La Teoria Triárquica de l’amor

Encara que tots coneixem el terme amor, podent reconèixer que l’hem arribat a sentir fins i tot en més d’una ocasió (i de vegades inclús podríem concretar quan ha pogut anar desapareixent), si l’intentem definir però, veurem que ens resulta més complicat del que esperàvem. Un dels principals motius que explica això és la subjectivitat del concepte. És a dir, sabem que es tracta d’un compendi de sensacions i emocions, generalment agradables, que es vinculen a una o unes persones específiques, però resulta complex especificar quines i quantes són les característiques d’aquest. En aquest sentit, són molts els investigadors, entre ells els psicòlegs i sociòlegs, els que han intentat aportar una definició vàlida. Entre ells es troba Sternberg, psicòleg i professor nord-americà que tot i ser més conegut pels seus estudis en creativitat i intel·ligència, també ens ajuda a comprendre aquest complex fenomen mitjançant la seva teoria, la qual ha rebut un suport considerable dins la comunitat científica.

Tal com podem observar, l’amor sembla estar compost per tres qualitats o característiques, les quals estan presents en major o menor grau en totes les relacions amoroses: La intimitat, relacionada amb el nivell de proximitat o proximitat, l’afecte i la confiança. La passió, que seria el component energètic o d’excitació de la relació, vinculat als sentiments de grat i atracció física, i de la necessitat de tenir relacions íntimes. I el compromís, aspecte més cognitiu vinculat amb la decisió i la motivació per continuar amb la relació. Quan en aquesta únicament predomina un d’ells, podem trobar-nos amb diferents alternatives; afecte si predomina el primer component (intimitat), “capritxo” si ho fa el segon (passió), i l’amor buit en cas d’aparèixer gairebé exclusivament el tercer (compromís). A més d’aquests però, l’autor especifica diferents combinacions, les quals acostumen a ser les més prevalents en la nostra societat:

Amor Company o Sociable: Sorgeix de la combinació entre intimitat i compromís. És característic de les relacions especialment duraderes, i, segons l’autor, tendeix a quedar més apartat el component passional. Així, el desig o l’excitació poden aparèixer disminuïts en aquestes relacions, però l’estructura relacional i familiar formada manté unida la parella.

Amor Romàntic: En aquest, tots dos membres senten una forta atracció cap a l’altre, però a més, la proximitat i la confiança també són molt característics. L’amor narrat en les obra de Romeu i Julieta podria ser un exemple representatiu d’aquest tipus de relació. Juntament amb això, i tot i que el component passional pot resultar difícil de mantenir, si s’aconsegueix i a més se superen certes experiències en parella, pot precipitar el compromís.

Amor Fatuo: El conformen principalment la passió i el compromís, és a dir, la parella posseeix els components d’atracció i acostament més sexual, i es manifesten la voluntat d’estar junts i de compartir certes experiències. Tot i això, el vincle establert pot trobar a faltar la connexió, la confiança i els aspectes en comú. En aquest tipus de relacions, és freqüent que els membres tinguin diferents amistats, íntimes en major o menor grau, les quals els poden aportar en certa manera aquest últim factor.

L’equilibri o la presència dels tres principals aspectes esmentats més amunt donaria lloc a l’Amor Consumat, Complet o Madur. Encara que en la majoria de relacions tendeixen a predominar uns aspectes més que d’altres, gran part dels ‘investigadors coincideixen en que haurem d’esforçar-nos per aconseguir l’equilibri adequat, procurant que hi siguin presents tots tres. Això pot resultar difícil, a causa, entre altres coses, al temps que portem en la relació (breu o llarg), al coneixement que tinguem sobre l’altra persona, a les idees preconcebudes sobre les relacions, o a les experiències amoroses que hàgim anat tenint al llarg de tota la nostra vida. Aconseguir un amor complet pot ser un treball ardu, però si detectem aquells aspectes que poden estar faltant, i establim un hàbit de comunicació contínua amb la nostra parella, pot suposar un pas important per a la millora de la relació.

En relació a l’últim comentat, la teràpia de parella és especialment beneficiosa per a aquells casos en què es detecta que alguna cosa pot estar deteriorant la relació, o simplement quan es vol millorar algun aspecte en concret. Els professionals del nostre centre de Psicologia, a Mataró, posseeixen una àmplia formació en aquest àmbit. Si vols conèixer més sobre aquest o qualsevol altre tema, posa’t en contacte amb nosaltres i t’ajudarem a resoldre tots els teus dubtes.

El mutisme selectiu: què és i com es produeix

La infància i adolescència constitueix un dels períodes més crucials de tot el nostre desenvolupament personal. En aquesta etapa es produeixen diferents canvis tant físics com emocionals, els quals el seu procés i afrontament repercutirà en la nostra manera de pensar, actuar i fins i tot sentir en el futur. L’aprenentatge, maduració cerebral o cognitiva, i en general l’absorció de la informació del nostre entorn és constant, ajudant-nos a crear una representació interna molt concreta del món. De vegades però, tot aquest procés es pot veure limitat o dificultat per certs factors que s’hauran d’estudiar i abordar el més aviat possible per per prevenir futures complicacions més greus. Un d’ells el constitueix el mutisme selectiu.

