Archive for category: Notícies

Després d’un període més o menys prolongat de relaxació, tranquil·litat i en definitiva, de desconnexió, el retorn als hàbits rutinaris pot resultar complicat i fins i tot provocar certes alteracions físiques i emocionals. En aquest sentit, tot i haver molta variabilitat en funció de la persona, existeixen alguns símptomes o problemes que poden aparèixer fàcilment en aquesta època de l’any. Per això, és important prendre consciència del nostre estat i dels factors que alteren el nostre equilibri vital per poder combatre’ls d’una forma més eficient.

La irritabilitat, la fatiga, l’apatia, l’estrès, l’ansietat o els problemes de son són alguns dels exemples que poden configurar el que alguns coneixen com a “síndrome post-vacacional”. Aquests poden estar associats a diferents àrees; encara que tendeixen a estar vinculades a l’àrea laboral, també poden aparèixer associades a l’àrea familiar, social o acadèmica. És important tenir en compte que el fet de patir un cert malestar o desajust en aquest període de transició és totalment normal, i fins i tot en part quelcom útil i necessari. En aquest sentit, si no genera una alteració significativa pot servir per adquirir una major consciència sobre la necessitat de canviar de rutina i focalitzar-nos en un altre tipus d’activitats, tot i que a priori aquestes es presentin com a més desagradables per a alguns. D’altra banda, en alguns casos poden existir dificultats importants que impedeixin que s’estableixi una introducció adequada i saludable al nou ritme de vida, podent aparèixer problemes psicològics específics com trastorns de l’estat d’ànim o dificultats relacionades amb l’autoestima.

A partir del que s’ha comentat, a continuació et facilitem algunes estratègies per ajudar-te a encarar el retorn a la rutina:

–    Període d’adaptació: Tal com hem comentat, és important conscienciar-nos de la necessitat de respectar un període de reintroducció als hàbits “oblidats”. Així, encara que sigui una cosa poc habitual i difícil de dur a terme, s’aconsella planificar la volta uns dies abans d’aquesta per reduir l’impacte sobtat de la incorporació i anar preparant-nos per al canvi.

–    Regular la son: És important descansar i respectar les nostres hores de son. Inicialment pot ser complicat tornar a anar a dormir i llevar-se aviat, de manera que hem de ser pacients, i tenir present que és important conservar el nostre ritme de son perquè sigui totalment reparador i ens proporcioni l’energia necessària per començar el dia.

–    Evitar el pensament dicotòmic: És habitual caure en la temptació d’idealitzar el període de vacances i denigrar la feina o les activitats més rutinàries. Tot té un punt intermedi i és important adoptar una mirada objectiva i realista, procurant qüestionar i positivitzar els aspectes negatius que anticipem.

–    Reforçament positiu: Relacionat amb el punt anterior, hem de buscar i analitzar les coses positives tant de nosaltres mateixos com de l’entorn. Això afavorirà que experimentem un millor estat d’ànim, i, per tant, permetrà que tinguem un bon rendiment.

–    De menys a més: És recomanable que el nivell d’activitat i d’autoexigència augmenti de manera progressiva. En alguns casos pot ser complicat a causa de les exigències de l’entorn, però tot i així cal tenir present la importància d’anar a poc a poc i marcar-nos objectius cada vegada més complexos.

A més d’aquestes, hi ha altres recomanacions que poden resultar útils per ajudar-te a que et reincorporis als teus hàbits rutinaris. Encara que en ocasions és difícil de superar i suportar, hi ha mesures encarades a aconseguir que sigui més suportable i a afavorir un major grau de motivació en aquesta important època de l’any.

Si vols rebre més informació al respecte, no dubtis en contactar amb nosaltres. Et proporcionarem una atenció personal i professional.

La detecció i delimitació dels trastorns psicològics gairebé mai es troba exempta de complicacions. En aquest sentit, hi ha molt poques categories (per no dir cap) que gaudeixin de límits clars entre les seves característiques i definicions. Per això, la majoria d’ells mostra el que s’anomena comorbiditat, és a dir, l’ocurrència de dos o més problemàtiques en una mateixa persona. Aquest terme també s’utilitza quan es detecten característiques comunes que sobresurten entre diferents diagnòstics. Així doncs, en els Trastorns de la Conducta Alimentària, i especialment en l’Anorèxia i la Bulímia (dos dels més prevalents), apareixen símptomes i característiques que ens poden fer dubtar en el procés diagnòstic d’un o altre problema.

