Claus per motivar una persona a acudir a psicoteràpia

Realitzar un procés terapèutic és una experiència gairebé imprescindible. Ja són molts els estudis que proposen realitzar psicoteràpia com a primer recurs per a una gran varietat de dificultats (p.ex., ansietat, depressió, problemes d’autoestima…), posant-la fins i tot per davant de la medicació. Però no sols això, sinó que pot suposar una experiència d’autoconeixement i creixement individual espectacular.

 

Moltes vegades, tot i que veiem clarament que certes persones del nostre entorn podrien beneficiar-se molt d’anar a teràpia, ens costa que prenguin la iniciativa i es comprometin. Moltes vegades per por, d’altres per desconeixement, i d’altres per minimitzar-ne tant la problemàtica com la importància de realitzar un treball emocional i personal. Per això, a continuació us proporcionem algunes claus que us poden ajudar a animar i potenciar que les persones acudeixin a un servei psicològic:

 

  • Escoltar i observar obertament: Aquest és el primer pas, i sense aquest no poden existir els altres. De vegades oblidem el simple fet d’atendre i escoltar de la manera més oberta possible l’altre, sense jutjar ni opinar segons allò que nosaltres considerem. Comprendre l’altre i fer-lo sentir validat és clau.

 

  • Desestigmatitzar: Anar al psicòleg no vol dir estar “boig”, o la necessitat de tenir un problema significatiu. Suposa una experiència de creixement personal, en què principalment es donen eines per potenciar que la pròpia persona elabori i tregui a lluir els seus propis recursos per fer front a una situació o situacions externes o internes, o millorar algun atribut o aspecte de la seva vida personal . Entendre això i transmetre-ho pot ser útil fins i tot com a única eina.

 

  • Informar: Per tal de potenciar el pas anterior, convé informar sobre els objectius i els beneficis de la teràpia psicològica. Per això, hem d’intentar recopilar informació comprensible i útil, o fins i tot podem trucar a algun servei per simplement reunir informació per a la persona.

 

  • Reconèixer els nostres límits: Aquest pas pot resultar complicat. Allunyar-nos i acceptar que no hem d’assumir tota la responsabilitat de la situació de la persona que ens preocupa és importantíssim, però també molt difícil. Volem trobar una solució, fer-la sentir bé, i evitar el seu patiment, però la nostra ajuda arriba fins a cert punt, i és important delegar aquesta funció a un professional tenint clar però que el nostre paper seguirà sent important en tot el procés.

 

  • Proposar-nos com a acompanyants: Una cosa que moltes vegades apareix com a detonant per acudir, és que ens proposem com a acompanyants de la persona. Això pot facilitar que se senti segura, i no sola davant la seva situació. Posteriorment serà aquesta (en el cas d’adults) la que decideixi si vol que entrem amb ella a la sessió.

 

Decidir anar al psicòleg no és fàcil, suposa un procés d’introspecció i una decisió valenta, ja que inicialment ens trobarem amb algú desconegut, amb el qual, si creem un bon vincle, anirem obrint-nos per aprofundir en les nostres preocupacions. El primer pas pot ser el que costa més, però un cop oberta la porta, podem descobrir un món meravellós.

 

T’animem a acudir al nostre gabinet de psicologia, situat a Mataró, per conèixer-nos i endinsar-te en el que pot ser un procés de canvi i millora per a tu i per al teu entorn. T’atendrem i et proporcionarem tota la informació que necessitis.

El Model Transteòric del canvi de Porchaska i Diclemente

Dins del món de la psicologia i la psiquiatria, hi ha diferents models, autors i teories que ens ajuden a comprendre el comportament i el funcionament dels éssers humans. Entre ells, el model aquí presentat és un dels més influents, sent utilitzat com a marc de referència teòric, i com a eina terapèutica per a diferents perfils de pacient.

