Tipus d’enuresi

L’enuresi es defineix com l’emissió repetida d’orina, al llit o a la roba. S’estima que afecta entre un 5 i un 10% dels nens i nenes de 5 anys, entre un 3 i un 5% dels que tenen 10 anys, i un 1% dels que tenen 15 anys o més edat. Això evidencia una remissió en la seva prevalença a mesura que s’avança en el cicle vital. Tot i això, la seva incidència en edats primerenques és cada vegada més gran, i aquesta es relaciona principalment amb factors psicològics com l’estrès, l’ansietat (p.ex. pors), o els problemes del vincle.

 

Pel que fa als diferents subtipus, després d’observar els múltiples patrons de presentació en població infantil, s’han proposat els següents:

 

  • Voluntària o involuntària: Tot i que tendeix a concebre’s com únicament involuntària, l’enuresi i l’encopresi (emissió de femta), poden ser tant voluntàries com involuntàries. En el primer cas, l’alteració es relaciona amb trastorns generalitzats del desenvolupament (p.ex., autisme) o de conducta, ja que pot haver-hi intencionalitat de cridar l’atenció, o provocació, juntament amb trets d’impulsivitat.

 

  • Nocturna o enuresi monosimptomàtica: És la més comuna, i afecta principalment al sexe masculí. Tendeix a aparèixer sobretot durant el primer terç de la nit, on hi ha una major quantitat de temps en son profund, i associant-se per tant més als trastorns del son no REM (p.ex., terrors nocturns o somnambulisme).

 

  • Diurna o incontinència urinària: Apareix sobretot en nenes, i la prevalença tendeix a disminuir significativament passats els 9 anys. Dins d’aquesta, es parla d’“incontinència urgent” quan hi ha símptomes sobtats i inestabilitat del detrusor, i “d’emissió posposada” quan hi ha un retard conscient de les ganes d’orinar fins que es produeix la incontinència.

 

  • Nocturna i diürna: També anomenada enuresi no monosimptomàtica. La seva presentació és poc freqüent, i no s’observen diferències per gèneres.

Pel que fa al tractament, les teràpies cognitivo-conductuals, i en concret, el mètode de l’alarma o pipi-stop n’ha demostrat àmpliament l’evidència i la utilitat. L’objectiu és que el nen o la nena aprengui a discriminar les sensacions abans de la micció, i a controlar-les voluntàriament d’una manera poc invasiva i, sobretot, no lesiva. Si vols obtenir més informació sobre això, posa’t en contacte amb el nostre grup de professionals, a Mataró. T’ajudarem.

La Teoria de les intel·ligències múltiples

Són moltes les propostes que s’han fet per conceptualitzar el constructe de la intel·ligència i, per tant, diferents les divergències entre els diferents autors. Aquesta es pot definir com aquella capacitat mental que implica l’aptitud per raonar, planificar, resoldre problemes, pensar de manera abstracta, comprendre idees complexes, aprendre amb rapidesa i aprendre de l’experiència. Consistiria així en una capacitat àmplia i profunda per comprendre l’ambient. Entre les discussions principals, es debat entre si constitueix un tret de la personalitat, si es tracta d’una característica innata o adquirida, o si és un constructe unitàri o multidimensional.

 

En aquest darrer sentit, i en contra del que tendim a considerar, hi ha cert consens a pensar que no existeix una única intel·ligència, i que són molts els atributs o capacitats que hem de tenir en compte per considerar una persona com a més o menys intel·ligent. Així, Howard Gardner, psicòleg nord-americà de la Universitat de Harvard, va publicar el 1983, la seva teoria sobre les intel·ligències múltiples, advertint que no únicament la intel·ligència acadèmica és el factor decisiu, ja que moltes persones amb qualificacions excel·lents presenten dificultats per relacionar-se amb altres o per manejar àmbits concrets de la seva vida. En aquest sentit, l’autor podria afirmar que Stephen Hawking no és més intel·ligent que Leo Messi, sinó que tots dos han desenvolupat un tipus d’intel·ligència diferent. D’aquesta manera, proposa l’existència de 8 tipus d’intel·ligència:

 

  • Lingüística: Es refereix a l’habilitat per a la comunicació tant verbal com no verbal, representant el domini del llenguatge en totes les seves esferes.