L’Anorèxia es defineix com la restricció de la ingesta energètica en relació amb les necessitats reals, que porta a un pes corporal significativament baix per l’edat, el sexe, el curs de desenvolupament i la salut física. Aquesta restricció s’associa amb una por intensa a guanyar pes o a engreixar, o a comportaments que interfereixen amb el seu augment tot i que ja es tingui un baix pes. A més, acostuma a aparèixer una alteració en la forma en què un es percep en relació a la forma i al pes, i una clara manca de reconeixement de la gravetat del baix pes actual. Segons els diferents sistemes de classificació, es diferencien dos subtipus, el restrictiu i el purgatiu. En el primer d’ells la pèrdua de pes s’associa a la realització de dieta, al dejuni o l’exercici físic excessiu. En el segon (purgatiu), apareixen episodis recurrents d’afartaments o purgues és a dir, autoinducció del vòmit o utilització de diürètics o laxants.

D’altra banda, la Bulímia s’entén com episodis recurrents d’afartaments (almenys una vegada a la setmana durant 3 mesos), seguits de comportaments compensatoris inapropiats recurrents per evitar l’augment de pes; com el vòmit autoinduït, l’ús de laxants, diürètics o altres medicaments, el dejuni o l’exercici físic excessiu. L’afartament té dues característiques bàsiques: la ingestió d’una quantitat d’aliments clarament superior a la que la majoria de persones ingeririen, en un període determinat. I la sensació de manca de control sobre el que s’ingereix durant l’episodi. Al costat d’aquests, hi ha també por a l’augment de pes corporal que apareix mitjançant una autoavaluació negativa influïda per aquest i per la constitució.

Després d’exposar les principals característiques de tots dos, i tot i que cadascun d’ells es troba relacionat amb uns símptomes específics que faciliten el diagnòstic diferencial, podem observar com apareixen elements significatius molt semblants, per no dir gairebé idèntics. L’aspecte potser més important se situa en la por intensa a guanyar pes i, per tant, a la idea sobrevalorada que tots dos posseeixen sobre la primesa. Aquesta por es pot observar mitjançant la valoració negativa que fan sobre la seva figura i per les creences errònies associades al pes corporal.

Pel que fa a les estratègies emprades per afrontar el malestar que suposen les idees i pensaments associats amb l’alimentació i el pes, podem veure com en tots dos es poden utilitzar mecanismes molt semblants, tant és així que fins fa poc la distinció entre restrictiu i purgatiu també s’emprava per diferenciar els tipus de bulímia. D’aquesta manera, la realització d’afartaments, el dejuni, la realització d’exercici físic exagerat, la ingestió de laxants o diürètics, i l’autoinducció del vòmit poden relacionar-se amb les dues categories exposades. En relació als afartaments, inicialment es considerava que eren exclusius de la Bulímia, i encara que és més prototípic d’aquesta, això ha estat corregit, ja que com hem vist també apareixen en persones amb Anorèxia.

És important destacar també la presència de símptomes específics de l’estat d’ànim. En ambdues problemàtiques acostumen a aparèixer símptomes d’ansietat, tristesa i humor deprimit, irritabilitat, pèrdua de desig sexual, retraïment social, problemes de concentració, i símptomes obsessius. Alguns d’aquests (especialment la preocupació pel menjar, els episodis de menjar en excés, la irritabilitat i el retraïment social), en el cas de l’Anorèxia s’ha observat que remeten quan es recupera el pes, és a dir que es troben associats al estat de desnutrició. D’altra banda, el retraïment social, les dificultats de concentració i la simptomatologia ansiosa i depressiva associats a la Bulímia i a l’Anorèxia “purgativa” solen ser més secundaris al malestar associat amb la pèrdua de control sobre el menjar. Per això, aquests símptomes milloren quan s’empren estratègies encarades a restablir aquest control.

