Els 4 principis de la Llei del mirall

Cadascú de nosaltres té una forma concreta de percebre el món i els altres. Encara que estiguem dins d’aquest, i fins i tot amb experiències similars, desenvoluparem una forma única i personal de veure el que ens envolta. Així, sota la influència evident de la nostra cultura, societat, i la nostra família i amics, tots nosaltres anirem construint una imatge del que som i de la resta, per poder-nos desenvolupar en un entorn complex i ple d’estímuls.

 

La llei del mirall va ser introduïda pel psicoanalista Jacques Lacan, que defensava que la construcció de la personalitat es produeix a partir de la captació de la imatge d’un mateix en els altres. En aquesta línia, la llei postula que allò que veiem, o més aviat, allò que percebem i interpretem de fora, en realitat resideix al nostre interior. Així, l’exterior actuaria com un mirall per a la nostra ment. Un mirall on es reflecteixen diferents característiques, qualitats i aspectes personals de la nostra essència.

 

En aquest sentit, quan alguna cosa ens molesta o ens desagrada dels altres, ho acostumem a situar totalment fora de nosaltres, exculpant-nos, i sent poc o gens conscients que això pot reflectir aspectes personals i assumptes inconclusos no processats adequadament. D’aquesta manera, la nostra inconsciència, ajudada pel mecanisme de projecció psicològica (mecanisme de defensa descrit per la psicoanàlisi que consisteix a atribuir a altres sentiments, pensaments o fins i tot accions personals inacceptables), ens fa pensar que el defecte que percebem en els altres només és allà fora, i no en nosaltres mateixos.

 

Aleshores, quins són els 4 principis de la llei del mirall?

 

  • El que em molesta de l’altre, és dins meu.
  • Allò que a l’altre el molesta de mi, si m’afecta, és dins meu.
  • El que m’agrada de l’altre també és dins meu.
  • El que a l’altre el molesta de mi, si no m’afecta, és dins seu.

 

En resum, “el que veiem als altres ens revela informació del que som nosaltres mateixos”. Es tracta de ser conscient que allò que ens irrita i molesta, reflecteix característiques nostres. Si aconseguim detectar i sobretot responsabilitzar-nos-en, ens pot facilitar tenir més sensació de control de nosaltres mateixos, potenciant l’autocreixement i l’apoderament i, per tant, disminuint el conflicte amb els altres.

 

Si voleu conèixer més sobre això o qualsevol altre tema, poseu-vos en contacte amb el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres, tant d’infanto-juvenil com d’adults. Et proporcionarem tota l’atenció i l’ajuda que necessitis.

Senyals que ens indiquen que estem sanant

Acostumem a centrar-nos i descriure diferents problemàtiques emocionals, tant en forma de patologies o trastorns concrets, com de dificultats i emocions que es poden presentar sovint en el nostre dia a dia. I si bé és important conèixer-ho, hem d’atendre també a les nostres potencialitats, i més encara els senyals de recuperació, els quals ens indiquen que estem seguint el camí correcte.

 

Si bé és cert que en funció de la problemàtica, podem parlar de certs criteris o aspectes que ens indiquen una clara millora o recuperació (p. ex., fòbies – disminució o desaparició de la por, depressió – disminució significativa de la tristesa, problemes de conducta – bon comportament…), hi ha senyals que poden generalitzar-se a gairebé qualsevol situació o persona, i que no només hem d’aprendre a detectar, sinó també a potenciar i sobretot mantenir. Algunes són les següents:

 

  • Errors com a aprenentatges: Un dels primers i més importants és el cessament de l’autocàstig per haver fet o no certes coses. Quan deixem d’inculpar-nos, i veiem aquests actes (anteriorment vistos com a errors) com a aprenentatges, és un bon criteri de recuperació.

 

  • Reconeixement i expressió d’emocions: Quan estem malament, difícilment comuniquem allò que sentim, bé per por o per vergonya. Per contra, quan millorem apareix l’exteriorització de forma assertiva, i ens envoltem de persones que ens sumen, deixant de forçar aquells llaços que no donen per més.