 

  • Lògic-matemàtica: És la capacitat per raonar lògicament i per resoldre problemes numèrics. Els coneguts tests d’intel·ligència (QI) s’encaren a avaluar principalment aquest tipus d’intel·ligència i, en menor mesura, la lingüística.

 

  • Espacial: Coneguda també com a intel·ligència visual-espacial, i referida a l’habilitat per observar els estímuls, objectes, i en general, el món, des de diferents perspectives. Ens permet elaborar les nostres pròpies imatges mentals i ser-ne sensibles als detalls, a més de permetre’ns desenvolupar un sentit individual de l’estètica.

 

  • Musical: Com el seu nom indica, representa l’habilitat i la sensibilitat per detectar, aprendre i reproduir sons i peces musicals. L’autor destaca aquesta intel·ligència ressaltant la importància de l’art musical a les nostres vides des de segles enrere.

 

  • Corporal i cinestèsica: Es requereixen certes habilitats corporals i motrius per manejar eines i expressar algunes emocions. Així, l’autor considera que hi ha un component físic clau per a una adaptació adequada al nostre entorn.

 

  • Intrapersonal: És la capacitat per comprendre’ns, escoltar-nos i crear-nos una imatge interna de nosaltres mateixos, tant a nivell emocional com d’altres atributs interns (pensaments, trets de personalitat…).

 

  • Interpersonal: Seria l’equivalència d’intel·ligència social proposada per altres autors. Es mostra en la nostra capacitat per crear i mantenir vincles i per comprendre els estats interns dels altres, juntament amb l’habilitat per a la resolució de conflictes interpersonals.

 

  • Naturalista: Aquesta va ser afegida a la seva teoria posteriorment (1995) pel mateix autor justificant que és clau per a la nostra supervivència. La va definir com a l’habilitat per a detectar, categoritzar i diferenciar els estímuls relacionats amb l’entorn (p.ex., vegetals i animals) o altres fenòmens relacionats amb la natura com la geografia o el clima.

 

Resulta molt interessant adoptar un punt de vista global i divergent quan parlem de constructes com la intel·ligència. No tots som bons en tot, i si ho analitzem detingudament, és possible que siguem capaços de detectar quines d’aquestes intel·ligències tenim més desenvolupades. Aquesta concepció divergent, a més, pot ajudar a la desestigmatització de certes persones, i a adoptar plans de desenvolupament individualitzats molt més complets i integrals.

Disciplines com la neuropsicologia s’encarreguen d’estudiar i avaluar aquestes facetes i altres. Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, trobaràs professionals especialitzats en aquesta, i en altres vessants de la psicologia d’adults i infanto-juvenil.

Aaron T. Beck

Hi ha una gran quantitat d’autors que han contribuït a crear i engrandir el meravellós món de la psicologia. Entre ells, Aaron Temkin Beck, mort el passat 1 de novembre, i el qual avui volem commemorar. Aquest professor i psiquiatre, nascut el 1921 a Rhode Island, és considerat “un dels cinc psicoterapeutes més influents de tots els temps” per The American Psychologist, i creador de la Teràpia Cognitiva (també anomenada per alguns Teràpia Cognitiu-Conductual) construïda inicialment per a la depressió.

 

El principal postulat d’aquesta teràpia gira entorn al fet que no són els esdeveniments o situacions externes les que generen per si mateixes una pertorbació emocional, sinó que és el processament o interpretació d’aquests esdeveniments el que ens explica el malestar. En aquest sentit, es defensa que tots apliquem un filtre mitjançant el qual ens fem una idea sobre què passa. D’aquesta manera, aquesta orientació treballa amb les representacions internes que les persones tenen de si mateixes i dels diferents ambients, i va suposar un avenç crucial davant d’algunes limitacions del conductisme radical i de la psicoanàlisi.