Com podem veure, tots dos diagnòstics posseeixen gairebé més coses en comú que exclusives o excepcionals. Una de les claus utilitzades en la pràctica clínica per diferenciar les dues problemàtiques resideix en el pes i en la presència d’afartaments. Quan aquest és significativament baix (com s’ha destacat, molt per sota del esperat en relació a l’edat, sexe i desenvolupament), molt possiblement ens trobem amb un cas d’Anorèxia. I quan hi ha episodis d’ingesta voraç recurrents, és més probable que estiguem davant d’un cas de Bulímia. Tot i això, tal com s’ha remarcat, això no vol dir que les dues característiques no puguin estar presents en una o altra patologia.

Els professionals del nostre centre et proporcionaran tota la informació que necessitis en relació a aquest tema. Si vols conèixer més sobre aquest, o tens preguntes sobre qualsevol altra qüestió, pots posar-te en contacte amb el nostre equip de psicòlegs situats a Mataró. Truca’ns, t’ajudarem.

Actualment ens trobem immersos en una societat on les relacions socials, i especialment les relacions de parella, constitueixen un àmbit recurrent i essencial dels éssers humans. Els vincles afectius que establim amb els altres posseeixen components únics que ens ajuden a créixer i a desenvolupar-nos com a persones, arribant fins i tot a complementar certs aspectes individuals. En aquest procés interactiu però, ens trobarem amb dificultats, on la superació de les quals pot enfortir encara més les nostres vides. Així, un dels aspectes que es consideren essencials en tota relació, i el qual el seu dèficit sembla estar implicat en la immensa majoria de problemàtiques, és la comunicació.
Cal ressaltar que les dificultats en aquest àmbit es contemplen des de diferents punts de vista. És a dir, hi ha problemes de comunicació basats en el què es diu, en el com es diu, i també es podria incloure el quant es transmet. Més específicament, les parelles que es queixen de manca de comunicació, encara que en la majoria d’ocasions es refereixen a un dèficit o defecte d’aquesta, també poden estar indicant un excés de retrets i d’informació poc significativa o dubtosa que posa en entredit a l’altra persona o als seus sentiments. Així doncs, la comunicació assertiva o assertivitat es refereix a l’habilitat de defensar els nostres drets d’una manera empàtica, educada i sobretot sense vulnerar els drets de l’altre. Concretament es tractaria principalment de saber manifestar les nostres opinions o desitjos, demanar un favor, demanar un canvi d’actitud, saber dir no, admetre i expressar crítiques o queixes, etc. En definitiva, saber expressar els nostres pensaments, sentiments i necessitats procurant no agredir els altres i que aquests no siguin agressius amb nosaltres.
És cert però, que en funció de la relació, dels conflictes que acostumen a aparèixer i de la seva forma de resolució adoptada fins al moment, de les diferències individuals de cada un dels membres de la parella (caràcter, habilitats d’afrontament, educació … ), i de variables contextuals com l’excés de treball, o les dificultats econòmiques o familiars; poden afavorir o dificultar molt la posada en pràctica d’aquesta important habilitat. Per això, és crucial analitzar la situació en perspectiva i procurar tenir en compte tots aquells elements clau que puguin potenciar aquest aprenentatge. En aquest sentit, a continuació s’exposen alguns recursos que poden ajudar-nos a millorar la comunicació amb les nostres respectives parelles:
–    Exteriorització/Expressió emocional: En la línia del que hem comentat anteriorment, és important que exterioritzem informació significativa. Normalment quan aquesta posseeix un grau elevat de contingut emocional sincer, resulta especialment beneficiós per a la relació. Cal especificar però, que en moments de gran enuig o ràbia acostumem a ser congruents amb l’estat d’ànim momentani, però no ens centrem en el que realment sentim, i el que és pitjor, en el que veritablement volem aconseguir.

–    Comprendre la realitat de l’altre: Procurar observar i analitzar els elements que estan generant o poden provocar malestar o desestabilitat en l’altre és una estratègia molt important per poder comunicar-nos eficientment. Al costat d’això, empatitzar, és a dir, transmetre la comprensió d’aquesta realitat paral·lela a la nostra pot ser de gran ajuda de cara a que l’altre ens escolti i atengui les nostres peticions.