 

  • Disminució de la comparació amb els altres: En millorar, ens posem com a prioritat, il·luminant-nos i aprenent a gaudir de la nostra pròpia companyia. Així, el focus d’atenció deixa d’estar en els altres, en allò que tenen o no, per centrar-se en nosaltres.

 

  • No cercar respostes en el passat: És freqüent tirar enrere per intentar comprendre certes situacions, tant anteriors com actuals. Quan deixem de fer això, vol dir que estem més connectats amb el present.

 

  • Acceptació: Ens adonem que acceptar alguna cosa no vol dir estar d’acord, sinó que deixem de lluitar contra això. Això ens serveix tant per a aspectes personals, com pel que fa als altres. Així, cessem els intents per intentar canviar coses que escapen del nostre control.

 

  • Benestar general: El criteri més important i el qual engloba tots els altres, és experimentar benestar i tranquil·litat en un sentit global, estant a gust amb nosaltres mateixos, amb el nostre dia a dia, i amb els altres.

 

Aquests són alguns dels senyals que ens indiquen que estem en una bona tendència, caminant per un camí adequat. A més, convé recordar que això no impedeix que ens puguem sentir tristos, ansiosos o preocupats de tant en tant. Serà l’afrontament d’aquestes situacions el que marqui la diferència i continuï potenciant els aspectes que hem assenyalat.

 

Si desitges rebre la nostra ajuda o tens qualsevol pregunta, posa’t en contacte amb el nostre equip de psiquiatres i psicòlegs. Et facilitarem tota la informació i atenció que necessitis.

Estratègies per disminuir l’autocàstig

Sovint som els nostres pitjors jutges. Podem autoboicotejar-nos constantment de manera més o menys inconscient, i fins i tot donar-nos missatges que freguen, i fins i tot donen de ple, a les faltes de respecte. Missatges com “no pots fer-ho”, o “ets ximple/a”, o “ets inútil”, poden aparèixer malauradament de manera freqüent. Això reflecteix, en primer lloc, una autoexigència exageradament elevada, però també repercuteix directament en el nostre estat anímic (p. ex., generant símptomes depressius o ansiosos) i el nostre nivell d’autoestima, disminuint-la.

 

L’origen d’aquesta tendència el trobem principalment a les nostres experiències passades, i sobretot en les nostres interaccions i influències familiars i socials. Així, entorns on es fomenta un alt nivell de perfeccionisme, on hi ha una manca de reforç, o on apareix negligència, abusos o un tracte desfavorable, és fàcil que s’origini una autopercepció negativa, interioritzant missatges i una imatge de nosaltres mateixos distorsionada i lluny de la realitat. D’aquesta manera, la persona arran d’aquestes situacions podrà anar generalitzant la manca d’autoconfiança i l’autocàstig cap a diferents àmbits, podent sentir-se molt limitada.

 

Com podem calmar o mitigar l’autocàstig? A continuació us proposem algunes estratègies:

 

  • Escoltar-nos: atendre a com ens parlem i als missatges que ens fem és el primer pas. Això ens permetrà identificar com ens sentim amb nosaltres mateixos, i a detectar processos com ara la comparació contínua amb els altres.

 

  • Personalitzar-ho: Imaginem l’autocrítica com una persona que procura protegir-nos, i acceptem i busquem motivacions darrere del que ens diu. Per exemple, si l’autocrítica exagerada ens castiga sempre per arribar tard, entenem que la motivació principal és que siguem puntuals.

 

  • Normalitzar l’error: Equivocar-nos és totalment normal, i sobretot inevitable com a persones. Com més acceptem aquesta característica, menys tendirem a castigar-nos quan cometem algun error. Amb això, també hem de felicitar-nos i aplaudir-nos davant dels nostres èxits!

 

  • Reformular els missatges negatius: Flexibilitzar i transformar els missatges que ens donem és clau, encara que requereix un cert esforç. Per exemple, podem transformar un “no sóc prou bo” per “estic fent el millor que puc” o “estic treballant per donar el millor de mi”. Per això, hem d’identificar el missatge castigador, i qüestionar-lo amb evidències alternatives.