Aquesta problemàtica es defineix segons els principals manuals de psicologia i psiquiatria com el fracàs constant que manifesten certs nens per parlar en situacions socials específiques en què existeix una expectativa per parlar, tot i fer-ho en altres situacions. Així, tal com podem veure, el nen aconsegueix comunicar-se en certs contextos però no en altres, la qual cosa descarta la possible presència de trastorns del llenguatge i de TEA (Trastorn de l’Espectre de l’Autisme), ja que en aquests dos la persona no aconsegueix parlar independentment de l’entorn en el qual estigui situat, a causa d’una greu alteració en la comunicació i interacció social. D’altra banda, convé tenir en compte, que el problema no és degut tampoc al desconeixement de l’idioma requerit. D’aquesta manera, la situació comporta una clara interferència en els èxits educatius o laborals, i en la creació i manteniment de vincles relacionals.

A més, tot i constituir una problemàtica relativament infreqüent (es calcula que afecta aproximadament a entre un 0,1 i un 1,9% en menors de 15 anys), quan apareix, tendeix estar associat a un gran malestar tant per l’individu que ho manifesta, com pels seus familiars. En aquest sentit, el trastorn sol estar marcat per una elevada ansietat social, i entre les característiques o factors que la podrien explicar podem citar; l’ésser excessivament tímid, tenir por a la humiliació social, l’aïllament i retraïment, els trets compulsius, i el comportament controlador o negativista. Tots aquests aspectes, junt amb la vivència d’experiències traumàtiques en certes situacions, s’han vinculat al possible desenvolupament, manteniment o exacerbació del problema, però a més d’aquests, i encara que la etiologia encara està per aclarir, és possible que hi hagi factors genètics compartits entre el mutisme i la fòbia social. Per això, la categoria s’ha inclòs dins dels Trastorns d’Ansietat, ja que comparteix molts components amb les diferents patologies d’aquest ampli espectre.

D’altra banda, un aspecte clau que hem de tenir en compte és que, en molts casos, el mutisme pot servir com a estratègia compensatòria per disminuir l’activació ansiosa en les situacions socials que generen malestar. D’aquesta manera, la persona evita la interacció mitjançant un mecanisme relativament senzill, prevenint una situació compromesa o incòmoda.

Els tractaments cognitiu-conductuals, o la Teràpia EMDR (especialment quan s’associa a situacions traumàtiques) poden resultar beneficiosos per superar aquesta complicada situació. En el nostre centre de Psicologia situat a Mataró, disposem de professionals amb una àmplia formació en aquestes i altres intervencions. Si vols informar-te, o creus que pot resultar-te útil, no ho dubtis i contacta amb nosaltres, t’ajudarem.

La disminució, adquisició i el manteniment dels hàbits

Quantes vegades ens haurem dit frases com: “Demà començo una rutina al gimnàs”; “He d’ordenar aquesta habitació”; “La setmana que ve començo a deixar de fumar”; “Hauria de trucar algun dia a la Maria …”. Totes elles es refereixen a propòsits personals que ens marquem per millorar o modelar certs aspectes de la nostra vida actual. El problema és que molts d’ells, o bé no acaben mai de realitzar-se, o quan s’inicien, s’abandonen fàcilment. Per això, és especialment important repassar el concepte d’hàbit i les seves implicacions en el nostre dia a dia.

A grans trets, podem definir el terme com la pràctica habitual que realitza una persona, un animal o un col·lectiu. Més específicament, es refereix a conductes, més o menys arrelades, apreses i automatitzades, que es troben associades a certes conseqüències, ja siguin de caràcter “positiu” (p.ex., ampliar el contacte o cercle social) o “negatiu” (p.ex., consum de tabac o alcohol). Una de les seves característiques principals és la fixació o immodificabilitat, principalment quan estan vinculats a conseqüències positives o aparentment positives. Així, segons els exemples citats, el tenir més contacte interpersonal podria ser de per si positiu; i ingerir certes substàncies, encara que la persona ho podria concebre com una cosa “agradable”, resultaria clarament perjudicial. D’aquesta manera, podem veure com l’adquisició o l’abandonament d’un hàbit, requereix en la majoria d’ocasions suprimir un altre, encara que com veurem a continuació, això pot resultar més o menys difícil.

Entre els principals factors que acostumen a impedir emprendre un nou hàbit, o a mantenir-lo en cas de ja haver-l’ho adquirit, es troben:

La comoditat: Estem bé com estem, i això ens aporta el “suficient” benestar. Constitueix un dels aspectes més potents, ja que indirectament es vincula a tots els altres. Si el que estem fent actualment ja ens agrada, per a què tocar-ho ?. Haurem fer un anàlisi el més objectiu possible, tenint en compte els pros i contres dels hàbits actuals, i dels que volem adquirir, i tant a curt com a llarg termini.

Procrastinació: Es troba molt relacionat amb el punt anterior, ja que davant la comoditat, i al plantejar-nos canviar, un dels mecanismes més utilitzats és el fet de postergar la seva realització per a un altre moment. Així, l’únic que fem és persuadir-nos a nosaltres mateixos de que ara mateix tenim altres prioritats, i fins i tot els atorguem més importància que allò que realment desitgem.