 

El canvi de conducta és un procés personal i individual, que tot i estar influenciat per factors externs, depèn de cadascun de nosaltres. Quan ens plantegem fer o deixar de fer alguna cosa (p.ex., començar a fer esport, o deixar de fumar), passem per una sèrie de processos interns que ens ajuden a comprendre perquè fracassem o aconseguim el nostre objectiu. A això han posat llum Porchaska i Diclemente, presentant l’any 1984 el seu Model Transteòric del canvi. Si imaginem una persona que busca deshabituar-se del consum d’alcohol (abstinència), segons aquest model, passaria per les següents fases:

 

  • Precontemplació: En aquest primer estadi, la persona no té cap intenció de canviar. No se’n qüestiona la situació i no és conscient de les conseqüències negatives de la seva conducta. Aquí el pes més gran se sitúa en la gratificació que suposa el manteniment de la conducta (en aquest cas, el consum).

 

  • Contemplació: Aquí apareix la intenció de canvi a mig termini (pròxims 6 mesos). La persona pot valorar la possibilitat de no consumir a nivell cognitiu, encara que no s’observa cap conducta que manifesti de manera objectiva aquesta intenció. També es comencen a equilibrar les conseqüències positives i negatives de mantenir el comportament i, per tant, apareix l’ambivalència.

 

  • Preparació per a l’acció: Hi ha intenció de canviar a curt termini, en els propers 30 dies, i ha fet un intent seriós d’abandonament a l’últim any, com a mínim un dia abstinent. La persona pren una decisió i comença a fer canvis en aquest sentit (p.ex. reduir la quantitat de substància consumida).

 

  • Acció: se cessa la conducta durant almenys 24 hores i menys de 6 mesos. La persona canvia la seva conducta encoberta i manifesta en relació amb el consum de drogues, així com els condicionants (p.ex., s’allunya d’entorns que propicien el consum) que afecten la conducta.

 

  • Manteniment: La conducta adequada (en aquest cas el no consum) es manté durant almenys 6 mesos. Aquí s’intenten consolidar els èxits de l’etapa anterior i prevenir-ne una recaiguda.

 

És important remarcar que aquestes etapes no se succeeixen linealment, sinó en espiral. Això vol dir que podem passar més d’una vegada per cadascuna de les etapes, saltar entre elles, i retrocedir, així que l’experiència mai no és igual. A més, els autors també indiquen que hi ha la possibilitat de recaure, per la qual cosa la motivació i l’autoconfiança s’erigeixen com a elements clau del procés. Els pacients solen passar diverses vegades per les fases, però l’experiència mai no és igual.

 

Aquest model ha estat utilitzat principalment en l’àmbit de consum de substàncies i conductes addictives, encara que també per a l’establiment i el manteniment d’hàbits saludables.

 

Si vols conèixer més o tens qualsevol pregunta, posa’t en contacte amb el nostre equip de terapeutes, a Mataró, et proporcionarem tota la informació i ajuda que necessitis.

Símptomes prodròmics de l’espectre psicòtic

Els trastorns de l’espectre psicòtic són un conjunt d’alteracions mentals que comparteixen característiques comunes com les al·lucinacions, els deliris, el pensament i el comportament desorganitzat, i els símptomes negatius. Encara que comunament és coneguda l’esquizofrènia, aquesta és només una de les patologies que engloba, juntament amb el trastorn esquizotípic de la personalitat, el trastorn delirant, el trastorn psicòtic breu, el trastorn esquizofreniforme o el trastorn esquizoafectiu.

 

Les al·lucinacions suposen percepcions irreals d’estímuls que en realitat no hi són presents (p.ex., escoltar una veu quan no hi ha ningú al voltant). Els deliris, en canvi, són creences errònies sobre la realitat que difícilment canvien malgrat les evidències en contra (p.ex., pensar que els veïns ens volen fer mal). El pensament i el comportament desorganitzats es caracteritzen per presentar d’una banda, dificultats en l’associació d’idees, construint un discurs que pot ser inintel·ligible, i de l’altra comportaments com l’agitació motriu o l’alentiment. Finalment, els símptomes negatius engloben alteracions a nivell anímic, com l’apatia, la desmotivació i l’expressió emocional plana. Cal esmentar que tots aquests símptomes poden presentar-se en solitari (p.ex., al·lucinacions esporàdiques), o sense estar associats a cap patologia psicòtica (p.ex., al Trastorn Bipolar, o en alteracions cerebrals com l’epilèpsia).

