Estratègies per conviure amb adolescents

L’adolescència és una de les etapes més importants dins del nostre cicle vital. Suposa la transició entre la infància i l’adultesa, i és on es conforma principalment la individualitat i la identitat de la persona. En un espai molt curt de temps, se succeeixen ràpidament molts canvis, tant a nivell intern (hormonal i emocional principalment), com extern (físic, social…). Això fa que ens haguem d’adaptar contínuament, mentre donem un significat al nostre ésser.

Moltes vegades aquest procés ve carregat d’inestabilitat, de dubtes i de dificultats que poden generar malestar tant personal com interpersonal, i especialment a nivell familiar. A això se li poden sumar situacions externes (p.ex., COVID-19) que poden dificultar encara més la gestió d’aquesta etapa, i especialment per als pares. Per això, a continuació us proposem algunes consideracions i eines per millorar la convivència amb fills adolescents:

  • Comprensió i contextualització: En primer lloc, entendre que tots els membres de la família tenen la seva situació particular, i les seves preocupacions. Així, els pares acostumen a tenir més al cap aspectes familiars o econòmics, i els fills habitualment més aspectes sobre el seu cercle social o l’àmbit acadèmic. La comprensió i escolta mútua suposen un primer pas important.

 

  • Comunicació: La comunicació familiar és una eina clau. Entendre, flexibilitzar, reajustar, escoltar i atendre les necessitats dels fills pot ser un aspecte especialment important. L’equilibri entre deixar espai i negociar suposa una tasca àrdua però molt útil.

 

  • Acompanyament, reforç i validació: La majoria de vegades ens centrem més en allò que no volem, allò que ens molesta, o allò que volem corregir o modificar. En lloc d’això, transmetre confiança i fomentar l’autonomia pot ser més potent. En aquest sentit, lloar els progressos i lesforç suposa un element especialment motivador i energitzant.

 

  • Establir normes i horaris: Es requereixen uns mínims a complir en quan a estructuració i organització, tant per a responsabilitats personals i tasques diàries (deures, extraescolars, arreplegar i netejar…), com per a lleure. En aquest segon cas, limitar lús de pantalles i diversificar activitats pot ser una bona opció.

 

  • Activitats compartides: Trobar activitats comunes pot ser una bona oportunitat per interactuar, dinamitzar i compartir. Atendre a les seves motivacions és particularment útil. Certament, però, de vegades diversificar i trobar activitats que resultin atractives i creatives de vegades pot no ser fàcil. Per això, involucrar-los a ells a l’hora de pensar i crear, fent-los partícips del procés, pot ser de gran ajuda.

Per acabar, cal esmentar que cada adolescent madura al seu ritme, i que el nombre d’anys no determina el grau d’adultesa que s’assoleix. Per això, ens hem d’adaptar a les seves característiques i necessitats, procurant allunyar-nos de les comparacions, tant amb germans com amb altres nois/es de la seva edat.

Al nostre centre de psicologia i psiquiatria d’adults i infantojuvenil trobaràs especialistes que t’ajudaran a fer front als diferents problemes que tinguis. La nostra experiència i formació es basa en mètodes i eines basats en l’evidència, com ara la Teràpia Cognitiu-Conductual o l’EMDR. No ho dubtis i truca’ns.

Síndrome d’Asperger: característiques i senyals que en poden facilitar la detecció

La psicopatologia, i especialment la infanto-juvenil, es troba en una contínua evolució i progrés, fins al punt que molts trastorns són redefinits o reclassificats per facilitar-ne la comprensió, la detecció i les estratègies d’intervenció. En el cas de la síndrome d’Asperger, actualment s’engloba, juntament amb els antics trastorns generalitzats del desenvolupament (p.ex., trastorn de Rett, o trastorn desintegratiu infantil), dins de l’espectre de l’autisme. D’aquesta manera, s’entén que tots queden englobats sota aquesta categoria ja que comparteixen característiques i mecanismes comuns, encara que segueixen i se’n permeten concretar les especificacions diferencials.