 

  • Tractar-nos com a amics: Quan ens adonem d’estar sent massa durs amb nosaltres, fem un pas enrere, i preguntem-nos què li diríem a un amic/a en la mateixa situació. Recordem que som dignes i mereixedors d’amor i de respecte.

 

Acceptar-nos, cuidar-nos i tractar-nos bé és un aspecte fonamental a les nostres vides. Estem acostumats a dependre del reforç extern, o fins i tot de coses materials per sentir-nos bé, oblidant que el nostre llenguatge intern i la nostra autoestima mereixen el principal focus de llum.

 

Pots contactar amb el nostre equip de terapeutes, a Mataró, per consultar qualsevol pregunta o rebre la informació que necessitis. No ho dubtis i truca’ns.

Por al compromís: característiques, causes i alternatives d’afrontament

La por és potser l’emoció més comuna, potent i universal que hi ha. Encara que com sabem n’hi ha de moltíssimes diferents, i cadascun de nosaltres la plasma en diferents àmbits i aspectes de la seva vida, la por al compromís és un dels problemes més habituals i significatius avui dia, i està en gran manera influenciat per la contínua proliferació de la tecnologia i la immediatesa de la informació i la sobrevaloració de les relacions esporàdiques i temporals.

 

En essència, la por al compromís és el temor a mantenir una relació a llarg termini o a implicar-se emocionalment en una persona, tenint la sensació que es renuncia a una cosa més important per a la persona, com pot ser la individualitat o els projectes personals. Així, quan la persona percep aquest compromís, cosa que pot ser en qualsevol moment, ho rebutja, ja que li genera malestar que es pot traduir en ansietat o estrès.

 

Entre les seves principals causes, hi ha, en primer lloc, la manca de confiança. Quan les persones senten que no poden confiar que els altres actuïn en el seu millor interès o mantinguin els seus acords, poden dubtar a comprometre’s per por que se n’aprofitin. Aquesta manca de confiança es pot basar en experiències passades o en una sensació general d’inseguretat, però en última instància pot conduir a la pèrdua d’oportunitats i a l’estancament. D’altra banda, la por a la pèrdua també pot influir significativament. Així, quan les persones creuen que perdran alguna cosa de valor en comprometre’s, poden dubtar a fer-ho. Això pot incloure la pèrdua de control, la pèrdua d’estatus o la pèrdua de valors personals.

 

La por a la pèrdua pot ser particularment forta quan les persones senten que estan en una posició de poder o control, ja que poden creure que tenen més a perdre si es comprometen. Finalment, la por al conflicte també pot estar a la base. Quan experimentem por a la confrontació o tenim dificultat per expressar les nostres necessitats i desitjos, podem evitar comprometre’ns per evitar el conflicte. Això pot conduir a un punt mort en les relacions o els entorns professionals, ja que cap de les parts estarà disposada a cedir o fer concessions.

 

Tot i les raons darrere de la por al compromís, és important reconèixer que el compromís sol ser necessari per a l’èxit i les relacions sanes. Aquest permet a les persones treballar juntes cap a un objectiu comú, generar confiança i crear resultats mútuament beneficiosos. En evitar el compromís, les persones poden estar perdent oportunitats de creixement i progrés.

 

Per superar aquesta por, podem començar per examinar les nostres creences i actituds envers el compromís. Quines són les nostres pors i preocupacions? Es basen en experiències passades o suposicions? En identificar aquestes creences i actituds podem començar a desafiar-les i desenvolupar una perspectiva més positiva sobre el compromís.

 

A més, podem treballar per generar confiança en els altres. Això es pot fer complint els compromisos, essent transparent en la comunicació i demostrant confiança i consistència. Quan generem confiança, ens podem sentir més còmodes per comprometre’ns, sabent que es defensaran els nostres interessos.