 

Tot aquest conjunt de símptomes acostumen a poder evidenciar-se quan la patologia està ja desenvolupada, però hi ha trets i característiques que es poden apreciar mesos i fins i tot anys abans de l’aparició del primer brot psicòtic, els quals suposen senyals d’advertiment primerencs que indiquen que la persona presenta risc de desenvolupar un trastorn psicòtic. A continuació se n’exposen els principals:

 

  • Símptomes per sota del llindar: el primer que cal tenir present és que les persones amb risc de desenvolupament de psicosi, poden presentar els mateixos símptomes o característiques que apareixen en la patologia florida, però imperceptibles o atenuats i sobretot no prou greus per complir amb un diagnòstic específic. Així, poden presentar deliris, al·lucinacions i discurs o comportament desorganitzats lleus.

 

  • Aïllament social: És comú que aquestes persones presentin una desvinculació progressiva a nivell social, immiscuint-se cada vegada menys en activitats que impliquin altres persones, i interaccionant poc.

 

  • Disminució del rendiment acadèmic o laboral: Acostuma a evidenciar-se, des de mesos abans de la simptomatologia pròpia de la psicosi, un declivi en el rendiment escolar en el cas de nens i adolescents, i en el treball en el cas d’adults, amb absències, no compliment dobjectius, etc.

 

  • Canvis en els patrons de son: Dormir massa o molt poc també constitueix un senyal d’alarma. Aquests canvis tendeixen a aparèixer de forma abrupta o progressiva, però cal estar atents, ja que poden estar evidenciant alteracions psicofisiològiques.

 

  • Dèficits cognitius: Finalment, les pèrdues de memòria, les dificultats en la concentració i l’organització, i les alteracions en l’atenció, també es presenten en fases primerenques de la psicosi.

 

És important tenir en compte que aquests símptomes poden ser indicatius d’altres afeccions de salut mental, com ara depressió, ansietat o abús de substàncies. Tot i això, quan aquests símptomes s’acompanyen de símptomes psicòtics per sota del llindar, és més probable que l’individu estigui experimentant un pròdrom de psicosi.

 

En conclusió, els símptomes prodròmics de la psicosi són senyals d’alerta primerenca que indiquen que un individu està en risc de desenvolupar un trastorn psicòtic. Comprendre aquests símptomes i proporcionar una intervenció i tractament primerencs pot millorar els resultats a llarg termini d’aquestes persones. És important que la família i els amics reconeguin aquests símptomes i donin suport a les persones que els experimenten. Amb l’ajuda i el suport adequats, es pot facilitar la recuperació i dur una vida plena. Per això, animar-los a cercar ajuda i brindar-los un entorn de suport i sense prejudicis pot tenir un impacte molt positiu.

 

Contacta amb nosaltres per rebre més informació sobre això. Ens trobem situats a Mataró, i comptem amb un equip multidisciplinar que et proporcionarà tota l’ajuda que necessitis.

Beneficis de l’esport en la salut mental

Tots coneixem els beneficis físics que ens aporta fer activitat física. Si es practica de manera regular i amb una intensitat mínimament elevada, millora el nostre estat i forma física i la nostra resistència, a més de fomentar un benestar més gran en la nostra aparença. Entre els beneficis fisiològics principals hi ha la regulació de la pressió arterial, el manteniment d’una bona densitat òssia, una millor mobilitat i flexibilitat, l’enfortiment de músculs i articulacions, i la reducció de patir certes malalties com la diabetis. Ja només per això, val la pena atendre i cuidar aquesta important àrea al nostre dia a dia.

 

Al costat d’aquests, i encara que de vegades ho puguem obviar, l’esport repercuteix significativament en el nostre estat d’ànim, i en aquest sentit podem veure els seus resultats de manera gairebé immediata. Així, entre els principals beneficis psicològics hi ha els següents:

 

  • Combatre l’estrès i l’ansietat: Aquest és un dels beneficis principals. L’activitat genera endorfines, que actuen directament contra l’estrès i l’ansietat. Per això, ens ajuda tant a descarregar malestar com a disminuir la recurrència de preocupacions i pensaments negatius.