–    Autonomia i autoestima: No hem d’oblidar-nos de nosaltres mateixos. Potenciar les nostres habilitats i característiques pròpies també passa per valorar els nostres esforços i els aspectes positius, respectar el nostre espai i prioritzar allò que ens ajudi a sentir-nos millor en el nostre dia a dia. Això ens permetrà guanyar confiança i força per comunicar amb més freqüència els nostres interessos. D’aquesta manera, encara que en les relacions de parella hi ha un clar joc d’equilibris en què hem d’aprendre, entre altres coses, a cedir, també cal tenir un gran respecte per un mateix.

–    Renunciar a la “lectura de pensament”: Un altre dels mecanismes clau, relacionat amb el primer punt que s’ha exposat, és la tendència a interpretar o pensar que l’altre ja sap com ens sentim o fins i tot què estem pensant. Tal com nosaltres necessitem sinceritat i exteriorització, és important explicitar adequadament tot allò que considerem rellevant, eliminant aquesta tendència, ja que el que promou a llarg termini és la distància i el retraïment per ambdues parts.
Hi ha altres estratègies que poden ajudar a establir uns hàbits comunicatius adequats. L’eficàcia de moltes d’elles dependrà, en part, de la reacció de l’altre, la qual cosa actuarà com a reforçador o com a inhibidor d’aquests mecanismes. Així i tot, la seva posada en pràctica ha de ser un objectiu prioritari en tota relació, ja que molts dels problemes que apareixen tenen el seu origen en una disminució en la comunicació assertiva. Quan aquest apareix, és fàcil recrear una interacció negativa amb la nostra parella, la qual cosa pot fer que apareguin molts altres problemes.
La teràpia de parella suposa un ajut particularment útil per treballar aquest important aspecte. En ella, es procura identificar aquells aspectes més significatius involucrats en la situació problemàtica mitjançant una avaluació minuciosa i el disseny d’uns objectius de tractament consensuats amb la parella, i encarats a millorar tant la relació com el benestar psicològic i emocional de tots dos membres.
En el nostre centre de Psicologia de Mataró comptem amb un equip de professionals especialitzats en aquest i altres tipus de tractament. En cas de voler rebre més informació al respecte, no ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres. T’ajudarem.