 

També és important desenvolupar habilitats de resolució de conflictes. Això pot incloure aprendre a expressar necessitats i desitjos amb claredat, escoltar activament i trobar punts en comú amb els altres. Això pot fomentar sentir-nos més segurs per comprometre’ns i evitar quedar-nos estancats.

 

Posa’t en contacte amb el nostre equip de psicologia i psiquiatria, a Mataró, per conèixer més sobre aquest o qualsevol altre tema que t’interessi. Estarem encantats d’ajudar-te.

Depressió encoberta: característiques, símptomes i tractament

Estem molt acostumats a fer servir el terme depressió o estar deprimit, potser massa. Ho fem normalment referint-nos a un estat de tristesa, cansament o apatia, que sol ser relativament breu, situacional (és a dir, associat a alguna cosa concreta), i d’intensitat lleu o moderada. I la depressió va molt més enllà, conformant una patologia que pateixen aproximadament 280 milions de persones a escala mundial, i 2,1 milions a Espanya segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

 

La depressió suposa un trastorn mental en què apareixen una sèrie de conseqüències que limiten i interfereixen significativament en les diferents àrees vitals de la persona que la pateix. Constitueix una problemàtica en què apareix un estat d’ànim baix i pèrdua d’interès o plaer a la majoria d’activitats. Així mateix, apareix una disminució o augment de la gana, alteracions en el son (insomni o hipersòmnia), fatiga o pèrdua d’energia la major part del temps. També sentiments d’inutilitat, culpa i desesperança, dificultats de concentració i presa de decisions, i la possibilitat que apareguin pensaments de mort.

 

En la depressió encoberta o emmascarada, aquests símptomes poden ser gairebé imperceptibles, o aparèixer d’altres formes (agressivitat, irritabilitat, problemes de conducta, deteriorament cognitiu…). Això pot ser degut a diferents motius. La persona pot voler amagar o reprimir el seu malestar per por al judici o la reacció dels altres, o per les creences associades a la depressió (p.ex., rebuig a la tristesa per semblar feble o no vàlid). La problemàtica pot actuar de manera més inconscient, on la persona pot tenir dificultats per connectar amb el seu món interior i la seva realitat emocional. En ambdós casos, la persona es mostrarà i utilitzarà principalment els mecanismes següents:

 

  • Màscara de la felicitat: La persona s’esforçarà per oferir una imatge positiva, feliç, molt diferent i contrària a allò que està experimentant internament.

 

  • Automaneig: Tendirà a voler gestionar ella mateixa els seus sentiments i preocupacions, donant la imatge de no necessitar ajuda.

 

  • No comunicació/exteriorització: En la mateixa línia, un dels principals mecanismes és no comunicar, ni per exterioritzar com se sent, ni molt menys per sol·licitar ajuda.

 

  • Aïllament i desvinculació d’activitats: És comú aïllar-se progressivament i deixar de realitzar plans i activitats gratificants. La persona es tanca al seu món per no treure a la llum el seu veritable estat.

 

  • Mantenir-se a la rutina: Deixar passar també és habitual. Congruent amb la minimització i l’ocultació, la persona difícilment es plantejarà un canvi, pel nivell d’esforç que suposa i per no voler allunyar-se de la “comoditat”.

 

  • Consum de substàncies: Utilitzen estratègies o mètodes per manejar i continuar ignorant-ne la problemàtica real. En aquest sentit, el consum de substàncies com l’alcohol o el cànnabis poden ser percebuts com a útils per la persona per evadir-se.

 

  • Alteracions en l’alimentació i el son: Són molt comunes tant la desregulació alimentària com en el son, i poden aparèixer a l’inici, o després d’un temps reprimint i ocultant la problemàtica.

 

Hem d’estar atents als diferents signes d’alarma que ens reflecteixi la persona, i acompanyar-la i validar com s’estigui sentint. S’ha de procurar fomentar que busqui ajuda professional, la qual cosa repercutirà directament a millorar-ne la salut i la qualitat de vida.