 

Així, la Síndrome d’Asperger es defineix com aquella alteració que afecta principalment la interacció social recíproca, la comunicació verbal i no verbal, i exhibeix una gran resistència al canvi, la rigidesa o la inflexibilitat del pensament, i un estret repertori d’interessos i activitats. A diferència de l’autisme prototípic, i de més gravetat, aquí pot no existir un dèficit cognitiu ni una alteració del llenguatge significatiu. A més, dues de les dificultats cognitives més evidenciades són les dificultats en la teoria de la ment i les alteracions en les funcions executives. La primera involucra processos per comprendre els estats mentals i emocionals propis i aliens, i actuar adaptant-nos a aquesta comprensió. I el segon, a grans trets i entre moltes altres funcions, es relaciona amb la presa de decisions, la resolució de problemes, el control d’impulsos o la inhibició de respostes inadequades.

 

Quins són els senyals d’alarma principals de la Síndrome d’Asperger?

 

  • Dèficit en la interacció social, i relacions socials limitades.
  • Escàs contacte visual quan interaccionen.
  • Dificultats per empatitzar i comprendre les emocions dels altres.
  • Reaccions de molèstia i irritabilitat davant d’estímuls externs com ara sorolls, llum o certes imatges.
  • Alteracions motores com retard o poca traça en la realització de moviments.
  • Utilització d’un llenguatge formal o peculiar.
  • Sensació de que es troben absents o absorts en els seus pensaments.

 

Algunes de les exposades es poden veure de forma primerenca fins i tot des del naixement. Amb aquestes, però, convé fer una exploració neuropsicològica adequada per determinar l’abast de les dificultats cognitives i intel·lectuals, a més d’una observació contínua del comportament del nen. L’avaluació o exploració prèvia a la realització d’un tractament concret és clau per determinar el grau de limitació i els ajuts necessaris en cada cas.

 

Si vols obtenir més informació sobre això, posa’t en contacte amb el nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, et proporcionarem tota l’ajuda que necessitis.

2 de maig dia internacional contra el Bullying

L’assetjament escolar, en les diferents formes, ha existit sempre. Si bé és cert, que els casos han anat exponencialment en augment, calculant-se actualment que 1 de cada 3 nens pateix aquesta situació a nivell mundial. A més, un informe actual de la UNESCO ha revelat que més del 30% dels nens han estat víctimes d’assetjament. Aquestes dades evidencien una problemàtica real i significativa, la qual no només afecta la pròpia víctima, sinó també les famílies i directament l’àmbit educatiu. Juntament amb això, tot i que la seva definició, acotació i detecció també ha millorat notablement al llarg dels darrers anys, continua sent moltes vegades difícil de percebre, i molt més de gestionar.

 

El bullying es defineix com l’assetjament, físic i/o psicològic, al qual és sotmès un alumne per un o diferents companys. Es tracta de conducta intencional i repetitiva, a través de qualsevol mitjà, que busca sotmetre, intimidar i atemorir l’altre, i es pot presentar dins de l’àmbit acadèmic o fora. A més, es pot classificar segons el tipus d’agressió o violència exercida per l’agressor. En aquest sentit, s’han evidenciat el físic, l’emocional, el verbal, el virtual (internet) i el sexual. Les conseqüències són diverses i poden variar poc d’un subtipus a un altre. Entre elles, apareixen evidentment els problemes de depressió i ansietat associats, dificultats relacionades amb l’autoestima, desvinculació de problemes de son i alimentació, disminució de l’interès i realització d’activitats, i descens del rendiment acadèmic. A més, aquests problemes es poden prolongar fins a l’adultesa.

 

Quins són els senyals d’alarma principals? Què ens pot ajudar a detectar-ho?

 

  • El nen/a evita anar a escola.
  • Lesions de causa difícilment explicable.
  • Pèrdua de material escolar.
  • Disminució del rendiment acadèmic.
  • Augment de la dependència i la por a la separació dels cuidadors primaris.
  • Dificultats per dormir.
  • Problemes dalimentació.
  • Queixes físiques com mals de cap o estómac, o malestar general.
  • Aïllament i disminució de la comunicació.
  • Augment de l´agressivitat.

 

Com podem veure, les alteracions i les repercussions poden ser diverses. A més, poden afectar per igual en diferents edats. A això, cal sumar-hi la clara repercussió a nivell familiar, la qual cosa implica un abordatge multidisciplinari, que impliqui una actuació des del propi col·legi, familiar, i fins i tot social. En aquest darrer sentit, les estratègies de prevenció i detecció primerenca s’han mostrat molt útils per combatre aquesta realitat. Tot i això, hem de continuar treballant per precisar i millorar tant la seva detecció com la seva gestió.

