Sobreestimulació: caracterització i alternatives de maneig

Ens trobem en una societat plena d’estímuls. La tecnologització i digitalització de gairebé tot el nostre entorn és una realitat cada cop més àmplia i pràcticament incontrolable. Els nostres carrers es troben plens de senyals publicitaris, botigues amb articles de tota mena, i una circulació frenètica de vehicles. Si ja això per si mateix pot resultar estressant, afegim-hi l’ús de les pantalles, i especialment del mòbil.

 

La sobreestimulació passa doncs quan ens trobem exposats a una sobrecàrrega d’estímuls sensorials, com ara multituds, sorolls, llums, informació excessiva…entre d’altres. Davant d’això, el nostre cervell pot tenir dificultats per processar, sintetitzar i emmagatzemar tota aquesta informació. Si a això hi afegim un descans i alimentació inadequada, pot suposar un “cocktail” que pot produir alteracions com les següents:

 

  • Fatiga o cansament.
  • Dolors musculars i de cap.
  • Irritabilitat.
  • Dificultats de concentració.
  • Ansietat i estrès.
  • Sensibilitat augmentada.
  • Tensió muscular.

 

Davant d’això, i encara que ens pugui semblar en certa manera incontrolable, ja que aquests estímuls continuaran existint i repercutint en el nostre dia a dia, podem esmorteir i reduir considerablement el seu impacte adoptant diferents estratègies. A continuació us en proposem algunes:

 

  • Observar i detectar tant els símptomes com aquells estímuls a què estem més exposats diàriament.
  • Buscar ambients tranquils i allunyats de tanta estimulació.
  • Practicar tècniques de relaxació o meditació (p. ex., respiració controlada, relaxació muscular progressiva de Jacobson, o mindfulness).
  • Establir límits de temps i exposició a estímuls sensorials (p. ex., reduir el temps dus del mòbil).
  • Potenciar les nostres interaccions socials, amb parella o familiars.
  • Planificar pauses i tenir cura del nostre benestar emocional.

 

Podem caure fàcilment a la tendència de viure a través de les pantalles. Si bé és cert que aquestes ens permeten accedir de forma immediata a una infinitat de contingut i interactuar al moment amb els altres, suposen un risc per a la salut, i especialment el seu ús excessiu i inadequat. Permetem-nos aturar, observar al nostre voltant, i respirar. La nostra ment i el nostre cos ens ho agrairan.

 

Contacta amb nosaltres o acosta’t al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró. Rebràs una atenció professional i personalitzada i podràs resoldre tots els dubtes que tinguis. Estarem encantats d’atendre’t.

Comunicació no violenta: principis i necessitats

Som essencialment socials, potser l’espècie més social del món. Ens adaptem, sobrevivim i creixem mitjançant la interacció amb els altres, i per això fem ús del nostre canal preferit, la comunicació. Aquesta suposa una capacitat innata que ens permet compartir o intercanviar informació amb els altres, afavorint conformar-nos una imatge o una percepció tant d’aquests com de nosaltres mateixos. Una comunicació deficient pot ser causa de molts problemes, principalment interpersonals, restringint les nostres oportunitats socials i fins i tot laborals. Per això, conèixer alternatives funcionals i sanes de comunicació és clau per potenciar una millor adaptació i, per tant, més benestar.

 

“La violència és l’expressió tràgica de necessitats no satisfetes. És la manifestació de la impotència i o la desesperació d’algú que està tan desprotegit que pensa que les seves paraules no són suficients per fer-se entendre. Aleshores ataca, crida, agredeix”. (Marshall Rosenberg). La comunicació no violenta va ser introduïda per aquest psicòleg americà especialitzat en comunicació i autoestima, el qual la va definir com la capacitat per relacionar-nos verbalment amb els altres, des de l’empatia, el no judici, i tenint en compte tant les seves necessitats com les nostres emocions. Així, es va interessar a potenciar un estil de comunicació que permetés resoldre conflictes i satisfer les nostres necessitats. A partir d’aquí, el mateix autor proposa diferents principis i necessitats subjacents a aquesta comunicació.