 

Si et sents identificat amb allò exposat aquí, o coneixes algú que presenta algun d’aquests símptomes, no ho dubtis i contacta amb nosaltres. Comptem amb un equip de psicòlegs i psiquiatres,  que us proporcionarà tota la informació i ajuda que necessiteu.

Estratègies d’intervenció per a la dependència emocional

La manera com ens relacionem deixa entreveure com ens sentim i ens percebem a nosaltres mateixos, i com ho fem amb els altres. La dependència emocional es refereix a aquella forma de vincular-se en la què hi ha una necessitat, i la persona sent que difícilment pot viure sense l’altre. Buscant contínuament l’aprovació i el reforç, exigint certes mostres d’afecte per sentir-se tranquil·la, valorada, i a gust amb si mateixa. Es genera així una relació asimètrica, on una de les parts acostuma a mostrar-se submisa i obedient, i l’altra tendeix a prendre decisions importants i a responsabilitzar-se.

Les persones dependents tendeixen a compartir una sèrie de trets o característiques que val la pena remarcar. Presenten una baixa autoestima, veient-se inferiors als altres. Poden tenir una història vital complicada, en què s’observi una família desestructurada o una negligència parental. Poden haver viscut també situacions negatives en l’àmbit social (p. ex., rebuig, bullying…). El que és clar, és que la dependència emocional comporta malestar tant per a la mateixa persona com per als altres. I en aquest sentit és comú l’aparició d‘ansietat (pot portar o concórrer amb el trastorn d’ansietat per separació), depressió, pors o consum de substàncies.

 

Per això, a continuació s’especifiquen algunes de les eines principals utilitzades en teràpia per treballar aquesta dificultat:

 

  • Gestió emocional: el malestar sol aparèixer en forma d’ansietat i angoixa davant de la separació, o quan es preveu aquesta. A més de moments on no es rep el que s’espera per part de l’altre. Això fa accentuar comportaments per apropar i rebre de l’altre, no sentir-se abandonada, i alleujar així el malestar. Per això, és útil aportar eines que permetin a la persona identificar tant les situacions de dependència, com les emocions i les interpretacions que activen aquest estat, juntament amb potenciar millors maneres de canalitzar-lo.

 

  • Reestructuració cognitiva: La dependència emocional afecta el sistema de creences de la persona, i es pot apreciar que aquesta pot tenir una visió molt distorsionada de si mateixa i de la relació. A partir d’aquí, es pot autosabotejar sotmetent-se a molta pressió i jutjant-se de manera negativa. Per això, detectar les creences limitants i substituir-les per altres de més adaptatives pot ser una eina molt eficaç.

 

  • Entrenament en assertivitat: a la dependència emocional sol haver-hi problemes per expressar emocions, desitjos i interessos, prioritzant el punt de vista de l’altre. Per millorar aquest punt, la psicoteràpia se centra a aconseguir que el pacient aconsegueixi dir què pensa procurant trobar l’equilibri entre el respecte a l’altre, i el respecte a un mateix.

 

  • Autofocalització i enfortiment de l’autoestima: Encara que aquest component està implícit en totes les tècniques anteriors, convé treballar-lo i tenir-lo present com a tal. És importnat definir objectius i projectes personals, fomentar l’autocura, procurar observar i detectar aspectes positius d’un mateix. Cal disminuir l’autocàstig i l’autoinculpació suposen elements imprescindibles per millorar la dependència emocional.

 

Si vols obtenir més informació sobre aquest o qualsevol altre tema, acosta’t al nostre gabinet o truca’ns. Estem situats al centre de Mataró i comptem amb un equip complet de professionals de la salut mental. Estarem encantats d’atendre’t.

Estratègies per desenvolupar l’empatia

Les habilitats socials formen part inevitable i imprescindible del nostre ser. Com a éssers humans, creem una imatge i una percepció tant de nosaltres mateixos com de l’entorn a través de la interacció amb els altres. Tot i això, i encara que puguem presumir sovint, moltes vegades se’ns oblida la importància de cuidar, mantenir i fins i tot fomentar certes habilitats, com és el cas de l’empatia.