Des dels nostres orígens, entre moltes de les característiques, conductes i objectius que ens defineixen com a éssers humans, hi ha un en comú a tot ésser viu; la supervivència. Aquest mecanisme pot ser emprat de múltiples maneres depenent tant de l’ésser o persona, com del context en què ens veiem immersos. Així, per tal d’assegurar-nos que això es produeixi i seguir mantenint la nostra estabilitat vital, haurem d’afrontar una sèrie de successos, siguin aquests positius o negatius. En aquesta línia, en funció de les nostres experiències davant la mateixa o altres situacions similars (és a dir, del nostre aprenentatge), dels nostres trets personals (impulsivitat, sensibilitat …), dels elements presents en el context, i dels resultats anticipats, utilitzarem una estratègia o una altra per a “sobreviure”, sent aquestes l’afrontament directe o l’evitació.
Lazarus i Folkman (1984) ens ajuden a entendre el terme afrontament definint-lo com el conjunt d’estratègies cognitives i conductuals que fem servir per gestionar les demandes externes o internes que són percebudes com una amenaça tenint en compte els nostres recursos personals. A partir d’aquí, una de les formes més eficients (en termes de cost “benefici”) i en ocasions menys útils per solucionar certes situacions, és la fugida o l’evitació. Aquest, tot i que es tracta d’un mecanisme de defensa i supervivència innat i en ocasions molt eficaç; pot ser perjudicial si es fa servir com a estratègia principal. Així doncs, serà útil sempre que la situació o amenaça externa excedeixi real i objectivament els nostres recursos personals i contextuals; per exemple: si ens trobéssim amb un lleó al mig de la selva sense cap element que ens ajudés, el millor i més possible és que sortíssim corrent (evitéssim / escapéssim) de la situació. De la mateixa manera, si ens hem despistat creuant el carrer i un cotxe s’acosta a tota velocitat, emprarem el mateix format d’afrontament. Ara bé, hi ha moments i situacions on l’evitació no solament és poc útil, sinó que pot ser perjudicial.
És cert que la seva utilització i ús eficaç ens permet relaxar-nos i estalviar-nos alguna cosa anticipada com negativa, però, ¿i si això que anticipem no és realment tant negatiu? La por o les conseqüències temudes poden no ser del tot objectives, i per tant, l’evitació no és útil. Un exemple il·lustratiu el trobem en els problemes d’ansietat, i particularment en les fòbies. En aquestes, habitualment hi ha una evitació persistent de la situació temuda. Un altre exemple el podem situar en els trastorns depressius i en els problemes d’autoestima, on la persona tendeix a interpretar negativament el fet d’involucrar-se en certes activitats, sobretot quan aquestes són de caràcter social, per por al rebuig o al possible escrutini dels altres. Això, a curt termini produeix relaxació i benestar subjectiu, ja que s’ha aconseguit estalviar una situació valorada com compromesa o perillosa, però a llarg termini, no només limita les nostres vides sinó que la nostra ment aprèn que aquesta situació (i en moltes ocasions, situacions similars), és perillosa. És a dir, que pel fet d’haver-nos relaxat en evitar aquesta situació, la anticipació de la qual ens produeix tant malestar, “confirmem” que molt possiblement aquesta és perjudicial, i que per tant ens surt molt més a compte no afrontar-la. Per això, l’evitació es conforma com a estratègia principal, i els nostres recursos i habilitats van quedant amagats i empetitits amb el pas dels dies. A més d’això, però, en ocasions aquesta constitueix un dels trets principals de la pròpia persona, conformant el que es coneix com a Trastorn de Personalitat Evitatiu.
Com s’haurà pogut observar en els exemples citats, apareixen dos clars mecanismes; un seria el físic o conductual (p.ex., no hi vaig, no parlo, surto d’aquí …), i l’altre seria el cognitiu, és a dir, el conjunt de pensaments i interpretacions que realitzem sobre el que pot passar. D’aquesta manera, no solament és important encarar les diferents situacions, sinó que haurem entrenar a la nostra ment perquè adopti una mirada una mica més realista que la utilitzada fins al moment.
Una de les intervencions més eficaces i amb més evidència empírica és la Teràpia Cognitiu-Conductual. El mateix nom indica els elements que considera crucials a treballar, els quals coincideixen amb els comentats. Així, mitjançant l’ús de diferents estratègies és possible revertir aquestes i situacions similars, i per tant sortir de l’espiral que a poc a poc va limitant més la nostra vida.
L’equip de psicòlegs del nostre centre, situat a Mataró, treballa amb aquesta i altres intervencions que han demostrat àmpliament la seva utilitat i eficàcia. Si vols conèixer més sobre aquestes, o creus que et poden beneficiar, no ho dubtis i contacta amb nosaltres, t’ajudarem.

El son, és considerat actualment un dels components més importants del nostre dia a dia. A grans trets, podem definir-lo com l’estat fisiològic caracteritzat per una interrupció temporal del moviment, de l’estat de vigília o alerta, i de la capacitat sensorial. Aquests fenòmens es produeixen per restablir i equilibrar les funcions psicològiques i físiques de l’organisme, la qual cosa resulta essencial per obtenir un ple rendiment vital. Així, mitjançant estudis en què s’analitza l’activitat elèctrica cerebral, i encara que és necessària més investigació, hem passat de considerar-lo com un simple acte passiu en el qual no semblava passar res significatiu, a identificar-lo com un estat particular de la ment i la consciència on l’activitat cerebral pot ser tan activa com quan estem desperts, i en què succeeixen canvis crucials en el funcionament del cos.