 

Els principis suposen passos o elements indispensables per dur a terme la comunicació no violenta, i els quals s’han de tenir en compte i respectar-los totalment. Sota aquests, l’autor ressalta que hi ha la compassió, la qual és inherent a tot ésser humà, però l’hem de potenciar. Quan actuem en congruència amb aquesta, ho fem de manera comprensiva i propera, fomentant la proximitat i el respecte. Així, els principis són els següents:

 

  • Observació: El primer pas suposa atendre de manera oberta, i especialment cap a allò que estigui afectant la qualitat de la relació.

 

  • Expressió de sentiments: Consisteix a externalitzar com em sento jo, i procurar indagar com s’està sentint l’altre.

 

  • Expressió de necessitats: Hem d’analitzar quines necessitats tenim darrere del que sentim i del que sent l’altre.

 

  • Petició: Per acabar, plantegem què necessitem per part de l’altre i com ho podem expressar des de l’empatia i el respecte.

 

D’altra banda, hi ha les necessitats, les quals subjauen a qualsevol acostament amb els altres. En aquest sentit, les persones posseïm necessitats que van molt més enllà del que és purament fisiològic. És a dir, no només necessitem menjar i dormir, sinó també amor, seguretat, suport o llibertat. El mateix autor proposa les següents:

 

  • Necessitat de connexió
  • Necessitat de sentit
  • Necessitat de proximitat
  • Necessitat d’autonomia
  • Necessitat de seguretat
  • Necessitat d’integritat

 

Tot i que la comunicació no violenta podria ser sinònim a l’assertivitat de què tant hem parlat, fomenta i accentua aquest punt extra de no agressivitat, un apunt especialment important avui dia, on la violència en les diferents formes i sobretot en la comunicació, està tan present a la nostra societat. Treballem per cuidar-nos, respectar-nos i escoltar-nos a nosaltres mateixos i als altres. Si ho aconseguim, podem construir relacions sanes i duradores.

 

Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, trobaràs professionals que et proporcionaran tota l’ajuda i informació que necessitis. No ho dubtis i posa’t en contacte amb el nostre equip, serà un plaer atendre’t.

Quina és la diferència entre la psicologia i la psiquiatria?

Fer el pas de demanar ajuda mai és fàcil, i quan parlem de salut mental encara menys. No només pels possibles prejudicis que això genera algunes vegades, sinó per la confusió que pot existir en relació amb les competències de cada especialista. Sovint, quan acudim a un professional de la salut mental, desconeixem quina és la seva especialitat, el mètode de treball, i, per tant, les seves recomanacions. De vegades, fins i tot quan el nostre metge de capçalera ens deriva, podem dubtar de l’especialista a qui ens ha enviat. A això, se li poden afegir preguntes com el tipus d’intervenció que aquest pot seguir, ja que, i especialment dins de la psicologia clínica, hi ha diversos corrents.

 

Per això, l’objectiu del present article gira entorn de dilucidar les principals característiques i diferències de cadascun d’ells, per tal d’orientar-vos a poder adreçar-vos al professional que més us convingui, sempre tenint present que la major part de responsabilitat en aquesta elecció és de l’especialista en si, el qual us haurà de guiar en funció de les dificultats i la simptomatologia que aparegui. Tot seguit, s’exposen alguns dels punts principals a tenir en compte:

 

  • Definició: La psicologia és la disciplina científica que s’encarrega d’estudiar el funcionament de la ment i el comportament humà, per tal de promoure el benestar i la salut de les persones. Per fer-ho, utilitza principalment els principis de l’aprenentatge per indagar sobre les emocions, els pensaments o les cognicions i les conductes. La psiquiatria és aquella branca de la medicina que s’encarrega d’estudiar i tractar les malalties mentals i que té com a objectiu prevenir, diagnosticar, tractar i rehabilitar les patologies mentals centrant-se principalment en la fisiologia i la química del cervell.

 

  • Formació bàsica: Per tant, el psicòleg no és metge, sinó que prové de la llicenciatura en Psicologia, i posteriorment podrà especialitzar-se en Psicologia Clínica o Sanitària (recordem que també hi ha la Psicologia Social, Organitzacions o Educativa) per tal de poder treballar amb persones amb problemes de salut mental. Per això, no tots els psicòlegs podran tractar trastorns mentals o dificultats emocionals, únicament podran aquells que s’hi hagin format. El psiquiatre, en canvi, és metge i prové de la carrera universitària de Medicina. En aquest cas, tots els psiquiatres estaran habilitats per tractar persones amb problemes mentals.