 

Si vols obtenir més informació, al nostre centre de psicologia i psiquiatria t’ajudarem a resoldre qualsevol pregunta. Estem formats i especialitzats tant en població infantil i adolescent com adulta. Posa’t en contacte amb nosaltres, t’atendrem encantats.

Vincle o dependència? Característiques i diferències principals

La interacció i la creació d’enllaços amb els altres forma part de la nostra essència. Això comença ja fins i tot abans del naixement, amb les nostres mares, i segueix amb el nostre pare i els nostres éssers estimats més propers, per posteriorment complementar-se i amplificar-se amb amics, parella, companys de feina…i un llarg etcètera. Tots ells ens ajuden a definir-nos com a persones, i a comprendre la manera de pensar i l’estat emocional dels altres, cosa que ens permet desenvolupar-nos, evolucionar, i afrontar les diferents situacions que ens anirà presentant la vida, basant-nos en la nostra experiència.

 

De vegades, però, aquestes relacions es veuen dificultades o distorsionades per diferents motius, com ara experiències negatives, pèrdues primerenques, necessitats internes insatisfetes, trets de personalitat desadaptatius, o expectatives desajustades sobre l’altre. Aquests aspectes poden tacar els vincles que creem, desencadenant en diferents conflictes tant personals com de la pròpia relació, i finalment, en fins i tot rebuig i abandó per part de l’entorn. Per exemple, en problemàtiques com ara la depressió, o el trastorn límit de la personalitat, acostumen a existir dificultats en aquest sentit, en el primer dels casos habitualment per sensació de solitud, incomprensió i baixa autoestima; i en el segon per sensacions de buit i conductes impulsives amb els altres.

 

Així, a continuació s’exposen algunes de les diferències entre un vincle o una relació sana, i la dependència:

 

Relacions basades en un enllaç sa:

 

  • Complementarietat: L’altre complementa allò que ja som, i ens fa millors persones. La relació amb aquesta persona ens aporta molt, però simplement accentua un estat de satisfacció amb nosaltres mateixos que ja existeix de base.
  • Reciprocitat sense expectativa: Donem i ens donen, aportem i ens aporten, hi ha una reciprocitat principalment emocional, basada en la no demanda ni l’exigència, sense un interès ni expectativa darrere. Simplement donar sense esperar res a canvi.
  • Contacte saludable: Acostumen a ser relacions en què el pas del temps no és un impediment, i encara que sigui significatiu, quan estem amb l’altre tenim la sensació que tot segueix igual. Valorem qualsevol mostra o acostament, i no en necessitem més.
  • Benestar: Tot això conflueix en un estat de benestar, comoditat, confiança i satisfacció. Estar amb l’altre és fàcil i fluid, i podem notar com això ens fa sentir bé, relaxats, i a gust.

 

Relacions basades en la dependència:

 

  • Necessitat: L’altre, o més aviat la relació amb ell, és utilitzada per omplir buits, o per substituir sentiments o emocions negatives. Habitualment, quan la persona no se sent bé amb si mateixa, cerca estímuls constants com l’aprovació i el reforç constant.
  • Reciprocitat amb expectativa: La persona ofereix o dóna, esperant el mateix o fins i tot més dels altres. Hi ha poques accions desinteressades, ja que es troba necessitada de diferents mostres, i això la fa ser exigent amb allò que espera dels altres.
  • Contacte disfuncional: La persona acostuma a cercar una interacció freqüent, i especialment en moments de solitud. Encara que sigui una mínima interacció, i amb poca profunditat, per a ella pot ser una cosa necessària, bé com a distracció, o bé com a validació de que els altres segueixen allà.
  • Malestar: especialment per a la persona víctima del dependent, es genera progressivament un estat d’incomoditat, tensió i cansament. Tot i així, fins i tot per a la persona dependent també pot aparèixer, ja que cada cop pot necessitar més, i rebre menys.