Creences distorsionades: No creure en la utilitat del canvi, en què no ens aportarà coses positives, o en què no serem capaços de fer-ho o de mantenir-lo suposen algunes de les creences negatives més comunes per a no canviar. En aquest sentit, quan en ocasions ens arrisquem, i després observem les conseqüències, ens adonem de la utilitat d’abandonar la nostra zona de confort.

Minimitzar i maximitzar l’esforç: La minimització es troba més relacionada amb l’abandonament d’un hàbit ja adquirit, i la maximització amb el fet de no iniciar-lo. Així, quan per exemple ja hem iniciat una dieta, o deixat de fumar, és relativament usual confiar-nos i recaure. D’altra banda, tendim a veure una gran muntanya davant nostre quan ens plantegem començar alguna cosa. Per això, és important atribuir el pes adequat a cada aspecte.

En resum, val la pena prendre consciència de tots aquests mecanismes, els quals ens dificulten arrencar i sortir de la nostra rutina. A més, val la pena remarcar que la majoria són creats cognitivament, és a dir, som nosaltres mateixos els que ens impedim precipitar les coses, quan en realitat, a nivell extern hi ha pocs aspectes objectius que de per si suposin clares barreres per començar. Al costat d’això, també cal tenir present que molts hàbits es troben associats a trastorns específics. En aquest sentit, les addiccions, alguns trastorns d’ansietat com les fòbies, o certs problemes relacionats amb l’autoestima poden explicar des d’aquest mecanisme.

Per això, certes intervencions com la Teràpia Cognitiu-Conductual, la qual utilitza, entre d’altres, tècniques de modificació de conducta, poden ser especialment útils per disminuir, crear o enfortir alguns hàbits. Els professionals del nostre centre de psicologia, a Mataró, estan especialitzats en aquesta i altres intervencions les quals posseeixen avui dia una àmplia evidència empírica. Si vols rebre més informació al respecte, no dubtis en contactar amb nosaltres.

El trastorn adaptatiu: descripció i estratègies d’afrontament

Els problemes d’adaptació i les complicacions derivades d’aquests, constitueixen un dels factors de malestar i desestabilització més freqüents i recurrents tant en la nostra societat, com en les consultes psicològiques. Quan aquestes resulten molt incapacitants, limitant el rendiment de la persona en els seus diferents àmbits, i més perduren durant un cert temps, podem estar davant d’un trastorn adaptatiu. A nivell general, aquesta categoria pot definir-se com l’aparició i desenvolupament de símptomes emocionals o conductuals en resposta a un factor o factors d’estrès identificables que es produeixen en els 3 mesos següents a l’inici d’aquesta font d’estrès, i els símptomes no es mantenen durant més d’altres 6 mesos després del cessament d’aquesta.

Com veiem, l’aparició de la problemàtica s’associa a un esdeveniment o esdeveniments específics. D’aquesta manera, tot i que són moltes les circumstàncies que poden portar a desenvolupar aquest problema, és possible establir dues categories, aquelles fonts d’estrès agudes i potencialment significatives (de menor durada), i aquelles que, tot i que a priori poden semblar menys perjudicials per ser menys “traumàtiques”, la seva persistència pot provocar alteracions igual o més importants. Entre les primeres, podem citar la mort d’un ésser estimat, la pèrdua de la feina, patir una agressió o abús … entre d’altres. En relació a les segones, situacions com mobbing laboral, problemes econòmics o familiars, o tenir discussions freqüents amb la parella representen exemples de situacions el afrontament també pot resultar complicat. Així doncs, d’una banda el malestar s’explica per la potencialitat de l’estímul, situació o font d’estrès. Tot i això, i encara que algunes de les situacions esmentades poden resultar amenaçadors per a qualsevol de nosaltres, no podem oblidar el paper que desenvolupa la persona en tot aquest procés, ja que les totes i cadascuna de les situacions, per semblants que siguin, ens afecten de manera diferent.

Aquesta variabilitat a què ens referim pot venir explicada per diferents aspectes; entre ells, alguns trets de personalitat (sensibilitat, introversió …) poden afavorir que davant experiències amenaçadores l’afrontament sigui defectuós. En la línia de l’últim exposat, l’haver vivenciat esdeveniments similars o parcialment semblants pot enfortir o bé debilitar-nos davant futurs successos. Finalment, el moment vital en què ens trobem pot ajudar a explicar el grau d’afectació i l’estil d’afrontament que adoptem. Per tot això, l’individu juga un paper crucial en aquest problema, amb la qual cosa la intervenció des de la psiquiatria i la psicologia d’adults i infantojuvenil poden resultar especialment beneficioses. En aquest sentit, a continuació es proposen alguns passos seqüencials que poden resultar útils per fer front a aquesta problemàtica:

Observació, visualització i acceptació: En els moments inicials, sigui davant d’un succés puntual, o davant alguna cosa recurrentment estressant, és important situar-nos amb certa distància de l’esdevingut. Es tracta d’adoptar un punt de vista “en tercera persona”, i observar tant què està passant fora com dins de nosaltres, analitzant tots els components tant emocionals com de la pròpia realitat que ens envolta per poder processar cada element de la forma més adequada possible.