 

  • Millora de l’autoimatge i l’autoestima: Un altre aspecte clau és la millora de la nostra autoestima. L’exercici físic continuat fa que ens veiem millor, i que ens sentim més autorrealitzats, per la realització d’un esforç, i pels canvis que aquest produeix al nostre cos.

 

  • Preveu i millora estats depressius: Combat directament la tristesa, l’apatia i la inactivitat associades a patologies com la depressió. Així, enviem missatges totalment diferents al nostre estat d’ànim, tot fomentant que es redueixin símptomes relacionats amb aquestes problemàtiques.

 

  • Alleugeriment del dolor: És un bon antídot per a certs tipus de dolor, especialment musculars i d’articulació. Potència així, una massa muscular més gran, la qual cosa repercuteix en prevenir lesions i altres dificultats físiques.

 

  • Millora dèficits cognitius: S’ha comprovat que ajuda a prevenir i reduir dèficits cognitius com la pèrdua de memòria i altres patologies com l’Alzheimer o el deteriorament cognitiu lleu.

 

En resum, l’exercici físic fomenta un benestar emocional més gran, a més de físic. Fins i tot hi ha programes de tractament (com l’Activació Conductual de Jacobson) que proposen i accentuen la seva realització per pal·liar certs símptomes psicològics.

 

Si vols conèixer més o vols ser atès per algun dels nostres professionals, no ho dubtis i truca’ns. Al nostre centre, situat a Mataró, us oferirem tota la informació i ajuda que necessiteu.

Què no dir-li a una persona amb depressió?

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la depressió afecta actualment a 300 milions de persones a nivell mundial, i és considerada la principal causa de discapacitat. A Espanya, la xifra se situa actualment en 6 milions de persones (1 de cada 4 persones). Això evidencia que es tracta d’una de les principals problemàtiques a atendre a la nostra societat, i la seva prevalença continua en augment progressiu.

 

No es tracta d’una baixada temporal, o sentir-se decaigut; suposa una malaltia mental que es caracteritza per un estat d’ànim intensament deprimit, disminució de l’interès o el plaer i altres símptomes com apatia, sentiments d’inutilitat o culpa excessiva, insomni o hipersòmnia, pèrdua o augment de pes, problemes de concentració, i de vegades, pensaments i ideació suïcida. De vegades, quan algú proper es troba lluitant contra aquesta malaltia, trobar les paraules adequades ens pot resultar complicat. A continuació se citen algunes de les frases que utilitzem erròniament:

 

  • “No n’hi ha per tant”: Relativitzar el problema o l’estat d’ànim de la persona pot fomentar que se senti incompresa i sola davant de la seva situació. Donem-li la importància que té per a ella el que sent.

 

  • “No hi ha res pel que estar trist”: No sempre trobem una causa evident. De vegades, és difícil saber per què s’està lluitant contra la depressió. Transmetre aquest tipus de missatge genera indefensió.

 

  • “Has de ser fort”: Aquest missatge és especialment freqüent, i encara que l’utilitzem amb tota la nostra bona intenció, igual que l’anterior repercuteix provocant sentiments d’incapacitat i indefensió, ja que la persona precisament se sent incapaç d’afrontar el malestar, i la resiliència o “fortalesa” poden ser aspectes molt complicats de lluir.

 

  • “Podries aixecar-te i posar de la teva part”: No és tan senzill. Tot i que l‟activació i la vinculació amb certes tasques o activitats pot ser un element terapèutic, ha d‟estar acompanyat d‟un tractament integral i global.

 

  • “Tots tenim problemes”: Patir aquesta malaltia no és una simple reacció exagerada a algun problema quotidià, o una tristesa passatgera. És una malaltia que afecta a com ens sentim, pensem i ens comportem.

 

Tot i que pot resultar difícil de comprendre per l’entorn, a causa del seu caràcter més subjectiu comparat amb altres patologies més físiques o amb lesió evident, les malalties mentals suposen una problemàtica real i significativa, que afecta cada vegada més persones. Per això, si algú del teu entorn està lluitant contra la depressió o contra qualsevol altra malaltia mental, és important mostrar-li suport, comprensió i buscar l’ajuda necessària.