 

Al costat d’aquestes, hi ha altres característiques que ens poden ajudar a diferenciar una relació sana, de la dependència. Si vols conèixer més, o tens qualsevol pregunta al respecte, al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, et proporcionarem tota la informació que necessitis. No ho dubtis i truca’ns.

Ciclotímia o trastorn ciclotímic: definició, característiques i tractament

Els trastorns de l’estat d’ànim comprenen una sèrie d’alteracions, amb una especial afectació en l’àmbit afectiu, i en els quals hi ha a més una limitació a nivell no només personal, sinó també familiar, laboral i social. Entre aquests, trobem la depressió i els trastorns bipolars i relacionats. Aquests últims abasten problemàtiques en què la característica principal és la inestabilitat o els canvis, més o menys freqüents, en l’estat d’ànim de l’individu, passant per períodes d’eufòria o energia intensa, a altres de tristesa i apatia accentuada, entre d’altres característiques. Dins aquests darrers, es troba el trastorn ciclotímic o ciclotímia.

 

Aquesta patologia es caracteritza per un període d’almenys 2 anys (1 en nens i adolescents), de nombrosos períodes amb símptomes hipomaníacs, i períodes amb símptomes depressius. En tots dos, des dels diferents manuals de classificació diagnòstica s’exigeix ​​que no es compleixin els criteris per a un episodi hipomaníac o per a un episodi depressiu completament desenvolupats. A més, aquests símptomes han d’estar presents la major part del temps, generar un malestar i/o limitació en els diferents àmbits de la vida de la persona, i no haver un període de més de 2 mesos en què la persona hagi estat lliure d’ells.

 

Els símptomes hipomaníacs es caracteritzen per una elevació de l’estat d’ànim, en forma d’augment de l’autoestima i de grandiloqüència, disminució de la necessitat de dormir, més necessitat de parlar, fugida d’idees o l’experiència subjectiva que els pensaments es desencadenen ràpidament, i augment de l’activitat o involucrament en activitats perilloses. Per contra, els símptomes depressius engloben dificultats com la tristesa, l’apatia, la disminució de l’autoestima, l’anhedonia, o la pèrdua d’energia i el cansament, entre d’altres.

 

Algunes dades interessants respecte a aquesta alteració són que habitualment apareix primer en adolescents i adults joves, i hi ha un risc del 15 al 50% que la persona desenvolupi un trastorn bipolar I o II. A més, s’ha evidenciat un component genètic que augmenta el risc de desenvolupar la patologia i especialment en familiars de primer grau de persones amb trastorns de l’estat d’ànim. Amb això, l’abús de substàncies i les dificultats relacionades amb el son són freqüents, i els nens acostumen a ser més propensos a tenir un TDAH concurrent. Finalment, cal esmentar que els intents i les idees de suïcidi també apareixen amb més freqüència en aquest tipus d’alteració.

 

Finalment, pel que fa al tractament, és una alteració que normalment requereix la pauta conjunta de medicació juntament amb intervencions psicològiques. Així, els estabilitzadors de l’estat d’ànim com el Liti o el Valproat, o els antidepressius, són alternatives eficaces. I per altra banda, la Teràpia Cognitiu-Conductual (TCC), la psicoeducació, o les intervencions familiars centrades a potenciar la comprensió i els recursos pels propers, també han resultat útils.

 

Si vols obtenir més informació sobre això, o tens qualsevol pregunta, no dubtis a contactar amb nosaltres. El nostre equip de psicòlegs i psiquiatres de Mataró, et facilitarà tot allò que necessitis.

Dia mundial de l’Enfermetat de Parkinson

L’Enfermetat de Parkinson (EP) neix de la mà del neuròleg britànic James Parkinson, l’any 1817. Des de llavors, la seva incidència, igual que moltes altres malalties neurològiques, ha anat progressivament a més, i actualment segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), afecta 1 de cada 100 persones majors de 60 anys. Això la converteix en la segona malaltia neurodegenerativa més freqüent, darrere de l’Alzheimer. A més, s’estima que al 2030 aquesta patologia afectarà a més de 12 milions de persones. Per tant, estem davant d’una problemàtica real i significativa tant per la seva freqüència d’aparició com per les alteracions que provoca.