L’empatia es defineix com “la participació afectiva d’una persona en una realitat aliena, generalment en els sentiments d’una altra persona”. O en altres termes, seria la capacitat per entendre emocionalment l’altre, i transmetre-li aquesta comprensió. És important no confondre-la amb simpatitzar, procés en què ens sentim i expressem emocionalment de manera semblant els sentiments de l’altre (p.ex., plorar quan veiem l’altre fer-ho). Aquest segon procés no és necessari per transmetre empatia. A més, és cert que en algunes problemàtiques, com l’autisme, alguns trastorns de conducta o en el trastorn antisocial de la personalitat, aquesta faceta humana crucial, sembla estar apagada, o és pràcticament inexistent. Això no vol dir, però, que no s’aconsegueixi desenvolupar. Per això, a continuació es proposen alguns mecanismes per fomentar-la:

 

  • Observar, escoltar: És el primer pas, i el fonamental. Hem de tenir una mirada oberta cap als altres i l’entorn, procurant observar i escoltar al màxim, per tal d’obtenir la màxima informació possible.

 

  • Evitar els prejudicis: El primer pas s’ha de fer intentant evitar desviar la informació amb el nostre propi punt de vista. Això pot resultar complicat, ja que a tots ens influeix allò que hàgim vist o experimentat. Així doncs, és important analitzar l’altre en la seva essència, sense dibuixar la seva imatge o persona a partir del que considerem.

 

  • Contextualitzar el comportament: El comportament s’emmarca en un entorn/context específic. Tot i que tendim a generalitzar, és important situar la conducta dels altres en un ambient i situació específics.

 

  • Comunicació assertiva: Tot i que ens costi connectar o comprendre l’estat emocional de l’altre, ens podem comunicar de manera assertiva. Això vol dir expressar el nostre punt de vista, respectant i sense vulnerar els interessos o necessitats de l’altre.

 

  • Valorar el patiment aliè: Hem de donar importància al malestar de l’altre, respectant i tolerant el seu patiment, i transmetent-li que es pot expressar com i durant el temps que vulgui.

 

  • Respectar el ritme dels altres: Això es refereix a procurar no intentar disminuir immediatament el malestar de l’altre (p. ex., sigues fort, això no és res…), i ser conscients que cadascú necessita el seu temps i espai per processar i comprendre.

 

La intervenció psicològica pot ajudar a desenvolupar aquesta valuosa característica humana. A través del procés terapèutic la persona començarà a ordenar i comprendre tant el seu estat emocional com el dels altres, permetent afrontar i gestionar diferents situacions del dia a dia.

 

Truca’ns o acosta’t al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró. Et proporcionarem tota l’ajuda i la informació que necessitis.

Senyals que indiquen una baixa autoestima i alternatives

L’autoestima és un dels grans temes i reptes tant a la nostra societat com a les àrees de psicologia clínica i psiquiatria. Moltes vegades ens trobem que darrere d’un problema d’ansietat, o de depressió, o fins i tot de problemes de comportament, hi ha un autoconcepte i una autoimatge empobrides. És per això que cada cop són més els professionals que s’han interessat per aquesta temàtica, aportant estudis, tècniques i protocols eficaços i útils.

 

L’autoestima es defineix com l’estima o la consideració que un/a té de si mateix/a. Es refereix al conjunt d’autopercepcions i emocions que tenim respecte a nosaltres, i com això ens ajuda a conformar-nos una imatge del que som. Les persones amb una baixa autoestima acostumen a tenir un pobre coneixement de si mateixes, ja que es focalitzen principalment en allò negatiu, ignorant i deixant d’il·luminar aspectes positius i constructius. A més, tendeixen a engrandir-los/magnificar-los de manera que guanyen molta més importància. Amb això, desconeixen les seves fortaleses i necessitats, i els costa saber quins són els límits i com posar-los als altres. Tot això els genera emocions negatives i malestar.

 

A continuació s’especifiquen alguns dels principals senyals que poden indicar que la persona té una baixa autoestima:

 

  • Presència d’autoinculpació i autocrítica.