 

  • Tipus de problemàtica: Encara que el denominador comú és la salut mental, el psicòleg pot tractar alteracions que no tinguin un diagnòstic específic, o les característiques del qual puguin ser menys greus o accentuades. Així, resulta útil per a totes aquelles persones que presentin algun símptoma lleu que vulguin tractar (ansietat, símptomes depressius, pors…), o simplement per a aquelles persones que estiguin interessades a fer un treball personal per millorar la seva qualitat de vida, malgrat no presentar cap símptoma invalidant. El psiquiatre, en canvi, acostuma a treballar amb problemàtiques més accentuades o de més dificultat, i quan els símptomes resulten una mica més limitants, utilitzant la prescripció de fàrmacs per minorar el malestar de la persona. En aquest sentit, hi ha alteracions com l’Esquizofrènia o el Trastorn Bipolar, en què es recomana la teràpia combinada (fàrmacs i teràpia psicològica), però sempre caldrà prescriure una pauta de medicació.

 

  • Metodologia de treball i utilització de fàrmacs: Els professionals de la psicologia se centren tant en la persona com en les relacions que aquesta estableix, el context social, les creences, les emocions i el comportament. A partir d’aquí se centren a dotar d’estratègies i eines que facilitin la resolució de problemes emocionals i conductuals. Els psiquiatres emfatitzen o van encarats cap als aspectes fisiològics i químics del cos humà, i a causa del seu origen, són únicament aquests els que podran receptar medicació, no posseint la formació necessària per fer teràpia psicològica, tret que hagin complementat la seva formació amb algun màster o postgrau universitari.

 

  • Quan anar a un o altre?: Podem anar al psicòleg, per exemple, quan experimentem dificultats a l’hora d’enfrontar-nos a una situació que ens preocupa, quan ens veiem superats per algun problema, quan sentim malestar en forma d’ansietat, tristesa, pors…, si estem travessant un moment de canvi, pèrdua o crisi, o simplement en cas de no sentir-nos del tot a gust amb nosaltres mateixos. D’altra banda, podem adreçar-nos al psiquiatre, per exemple, en cas de patir símptomes invalidants com a canvis d’humor dràstics, tinguem problemes acusats per dormir o relacionats amb l’alimentació, aïllament significatiu, problemes acusats de concentració o pèrdues de memòria, o presentem al·lucinacions o deliris.

 

Com veiem, doncs, hi ha més similituds que diferències entre ells, i el seu treball per descomptat, no és mútuament excloent. De fet, en cas de necessitar tractament psiquiàtric, ben segur que necessitarem un treball psicològic, el qual ens ajudi a prevenir l’aparició de símptomes que invalidants, proporcionant eines que no només ens ajudin a resoldre certs problemes, sinó a millorar la nostra qualitat de vida en general i de manera global.

 

Al nostre centre comptem amb tots dos especialistes, per la qual cosa si tens qualsevol dubte o creus que pot beneficiar-te la nostra ajuda, acosta’t o posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

Senyals d’haver crescut en solitud

Sovint, tot i estar en un món social, en un entorn on sembla gairebé impossible no interactuar (sigui presencial o de manera digital), ens podem sentir sols. Així, encara que realment estiguem envoltats de persones, el grau de confiança, intimitat i comunicació pot ser molt baix, fomentant el sentiment que aquí exposem. Per això, no cal estar realment i físicament sols, només ens cal sentir-ho, i això de vegades és difícil d’entendre. A més, moltes vegades aquest sentiment queda emmascarat per altres com tristesa, apatia, impotència, frustració o fins i tot ansietat, sent complicat detectar que el que realment és important per a la persona és que se sent sola. I a més, aquesta pot adoptar diferents mecanismes per gestionar-ho, sent el més comú l’aïllament o la desvinculació.