T’animem a que contactis amb el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres, a Mataró. Et proporcionarem tota la informació i ajut que necessitis.

El poder de l’autocompassió

Passem bona part del temps jutjant-nos, castigant-nos i sentint-nos culpables per coses que, o bé no hem fet com esperàvem, o no han tingut el resultat desitjat. L’autoexigència i el perfeccionisme poden explicar-ne bona part, tot i que també la manca de comprensió i observació d’un mateix, i per descomptat, la manca de valoració dels nostres atributs positius.

 

Un dels temes que més interès i estudi està suscitant actualment en psicologia és l’autocompassió. Es defineix com el procés mitjançant el qual som amables i comprensius amb nosaltres mateixos, especialment en moments de patiment o fracàs. Implica aprendre a escoltar-nos i, sobretot, a empatitzar amb el nostre malestar, procurant entendre com hem interpretat i jutjat una situació, acceptant el conjunt d’emocions que ens ha suscitat. Al costat d’això, i encara que estretament vinculada, convé diferenciar-la de l’autoestima, la qual suposaria la creença o valoració de que som dignes i valuosos. A més, si bé l’autoestima pot ser fràgil i propensa a la fluctuació, l’autocompassió és una font més estable i constant d’emoció positiva, i permet a les persones acceptar les imperfeccions i errors, en lloc de lluitar constantment per la perfecció o per evitar els desafiaments.

 

Com la podem potenciar?

 

  • Mindfulness o atenció plena: és la pràctica de portar l’atenció al moment present sense jutjar. Així, parant atenció a les nostres emocions negatives i l’autocrítica, podem aprendre a respondre aquestes experiències amb amabilitat i comprensió, en lloc d’aturar-nos-hi o intentar allunyar-les.

 

  • Acceptar i reconèixer el malestar: Un altre aspecte de l’autocompassió és el reconeixement de que tots els humans experimenten patiment i que tots estem connectats a la nostra humanitat compartida. Això ajuda a fomentar un sentit de connexió i pertinença, en comptes d’aïllament i de vergonya.

 

  • Practicar el perdó: Disculpa’t, però sobretot fes-ho amb tu mateix/a. Difícilment ens parem a perdonar-nos, perquè no tolerem haver-nos equivocat. Podem ser els nostres pitjors jutges, i això només potencia mantenir el malestar. Perdonar-nos és el primer pas per integrar i acceptar les nostres emocions.

 

  • Frases i descansos d’autocompassió: aquest mètode és especialment útil al nostre dia a dia. Podem dedicar moments a reconèixer el nostre patiment i proporcionar-nos amabilitat i comprensió.

 

Així, tot i ser un concepte relativament nou, ha guanyat molta atenció a causa dels seus beneficis potencials. En aquest sentit, s‟ha demostrat que les persones que practiquen l‟autocompassió tendeixen a tenir nivells més alts de benestar, nivells més baixos d’ansietat i depressió, i són més resistents a l’estrès. Per això, té el potencial de millorar en gran mesura la salut mental i el benestar, i suposa una habilitat que es pot desenvolupar i cultivar, permetent proporcionar una font més estable i constant d’emocions positives a la vida diària.

 

Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, trobaràs professionals que t’ajudaran a resoldre tots els teus dubtes, a més de proporcionar-te tota la informació que necessitis. Posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

Nomofòbia: definició, signes d’alerta i estratègies de prevenció

Ens trobem en un món cada cop més digitalitzat. La proliferació i sofisticació de la tecnologia a través de dispositius cada cop més potents i intel·ligents és una realitat, i fins i tot moltes (de vegades la majoria) de les nostres interaccions socials s’estableixen a través d’aquests. Això és així degut a diferents factors, com ara la comoditat en el seu ús, la immediatesa a l’hora d’accedir i compartir informació, i a la fàcil i ràpida accessibilitat. Però comporta un risc evident, i és que cada cop som més dependents d’aquests petits aparells.