 

Entre els principals components de la seva teoria, trobem els següents:

 

  • Esquemes cognitius: Constitueixen estructures cognitives estables, creades desde la infància, les quals organitzen la informació en la memòria, i representen tot el conjunt d’experiències prèvies, fruit de l’aprenentatge. Per això, influeixen en la interpretació dels fets i en faciliten el record. D’aquesta manera, actuen com a filtres a l’hora de percebre el món. Una característica important és que poden romandre latents, i activar-se en el moment en que un esdeveniment significatiu interactuï amb ells.

 

  • Creences: Suposen el contingut dels esquemes. Seria tot allò en què creiem, i representarien els mapes interns que ens ajuden a donar un significat al món. Dins se situarien les creences nuclears o centrals (proposicions globals, absolutes i duraderes com ara “sóc un inútil”) i les intermitges o perifèriques (supòsits construïts principalment sota la condició de “si…llavors…”, per exemple “si els meus fills no em fan cas, vol dir que sóc un mal pare”).

 

  • Processos cognitius: Es defineixen com les regles transformacionals a través de les quals seleccionem del medi la informació que serà atesa, codificada, emmagatzemada i recuperada. Són processos automàtics que operen sense el coneixement conscient, però que poden produir certs biaixos o distorsions (p.ex., inferència arbitrària, pensament dicotòmic, magnificació, personalització…).

 

  • Productes cognitius: Serien el resultat o la confluència dels dos components anteriors, en forma d’imatges i pensaments concrets associats a les diferents situacions. Aquests són els aspectes més fàcilment accessibles a la consciència.

 

D’acord amb això, l’autor proposa que els trastorns emocionals i/o conductuals (p.ex., la depressió) són el resultat d’una alteració del processament de la informació fruit de l’activació d’esquemes latents, i indica que el primer símptoma correspondria amb la tríada cognitiva (la visió negativa d’un mateix, del món i del futur). Així, doncs, la pertorbació emocional seria conseqüència d’una interpretació o processament cognitiu alterat, el qual buscarà modelar-se i transformar-se, per tal de flexibilitzar-lo. L’autor, per això, fa ús de la Reestructuració Cognitiva, o dels Experiments Conductuals, els quals han demostrat una gran utilitat en la pràctica clínica.

 

Al nostre centre de psicologia, a Mataró, estem formats en aquesta i altres orientacions, les quals han demostrat àmpliament la seva eficàcia. Si vols contactar-nos i rebre la nostra ajuda, o simplement més informació, posa’t en contacte amb nosaltres, serà un plaer atendre’t.

El Síndrome de l’Intestí Irritable (SII)

Les malalties psicosomàtiques es defineixen com aquelles alteracions en les quals apareixen símptomes físics els quals no poden ser explicats, total o parcialment, per una malaltia física o orgànica, i en què els factors psicològics/emocionals juguen un paper crucial en el seu desenvolupament i/o manteniment. En aquest sentit, hi ha una àmplia evidència sobre la relació cos-ment, coneixent-se una gran varietat de patologies causades i amplificades per problemes com l’estrès o l’ansietat.

 

Entre elles el Síndrome de l’Intestí Irritable (SII) és un trastorn funcional de la motilitat del tracte intestinal, el qual no s’explica per alteracions orgàniques, i caracteritzat per dolor abdominal que millora després de la defecació i alteracions en aquesta última com necessitat urgent de defecar, restrenyiment o diarrea, distensió abdominal, o pesadesa. S’estima que afecta a un 10-20% de persones en països occidentals, apareixent el doble en dones que en homes. A més, sol presentar-se més en joves (abans dels 30 anys), tot i que s’ha evidenciat un segon pic passats els 65-70 anys. D’altra banda, no s’ha aconseguit determinar una única causa que expliqui la seva aparició, parlant-se d’una interacció de factors fisiològics (p.ex., hipersensibilitat visceral, alteracions de la motilitat intestinal o disfuncions en la relació cervell intestí) i psicosocials.

