Els adults joves que van créixer amb les crítiques, els insults o les amenaces d'un dels seus pares són més propensos a patir ansietat o depressió, segons indica una nova recerca. De fet, fins i tot quan el mateix o l'altre progenitor expressava molt afecte, els autors van observar que els efectes nocius d'una mare o un pare verbalment agressiu persistien en el temps.

La hipervigilancia (autoconciència o autoatenció cap al propi funcionament mental o corporal) és un estat comú en les persones que pateixen dolor o han patit dolor. Molts autors defensen la importància central de l'autoatenció o atenció selectiva cap al funcionament mental o corporal com un predisponent o una conseqüència de l'ansietat, de manera que té un paper central en la percepció del dolor i el manteniment del mateix.

L'estrès és un fet habitual en les nostres vides. No pot evitar-se, ja que qualsevol canvi al que hàgim d'adaptar-nos representa estrès. No obstant això, en pensar en fets estressants, sempre acudeixen a la ment successos negatius com dany, malaltia, separació, mort d'un ésser estimat, sense adonar-nos que un succés positiu pot arribar a ser igualment estressant (per exemple canviar de casa o ascendir en el treball representen l'estrès d'un nou status i de noves responsabilitats, fins i tot enamorar-se pot representar, per a algunes persones, el mateix grau d'estrès que trencar una relació).

La ira – igual que la resta de les emocions- pot augmentar o disminuir en intensitat. Quan la ira augmenta en intensitat, es tracta d'una escalada. Hi ha persones que es tornen furioses i “s'escalfen” ràpidament. Malgrat això, aquest “subidón de la ira” no és instantani. La ira comença habitualment amb uns nivells baixos de malestar o d'irritació i a poc a poc, va augmentant fins que en alguns casos esclata de forma explosiva.