 

La nomofòbia, paraula que prové de l’anglicisme nomophonia (no-mobile-phone-phonia), es defineix com la por irracional de no posseir i no poder fer ús del telèfon mòbil. Actualment, un 80,7% de la població té un smartphone, i un 89,9% està en possessió d’un mòbil. Si a això li sumem que gairebé tota la nostra vida està centralitzada en aquest, quan no en podem donar ús per falta de bateria, desconnexió o avaria, o per pèrdua, provoca una sensació d’incomunicació que pot derivar en símptomes o problemàtiques com l’ansietat, la depressió, la irritabilitat, l’aïllament o l’ús de substàncies. Així, aquestes serien les principals conseqüències psicològiques, sent el mal de cap o estomacal, les molèsties visuals per estar durant temps elevats exposats a la pantalla, i les molèsties al coll i canell per adoptar una mala postura, les principals conseqüències físiques.

 

Tot i això, i encara que aquests serien clars motius per posar-nos en mans d’un professional, no cal arribar a desenvolupar aquesta simptomatologia per considerar que podem estar fent un mal ús dels dispositius i plataformes. A continuació se citen alguns dels signes d’alarma principals:

 

  • Revisió constant del telèfon sense motiu aparent.
  • Distracció de tasques importants o fins i tot d’activitats que requereixen una clara atenció i concentració (p.ex., conduir).
  • Anticipació ansiosa o nerviosisme quan es preveu que no es podrà fer servir el telèfon per diferents circumstàncies.
  • Evitació del contacte social o aïllament.
  • Dificultats relacionades amb el son i/o lalimentació.
  • Disminució del rendiment a les diferents àrees.

 

Per tal de prevenir i combatre aquesta important i progressiva dependència, comptem amb diferents propostes que ens poden ser útils:

 

  • Reconèixer que tenim dependència del dispositiu/s.
  • Sortir de casa sense telèfon.
  • Restringir hores dús.
  • Silenciar les notificacions.

 

Al costat d’aquestes, evidentment fer un tractament psicològic s’erigeix com una de les eines principals. En aquest sentit, no cal haver desenvolupat una patologia o patir conseqüències físiques i/o emocionals significatives per començar. Així, ens pot ser útils per informar-nos sobre fer-ne un ús saludable, o per prevenir que la situació empitjori.

 

Finalment, val la pena esmentar que aquesta problemàtica acostuma a anar de la mà dels problemes d’autoestima, i les dificultats en les relacions socials, com a causes principals. Per això, l’adolescència suposa una etapa de vulnerabilitat especial per desenvolupar-lo. Cal estar atents, comunicar-nos, i procurar encoratjar i guiar el màxim possible tant de casa com des de les escoles.

 

Posa’t en contacte amb el nostre equip de professionals, a Mataró. Des del nostre gabinet us oferirem tota l’atenció, ajuda i informació que necessitis.

Claus per alimentar i mantenir l’automotivació

No sempre és fàcil mantenir la motivació. Ens trobem en un període en què el plantejament de nous propòsits, metes i objectius sobrevola per totes les nostres ments. És comú fer un repàs del nostre any, identificar allò que ha anat bé, però també allò que no volem repetir o continuar fent. Això es tradueix en la creació de noves idees i projectes per al següent, les quals estan plenes d’il·lusió i d’esperança, però que poden ser més o menys difícils d’iniciar, i sobretot de mantenir.

 

La motivació és l’energia que ens mobilitza per començar o mantenir una tasca o activitat. Lògicament, en aquesta influeix el nostre propi interès (o atractiu percebut), els recursos de què disposem, el nostre estat d’ànim i físic, la dificultat de l’objectiu i la distància o el període d’abast. Aquesta pot veure’s disminuïda per diferents circumstàncies o factors, tant interns com externs (p.ex., cansament, limitació de temps o contratemps, prioritzar altres coses, canvis de lloc o habitatge, separació, acomiadament…). A continuació, us facilitem algunes de les eines més útils tant per alimentar com per mantenir la motivació cap als nostres projectes:

 

  • Identificar objectius personals importants: El primer pas requereix identificar objectius significatius i que neixin exclusivament de nosaltres mateixos. Quan la motivació és intrínseca (des de dins), resulta molt més gratificant, a més de potenciar sentir-nos autorrealitzats com a persones.