 

  • Excessiva autoexigència i perfeccionisme.

 

  • Elevada importància al físic.

 

  • Sensació de no ser capaç.

 

  • Dèficit d’assertivitat mostrant-se passiu/iva o agressiu/iva.

 

  • Aïllament, sentiments de solitud i tristesa.

 

  • Por d’equivocar-se.

 

  • Dificultat per prendre decisions.

 

Al costat d’aquests, hi ha altres símptomes i maneres de veure’s i pensar de les persones que posseeixen aquesta problemàtica. Com a alternatives per afrontar-ho, a continuació us proposem les següents:

 

  • Programar la ment en positiu: Per exemple, buscar i anotar dues coses diàries que hagis fet bé, en què hagis participat i hagin generat un resultat que puguis valorar. A més, procura indagar que pots apreciar de tu com a persona en aquestes situacions identificades.

 

  • Buscar i atendre qualitats teves: per això, pots enfocar-te en com fas sentir els altres, què és el que més acostumen a valorar o destacar, o buscar moments positius en què hagis estat partícip i part responsable.

 

  • Autoperdona’t: Deixem de jutjar-nos i castigar-nos tan durament. Perdonar-nos és imprescindible per millorar el benestar amb nosaltres mateixos, acceptar-nos i arribar a estimar-nos més del que estem acostumats.

 

  • Practicar la gratitud i l’autogratitud: Donar i donar-nos les gràcies és clau, pel que fem i sobretot pel que som. Podem fer-ho diàriament per allò que ens hem demostrat després de la jornada, o per aspectes més generals (p.ex., ser una bona amiga, mare, companya…).

 

Si vols conèixer més, o vols rebre la nostra ajuda, posa’t en contacte amb el nostre equip de terapeutes, a Mataró, et facilitarem tota la informació que necessitis.

El Trastorn Dismòrfic Corporal (TDC)

Dins del món de la psicologia clínica hi ha alteracions i dificultats molt diverses, i tot i que poden presentar característiques comunes, tenen aspectes específics remarcables, i les quals no només generen alts nivells de malestar, sinó que es presenten en un percentatge més freqüent del que imaginem a la nostra societat. Aquest és el cas del Trastorn Dismòrfic Corporal (TDC), el qual afecta aproximadament un 2,4% de la població, i presenta un curs crònic i persistent.

 

Aquesta problemàtica se situa dins de l’espectre de trastorns obsessius i relacionats, en els quals apareixen pensaments, impulsos o imatges recurrents i persistents (obsessions) que s’experimenten com a intrusos/inapropiats i causen ansietat o malestar, i que es poden veure acompanyats o no de comportaments o actes mentals de caràcter repetitiu (compulsions) que es realitzen en resposta a aquests pensaments o segons certes regles (p.ex., tancar el gas 10 vegades per prevenir un incendi). Habitualment les persones poden ser conscients de com d’irracionals poden ser tant els pensaments com els comportaments associats, però poden no identificar-ho. Així, el TDC es caracteritza per presentar una preocupació per algun defecte imaginat en l’aparença física, i en cas d’existir una anomalia, la preocupació és excessiva. A més, en algun moment del curs, la persona ha realitzat comportaments (p.ex., mirar-se al mirall, o endreçar-se en excés) o actes mentals (p.ex., comparar el seu aspecte amb el dels altres) repetitius com a resposta a la preocupació per l’aspecte. Una altra característica rellevant és que les persones amb aquest trastorn poden tenir dismorfia muscular, la qual es defineix com la preocupació pel fet que la seva estructura corporal sigui massa petita o poc musculosa.

 

Tot i que el seu inici sol ser gradual, tendeix a cronificar-se. A més, presenta una prevalença elevada d’ideació suïcida associada. Entre les seves causes, s’ha evidenciat una certa predisposició biològica, en què existiria una disminució de la serotonina, la influència de certs models educatius (p.ex., perfeccionisme, rigidesa, autoritaris…), i la participació d’algunes actituds relacionades amb la imatge corporal. Amb això, convé tenir en compte que es pot presentar amb altres trastorns com els Trastorns de la Conducta Alimentària, amb els quals té característiques comunes (p.ex., la distorsió de la imatge corporal). Per això, serà imprescindible fer una avaluació minuciosa de cada cas per fer un diagnòstic acurat que ens permeti definir objectius de tractament eficaços i eficients.