 

La soledat es defineix com aquell estat mental que pot sorgir davant la soledat física o en companyia, i en què apareixen sentiments com la incomprensió, la manca d’aferrament amb els altres, la inseguretat o la sensació de buit. A més, tot i que s’han proposat diferents subtipus (existencial, emocional, positiva, transitòria i crònica), no hi ha consens sobre aquests. Sigui com sigui, aquesta emoció suposa un dels motius que ens trobem més sovint a la pràctica clínica, però cal fer una avaluació i exploració minuciosa del cas per poder detectar-ho i en conseqüència treballar-ho. Per això, a continuació s’exposen alguns dels principals senyals que ens indiquen que la persona ha crescut en solitud o sentint-se sola:

 

  • Sentir-nos sols tot i estar envoltats de gent.
  • Mostrar-nos dependents, és a dir, aferrant-nos molt als altres.
  • Posseir una baixa autoestima.
  • Tenir dificultats per definir-nos a nosaltres mateixos, és a dir, problemes d’identitat.
  • Veure’ns incapaços o sense habilitats per establir vincles.
  • Sentir que som poc valorats pel grup o els altres.
  • Mostrar desconfiança o por envers els altres i les relacions.
  • Sentir-nos excessivament incompresos pels altres.
  • Disculpar-nos constantment i ser excessivament servicials.
  • Tenir dificultats per gestionar-nos emocionalment.
  • Necessitat de cridar l’atenció.

 

Com veiem, hi ha diferents característiques que poden evidenciar que la persona ha pogut créixer en un entorn poc cohesionat, o simplement sentint-se diferent o apartada. Aquests senyals són clau per entendre el malestar que pugui estar experimentant ara, i resultarà molt important treballar-ho en teràpia. En aquest sentit, la Teràpia Cognitiu-Conductual, amb components com ara la Reestructuració Cognitiva i l’Entrenament en Habilitats Socials, poden ser eines clau.

 

Al nostre centre comptem amb professionals formats en aquesta i altres intervencions que poden ajudar-te a treballar qualsevol dificultat. Posa’t en contacte amb nosaltres i et facilitarem tota la informació que necessitis.

Què dir i què evitar si una persona pateix ansietat?

L’ansietat, i específicament els trastorns d’ansietat, afecten un 6,7% de la població, un 8,8% d’aquest percentatge correspon a les dones, i un 4,5% a homes. Tot i això, si a més de les patologies com a tals incloem aquelles persones que presenten signes i símptomes d’ansietat, les xifres augmenten fins a un 10,4% de la població espanyola. Per això, ens trobem davant d’una problemàtica freqüent i significativa, la qual afecta un gran nombre de persones.

 

Fins ara hem parlat molt de la definició, les característiques i les repercussions de l’ansietat, entenent-la com un mecanisme de defensa i alarma que apareix quan percebem un perill real o imaginari, i on es donen una sèrie de símptomes com tremolor, sudoració, taquicàrdia, formigueig, visió borrosa… entre altres. Amb això, però, també resulta especialment interessant i important, saber com podem manejar la situació quan una persona pateix aquesta problemàtica. En la majoria d’ocasions el que busquem és tranquil·litzar ràpidament a l’altre, amb la intenció que deixi de patir immediatament, però no adonant-nos del que fem molt possiblement és potenciar els símptomes i la preocupació. Per això, a continuació s’expliciten una sèrie de frases que, per una banda, hem d’evitar, i d’altres a utilitzar en aquestes situacions:

 

Què cal evitar dir quan una persona pateix ansietat?

 

  • “No tens res de què preocupar-te, no sé per què ets així”
  • “Pensa en coses positives, ja veuràs que tot va bé”
  • “Ets fort així que agafa el toro per les banyes que no és per tant”
  • “Hauries d’estar agraït pel que tens i deixar de preocupar-te tant”
  • “Deixa de donar-hi voltes que no val la pena”

 

Què podem dir quan una persona pateix ansietat?