 

  • Llarga llista de motius i que estigui visible: Un cop trobats i enumerats els nostres objectius, és clau especificar els motius pels quals volem aconseguir-los. Com més millor (p.ex., millorar com a persona, adquirir més destresa o competència en alguna cosa, créixer professionalment…).

 

  • Pla dacció: Que no es quedi en una idea difusa. Si concretem com, quan i on, serà molt més fàcil que ens hi comprometem. Elaborar un pla d‟acció específic i sobretot realista, amb el nivell d‟exigència adequat, és una de les estratègies més útils per seguir el nostre camí.

 

  • Exterioritzar: Treu-ho a la llum, crida-ho als quatre vents. Com més persones coneguin el teu objectiu millor, i especialment si són significatives per a tu.

 

Al costat d’aquestes, alguns trucs o claus que a més poden potenciar tant que creem com que ens mantinguem en els nostres objectius, són augmentar l’atractiu (p.ex., fer-ho amb algú, en un lloc inspirador, afegir-hi detalls…), i fer-ho encara que no tinguem tanta energia. Aquest darrer punt és especialment important, ja que habitualment esperem a tenir una empenta, anímica o externa, per fer-ho. El valor de l’esforç és molt més gran si ho fem malgrat la desgana o el cansament.

Al nostre equip, comptem amb psicòlegs i psiquiatres tant d’adults com de nens i adolescents, formats en teràpies com la sistèmica, la cognitivo-conductual o l’EMDR. Si vols saber-ne més, o conèixer-nos, no ho dubtis i contacta amb nosaltres.

Estratègies per prevenir i fer front a l’estrès

Tots hem sentit a parlar d’estrès, i possiblement hem manifestat haver-lo patit més d’una vegada al llarg de la nostra vida. Moltes vegades associat al context laboral, i d’altres a l’àmbit familiar, social o fins i tot de parella. L’estrès suposa un estat mental i físic de cansament i esgotament que apareix quan ens trobem davant de situacions exigents que sobrepassen o percebem que sobrepassen els nostres recursos personals. Així, el nostre cos reacciona a una pressió física, mental o emocional, produint diferents alteracions químiques (elevació de la pressió arterial, la freqüència cardíaca i les concentracions de sucre a la sang).

Tot i que moltes vegades s’utilitza com a sinònim d’ansietat, ja que en tots dos es produeix una activació fisiològica elevada, aquesta es considera una reacció emocional d’alerta davant d’una amenaça real o percebuda, essent l’estrès un procés més ampli d’adaptació al medi, i per tant, més persistent. Si no es controla, pot contribuir a presentar diferents problemes tant de salut com psicoemocionals. Entre els primers, els més freqüents són la hipertensió arterial, les malalties cardíaques, l’obesitat i la diabetis. També s’ha relacionat amb patologies intestinals com les úlceres o la síndrome de l’intestí irritable. Pel que fa als segons, és comú l’aparició de frustració, ansietat, enuig o símptomes depressius.

Per tot això, és especialment important atendre les formes de prevenció d’aquesta important i freqüent problemàtica. A continuació se citen algunes de les estratègies més útils:

  • Estil de vida saludable: Aquesta suposa l’eina principal. Tot i que pot abastar molts aspectes, convé assegurar-nos principalment tenir les nostres necessitats fisiològiques (somni i alimentació principalment) cobertes i cuidades. Amb això, practicar esport també suposa una vacuna contra l’estrès, i especialment quan el realitzem de manera regular.

  • Autoobservació i priorització: Moltes vegades o desconeixem, o no en som conscients o minimitzem el malestar que estem patint. Dedicar espais al dia a observar-nos, a revisar el nostre estat físic i emocional, ens pot ajudar a prevenir un malestar més gran. Això, a més, suposa que ens donem importància i ens prioritzem en tots els sentits.