 

D’aquesta manera, l’EP es considera un trastorn neurodegeneratiu en què apareixen símptomes principalment motors, com ara rigidesa, tremolor en repòs, i lentitud, i una alteració de l’equilibri, els reflexos posturals i fins i tot de la parla. És interessant tenir present que, malgrat la idea generalitzada que totes les persones amb EP presenten tremolor, curiosament prop de la meitat de casos cursen sense manifestar-ho. Al costat d’això, també es vincula amb un compendi de característiques no motores, com ara deteriorament cognitiu progressiu, amb un marcat dèficit de memòria, conductes compulsives, al·lucinacions, i símptomes depressius, entre d’altres. Aquest darrer aspecte és especialment rellevant, ja que entre el 20 i el 40% de pacients presenten depressió com a símptoma precoç de la malaltia. Quant a les seves causes, s’associa a una pèrdua progressiva de certes poblacions neuronals, sent les vinculades amb la producció de dopamina, les més afectades. A més, s’evidencia que en el sistema nerviós de les persones afectades, hi ha agregats de tipus de proteïna relacionats amb el dany neuronal, coneguts com a cossos de Lewy.

 

Tot i que típicament s’acostuma a diagnosticar entre els 55 i els 60 anys, en un 10% dels casos apareix en persones menors de 40 anys, cosa que representa l’EP d’inici precoç. Això, juntament amb els símptomes inicials comentats, evidencia la importància d’atendre i fer una observació precoç, per tal d’intervenir el més aviat possible, i disminuir l’impacte del desenvolupament de la malaltia. Per això, especialitats com la neuropsicologia es mostren com a especialment útils per tal d’aconseguir aquests objectius.

 

Al nostre centre de psicologia, situat a Mataró, trobaràs professionals especialitzats en aquest i en molts altres temes. Si hi ha alguna cosa que t’agradaria treballar, o tens qualsevol pregunta, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres, estarem encantats d’atendre’t.

Conseqüències psicològiques del cànnabis

El consum de drogues i els trastorns addictius suposen un dels problemes més significatius als què s’enfronta la nostra societat. Entre elles, el cànnabis se situa com la droga il·legal més consumida a Espanya i a nivell europeu, on s’estima que aproximadament més de 40 milions de persones n’han fet ús, i almenys 12 milions durant el darrer any. A més, és especialment prevalent entre la població adolescent, on el 20% de les persones entre 15 i 16 anys han consumit alguna vegada a la seva vida, estimant-se que aquest percentatge augmentarà a un 30% quan arribin als 25 anys.

 

El cànnabis procedeix de la família dels cànnabinols, entre els quals hi ha la marihuana, o l’haixix. Aquest segon posseeix un poder addictiu més gran, i sol combinar-se amb alcohol o cocaïna. Entre els seus efectes fisiològics més significatius hi ha la taquicàrdia, el dolor abdominal, els espasmes i tremolors, la sudoració, la febre, els calfreds i les cefalees, especialment quan parlem d’abstinència. Al costat d’aquests, hi ha riscos cardiovasculars i de càncer (principalment de pulmó). Però les conseqüències negatives van molt més enllà de la part purament física, i és que malgrat els seus efectes a curt termini relacionats amb el benestar, la relaxació o l’eufòria, apareixen alteracions psicoemocionals i cognitives molt significatives:

 

  • Letargia
  • Anhedonia
  • Problemes datenció i memòria
  • Disminució de la concentració
  • Reaccions paranoides i símptomes psicòtics
  • Crisi d’ansietat
  • Pèrdua d’energia
  • Alteracions del son
  • Disminució del rendiment

 

Juntament amb aquest compendi d’alteracions, s’ha descrit una problemàtica especialment important, anomenada síndrome amotivacional. Aquest es caracteritza per un estat de passivitat i indiferència accentuats, juntament amb una disfunció generalitzada de les capacitats cognitives, interpersonals i socials, i el qual persisteix una vegada interromput el consum. A més, hi ha un elevat risc de desenvolupar depressió i esquizofrènia, i aquesta segona patologia és una de les que més s’ha vinculat amb el cànnabis.

 

L’edat d’inici es considera un factor molt determinant per a la gravetat, i s’evidencia un perill clar si es comença abans dels 16 anys. Considerant això, juntament amb que la meitat de pacients que demanden tractament tenen menys de 25 anys, evidencia la importància d’actuar precoçment, educant sobre l’ús i les conseqüències del consum, i dissenyant intervencions preventives i terapèutiques eficaces i útils.