 

  • “Sóc aquí, no me’n vaig del teu costat”
  • “Et recolzaré passi el que passi”
  • “Com et puc ajudar? T’escolto”
  • “Respira profundament, ho solucionarem”
  • “Pots parlar amb mi, si et ve de gust”

 

L’objectiu és acompanyar l’altra persona, ser al costat i escoltar. No l’hem de forçar perquè canviï immediatament el seu estat d’ànim, i hem de tenir paciència. L’altre es pot sentir molt incapacitat i descontrolat, i per això missatges taxatius o molt directius poden incrementar aquestes sensacions.

 

Si vols conèixer més o vols rebre la nostra ajuda, posa’t en contacte amb nosaltres. Estem situats al centre de Mataró, i comptem amb un equip de psicòlegs i psiquiatres que et proporcionaran tota la informació que necessitis.

Límits en parella: importància i exemples

Quan iniciem una relació, comencem un projecte comú el qual pot tenir més o menys durada, però en el qual serà important treballar i col·laborar per fomentar un equilibri saludable tant a escala individual com relacional. Després d’un cert temps on la novetat i la intensitat faciliten la fluïdesa, serà clau potenciar i mantenir certs ingredients. Entre els quals hi ha la comunicació, la intimitat, la cooperació, i, com un dels factors més crucials, posar límits.

 

És absolutament normal que certs aspectes del nostre dia a dia i de la nostra vida passin a formar part de l’altre, i que ens sentim més complets quan fem o comptem amb l’altra persona, però això no ha d’impedir que continuem sentint-nos lliures, autònoms, i individualment feliços i satisfets, reduint o impedint així la dependència cap a l’altre. En aquest sentit, quan cedim contínuament i no exposem el que necessitem, ni posem fre a certes conductes o peticions, podem notar com ens anem desgastant. Acabem sentint-nos cada cop més frustrats, i podent treure aquest malestar en forma de ràbia, irritabilitat i retrets cap a l’altre. Per això, posar límits sorgeix com una de les eines fonamentals en una relació, ja que fomenten el respecte i la confiança d’ambdues parts, havent de ser explicitats tant individualment com en parella.

 

A continuació se n’exposen els principals i alguns  exemples:

 

  • Privacitat personal: És el primer i el més important. Com hem dit, conservar la nostra intimitat i privacitat és clau per fomentar la confiança, i reduir la dependència. Per exemple, acordar no mirar el telèfon de l’altre, o no sentir-nos forçats a compartir certa informació del passat.

 

  • Familiars: També és interessant pactar límits en relació amb les famílies. Per exemple, acordar aproximadament la freqüència de visites mútues, o detalls que ens sentim còmodes que coneguin o no de la relació.

 

  • Comunicació: És a través d’aquesta amb la qual establim els límits principals en la relació. Per això, per exemple, procurar zero tolerància als crits i als insults pot ser un bon punt de partida.

 

  • Autonomia: Respectar el nostre espai és clau. Així, és especialment important procurar prendre les nostres pròpies decisions, treballar cap a metes personals i cuidar i potenciar el nostre temps individualment mitjançant activitats i plans que ens omplin.

 

  • Espai físic: De vegades se’ns oblida la importància de cuidar i respectar tant els nostres espais com els de l’altre. Que cadascú tingui el seu espai a casa, no sols per a la roba, sinó per a altres aspectes és molt sa. Fins i tot estant al mateix espai, posar certa distància per fomentar la llibertat i individualitat és clau.

 

  • Economia: Pactar la manera com es gestiona l’economia també dona molta tranquil·litat, i fomenta la confiança mútua. Cada relació decideix si tot es fa en comú o certa part per separat, però és important posar límits a la despesa, i a l’ús que es dona als diners.

 

  • Tasques domèstiques: Col·laborar i pactar tasques a realitzar en col·laboració i individualment també és summament important. Cadascú tindrà el seu criteri, així que és crucial trobar un cert equilibri entre tots dos.

 

  • Xarxes socials: Finalment, i no menys rellevant, és clau decidir tant els detalls que es comparteixen en xarxes com el temps que s’hi inverteix estant junts.

 

Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, comptem amb professionals de diferents especialitats entre els quals hi ha terapeutes de parella. Si vols millorar aspectes de la teva relació, o t’interessa qualsevol altre tema, posa’t en contacte amb nosaltres. Et proporcionarem tota la informació i ajut que necessitis.