 

Entre aquests últims, l’estrès i l’ansietat juguen un paper crucial, però al costat d’aquests, hi ha variables personals que predisposen a que s’accentuïn certs símptomes: la baixa autoestima, l’autoexigència, la tolerància/intolerància a la incertesa i a la frustració, la necessitat d’aprovació, i la rigidesa a l’hora de complir amb certes normes socials. Així, les persones que reaccionen de manera desproporcionada a les molèsties físiques o mostren una por intensa a desenvolupar una malaltia, o les que han experimentat una situació d’estrès (problemes a la feina, defunció d’un ésser estimat, història d’abusos…), són més propenses a desenvolupar el síndrome.

 

Per tot això, la comprensió i l’abordatge d’aquesta dificultat ha de tenir un caràcter multifactorial i multidisciplinar, el qual se centri tant en els símptomes purament físics o mèdics, i els psicològics. D’aquesta manera, es requerirà un examen mèdic complet juntament amb una avaluació de l’estat mental i emocional de la persona per dissenyar un tractament el més adequat possible. La Teràpia Cognitiu-Conductual o la Teràpia d’Acceptació i Compromís han demostrat àmplia evidència al respecte, utilitzant tècniques com la psicoeducació, la relaxació/respiració, el Mindfulness o la Reestructuració Cognitiva, les quals s’encaren al fet que la persona comprengui i assumeixi més control de la seva malaltia, i alhora aprengui a regular els símptomes desde diferents components: físic, mental i emocional.

 

Totes les patologies, siguin de caire psicògen o física, posseeixen una gran rellevància des del punt de vista emocional. L’impacte que poden generar en la persona i en els éssers propers pot ser realment elevat. Per obtenir més informació, contacta amb el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres de Mataró, et proporcionarem tota l’ajuda que necessitis.

Errors de comunicació en parella

Al llarg de la nostra vida, i com a éssers socials que som, anem construint vincles amb diferents persones. Inicialment, i de forma gairebé inevitable, amb els nostres pares, per a posteriorment fer-ho amb altres familiars propers, companys i amics de l’escola… etc. Entre aquests, les relacions de parella són unes de les més atractives i potents, i arriben a poder constituir un pilar fonamental en el nostre dia a dia. Al costat d’això, és potser la comunicació, o millor dit, una bona comunicació, la qual explica gran part del ‘benestar en les nostres relacions, ja que si tenim cura dels seus principals ingredients, ajudem a enfortir aspectes com la confiança, la intimitat o l’empatia.

 

Així, notar que som compresos, escoltats, i que la informació flueix en una balança equilibrada, ens fa estar tranquils, i trobem en l’altre la possibilitat de compartir gairebé qualsevol cosa. Per contra, quan hi ha una comunicació deficitària, explica gran part de les problemàtiques de les relacions de parella, i pot ser tant la principal causa de malestar, com la conseqüència d’altres processos o situacions deficitàries (p.ex., problemes a la feina , malestar en la família d’un o altre, alcoholisme…). Entre els principals errors de comunicació, es troben els següents:

 

  • Lector de ments: Aquest és un dels errors més comuns. Consisteix en interpretar constantment el que estarà pensant o sentint l’altre, donant-ho per veritable i únic, com si tinguéssim una mena de telepatia. Això precipita dues coses; d’una banda que disminuïm el nostre nivell de comunicació ja que “no ho necessitem”, al considerar que ja sabem el que està passant per la ment de l’altre. De l’altra, que construim una imatge distorsionada tant de l’altra persona com de la situació.

 

  • Sordesa psicològica: Aquest error suposa bàsicament la incapacitat d’escoltar l’altre. Estem tan centrats en el nostre discurs, i de vegades, en tenir la raó, que no ens parem a atendre què ens estan dient, i ni de bon tros transmetent. A més, és un dels principals components de l’empatia, ja que sense escolta real, no pot haver empatia.