Anàlisi cognitiu: És molt habitual que el malestar porti amb si mateix pensaments negatius i creences irracionals sobre el que està succeint, o fins i tot del que pot passar en el futur. Aquests, en moltes ocasions reflecteixen una visió catastrofista, la qual haurem de modelar per tal de produir una millora en el nostre estat anímic. El primer consisteix a normalitzar la nostra cadena de cognicions, per a posteriorment observar-les i plantejar-nos les preguntes adequades que ens ajudin a prendre contacte amb la realitat (¿m’és útil aquest pensament ?, reflecteix realment el que està passant ?, què passaria si fos cert?).

Estratègies centrades en el problema o en l’emoció: Realitzats els dos primers passos, i analitzada la situació, haurem de valorar la utilitat d’utilitzar un afrontament centrat en el propi problema, o un centrat en l’emoció. La principal diferència entre els dos és que mentre la centrada en el problema s’utilitza quan aquest és modificable, percebent cert grau de control sobre la situació, la segona alternativa (focalitzada en l’emoció) resulta més beneficiosa quan les circumstàncies són immodificables. D’aquesta manera, d’una banda tractem de buscar solucions eficaces per modelar o canviar una realitat, i per l’altra, davant la impossibilitat d’aquesta modificació, ens centrem en els nostres sentiments per integrar-los i processar-los adequadament.

Valoració: Un dels estadis finals és aquest. Consisteix en, un cop passades les diferents fases, valorar i analitzar la nostra execució i afrontament, procurant repassar aquelles estratègies que ens han estat útils i ens han afavorit que aparegui un estat d’ànim positiu.

Hi ha diferents procediments i tècniques que s’han dissenyat per afrontar aquest i molts altres problemes. En el nostre centre de psicologia, a Mataró, podràs trobar professionals amb diferents orientacions que et brindaran tota l’ajuda que necessitis. Si vols ampliar la informació sobre aquest tema, no ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

La Depressió amb inici al peripart

L’espera i arribada d’un fill suposa un dels esdeveniments més especials i únics en les nostres vides. Per això, quan ens assabentem d’un nou embaràs, sigui propi o aliè (i especialment si és una persona propera), sol ser un bon motiu de celebració i felicitat. No obstant això, i encara que pugui semblar paradoxal causa de les connotacions que posseeix el passar a ser mare o pare, en ocasions el mateix fet pot cursar amb diferents problemes, sent l’ansietat i la depressió dos dels més comuns tant durant, com després de l’ naixement del nadó.

Els canvis hormonals, els esdeveniments estressants, la privació o aïllament social, o les complicacions durant l’embaràs o el part poden suposar factors potencials per desenvolupar diferents símptomes. Tots ells, poden afectar la persona en major o menor grau en funció de les seves característiques personals (com la vulnerabilitat psicològica o genètica), d’haver viscut i enfrontat experiències en certa mesura similars, i de l’educació familiar rebuda. D’aquesta manera, quan parlem de Depressió amb inici al periparto, ens referim a l’experimentació, durant l’embaràs o dins de les quatre setmanes després del part (segons el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals, DSM-5), de símptomes com a estat d’ànim deprimit gairebé tots els dies durant la major part del dia, disminució del plaer o de l’interès, augment o pèrdua important de pes, insomni o hipersòmnia, sentiments de culpabilitat o inutilitat, fatiga o pèrdua d’energia … entre d’altres. Encara que hi ha divergències pel que fa a la seva prevalença, es calcula que entre un 3 i 6% de les dones experimentaran l’episodi descrit durant l’embaràs o en les setmanes següents al part. A més, cal tenir en compte que el 50% dels episodis diagnosticats en el “postpart”, realment s’inicien abans de donar a llum.

Cal remarcar a més, i en congruència amb les primeres línies escrites, que la immensa majoria de dones que pateixen aquesta problemàtica, concurrentment també manifesten diferents símptomes d’ansietat, arribant fins i tot a poder tenir freqüents atacs de pànic. Al costat d’això, alguns estudis demostren que els símptomes anímics i d’ansietat durant l’embaràs, augmenten el risc de patir un episodi de depressió després del part. A més, en els casos més greus poden aparèixer episodis maníacs i psicòtics, els quals encara que no solen ser els més freqüents, en cas d’aparèixer requeriran necessàriament atenció hospitalària a més de ambulatòria. Tot això pot tenir repercussions clares tant per a la mare com per al pare i la relació de parella, la qual es pot veure significativament afectada sobretot en funció de la gravetat i durada de l’episodi.

Al costat d’això, i com s’haurà pogut intuir, aquesta problemàtica pot repercutir clarament en el nadó. En aquest sentit, la depressió produeix efectes negatius especialment en el vincle mare-fill, ja que en la majoria d’ocasions els símptomes provoquen abstracció matern que interfereix en la capacitat per percebre i interpretar les diferents senyals del nen, la qual cosa es manifesta a través d’una baixa sensibilitat davant els seus diferents necessitats. Cal tenir present, que és al voltant de les 12 setmanes posteriors al part quan es detecten més episodis de depressió, de manera que resulta clau realitzar una avaluació i detecció primerenca per afavorir un millor pronòstic tant de la mare com del fill i la família íntegrament. Per aquest motiu, l’abordatge psicològic i mèdic tant infantojuvenil com d’adults pot ser crucial.