5 estratègies a utilitzar davant d’un atac d’ansietat

Un atac d’ansietat es defineix com l’aparició sobtada i ràpida de por o malestar intens que aconsegueix la seva màxima expressió en minuts, i durant aquest temps es produeixen diferents símptomes, els quals habitualment es perceben alhora, o d’una forma progressivament ràpida. Entre els principals símptomes trobem palpitacions o taquicàrdia, sudoració, tremolor, dificultats per a respirar, sensació d’ofec o molèsties en el tòrax. També, en alguns casos, nàusees, marejos, esgarrifances, i preocupacions com a por de perdre el control o a morir.

 

És valuós tenir en compte que no és necessari que apareguin tots els símptomes per a conformar un atac de pànic. A més, és important saber que aquests suposen la predisposició de l’organisme per a preparar-se per a “atacar” o per a fugir. És a dir, és un mecanisme de defensa i supervivència que s’activa quan percebem un perill. Així mateix, pot produir-se en un estat de calma o de nerviosisme, associat a un estímul o situació en concret (fòbia específica), a diverses (p. ex., agorafòbia), o de manera inespecífica.

 

Aquest resulta ser un fenomen molt comú, ja sigui de forma aïllada en algun moment de la seva vida, o bé de manera més recurrent. És per això, que a continuació es proporcionen 5 estratègies que poden resultar útils en cas de sofrir un atac d’ansietat:

 

  • Controlar la respiració. En moltes ocasions els atacs d’ansietat són originats o potenciats per una desregulació de la respiració. L’ansietat activa el sistema nerviós simpàtic, el qual prepara al cos per a l’acció, mitjançant l’alliberament d’adrenalina i noradrenalina. Això provoca canvis com la dilatació de les pupil·les, augment de la pressió arterial, i s’accelera la taxa respiratòria per a generar més oxigen en sang. Tota aquesta activació pot regular-se mitjançant una respiració pausada, diafragmàtica i profunda.

 

  • Controlar i substituir els pensaments negatius. És normal pensar que tindrem un infart, o que ens estem tornant bojos, però res més lluny de la realitat. Únicament estem sofrint una sèrie de símptomes que, en ser nous i estranys, ens fan creure en aquesta possibilitat, però que no porten a sofrir cap mena de conseqüència. Podemos fer-nos preguntes com: Realment no controlo el que estic fent? Pot romandre amb aquests símptomes?

 

  • Proporcionar-nos autoinstruccions positives. És important animar-nos amb la condició d’afrontar aquests moments de la millor manera possible, empoderant-nos. Exemples poden ser missatges com “puc amb això”, “no em vencerà”, “té una durada limitada”, “respira lentament, això és només ansietat”, “no deixaré que em controli”.

 

  • Controlar les respostes d’evitació o fugida. Solem respondre davant l’ansietat com ho faríem davant un perill real, és a dir, corrent, escapant, o fugint. Això retroalimenta l’ansietat, i ens pot limitar cada vegada més en el nostre dia a dia. Això es deu al fet que solem tendir a evitar situacions on ja hem sofert atacs d’ansietat.

 

  • Acceptació de l’emoció: Finalment, si aconseguim tot l’anterior, repercutirà a aconseguir acceptar l’ansietat, entenent que no és més que una por intensa i irracional. Si ens enfrontem a ell, llevant-li el valor i la potència, aquest disminuirà significativament.

 

Si vols conèixer més sobre això, o tens qualsevol altra pregunta, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres, situats a Mataró, t’hi ajudarem.

La catarsi: què és i en què consisteix

En el nostre dia a dia, és comú escoltar termes relacionats directament i indirectament amb el món de la psicologia per referir-nos tant a problemàtiques com a diferents fenòmens. Per exemple, “crec que sóc una mica bipolar”, o “tinc TOC (Trastorn Obsessivocompulsiu)”, o “aquesta persona m’està psicoanalitzant”… En la majoria d’ocasions, encara que aquestes paraules puguin guardar certa relació amb allò que volem descriure, van molt més enllà del que pensem, constituint patologies o processos més significatius i complexos del que pensem.

