu fill abans de dormir.

Ajuntar tres caramels iguals per avançar en el marcador. La mecànica del joc no podria resultar més simple. Les fruites de la’escurabutxaques de tota la vida es converteixen en caramels i s’adapten a les plataformes del segle XXI. Ara bé, com manipula la famosa aplicació el nostre cervell per mantenir-nos enganxats?

La dimensió aconseguida pel fenomen Candy Crush ha portat a la comunitat científica a buscar resposta a aquesta pregunta i tractar d’explicar els mecanismes emprats pels seus creadors per crear un altíssim nivell d’addicció que ha portat fins i tot a ocasionar dolors d’esquena i braços entre usuaris que li dediquen fins a deu hores diàries.

Els primers nivells resulten extraordinàriament fàcils. El joc permet guanyar, adquirir confiança i anar progressant ràpidament, la qual cosa proporciona un fort sentiment de satisfacció i superació. “Aquests assoliments es perceben com a petites recompenses en el cervell, alliberant dopamina i aprofitant el mateix neurocircuit implicat en l’addicció, per reforçar les accions”, segons explica la corresponsal de Ciència del diari britànic The Guardian, Dana Smith. “Malgrat la seva reputació com un producte químic que produeix plaer, motivació i desig, la dopamina també exerceix un paper crucial en la regulació de l’aprenentatge, consolidant comportaments que es repeteixen una vegada i una altra”.

Encara que pugui semblar que l’èxit de Candy Crush depèn de la perícia del jugador, en realitat és essencialment un joc de sort. El triomf varia en funció de la gamma de colors que ha estat proporcionada a l’atzar, la qual cosa implica que els aconsegueixen vindran de forma inesperada. Es perd més sovint del que es guanya i mai es coneix quan apareixerà el proper triomf. En lloc de descoratjar, aquesta realitat fa que el joc sigui encara més atractiu que quan es guanyava fàcilment.

Igual que les escurabutxaques

“Aquesta estratègia es coneix com un programa de reforç de raó variable i és la mateixa tàctica utilitzada en les màquines escurabutxaques”, prossegueix Smith en el seu article. Mai es pot predir quan es guanyarà, però es guanya amb la suficient freqüència perquè l’usuari desitgi continuar.

Steve Sharman, un estudiant de psicologia de la Universitat de Cambridge que ha investigat el funcionament de Candy Crush, explica a més que la impressió de que tenim el control d’un joc, és clau per generar la seva naturalesa addictiva. “La il·lusió de control és un element crucial en el manteniment de l’addicció al joc, ja que infon un sentiment d’habilitat o de control. Hi ha una sèrie de característiques en el joc com els denominats “boosters” que fan creure als jugadors que estan afectant el resultat del joc, però això ocorre en casos comptats”.

Una altra característica fonamental del joc que afecta substancialment a com respon l’usuari és el límit de vides, que impedeix generar una sensació de cansament. Després de cinc derrotes, cal esperar 30 minuts perquè es regeneri cada vida, la qual cosa provoca que el jugador mai se senti esgotat i sempre tingui ganes de més. Aquest efecte, denominat adaptació hedónica, ha estat investigat per la Universitat d’Harvard i la Universitat de British Columbia.

Durant l’experiment, els participants es van dividir en dos grups; al primer se li va prohibir prendre xocolata durant una setmana, mentre que a l’altre se li va proporcionar tot el que desitgessin. Set dies després, els participants van assaborir una unça de xocolata en el laboratori per examinar les seves reaccions.

Com era de preveure, els que havien estat privats de xocolata ho van trobar molt més plaent que els que havien accedit lliurement a ell.

Tampoc és casualitat que el joc empri caramels i no estels o un altre tipus de símbols. Com assenyala Sharman, els aliments resulten molt recurrents en els jocs d’atzar ja que els lliga a la felicitat i el plaer que s’obté en menjar.

Encara que en un nou format molt més adaptat a les noves tecnologies, aquesta aplicació pot generar la mateixa dependència que altres presentacions de jocs d’atzar. El seu tractament, com en altres casos ha d’incloure tant un pla terapèutic del propi joc patològic com dels trastorns associats, així com un abordatge ampli i comprensiu dels determinants socials i personals, així com de les conseqüències laborals i familiars que comporti aquesta dependència.?

El tractament, centrat en mesures de promoció de l’autocontrol, tècniques operants, teràpia cognitiva-conductual, entrenament en habilitats socials, entrenament en solució de problemes, exposició amb prevenció de resposta i prevenció de recaigudes; pot dur-se a terme a través d’un format d’intervenció individual o grupal.

Dimecres que ve dia 30 d’abril de 2014, la directora del Gabinet Psicològic Mataró serà entrevistada en el magazine informatiu diari que s’emet en TVE 2 a les 19:20 hores. La psicòloga parlarà sobre l’addicción al treball, les seves característiques i conseqüències més importants.

L’addicció al treball consisteix en una necessitat excessiva i incontrolable de treballar de forma compulsiva, amb una total incapacitat per desconnectar del treball i que genera conseqüències molt negatives en la salut física (problemes cardíacs, etc) i en la salut mental (estrès, fòbies, etc.), en les relacions personals amb la família i els amics ja que la persona afectada perd tot l’interès per altres activitats que no siguin el treball i afecten seriosament en el benestar emocional de l’afectat.

Parlarà de tot això i molt més