Finalment, i tot i que el quadre descrit pot resultar molt incapacitant, també val la pena recordar que durant i després de l’embaràs es produeixen canvis molt diversos, tant a nivell extern com intern a l’individu, els quals encara afecten de formes diferents, poden ser totalment adaptatius i per tant inoculatius. Podríem dir que alguns, o millor dit, l’afrontament adequat d’aquests pot enfortir tant la relació de parella com el futur vincle amb el nadó.

Si vols conèixer més sobre el tema exposat, o tens dubtes en relació a algun altre aspecte, pots contactar amb el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró. Truca’ns sense compromís i et proporcionarem tota l’ajuda que necessitis.

La Tolerància/Intolerància a la frustració

Podem definir la frustració com la resposta psicològica o emocional que es dóna davant l’oposició, sigui aquesta real (objectiva) o subjectiva. La persona percep una resistència més, o menys acusada, en intentar complir amb la seva voluntat. Per això, com més grans i més significatius siguin aquests dos components (voluntat i resistència), major serà la probabilitat de que desenvolupem frustració. A més, també és important tenir en compte que la causa d’aquesta pot ser interna o externa.

En la línia de l’últim exposat, una frustració extrínseca podria ser el trobar-nos davant una tasca molt difícil (per exemple, un examen), el trobar-nos bloquejats en un camí, o la limitació de temps. D’altra banda, les causes internes es relacionen principalment amb el fet de posseir objectius contraposats, els quals s’interfereixen mútuament, això genera el que anomenem dissonància cognitiva. Junt amb això, la interpretació de la pròpia persona jugarà un paper clau. És a dir, en ocasions (i sobretot quan la frustració és externa), la percepció d’obstacle és molt objectiva, però en moltes altres, podem sobrevalorar aquestes limitacions, dubtant fins i tot dels nostres recursos per afrontar-ho. Per tot això, podem utilitzar diferents mecanismes d’afrontament; algunes persones utilitzen sobretot l’evitació, és a dir el no plantejament d’alternatives i la no elecció de cap solució, la qual cosa pot accentuar la frustració i la sensació d’impotència. D’altres, en canvi, i no d’una manera més encertada, poden adoptar conductes desadaptatives com l’agressivitat per tal de disminuir el malestar que comporta la percepció d’un obstacle. Les dues formen part d’un espectre poc beneficiós per a la persona.

Els mecanismes citats són propis de persones amb baixa tolerància tolerància a la frustració o el també anomenat hedonisme a curt termini, el qual podem definir com la recerca de plaer immediat o l’evitació del dolor. Aquest tipus de persones acostumen a posseir una excessiva sensibilitat cap allò desagradable, no suporten les circumstàncies negatives i menys encara els contratemps. El seu origen, tot i que es manegen diferents hipòtesis, pot trobar-se en l’alta permissivitat dels pares, i al fet d’haver brindat al nen tot allò que desitjava sense implicar-li cap esforç, la qual cosa pot fer que es creguin mereixedors de tot el que volen. Per tot això, resulta habitual que en aquest tipus de persones trobem problemes d’estrès, ansietat o depressió, a més de dificultats relacionades amb l’autoconcepte i l’autoestima, i els quals tendeixen a desvetllar-se en l’edat adulta.

És important intentar identificar tant a les persones que pateixen aquestes dificultats com a aquelles conductes que puguin potenciar que aparegui la intolerància a la frustració tant en nosaltres mateixos com en els altres. Això permetrà prevenir possibles problemes futurs de major gravetat (com els anteriors esmentats). Al costat d’això, hi ha maneres d’afrontament que poden resultar-nos útils per augmentar la nostra tolerància: En primer lloc, identificar l’emoció que ens genera el fet de que no es compleixin les nostres expectatives (majorment la frustració) i processar-la, és un primer pas per a possibilitar el canvi. A més, la reavaluació de la situació, procurant valorar-la d’una manera realista també ens facilitarà reduir el malestar associat. Finalment, hem de prendre consciència de la importància de reduir el nostre nivell d’exigència cap al món, procurant demanar allò que realment sigui possible que se’ns brindi, i acceptant que en ocasions hi ha impediments que ens dificulten aconseguir el que volem.

Existeixen altres mecanismes i estratègies que poden ajudar-nos a lluitar contra aquest fenomen. Per a això, també es requerirà una avaluació i comprensió particular per a cada cas en concret. Els nostres professionals, en el nostre centre de psicologia de Mataró, s’encarreguen d’això i d’altres funcions que et permetran resoldre o ampliar la teva informació sobre allò que consideris important. No dubtis en posar-te en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

L’afecció i el trastorn de relació social deshinibida

L’afecció constitueix un dels mecanismes socials més importants en la vida dels éssers humans. A grans trets, el podem definir com el vincle conductual, emocional i cognitiu que establim amb els nostres éssers estimats, i que es desenvolupa durant la primera infància, especialment dins dels primers tres mesos. En aquest període el nen adquireix i internalitza un model de relacions afectives, és a dir, una representació del món social i interpersonal que es podrà veure modificada a través de les experiències relacionals que vagi tenint al llarg del cicle vital. D’aquesta manera, contribueix significativament a desenvolupar una imatge de si mateix i dels altres que serà clau per facilitar una adequada adaptació al medi.