La responsabilitat afectiva

Passem la major part del temps sentint, i principalment ho fem quan interactuem amb els altres. Tot i que de vegades aquestes emocions i sensacions poden passar desapercebudes, ens pot resultar relativament fàcil identificar les principals emocions que hem experimentat durant un dia, i especialment quan aquestes han estat intenses.

 

La responsabilitat afectiva es refereix a ser conscients, processar i acceptar les nostres emocions i sentiments, i responsabilitzar-nos-en. També implica establir relacions amb els altres des del respecte, la reciprocitat i l’empatia mútues. D’aquesta manera, aquest procés implica observar i comprendre el nostre estat d’ànim i el dels altres, procurant delimitar adequadament les dues parts, minimitzant el solapament. Amb això, preservem la nostra homeòstasi, la nostra salut mental i física, i respectem i fomentem que així sigui en els altres.

 

Així, aquest mecanisme es consideraria contrari o allunyat d’aspectes com ara la dependència emocional, la síndrome del salvador, o l’evitació emocional. Aquests impliquen moltes vegades un desconeixement sobre els límits de la repercussió del nostre estat anímic, o mecanismes disfuncionals a l’hora de relacionar-nos. A la depressió, o en trastorns de personalitat com el Trastorn Límit de la Personalitat (TLP) o el Trastorn Dependent de la Personalitat, són clars exemples de patologies on es mostren aquestes dificultats.

 

L’educació rebuda, o l’entorn on hem crescut, poden explicar en part que desenvolupem aquests patrons. És important prendre’n consciència, i sol·licitar ajuda com més aviat millor per millorar i flexibilitzar, aprenent altres mecanismes de relació i de comprensió de les nostres emocions. Intervencions com la Teràpia Sistèmica, la Teràpia Cognitiu-Conductual, o la Teràpia Humanista, resulten útils i eficaces per treballar aspectes com aquest, des de diferents eines i estratègies.

 

Al nostre centre de psicologia, psiquiatria i neuropsicologia, a Mataró, trobaràs professionals formats en aquestes i altres orientacions, que t’ajudaran a resoldre els teus dubtes i/oa treballar les dificultats que tinguis. No ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres.

L’evitació emocional: característiques i mètodes d’enfrontament

Les emocions formen part inherent i inevitable de les nostres vides, de tota persona. En un mateix dia, podem experimentar-ne una infinitat, sent algunes més accessibles a la consciència que d’altres, depenent sobretot de la intensitat amb què apareguin. A més, algunes es poden desencadenar per estímuls externs (p.ex., trobar-nos algú estimat a qui fa molt que no veiem) i altres per mecanismes interns (p.ex., anticipar o imaginar que l’examen serà molt complicat). D’aquesta manera, en funció de la seva intensitat, i de la connotació que els donem, unes seran acceptades i viscudes de forma agradable, i d’altres les rebutjarem reiterada i categòricament.

 

Aquest rebuig o evitació emocional pot ser degut a diferents factors: de vegades, escapem de certes emocions per por. En aquest sentit, sensacions desconegudes, o percebre-les com a incontrolables poden explicar bona part. També les podem evitar per vergonya a experimentar-les, o fins i tot per no saber detectar-les. En altres ocasions, hi ha mecanismes racionals tan accentuats que interfereixen en el com experimentem el nostre món emocional. Tot això, precipita que anem creant el que anomenem “Motxilla emocional”, en què anem posant totes aquelles experiències, sense processar-les ni experimentar-les, acumulant un pes cada vegada més gran a les nostres esquenes, i podent repercutir de diferents maneres, sent el malestar amb nosaltres mateixos i amb els altres, el factor principal.

 

Com podem combatre-ho?

 

  • Observar i identificar: El primer pas és observar. Les emocions ens poden passar desapercebudes pel simple fet de no atendre-les. Permet-te autoobservar-te de tant en tant, i revisa com estàs, com t’has sentit avui, i on ho has sentit. Això et facilitarà donar color als teus sentiments.