 

  • Dèficit d’autocontrol: Explica les dificultats en controlar emocions i comentaris significatius, com la ira, l’enuig, o la ràbia. Això es tradueix en aspectes com crits o alçar la veu, mirada fixa i amenaçant, postura tensa o rígida, gests paorosos, intimidació… Això provoca un dany emocional evident, a més de la possibilitat de causar un de físic.

 

  • Assumpció de responsabilitat: De vegades tendim a assumir la responsabilitat de tot el que està succeint, sigui perquè l’altre ens ho fa sentir d’aquesta manera, o perquè tendim a interpretar nosaltres. Hem de procurar tenir presents quins són els nostres límits, fins on podem abastar.

 

  • Unidireccionalitat: Això passa quan acaparem tota la conversa, per estar fermament convençuts de tenir la raó, o per donar més importància al que nosaltres volem transmetre. Això no permet que l’altre retorni el que ha entès del contingut del missatge.

Aquests són alguns dels errors més comuns, tot i que existeixen altres, i fins i tot una gran varietat de “microerrors” en cadascun dels exposats. Cal esmentar, que afecten tant a la comunicació verbal com no verbal, per la qual cosa resulta clau treballar-ho i millorar-ho des de tots dos canals de comunicació. La teràpia de parella, o la Teràpia Sistèmica resulten alternatives molt útils per a això. En el nostre centre de psicologia, de Mataró, rebràs tota la informació que necessitis al respecte. No ho dubtis i truca’ns!

Aspectes controlables i incontrolables

Dediquem gran part del nostre temps a resoldre problemes, i si no és així, a anticipar-los per estar preparats per quan vinguin. Les responsabilitats del dia a dia i les diferents situacions o conflictes laborals i familiars de vegades semblen no donar-nos un respir. Això precipita que ens percebem com a responsables i amb control de tot el que esdevé al nostre voltant, i no ens adonem de la gran càrrega emocional i psicològica que això suposa per al nostre organisme.

D’aquesta manera, encara que sigui comprensible que realitzem aquest procés de “recerca de control”, per tal de guanyar una certa sensació de seguretat, això no treu que pugui ser perjudicial, ja que fomenta estats d’estrès i ansietat accentuats, especialment quan lluitem contra quelcom que té un caràcter incontrolable per nosaltres mateixos. A més, suposa una despesa d’energia molt alta, i es tradueix en frustració al veure que tot el temps i esforç que hem emprat ha estat inútil i fins i tot contraproduent. Però, què entenem per situacions incontrolables? A continuació et proposem un petit llistat de situacions que típicament cometem l’error d’interpretar com controlables:

  • La influència i educació dels teus éssers estimats.
  • Els comportaments i decisions dels altres.
  • Com se sent algú proper i el nivell d’intensitat amb què ho fa.
  • Actituds, pensaments i emocions alienes.
  • Successos amb alta improbabilitat d’ocurrència.
  • El que opinin els altres.

Considerar el contrari, i que nosaltres podem abastar i incidir en tots aquests aspectes, i sobretot, modificar-los, únicament ens portarà a la frustració. Com veiem, la major part de coses es refereixen al passat i/o a estats mentals i emocionals dels altres. Podem oferir el nostre suport, comprensió, escolta… però és important no percebre la totalitat de la millora o canvi com a dependent únicament del que fem nosaltres. Conèixer i tenir presents on estan els nostres límits ens ajuda a desvincular-nos de la responsabilitat, i permet que ens relaxem i respectem. Al costat d’això, permet que desenvolupem una mirada més objectiva sobre les diferents situacions, amb la qual cosa, l’impacte emocional d’aquestes es redueix.

En el nostre centre de psicologia, a Mataró, pots informar-te sobre aquest i molts altres temes que t’interessin. Truca’ns i t’atendrem d’una forma professional i individualitzada.