En ocasions, aquest es pot veure truncat o deteriorat per diferents circumstàncies; problemes conjugals, presència de psicopatologia en els pares, desestructuració familiar, canvis d’habitatge constants, entre d’altres. Tot això repercuteix negativament en la criança dels fills, els quals en un futur poden desenvolupar problemes diversos, com trastorns d’ansietat o depressió, Problemes d’autoestima, o trastorns per consum de substàncies. D’entre ells, sobresurt un el qual apareix estretament relacionat amb un pobre desenvolupament de la inclinació i amb la cura insuficient rebuda durant la infància; parlem del trastorn de relació social deshinibida. Aquest quadre es caracteritza per un patró de comportament en què el nen s’aproxima i interacciona de manera activa i freqüent amb adults estranys, amb els que hauria, en principi, mostrar més resistència o incomoditat. Així, manifestarà una reducció o absència de reticència a l’hora d’aproximar-se o interaccionar amb adults estranys, utilitzant un comportament verbal i / o no verbal massa familiar. Al costat d’això, també es pot observar que rarament recorre al cuidador adult després de sortides arriscades, fins i tot en contextos inusuals.

Com hem indicat, aquest problema es vincula especialment amb el fet d’haver patit un patró de cura insuficient, i això pot posar-se de manifest a través de diferents mecanismes, com són: la negligència o manca social on hi ha una contínua falta de tenir cobertes les necessitats emocionals bàsiques, canvis freqüents de cuidadors primaris que disminueixen l’oportunitat d’elaborar una inclinació estable, i una educació en contextos poc habituals que redueix l’oportunitat de construir i establir una inclinació selectiva. D’aquesta manera, la inestabilitat i falta d’estructuració persistent experimentada en les seves relacions principalment amb els pares, facilita que desenvolupin aquest patró d’interacció social, en el qual es pot observar una clara manca de selectivitat a través d’acostaments indiscriminats cap als altres.

Un aspecte important a tenir en compte és que els signes d’aquest trastorn sovint persisteixen fins i tot després que ja no hi hagi signes d’abandonament. Aquesta dada reflecteix la importància de detectar i intervenir precoçment per prevenir el desenvolupament de futurs problemes emocionals més greus, com l’aquí exposat.

Conèixer les principals característiques de certes patologies pot ajudar-nos a identificar diferents situacions problemàtiques, a més de permetre’ns actuar ràpidament dissenyant intervencions adequades per a cada cas particular. Per obtenir més informació al respecte, comptem amb un equip de professionals de la psicologia i psiquiatria al teu servei. Estem situats a Mataró. Truca’ns sense compromís i t’ajudarem a resoldre tots els teus dubtes.

 

Expressió emocional en les relacions de parella

Avui dia, la creació de vincles, i concretament, les relacions de parella, suposen un dels fenòmens més freqüents i significatius de gairebé totes les societats, independentment del territori o cultura. Tot i que és possible elaborar diferents explicacions per comprendre perquè triem ajuntar-nos amb certes persones, la veritat és que sentiments com l’afecte, l’amor, el desig, o la passió, tot i ser, en part, subjectius, són elements universals que en algun moment tots haurem pogut experimentar, i que a més a més contenen mecanismes complexos que poden manifestar-se de maneres molt diferents en funció de la persona. Tot i això, podríem estar d’acord a l’hora d’afirmar que quan aquesta experiència és recíproca i compartida amb algú, es tracta de quelcom positiu, agradable i fins i tot complementari.

També és important tenir en compte però, que la majoria de les relacions íntimes pateixen canvis, els quals haurem de fer front tant individual com conjuntament, reajustant en ocasions les nostres necessitats i preferències per mantenir una relació equilibrada i estable. En aquesta línia, freqüentment som capaços d’identificar els detonants dels malentesos, o del malestar que estem sentint, però de vegades, o bé no aconseguim trobar-ho, o si ho detectem no ens atrevim a manifestar el que ens genera o remou a nivell emocional . Aquestes dues últimes circumstàncies tenen conseqüències diverses, tant per a nosaltres mateixos com per a la relació: D’una banda, la dificultat en esbrinar les causes facilita que elaborem les nostres pròpies hipòtesis, les quals poden arribar a allunyar-se molt de la realitat, produint fins i tot més mal del que potser haurien. D’altra banda, i molt relacionat amb l’aspecte anterior, moltes parelles reflecteixen un dèficit comunicatiu a nivell emocional que pot venir donat per diferents motius (por al rebuig o a l’abandonament, considerar-ho poc rellevant, haver perdut l’esperança …). Sigui com sigui, no hi ha dubte que la manifestació oberta i adequada dels nostres sentiments (tant positius com negatius), suposa un element fonamental pel funcionament i desenvolupament de les nostres relacions. Per això, a continuació se citen algunes de les recomanacions per facilitar la comunicació emocional:

–    Èmfasi en la relació: Aquest aspecte implica aprendre a descentrar-se de la visió “egoista” o cap a nosaltres mateixos, per començar a concebre la relació com una cosa de dos. Ens referim al fet confiar en que la relació pot ser més forta i / o potent que el nostre punt de vista o el nostre criteri. Suposa confiar en la visió de l’altre, la qual cosa ens pot permetre obrir-nos i expressar elements que fins ara podien haver quedat ocults.