 

  • Esprémer: Un cop fet això, i siguin agradables o no, són emocions, i són igual de legítimes i vàlides que les altres. El següent pas és esprémer-les, endinsant-nos-hi per enriquir-nos, i per viure-les com allò que són. Per això, podem utilitzar música, un llibre, un bany relaxant, un lloc on sabem que té un significat especial…

 

  • Exterioritzar: Finalment, no hi ha millor manera de donar sentit i veu, que exterioritzar-les. Ho podem fer de moltes maneres, tant comunicant-nos, com escrivint, i en solitud, o en companyia. És cert però, que, quan ho compartim, moltes vegades ens adonem de la potència que tenen per establir llaços, i millorar aspectes com la confiança.

L’evitació o el rebuig emocional és molt comú, i es presenta tant en persones amb patologies (depressió, trastorns dissociatius…en aquests darrers com a mecanisme inconscient de defensa), com sense. Afrontar-les i encarar-les no és senzill, i implica trencar amb certs tabús i deixar de banda algunes pors i inseguretats. Si vols rebre ajuda especialitzada en aquest o qualsevol altre tema, posa’t en contacte amb nosaltres. Al nostre equip de psicòlegs d’adults i infantojuvenil, de Mataró, us oferirem tota la informació i ajuda que necessiteu.

Síndrome del salvador: conceptualització i característiques principals

Les relacions són una part inevitable de les nostres vides. Ens ajuden a tenir una imatge del món que ens envolta, i a conformar-nos a nosaltres mateixos. Inicialment les establim amb els nostres éssers més propers, per posteriorment fer-ho amb amics, companys i/o amb la nostra parella. La proximitat i la intensitat amb què les creem i visquem, vindran determinades principalment per la importància que donem a l’altre i a la relació, i pel benefici que considerem que ens aporten. De vegades, però, aquestes característiques poden portar a afrontar els nostres vincles de forma poc adaptativa.

 

D’aquesta manera, tot i que idealment els vincles es basen en la reciprocitat, a través de l’ajuda, suport i cura mútua d’una manera més o menys equilibrada, de vegades aquesta balança es troba clarament en desequilibri, existint persones totalment bolcades cap als altres, impedint que aquests siguin autosuficients i independents, alhora que ells mateixos se sacrifiquen tant que descuiden els seus propis desitjos, interessos i voluntats. Això conforma el síndrome del salvador. L’ànsia per ser salvadors dels altres arriba a tenir conseqüències psicològiques i emocionals. Així, aquesta condició es manifesta en forma de relacions d’excessiva dependència, de suport i d’altruisme unidireccional, que perjudica tant el que el rep com el que el proporciona. Amb això, són freqüents la responsabilitat excessiva, la falsa percepció de control, i la sobreprotecció. D’aquesta manera, la persona procura solucionar i arribar a tots els problemes dels altres, assumint que és ella qui els ha de solucionar, i tenint la falsa sensació que ho pot fer. A més, això es tradueix en una dependència o protecció excessiva envers l’altre, argumentant que són mostres d’amor o d’afecte, i no percebent que es tracta més d’un procés d’invalidació i anul·lació.

 

En quan a les seves causes, la síndrome pot ser deguda a diferents factors, entre ells algunes característiques de personalitat (altruisme o tendència a l’altre, sensibilitat als altres, necessitat d’aprovació i de control, neuroticisme…), l’educació rebuda (estil parental sobreprotector, exigència, autoritarisme…), les influències i exigències de la societat, i les relacions que establim i el tipus de persones amb què ens vinculem. En aquest darrer sentit, és comú que les persones “salvades”, posseeixin un perfil més passiu, depenent, o submís, i siguin “detectades” i “objecte d’atracció”, de les persones “salvadores”.

 

Una altra de les causes que s’esmenten a la literatura són els dèficits d’autoestima i habilitats socials. Així, el bolcar-se gairebé exclusivament en els altres pot estar emmascarant dificultats emocionals, que procurin veure’s cobertes per l’aprovació i el possible benefici que s’aporta als altres. Per això, també s’ha vinculat a patologies com la depressió, o als problemes d’ansietat (p.ex., trastorn d’ansietat per separació).

Si et sents identificat amb el que s’ha exposat aquí, o creus que et pot ser útil la nostra ajuda, contacta amb el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres, situats a Mataró, et proporcionarem tota la informació que necessitis.