La culpa: què és i com podem afrontar-la

Les emocions formen part inherent i inevitable de les nostres vides. Ens ajuden a donar color a les diferents situacions que vivim, fins al punt que tendim a recordar molt més a una persona o esdeveniment, quan aquestes són intenses i estan associades a moments o contextos significatius. Tot i que tots nosaltres tenim una concepció de quines es poden catalogar com a positives i com negatives, són les característiques d’intensitat i durada les que marquen el seu caràcter disfuncional (p.ex., alegria o eufòria elevada i permanent és característica de la fase maníaca del Trastorn Bipolar). Per això, acceptar i normalitzar que puguem tenir o passar per sentiments negatius resulta no només imprescindible, sinó també terapèutic.

 

Podem definir la culpa com l’emoció que apareix quan ens atribuïm o ens atribueixen la responsabilitat d’un succés o acció negativa (perjudicial), el qual repercuteix a una situació o persona. És una sensació interna permanent d’haver fet una cosa negativa, de ser mala persona, o d’haver infringit alguna norma o llei, produeix un malestar significatiu, i apareix tant en situacions reals com imaginàries. Aquesta última diferenciació és important, ja que l’efecte negatiu o perjudici pot ser real o objectiu (p.ex., ensopegar i donar un cop a algú sense voler) o subjectiu, el qual és fruit d’una interpretació aliena o personal, i acostuma a aparèixer en situacions de més ambigüitat. En aquest sentit, si ens acostumem a responsabilitzar i castigar pels successos, som persones autoexigents i rígides, i tenim una alta necessitat de control considerant que sempre podem fer alguna cosa per modificar les situacions, fàcilment ens sentirem frustrats, incapaços, desesperançats, i danyarem la nostra autoestima, podent arribar a concloure coses com “sóc mala persona”, o “no sóc capaç”, o “sóc inferior”…

 

Com ho podem afrontar? Aquest incapacitant sentiment únicament pot afrontar, reprocessant, reinterpretant i transformant tots aquells missatges negatius que ens hem inculcat i ens han fet creure que som mereixedors del càstig. Per a això, et proposem un exercici pràctic molt útil, la “Carta de disculpa cap a tu mateix/a o cap a l’altre”. L’“autoperdó” és essencial, disculpar-nos pel possible dany infligit suposa un pas clau cap a l’autoacceptació. I és que són molts i diversos els beneficis inherents:

 

  • Exteriorització: En primer lloc, ens permet descarregar tot el malestar que posseïm d’una manera pausada i ordenada (recordem que la mà va molt més lenta que el nostre cap!).

 

  • Gestió emocional: facilita plasmar, experimentar i disminuir la intensitat de totes aquelles emocions que ens suscita la situació (p.ex., ansietat, pena, ràbia, frustració, tristesa, irritabilitat …).

 

  • Reestructuració: Ajuda a enumerar i reprocessar els autoretrets i automissatges negatius que ens hem anat dient. A l’anar-ho escrivint, podem ser conscients de la magnitud amb la qual ens hem castigat, i fins i tot de la distorsió que hem realitzat a l’analitzar els esdeveniments.

 

  • Autoacceptació: És potser la part més important, i la que repercuteix més en la nostra autoestima. La conclusió d’un bon reprocessament es fa patent en una major acceptació d’un/a mateix/a, un major autorespecte, i per tant, una disminució de l’autocàstig.

 

Al costat d’això, la utilitat de la carta pot anar molt més enllà, ajudant-nos en futures situacions no només a interpretar els fets d’una manera més objectiva, sinó a definir plans d’acció i formes d’afrontament molt més adaptatives. Si vols rebre més informació al respecte, o creus que pot beneficiar la nostra ajuda, no dubtis en contactar amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró, serà un plaer atendre’t.