–    Reduir o minimitzar les pors: Tal com s’ha citat amb anterioritat, podem experimentar por o vergonya a l’hora de demostrar certes emocions per diferents motius. En aquest punt, relativitzar fent-nos les preguntes adequades i experimentant (posant a prova les nostres anticipacions) pot ser una eina particularment útil.

–    Importància de la comunicació no verbal: Tot i que tendim a minimitzar o a ignorar la seva rellevància, aspectes com els gestos, la mirada, el to de veu o l’aproximació són claus per transmetre emocions. D’aquesta manera, no només dotem al missatge de més significat, sinó que facilitem a l’altre la seva comprensió, i per tant, que ens proporcioni un feedback en el qual ens sentim realment escoltats i entesos.

–    Suprimir hàbits: Resulten especialment comuns les queixes com “l’altre s’ha distanciat”, o “tot s’ha tornat fred”. Moltes vegades trobem l’arrel d’aquestes expressions en el fet que, amb el temps, la falta de comunicació recíproca i sincera, ha provocat que es deixi de confiar en la seva utilitat i es construeixi una barrera cada cop més gruixuda entre tots dos, caient mica en mica en aquesta tendència negativa. Hem de ser conscients d’aquesta situació, focalitzar-nos en les conseqüències positives d’expressar-nos emocionalment, en les negatives de no fer-ho, i en aquelles ocasions en les quals ens ha estat útil adoptar aquesta postura més propera.

Les emocions són un element bàsic per a comprendre la nostra conducta social. Tant les positives com les negatives, en gran part, permeten entendre com interaccionem amb el món, i per què ho fem d’una determinada manera. Si tirem la mirada enrere, és possible que descobrim que alguns dels problemes que hem tingut, o que fins i tot tenim amb la nostra parella poden situar-se aquí, en la comunicació emocional. A més, molts problemes psicològics com l’ansietat, l’estrès, o les dificultats relacionades amb l’autoestima poden explicar-se per un dèficit en aquest aspecte.

Així, junt amb les estratègies esmentades existeixen moltes altres que poden resultar beneficioses per a millorar les situacions o les dificultats relacionades amb aquest aspecte. El nostre equip de psicòlegs, a Mataró, et facilitarà tota la informació que necessitis en relació a aquest o qualsevol altre tema que consideris important. No ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

Què és la reactància psicològica?

Podem definir la reactància com aquell estat psicològic i emocional que sorgeix davant la privació, o més aviat, davant la sensació d’amenaça de llibertat de la conducta individual, produint un estat d’exaltació que pot conduir a realitzar diferents intents per restaurar la situació. Així, es podria considerar com la motivació que ens porta a intentar estabilitzar la nostra llibertat, o aquella reacció “rebel” que apareix quan ens sentim excessivament pressionats a realitzar algun acte o a adoptar un punt de vista específic. En resum, i en llenguatge vulgar, es considera com una negativa a realitzar el que els altres volen, no tant com un real desacord, sinó com a forma de preservar la nostra autonomia.

Les principals variables que expliquen aquest procés són, per un costat, la nostra llibertat a l’hora de triar tant el moment com la manera de conduir el nostre comportament, el grau en què som conscients d’aquesta llibertat, i la capacitat per determinar les conductes necessàries que la satisfacin. Tot això roman en un estat subjectiu i latent, entremesclat amb moltes altres variables, com trets de personalitat i experiències vitals. Per això, cadascun de nosaltres posseirà un llindar més o menys elevat d’activació d’aquesta reactància, sent comuns les seves característiques principals, però específics els moments i la magnitud amb la qual es presenta. En concret, es parla de tres paràmetres característics de la reactància: l’expectativa de llibertat, la importància d’aquesta llibertat, i la força de l’amenaça. El primer d’ells s’experimentarà depenent del grau en ens percebem lliures, apareixent major reactància com més sensació de llibertat posseïm. Junt amb això, com més importància li atribuïm al sentir-nos lliures, més fàcilment percebrem els esdeveniments externs com a possibles amenaces. I finalment, com més important sigui l’amenaça, major reactància s’experimentarà, sent extrema quan percebem que la nostra llibertat pot quedar totalment suprimida.

Un cop activada, i sempre tenint en compte la subjectivitat i la variabilitat individual, la reactància psicològica pot produir diferents efectes: Pot aparèixer una restauració directa, és a dir, procurar recuperar la llibertat realitzant la conducta que ha estat amenaçada (p.ex., quan un noi decideix passar més temps amb un grup d’amics els quals se li han prohibit). També resulta habitual la restauració indirecta, on la persona realitza una conducta equivalent a la que ha estat amenaçada (p.ex., se li prohibeix pegar al seu germà i en lloc d’això decideix insultar-lo). Finalment, és possible que en lloc d’actuar sobre els esdeveniments externs, ens centrem en modificar el nostre estat intern. Això últim es refereix al canvi en la interpretació de l’esdeveniment que activa el procés de reactància.