  • Exteriorització: Comunicar les nostres preocupacions i el nostre malestar és clau. Si ho fem d’una manera assertiva i educada, ens podem permetre transmetre qualsevol missatge que ens faci sentir malament. Això ens pot facilitar rebaixar tensions i incomoditat, a més de fer conscients els altres del nostre estat.

  • Posar límits: Disminuir la sobrecàrrega i la responsabilització també ens pot ser de gran ajuda. De vegades percebem que tot depèn de nosaltres, o que la conseqüència de cometre certs errors produirà un efecte molt negatiu. És important marcar els nostres límits i respectar-nos en tots els àmbits.

  • Qüestionament d’urgències: No tot allò que fem té la mateixa importància, ni li hem de donar la mateixa urgència o prioritat. Qüestionar-nos la urgència amb què percebem fer les nostres tasques i activitats i ordenar-les ens ajudarà a disminuir l’estrès de manera significativa.

Finalment, cal tenir en compte que l’estrès és patit per tot el món, per grans i petits, i a més, com veiem, genera alteracions físiques i emocionals importants i diverses. Per tant, cal abordar-lo des de diferents àmbits (metge, psicològic i psiquiàtric). Si vols rebre més informació o ajuda sobre aquest tema o altre, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró, et proporcionem tot el que necessitis.

Teràpia Cognitiu-Conductual per al dol

El dol és la reacció psicoemocional davant d’una pèrdua. És el procés que apareix com a conseqüència de la desaparició o la separació d’un ésser estimat, una ruptura sentimental, la pèrdua d’una ocupació, un rol, un objecte valuós, o qualsevol cosa o estímul amb un valor emocional per a la persona. D’aquesta manera podem reaccionar de formes molt heterogènies; amb commoció, tristesa, negació, bloqueig, desesperança, ansietat, enuig, impotència, o fins i tot alleujament. Per això, no se circumscriu únicament a l’àmbit personal. A més, suposa un procés i una part absolutament normal i inevitable a les nostres vides, i pel qual passem tots nosaltres en algun moment.

 

Així doncs, tot i que en la majoria d’ocasions no caldrà rebre tractament per aquesta situació, en certs casos, i especialment quan existeix un malestar accentuat i/o durader, serà útil acompanyar la persona i donar-li eines per processar i afrontar la pèrdua. Entre elles, la Teràpia Cognitiu-Conductual s’erigeix ​​com una de les millors propostes, procurant identificar, flexibilitzar i treballar els pensaments i significats que ha adquirit i atribuït la persona a la situació, juntament amb els comportaments derivats del malestar experimentat. Per això, el treball se centra principalment en els aspectes següents:

 

  • Reestructuració Cognitiva: és el procés mitjançant el qual s’identifiquen patrons de pensament negatius (p.ex., res serà el mateix sense ella, o estic sol/a), juntament amb creences rígides i distorsionades, i es flexibilitzen o transformen cap a interpretacions més constructives i adaptatives.

 

  • Identificació, modificació i adquisició de conductes: Actuem com pensem, i difícilment no ho fem així. Per tant, si fem un processament i interpretació negatius sobre una situació, això portarà a comportaments poc funcionals i adaptatius (p.ex., aïllament, agressivitat, consum de substàncies, autolesions…). En aquest punt l’objectiu recau en millorar aquells comportaments que poden ser perjudicials o nocius, per altres de més saludables, apropant la persona a entorns i estímuls que li generin un major benestar.

 

  • Narratives: Generar una nova narrativa sobre la pèrdua suposa un objectiu clau. Per això, aquesta tècnica cerca reconstruir el significat i la narració atribuïda al succés, permetent a la persona crear i reelaborar imatges i significats per altres de més positius.

 

Així, els pensaments, els comportaments i les emocions positives permeten deixar enrere el patiment i el dolor associats a l’esdeveniment, facilitant a la persona l’adaptació i reubicant la pèrdua en un nou espai per permetre’ns continuar vivint amb plenitud.

 

Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, comptem amb especialistes en dol i en moltes altres problemàtiques i patologies. A més a més, estem formats en teràpia individual, de parella, familiar i grupal. No ho dubtis i contacta amb nosaltres, et proporcionarem tota l’ajuda i informació que necessitis.