Parlem sobre el dia Mundial de l’Alzheimer que va ser el 21.9.21

El 21 de setembre es reconeix com el dia mundial de la Malaltia d’Alzheimer, una patologia descrita per primera vegada l’any 1906 per Alois Alzheimer, i la qual afecta aproximadament a unes 800.000 persones a Espanya. S’estima que uns 50 milions de persones pateixen demència a nivell mundial, i que d’aquestes, dos de cada tres casos són diagnosticats d’Alzheimer. A més, a mesura que augmenta el coneixement i es refinen les mesures pel seu diagnòstic i tractament, la seva aparició i detecció va en augment any a any. Tot això li confereix una importància especial i significativa.

 

Es tracta d’una malaltia neurodegenerativa que condueix, d’una manera lenta i progressiva, a una situació neurovegetativa que precipita la mort de la persona. Es caracteritza, inicialment, per una gran dificultat per aprendre nova informació (amnèsia anterògrada), i a mesura que les lesions neuroanatòmiques avancen, es presenta una dificultat per recordar informació referent al passat (amnèsia retrògrada). A més de les dificultats de memòria, apareixen altres dèficits associats a la denominació, capacitat de planificar, raonament i presa de decisions. Al costat d’aquests, més cognitius, poden aparèixer altres símptomes com ara canvis afectius (irritabilitat, labilitat emocional, depressió, ansietat …), que poden presentar-se de forma primerenca, i alteracions del pensament i de la  psicomotricitat (p.ex., deshinibició, deambular, agressivitat …), que solen ser més típiques de fases moderades i greus.

 

Actualment sabem que no està associada a una única causa, i que menys del 5% de casos tenen un origen vinculat a un gen específic. Així, la seva aparició podria explicar-se per la interacció de diferents factors: genètics, de risc individual i no modificables (edat o antecedents familiars), vinculats a la vulnerabilitat de la persona (risc vascular, traumatismes…), l’estil de vida (el tabac , el consum d’alcohol…) i ambientals (per exemple, exposició a tòxics). La seva combinació seria la que precipitaria l’aparició d’un procés neuropatològic progressiu.

Hem de prendre consciència de la seva importància, no només pel seu alt nivell d’incidència, sinó per les limitacions que genera en la persona que el pateix, i en el seu entorn més proper. Especialitats com la neuropsicologia ajuden cada vegada més a comprendre i intervenir sobre aquesta i moltes altres problemàtiques. Al Gabinet Psicològic Mataró, trobaràs a professionals formats en aquesta, i en moltes altres branques de la psicologia. Per obtenir més informació, posa’t en contacte amb nosaltres.

Què són les creences racionals i irracionals?

A mesura que la nostra vida passa, anem creant impressions, formes de veure el que ens envolta, i ho interioritzem de diferents maneres, influïts per trets personals com la nostra personalitat, i per aquelles persones i estímuls amb què interaccionem i tenim contacte, com són: els nostres familiars, el nostre cercle social, els nostres companys de la feina, la nostra parella… etc. Això conflueix en esquemes o creences sobre com són, i sobre com han de ser les coses.

 

Les creences doncs, són idees o pensaments que assumim com a veritables, i reflecteixen com avaluem les situacions, les persones, o els diferents estímuls, i els quals es van formant des de la nostra infància. Encara que moltes d’elles poden ser adaptatives o positives, en altres casos poden resultar desadaptatives, i generar un malestar emocional i interferència significatius. En aquest sentit, Albert Ellis, un dels terapeutes cognitius més influents de la psicologia clínica, va crear a partir de 1955, la Teràpia Racional Emotiva, i va diferenciar entre les creences racionals i les irracionals:

 

  • Creences racionals: Són aquelles que contenen un caràcter probabilístic i relatiu, expressen desitjos i gustos (p.ex., m’agradaria, desitjaria que …), són flexibles, i ajuden a l’individu a establir lliurement metes i propòsits. Impliquen una major obertura de la ment, i s’associen o bé a emocions positives, o a neutres, implicant una major estabilitat per a la persona.