 

Si vols conèixer més o vols que algun dels nostres professionals t’atengui, no ho dubtis i truca’ns o acosta’t al nostre gabinet. Ens trobem al centre de Mataró, i estarem encantats d’atendre’t.

Claus per motivar una persona a acudir a psicoteràpia

Realitzar un procés terapèutic és una experiència gairebé imprescindible. Ja són molts els estudis que proposen realitzar psicoteràpia com a primer recurs per a una gran varietat de dificultats (p.ex., ansietat, depressió, problemes d’autoestima…), posant-la fins i tot per davant de la medicació. Però no sols això, sinó que pot suposar una experiència d’autoconeixement i creixement individual espectacular.

 

Moltes vegades, tot i que veiem clarament que certes persones del nostre entorn podrien beneficiar-se molt d’anar a teràpia, ens costa que prenguin la iniciativa i es comprometin. Moltes vegades per por, d’altres per desconeixement, i d’altres per minimitzar-ne tant la problemàtica com la importància de realitzar un treball emocional i personal. Per això, a continuació us proporcionem algunes claus que us poden ajudar a animar i potenciar que les persones acudeixin a un servei psicològic:

 

  • Escoltar i observar obertament: Aquest és el primer pas, i sense aquest no poden existir els altres. De vegades oblidem el simple fet d’atendre i escoltar de la manera més oberta possible l’altre, sense jutjar ni opinar segons allò que nosaltres considerem. Comprendre l’altre i fer-lo sentir validat és clau.

 

  • Desestigmatitzar: Anar al psicòleg no vol dir estar “boig”, o la necessitat de tenir un problema significatiu. Suposa una experiència de creixement personal, en què principalment es donen eines per potenciar que la pròpia persona elabori i tregui a lluir els seus propis recursos per fer front a una situació o situacions externes o internes, o millorar algun atribut o aspecte de la seva vida personal . Entendre això i transmetre-ho pot ser útil fins i tot com a única eina.

 

  • Informar: Per tal de potenciar el pas anterior, convé informar sobre els objectius i els beneficis de la teràpia psicològica. Per això, hem d’intentar recopilar informació comprensible i útil, o fins i tot podem trucar a algun servei per simplement reunir informació per a la persona.

 

  • Reconèixer els nostres límits: Aquest pas pot resultar complicat. Allunyar-nos i acceptar que no hem d’assumir tota la responsabilitat de la situació de la persona que ens preocupa és importantíssim, però també molt difícil. Volem trobar una solució, fer-la sentir bé, i evitar el seu patiment, però la nostra ajuda arriba fins a cert punt, i és important delegar aquesta funció a un professional tenint clar però que el nostre paper seguirà sent important en tot el procés.

 

  • Proposar-nos com a acompanyants: Una cosa que moltes vegades apareix com a detonant per acudir, és que ens proposem com a acompanyants de la persona. Això pot facilitar que se senti segura, i no sola davant la seva situació. Posteriorment serà aquesta (en el cas d’adults) la que decideixi si vol que entrem amb ella a la sessió.

 

Decidir anar al psicòleg no és fàcil, suposa un procés d’introspecció i una decisió valenta, ja que inicialment ens trobarem amb algú desconegut, amb el qual, si creem un bon vincle, anirem obrint-nos per aprofundir en les nostres preocupacions. El primer pas pot ser el que costa més, però un cop oberta la porta, podem descobrir un món meravellós.

 

T’animem a acudir al nostre gabinet de psicologia, situat a Mataró, per conèixer-nos i endinsar-te en el que pot ser un procés de canvi i millora per a tu i per al teu entorn. T’atendrem i et proporcionarem tota la informació que necessitis.