 

Aquest és el cas de la catarsi. Segurament haurem utilitzat en algun moment aquesta paraula, o haurem sentit a parlar de la seva importància o aparició en teràpia. Doncs bé, aquest terme té el seu origen ja a l’antiga Grècia, i era usat a la literatura per descriure l’alliberament emocional d’un personatge a través d’una experiència transformadora. En psicologia, de la mateixa manera, fa referència a l’alliberament emocional d’una persona a través del procés terapèutic. Així, es basa en la idea que nosaltres, els éssers humans, tenim emocions reprimides que és important alliberar per guarir. I aquest alliberament, es pot permetre o donar de diferents maneres, com poden ser la meditació, l’expressió artística, el plor, i per descomptat, la teràpia. Depenent del tipus d’orientació terapèutica, es farà més o menys èmfasi en la seva importància, sent la psicoanàlisi el seu precursor principal.

 

D’aquesta manera, des dels seus orígens amb Breuer i el mètode catàrtic com a principal artífex, se suggereix que alliberar aquestes emocions reprimides pot portar a un alleugeriment emocional i, per tant, a una reducció del malestar i l’estrès, fomentant la sanació emocional. En cada pacient s’han d’adequar les tècniques i les eines per permetre’l desbloquejar-se i exterioritzar, i és clau l’adaptació a les seves característiques.

 

Al costat de la psicoanàlisi, aquest mètode ha estat adaptat per altres orientacions, com per exemple la Teràpia Humanista, entre les quals hi ha la Gestalt. A més, s’ha utilitzat amb pacients que pateixen diferents patologies: trastorns d’ansietat, estat d’ànim (p. ex., depressió) o fins i tot abús de substàncies. Així, constitueix un objectiu que pot ser de per si terapèutic, encara que no suposa una condició imprescindible. Per a cada persona serà important plantejar uns objectius adequats al seu cas.

 

Posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres, a Mataró, per rebre més informació. Estarem encantats d’escoltar-te i atendre’t.

Característiques i causes de la depressió a la vellesa

La depressió, com totes les altres malalties mentals, no tenen edat. Això significa que poden afectar tant nens, com adults i persones en edat avançada. En aquest sentit, 1 de cada 4 persones més grans de 65 anys pateix depressió a Espanya. D’aquesta manera, hem de tenir clar que ningú no està eximit de patir aquestes problemàtiques, encara que com a continuació veurem, presentarà símptomes i característiques diferents en funció del moment evolutiu.

 

La depressió s’entén com aquella problemàtica on hi ha un estat d’ànim baix o deprimit a més d’una disminució de l’interès i el plaer per totes o gairebé totes les activitats. Encara que aquests serien els principals símptomes, n’apareixerien d’altres com l’insomni o la hipersòmnia, l’augment o la disminució de la gana, els sentiments de culpa, la manca de concentració… En el cas de la gent gran, s’ha evidenciat que els símptomes principals són els següents:

 

  • Estat d’ànim persistent de tristesa o buit.
  • Sentiments de desesperança, inutilitat, culpa i impotència.
  • Irritabilitat i inquietud.
  • Apatia.
  • Pèrdua d’interès i desvinculació d’activitats que resultaven gratificants.
  • Lentitud motora (mobilitat, parla…).
  • Dificultats de concentració.
  • Pensaments de mort o suïcidi.

 

Entre les principals causes, trobem les següents:

 

  • Mudança (p. ex., a un centre de tercera edat).
  • Fills que deixen la llar.
  • Sentiments de solitud o aïllament (principalment després de la pandèmia de COVID).
  • Pèrdua d’amics propers o del cònjuge
  • Altres problemàtiques com a problemes d’ansietat o de consum (principalment alcohol).
  • Pèrdua d’independència i sentiment de culpa perquè es considera una càrrega.
  • Limitacions i pèrdua de les capacitats físiques.
  • Deteriorament o pèrdua de les capacitats cognitives (memòria, atenció, concentració…).
  • Dolor i malalties.

 

Les persones grans acostumen progressivament a quedar-se més soles, i de vegades no donem importància a mantenir un contacte i cura que no només actuï de manera preventiva contra patologies com la depressió, sinó que fomenti i potenciï els vincles que ja teníem creats amb ells, però que potser els hem anat oblidant amb el pas dels anys.