Els descobriments realitzats des de les neurociències, i entre elles la neuropsicologia, han permès diferenciar dues fases mentre dormim; la fase del son lent o no MOR (Moviments Oculars Ràpids), també anomenada no REM (Rapid Eyes Movements), i la fase de son ràpid/son MOR/REM. El primer d’ells es divideix en quatre etapes diferenciades. Aquestes cinc fases es van alternant cíclicament amb una durada total de cada cicle d’uns 90 minuts. A continuació les exposem breument:

Fase 1 de son lleuger o no MOR. És considerada l’etapa de transició entre la vigília i el son, on la persona encara pot arribar a percebre alguns estímuls. Aquí el son és poc reparador, i a nivell fisiològic el més característic és la disminució del to muscular i l’aparició de moviments oculars lents. Es calcula que passem aproximadament entre el 5 i 10% de temps en aquesta fase.

Fase 2 de son lleuger o no MOR. Encara que l’activitat cerebral és similar, desapareixen els moviments oculars. El sistema nerviós promou la desconnexió de les vies d’accés a la informació sensitiva facilitant així l’acte de dormir. El son és aquí parcialment reparador i continua disminuint el to muscular. Aquí possiblement és on transcorre més temps, aproximadament el 50%.

Fase 3 de somni profund no MOR. Apareixen les ones lentes (delta), l’activitat cerebral i el to muscular continuen disminuint, juntament amb la tensió arterial i el ritme respiratori, els quals també pateixen una disminució significativa. Així doncs, la desactivació sensorial augmenta. I ocupa pocs minuts comparada amb la resta.

Fase 4 de son profund no MOR. Constitueix la fase del son de més profunditat. L’activitat cerebral és encara més lenta (predominen les ones delta), el to muscular és gairebé imperceptible, i resulta clau pel correcte funcionament psíquic i físic, juntament amb l’equilibri de l’organisme. El percentatge aproximat de temps és d’un 20%.

Fase 5 de son MOR. Es coneix també com a fase de son paradoxal. Això és així degut a que hi ha un contrast evidenciat a través de l’atonia muscular, que suposa la relaxació total típica del son profund, i l’activació del sistema nerviós, la qual cosa és signe d’alerta i vigília. Els moviments oculars ràpids que s’observen són semblants a aquells que succeeixen quan estem desperts. I per últim, el temps dedicat ronda el 25%.

Com a alteracions generals, hem d’esmentar que a mesura que augmentem la supressió del son, podem observar com es produeix un clar deteriorament en el funcionament durant el dia. A més, el rendiment intel·lectual també es veu afectat amb alteracions de la memòria, el raonament i la concentració. Els actes reflexos es veuen entorpits, la qual cosa dificulta l’afrontament de certes situacions (com la prevenció d’accidents laborals, domèstics i especialment de trànsit). Quan aquesta privació és severa, poden produir-se atacs epilèptics, alteracions neurològiques i fins i tot al·lucinacions.

D’altra banda, com a conseqüència poden aparèixer problemes psicològics diversos, sent els trastorns d’ansietat i els problemes d’irritabilitat els més comuns. Tot i així, és important tenir en compte que les dificultats en el son poden ser tant causa com conseqüència d’aquests últims. Al costat d’això, també resulta interessant destacar que poden aparèixer alteracions durant els propis cicles de son. En aquest sentit, per exemple, els terrors nocturns i el somnambulisme apareixen durant les fases 3 i 4 del son no MOR. A més, les alteracions en aquesta etapa acostumen a provocar somnolència diürna. En canvi, els malsons o la paràlisi de la son transcorren durant la fase de son MOR.

És important comentar que es recomanen unes 7-8 hores de son per obtenir un descans adequat. Tot i això, cal remarcar que per prevenir o reduir aquestes alteracions, no és tan important la quantitat d’hores, sinó la qualitat d’aquestes. Cadascú posseeix un sistema específic i, per tant, unes necessitats concretes. D’aquesta manera, alguns necessitaran dormir 5-6 hores diàries i altres possiblement més de 8. Perquè el son sigui reparador hem d’establir una rutina i hàbits saludables, en els quals ajustem el temps a la nostra necessitat real de son i adoptem conductes que afavoreixin un descans adequat.

Aquest és un tema ampli en el qual estan involucrats un ampli espectre d’elements. Aquí s’han comentats alguns d’ells de forma resumida, però en cas de voler ampliar informació, pots contactar amb el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró. Atendrem totes les teves peticions i procurarem resoldre tots els dubtes que tinguis.