 

  • Creences irracionals: Aquestes, en canvi, són dogmàtiques i absolutistes, expressen obligació i exigència (p.ex., he de …, o he de …), són rígides, obstaculitzen la consecució de metes i propòsits, i es consideren falses, disfuncionals i automàtiques. Al costat d’això, i a’ contrari de les anteriors, generen emocions o estats negatius (p.ex., depressió, ansietat, culpabilitat …) i alteracions conductuals (p.ex., aïllament o abús de substàncies).

 

És en base a aquestes segones sobre les quals es construirà un treball terapèutic amb èmfasi en la flexibilització cognitiva. Es considera que, identificar els pensaments automàtics negatius, els quals reflecteixen la superfície de les creences, permetrà accedir a aquestes, qüestionar-les i transformar-les. Això repercutirà directament en l’estat d’ànim de la persona, fomentant un major benestar.

 

Alternatives com la Teràpia Cognitiu-Conductual (TCC), o la Teràpia Sistèmica, aborden aquests components, i han anat actualitzant les seves eines per dotar de més recursos a l’individu. Si vols rebre aquest tipus d’ajuda o tens qualsevol consulta, en el nostre centre de psicologia situat a Mataró, t’oferirem tota la informació que necessitis.

Què és la Disfòria de gènere?

El malestar psicològic i emocional pot manifestar-se de maneres extraordinàriament diverses. Mostra d’això són el conjunt de patologies que avui dia recullen els manuals de diagnòstic i classificació. Així, tot i que s’intenten crear categories globals com els trastorns d’ansietat, o els trastorns de l’estat d’ànim, no hi ha hagut més remei que crear subcategories, a causa de la diversitat de presentació dels diferents quadres (p.ex., trastorn de pànic o trastorn d’ansietat generalitzada dins dels trastorns d’ansietat; trastorn bipolar o depressió dins dels de l’espectre anímic). Entre ells, un dels que suscita més interès és la disfòria de gènere.

 

Es defineix com el malestar que pot acompanyar a la incongruència entre el mateix gènere sentit i expressat, i el gènere assignat al néixer vinculat gairebé sempre exclusivament a les característiques anatòmiques. D’aquesta manera es fa èmfasi en el malestar, ja que sense aquest criteri, és a dir sense patiment, no existiria dificultat o patologia. Al costat d’això, es defineixen alguns altres criteris com són: el desig per posseir els caràcters sexuals corresponents al sexe oposat, el desig de ser de l’altre sexe i de ser tractat com de l’altre sexe, o la convicció de que un té els sentiments i reaccions típiques de l’altre sexe. És important remarcar que cap d’aquests criteris esmentats és necessari ni suficient per identificar la problemàtica, però sí que ho és el malestar experimentat pel propi individu. A més d’això, els diferents manuals han procurat diferenciar entre nens i adolescents, especificant característiques per als dos col·lectius.

 

Les dades epidemiològiques més recents destaquen que es tracta d’una situació poc freqüent, encara que apareix més en homes. D’altra banda, i mancant més investigació al respecte, no hi ha explicacions exhaustives sobre l’etiologia d’aquests problemes, sinó tan sols una sèrie de conjectures amb escàs i contradictori suport experimental. Una dada però, que resulta interessant, és que un dels trastorns més prevalents entre nens/es amb disfòria de gènere, és el Trastorn de l’espectre autista (TEA).

 

El més important doncs, quan va una persona a consulta, és tenir en compte el malestar que expressa, i ajudar-lo a gestionar emocionalment la situació. És per això que en totes les categories cada vegada s’advoca més per ressaltar la importància de que hi hagi malestar. Tot i això, hi ha alteracions en les quals no hi ha un alt grau d’introspecció, i per tant malestar personal (p.ex., certs casos de l’espectre psicòtic o del trastorn bipolar), i haurem de tenir en compte l’alteració en el funcionament social, familiar o laboral, o el malestar experimentat per les persones més properes.

 

Si vols ampliar la informació al respecte, o vols rebre ajuda, els professionals del nostre centre de psicologia, a Mataró, et facilitaran tot el que necessitis. Truca’ns, estarem encantats d’atendre’t.