Finalment, hem de tenir en compte que aquest mecanisme psicològic, tot i ser quelcom universal i freqüent en tots nosaltres, en ocasions pot resultar problemàtic, i fins i tot patològic. Així, de vegades la percepció d’autonomia individual pot estar una mica desviada del que es considera normatiu a nivell social. En aquests casos, per exemple, el trastorn negativista desafiant o TND, el Trastorn de Conducta, i alguns trastorns de l’adultesa com el Trastorn de Personalitat Antisocial reflecteixen dèficits a l’hora de regular aquest mecanisme. A més, les dificultats associades solen ser més freqüent en les primeres etapes de la nostra vida, especialment en l’adolescència.

Si estàs interessat en conèixer més sobre això, o necessites informació sobre qualsevol altra qüestió, estarem encantats d’atendre’t. A Mataró, comptem amb un equip de professionals de la salut mental que t’ajudarà a resoldre tots els teus dubtes.

Beneficis i utilitat del control de l’activació

L’activació de l’organisme davant de certes situacions pot considerar-se una resposta normal i adaptativa, no només de l’ésser humà, sinó de moltes altres espècies. Aquesta ens ajuda, o millor dit ens prepara per afrontar i / o evitar alguns dels esdeveniments en la nostra vida quotidiana: l’activació o preocupació davant els exàmens, una entrevista de treball, o en una primera cita. Davant aquestes situacions, l’activació no només és normal, sinó que pot ser fins i tot beneficiosa a permetre’ns anticipar i preparar-nos per els diferents successos. Tot i això, i com a continuació veurem, aquest sistema defensiu o de preparació del cos pot tenir diverses conseqüències negatives.

Els principals canvis que es produeixen al nostre cos durant aquest procés es caracteritzen principalment per un augment de la freqüència cardíaca i la pressió sanguínia, tensió muscular, augment de la respiració, alentiment de la digestió, disminució de la producció de saliva, vasoconstricció arterial, i disminució de la circulació sanguínia cerebral, entre d’altres. Així, quan aquests es posen en marxa davant d’estímuls res o feblement amenaçadors, o quan es mantenen actius durant un període excessiu de temps, és probable que s’originin problemes d’ansietat i / o d’estrès respectivament. És important tenir en compte que hi ha diferents propostes que procuren determinar per què succeeix amb més facilitat en unes persones i no en unes altres, o davant quin tipus de situacions o esdeveniments. En aquest sentit, sembla haver-hi un acord significatiu a l’hora d’afirmar que són tres els principals sistemes involucrats en aquesta resposta; l’emocional, el cognitiu i el conductual, els quals es troben íntimament relacionats. El primer d’ells fa referència al conjunt d’emocions o sentiments que experimentem davant les diferents situacions, el segon informa sobre les interpretacions o pensaments relacionats amb l’esdeveniment en si, i el tercer el constitueixen les respostes comportamentals (lluitar, escapar, suportar) que emetem per afrontar-ho. De tots ells, sembla que el que ha rebut més atenció ha estat el segon, la part cognitiva, encara que les intervencions dissenyades al respecte acostumen a englobar els tres components.

D’aquesta manera, les tècniques de control de l’activació suposen una de les estratègies més utilitzades (i probablement les que més) en les diferents orientacions terapèutiques. El seu objectiu general recau en reduir l’activació fisiològica facilitant la recuperació de la calma, l’equilibri mental i la sensació de pau interior. Per a això, hi ha diferents procediments que, mitjançant tècniques o pautes diferents, procuren aconseguir la meta explicitada. Entre elles, a nivell general, es troben la Relaxació Muscular Progressiva, la qual busca potenciar l’estat de relaxació mitjançant exercicis en els quals hem de discriminar la tensió i relaxació de diferents parts del cos; la Respiració controlada o Diafragmàtica on s’estableix una pauta de respiració lenta, progressiva i pausada; o l’Entrenament autogen, en què s’incita a la persona a representar mentalment una sèrie de sensacions (pes, calor …) en diferents parts del cos. Al costat d’aquestes, hi ha altres com el Mindfulness i altres pràctiques de meditació en què es busca enfortir la part mental o més cognitiva, i que també han demostrat eficàcia.

La rellevància d’aquestes propostes recau principalment en el fet que semblen ser útils per a gairebé tots els problemes psicològics, generant significativament pocs efectes negatius. Així, encara que la seva principal utilitat s’ha vist en problemes d’ansietat (principalment fòbies), depressió, Trastorns psicosomàtics, control d’impulsos o de la ira, o les addiccions, La investigació sobre altres problemes està obtenint resultats prometedors. El control de l’activació proporciona una base sobre la qual construir i treballar diferents aspectes, i facilita la sensació de control i els sentiments d’autoeficàcia en la persona que el pateix.

En cas d’estar interessat en aquest o qualsevol altre tema, pots contactar amb el nostre equip de professionals. Estem situats a Mataró. Truca’ns sense compromís i t’ajudarem a resoldre tots els teus dubtes.