 

Posa’t en contacte amb el nostre equip de terapeutes, a Mataró, per rebre tota la informació que necessitis.

La respiració controlada o diafragmàtica

Són moltes les tècniques que s’han dissenyat dins de la psicologia clínica, les quals s’encaren a pal·liar o millorar símptomes des de diferents vessants (p. ex., la reestructuració cognitiva per disminuir els pensaments i creences negatives; l’EMDR per al reprocessament emocional d’experiències impactants i significatives…). Totes comparteixen l’objectiu de procurar potenciar i millorar l’estat d’ànim de la persona. Entre elles també apareixen les tècniques de relaxació i/o de desactivació psicofisiològica, en les quals es troben les tècniques de respiració.

 

Tot i que s’utilitzen principalment per millorar els símptomes relacionats amb l’estrès i l’ansietat, la veritat és que cada cop són més els programes i protocols que les afegeixen al seu repertori (p. ex., Teràpia Cognitiva basada en Mindfulness). La respiració és una de les funcions principals dels organismes. Gràcies a ella obtenim l’oxigen, que és un element fonamental per poder fabricar l’energia que necessitem. Respirar de manera correcta ajuda a millorar el funcionament del nostre cos. Quan estem estressats o angoixats, és comú sobre respirar o hiperventilar, és a dir, respirar més del normal.

 

Així, una de les conseqüències de la sobre activació és la hiperventilació o sobre respiració que es pot produir de diverses maneres: respirar massa ràpid i de forma superficial, respirar massa profundament, prendre grans glopades d’aire, etc. El fet de respirar per sobre de les nostres necessitats posa en marxa una sèrie de canvis al nostre organisme, alguns dels quals permeten ajustar de nou el “sistema”. No obstant això, aquests canvis provoquen una sèrie de sensacions que es poden percebre com a desagradables. Per exemple, rampes, mareig, sensació de calor/fred, fluixedat de cames, palpitacions, tremolor, sensació d’ofec.

 

Per això, la respiració controlada és un procediment que ajuda a reduir l’activació fisiològica i, per tant, a afrontar l’ansietat. La tècnica consisteix a aprendre a respirar de manera lenta: 8 o 12 respiracions per minut (normalment respirem entre 12 i 16 vegades per minut), no gaire profund i emprant el diafragma en comptes de respirar només amb el pit.

 

Per què hem de respirar de manera lenta, regular, diafragmàtica i no gaire profunda?

 

  • Lenta i regular: Tots hem observat que quan una persona dorm o està a punt de fer-ho respira de manera més lenta i regular del normal. Això facilita que baixin les constants vitals: el ritme cardíac, la tensió sanguínia, la tensió muscular, etc. Per tant, quan estem nerviosos, cal respirar més lentament.

 

  • Diafragmàtica: Moltes vegades, quan respirem portem l’aire només fins a la zona mitjana dels pulmons i la sang s’oxigena poc. Quan respirem de manera superficial, l’aire pressiona les costelles i el pit es mou. És més aconsellable intentar dur l’aire fins a la part inferior dels pulmons per oxigenar la sang de forma adequada. Quan fem això, el diafragma es contrau, pressiona l’abdomen i s’enlaira.

 

  • No gaire profunda: És important agafar una quantitat d’oxigen suficient perquè el nostre cos tingui l’energia necessària, però tampoc no convé hiperventilar.

 

D’aquesta manera, l’exercici consisteix simplement a respirar d’una manera lenta, regular, diafragmàtica i no gaire profunda. Inspirant pel nas durant 3 segons utilitzant el diafragma, i espirant pel nas o per la boca durant 3 segons fent una pausa breu abans de tornar a inspirar (respiració controlada). Si ho practiquem durant uns 5 minuts, un mínim de 3 cops al dia, podem aconseguir que aquesta pauta de respiració s’automatitzi. Així, prevendrem l’augment d’activació del nostre cos, i per tant símptomes com l’ansietat o l’estrès.

 

Si vols conèixer-ne més, o t’interessa alguna altra tècnica, acudeix al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, t’oferirem tota l’ajuda que necessitis.